L’anarquista del Liceu: Santiago Salvador.

bomba1 loiceuAtemptat en el Liceu.

Després de la 2ª GM vam tenir unes dècades de política keynesiana de caire socialdemòcrata. L’Estat intervenia en economia i es legislava a favor del treballador. La causa no era altra que la Guerra Freda i la por a Occident que la Revolució de l’Est s’estenguera per l’Oest. Caigut el mur de Berlín ja no té sentit gastar diners en els obrers i els seus fills i sorgeix el neoliberalisme ultraconservador que ve a destruir el sistema del benestar. Ja no cal. Tornem endarrere a l’època que descriu Dickens en Història de dues ciutats o Gorki en La mare. Els rics cada vegada són més rics i els pobres arriben a la misèria. A rebuscar en els contenidors i a visitar els menjadors socials. Tornem al passat.

sortida del liceu romà riberaSortida del Liceu de Romà Ribera per la porta principal. Alta burgesia.

A finals del segle XIX una parella de grans burgesos que anara a avorrir-se després d’haver lluit les seues joies, vestits luxosos, rellotges caríssims, etc. ocupava les seues localitat en platea. El preu era el de sis mesos del salari d’un obrer explotat que com a molt podia anar al galliner sense seient, dret. La seua esperança de vida era la meitat que la d’un burgés mitjà. Alguna cosa s’havia de fer perquè la solució no estava ni al bar, ni a l’església, ni al bordell.

Quan els treballadors començaren a defensar els seus interessos i fer vagues, els empresaris respongueren fent ús de la seua colla de matons que assassinaven els líders del moviment obrer. En aquest context s’arriba a la conclusió que de poc aprofita manifestar-se o fer vaga i sorgeix l’anarquista disposat a morir posant bombes a les cares més destacades del règim: reis, presidents del govern, empresaris, etc. La policia estava – està – al servei de la patronall’exèrcit també- i s’inventen la llei de fugues, que consistia a fingir que un anarquista detingut havia intentat fugir quan anava a la comissaria i l’assassinaven per l’esquena.

En aquest context polític i social té lloc el llançament de bombes del famós anarquista del Liceu. Per evitar contacte físic amb la classe baixa, els que podien pagar les entrades entraven per la porta principal sovint transportats per un luxós carruatge; el més pobres anaven al galliner – darrers pisos – accedint per una porta diferent a mode de porta de servei de les cases dels rics. Les dues bombes – una no esclatà – van ser tirades des del darrer pis – entrades més barates – i van impactar sobre la part més cara, la platea. Total vint morts de classe alta. Aquesta va ser la lectura que féu l’anarquista – fart de veure morir xiquets de malnutrició – de la lluita de classes.

Ramon_Casas_ChargeRamon Casas. La càrrega.

El Liceu no va ser construït per l’Estat – cas del Real de Madrid –  sinó per l’enriquida burgesia catalana i no sols era un lloc on sentir òpera o lluir la vestimenta, sinó de concertar negocis en els seus salons. Era el símbol de la gran burgesia, la gran patronal. On es decidien coses que afectaven a milers de persones sense que aquestes hi intervingueren. Per això les bombes de l’anarquista esclataren allí i no en un altre lloc. El contrast entre el luxe del burgesos i la pobresa dels menesterosos devia ser brutal a jutjar pels quadres de Ramon Casas. De fet, l’esperança de vida d’un obrer era la meitat que la d’un burgés. D’això se’n diu terrorisme estructural i solament se’n pot eixit mitjançant un canvi de sistema. El problema és com fer-ho i com ha de ser eixe nou sistema.

Casas-CL-LiceuRamon Casas. El Liceu.

El Gran Teatre del Liceu ha estat, des de sempre, el principal aparador de la burgesia barcelonina, ha estat l’escenari refinat i prestigiós on les riques famílies de la ciutat s’han relacionat, on tot aquell que vol pertànyer a l’élite dels diners veu i es deixa veure. Un dels moments més brillants en aquest escenari és la inauguració de la temporada operística. Les Rambles s’omplen de gom a gom, hi circulen els millors cotxes i els més luxosos vestits es llueixen a les llotges i a la platea del Gran Teatre. Això ho tindrà present l’anarquista Santiago Salvador quan va decidir cometre un atemptat contra el teatre i la gent que l’omplia. Tenia l’escenari i el moment oportú per fer mal.

Els anarquistes, representants de la classe obrera, estaven en lluita contra els patrons i l’autoritat, i usaven les armes que tenien al seu abast: primer, van ser les vagues que aturaven la producció de les fàbriques fins que no s’atenguessin les seves reivindicacions, més tard, a la darreria del segle XIX, els atemptats prenen una gran volada i constitueixen les armes de l’acció de protesta obrera.

Un dels atemptats més destacats es va produir el 24 de setembre de 1893 a la Gran Via de Barcelona. Aquell dia, el capità general de Catalunya Martínez Campos havia organitzat una desfilada militar per celebrar l’onomàstica de la princesa. Aquesta reunió va ser triada per l’anarquista Paulino Pallàs per llançar una bomba. Volia venjar la dura repressió i les injustícies que van seguir a una rebel·lió camperola de Jerez l’any anterior. A conseqüència de la bomba el general Martínez Campos i els generals Castellví i Clemente van resultar ferits i el guàrdia civil Jaime Tous va morir. Pallàs no va deixar l’escenari de l’atemptat i va ser detingut, jutjat i executat. Amenaçava que les coses no acabarien aquí.

L’acció anarquista no va trigar gaire en arribar, menys de dos mesos després, el dia de la presentació de la temporada 1893-94, el 7 de novembre, quan s’estava interpretant l’òpera Guillem Tell, de Rossini, a un quart d’onze de la nit, Santiago Salvador va llançar dues bombes a la platea del teatre. Una va esclatar, l’altra va quedar intacta al caure sobre la falda d’una de les dones mortes per la primera explosió.

bomba2 liceubomba2 liceu

Bombes Orsini com les que va fer servir l’anarquista del Liceu.

Salvador havia entrat al teatre per la porta del “galliner” situada al carrer de Sant Pau. Amagava a la faixa dues bombes Orsini. Les bombes porten el nom de l’anarquista italià Felice Orsini que el 1858 havia utilitzat per atemptar contra Napoleon III i Victòria Eugènia de Montijo. Els monarques anaven a l’òpera a veure Guillem Tell!!!

Era un quart d’onze de la nit quan la soprano italiana Virginia Damerini (que perdé la seva germana en l’atemptat) estava acabant el segon acte de l’òpera. De sobte, un terrabastall agita el teatre. Es sent una tremenda explosió, una bomba ha esclatat entre les files 13 i 14, a la butaca 24. Mirant l’escenari a l’esquerre. La platea s’omple de fum. El soroll és immens. Només queda encesa la llum de l’escenari.

L’atemptat s’ha fet realitat: el centre de la burgesia ciutadana ha estat atacat, el balanç: 20 morts i un gran nombre de ferits.

Així començava La Vanguardia, el dia següent, la seva crònica :

<< Ni sabemos como empezar el relato del salvaje y miserable atentado de anoche: la magnitud del crimen; el cuadro que se presentó a nuestros ojos, de una multitud desencajada, despavorida; el cuadro más espantoso todavía de doce ó catorce cadáveres ensangrentados, mutilados; de heridos lanzando ayes, de moribundos en el estertor de la agonía, toda esa imagen horrible encendiendo la ira en el alma y anudando la garganta con la emoción, impide coordinar las ideas para narrar el suceso y para condenarlo como se merece. De todos los labios, de todas las clases sociales, del hombre del pueblo y del caballero, de todo el mundo salieron anoche explosiones de indignación contra esos viles asesinatos perpetrados en una muchedumbre tranquila, indefensa y confiada á la nobleza de sentimientos de Barcelona.

No, el pueblo de Barcelona, ni las clases obreras, ni las clases medias, ni las clases altas; ninguna de esas clases indistintamente, porque todas se disputan la santa emoción de llorar con el afligido, de consolar al triste, de socorrer al necesitado, y están siempre en la práctica de la abnegación y de los sentimientos humanos más nobles, ninguna de esas clases puede tener solidaridad alguna con la vileza que se necesita para un crimen como el de anoche. De aquí que la condenación fuera unánime y que la explosión de indignación fuera general. (…)

Por caminos como el que trazan crímenes como el de anoche no se puede llegar, sino se pone coto inmediato, más que al fomento de todos los rencores, á la caza del hombre por el hombre, á un retroceso de siglos en la civilización humana. (…) >>

Com a resultat de l’atemptat la temporada al Liceu va ser suspesa. El 18 de gener de 1894 es van reprendre les actuacions però amb una sèrie de 8 concerts dirigits pel mestre Antoni Nicolau. El 24 de març del 1894 es reprendre la temporada amb l’opereta La fille de madame Angot de Charles Lecocq.

Dies desprès de l’atemptat les botigues van tancar i els teatres van deixar de fer les representacions. Les classes altes de la ciutat van tancar-se a casa seva. Poc a poc la ciutat tornarà a viure amb normalitat. La policia farà les seves indagacions i acabarà detenint el culpable: Santiago Salvador. Però això ja és un altra història.


bomba liceu 92 salvador1Santiago Salvador, l’anarquista del Liceu.

Santiago Salvador Franch tenia 28 anys quan va llençar les dues bombes al Liceu.

Havia nascut el 1865 a Castelserás, un poble de Terol. Es va dir que era fill d’una família de petits propietaris agrícoles. Havia estat varies vegades a Barcelona treballant de cambrer, taverner i jornaler. També es va dir que s’havia dedicat al contraban de vi, alcohol i sal i que mentre era a València va ser detingut.

A Barcelona la seva vida canvià, es va casar i, també, va entrar en contacte amb els grups anarquistes. Sembla que és al carrer Sant Oleguer i a una cafeteria, bar o cerveseria del carrer Diputació on entra en contacte amb grups llibertaris. Segons transcrivia La Vanguardia, en el judici, Salvador (S) admet a preguntes del fiscal (F):

<<F. —Antes del 7 de noviembre del año pasado hacía mucho tiempo que usted estaba afiliado á la secta anarquista?

  1. —Yo no estaba afiliado á ninguna secta, era tan sólo aficionado á la anarquía desde unos 3 años.
  2. —Cómo le entró esa afición?
  3. —Leyendo El Productor, otros periódicos y libros filosóficos; y concurriendo á meetings y á centros determinados, como el de la calle de San Olegario, en los cuales se propagaba la idea anárquica.

A la transcripció del judici apareguda a La Vanguardia parla de les motivacions que el porten a preparar l’atemptat, l’adquisició de les bombes i que va passar el dia que les va llançar a la platea del Liceu:

  1. —Al tener noticia de la explosión de la bomba en la Gran Vía, ¿qué pensó?
  2. —No pensé nada, sino que estaba bien hecho.
  3. —Se le ocurrió cometer el crimen del Liceo?
  4. —No, señor; porque yo no estaba dispuesto á realizar algún hecho determinado, sino á amoldar mi conducta á las circunstancias; sólo sentía el deseo de luchar contra la burguesía y contra los males que afligen á los obreros.
  5. —Pues V. ha hecho y ha firmado algunas indicaciones por las que le pregunto.
  6. —He firmado todo cuanto me han presentado, sin fijarme siquiera en ello.

Declara que de Valencia vino á esta ciudad, y pensó adquirir bombas para poner en prácticasus doctrinas, que, conociendo como anarquista de acción á su paisano Mariano Cerezuela, pidióle dos bombas cargadas, y éste se las entregó, dándole además, una caja de pistones.

  1. — Donde guardó las bombas?
  2. — En el baúl, entre 1a ropa.
  3. —Dijo a alguien que usted las tenía?
  4. —Únicamenteá mi esposa; con el objeto de evitar que se lastimase.

(…)

  1. —Cuando arrojó las bombas?
  2. —El día 7 de Noviembre del año pasado, dije á mi mujer que sacaba las bombas, porque en casa constituían un peligro; me las metí dentro de la faja; y me fui directamente al Liceo.
  3. — Usted sabía que aquella noche se inauguraba la temporada?
  4. — Si señor.
  5. —Sabía que concurriría al Teatro todo lo más significado y distinguido de la sociedad barcelonesa?
  6. —Precisamente por eso.
  7. — ¿Tomó asiento en el 5.° piso, y estuvo rodeado de espectadores?
  8. —Un rato tuve á mi lado al inspector Olalde, y siempre á varias personas desconocidas.
  9. — ¿Dejó transcurrir el primer acto de la ópera que se estaba cantando, con el objeto deque se llenase el teatro, y durante el 2º acto arrojó las bombas?
  10. —Sí, señor.

Añadió que las tiró sin hacer ningún esfuerzo; que ignoraba si ambas habían estallado; que de momento se quedó, saliendo luego como todo el mundo; que llevaba una pistola en la mano debajo de la blusa para defenderse, y un frasco de veneno, que le había entregado Cerezuela, para suicidarse si caía en poder de la autoridad.>>

Seguim llegint el que, de la seva fugida, deia Santiago Salvador al judici:

<<F. —¿A qué hora llegó usted á su casa?

  1. —Sobre las once de la noche.
  2. — ¿Contó lo ocurrido á su mujer?
  3. — Se lo dije á mi mujer, y se puso á llorar.

(…)

  1. —V. se fue á casa de Jaime Prats?

S.— No señor; el día siguiente encontré por casualidad á Prats, y le pregunté si sabía algún sitio en donde yo pudiese dormir; me proporcionó un cuarto en casa de Sogas; dormí en ella no con el propósito de ocultarme; luego me cansé, y me fui a San Feliu de Llobregat en donde vivía un matrimonio amigo, y de mi pueblo; al cabo de 3 ó 4 días, supe que la guardia civil practicaba registros; volví á mi casa; de aquí marché á Barbastro en donde pasé un día; después al bajo Aragón, a Castelserás, mi pueblo; visité enseguida á mi íntimo amigo Antonio Alfaro; estuve un día en su casa; y por último me trasladé á Zaragoza huyendo de la persecución que se me hacía.

(…)

  1. —Se refugió en la habitación que su primo Julio Sancho ocupaba en Zaragoza?
  2. —Sí señor.
  3. —Cuando la policía vino á llamar al piso, su primo se resistió á abrir?
  4. —Vaciló por razón de la hora.
  5. —Cómo se verificó la aprehensión?
  6. —Salí al encuentro de la policía, disparé un tiro que no salió, y el otro me lo quedé.>>

Quan en el judici intervenen l’advocat de la defensa (D) i el president (P) continua explicant les seves motivacions i dona més informació sobre els instants en els quals va cometre l’atemptat:

<<Reconoce la bomba y el frasco que hay sobre la mesa del secretario.

Defensa.— ¿Qué móviles impulsaron á usted á la comisión del delito?

  1. —Mi deseo era y es destruir la sociedad burguesa, á la cual el anarquismo tiene declarada guerra abierta; y me propuse, atacar la organización actual de la sociedad para implantar el comunismo anárquico.

(…)

  1. —¿Cuando usted arrojó la bomba se hallaba en circunstancias que favorecían su huida?
  2. —No; me hallaba rodeado de mucha gente.

Pre.—Al arrojar las bombas usted se hallaba de pié en un pasillo del 5° piso del teatro?

  1. —Sí, señor.

Defensa de Prats.-Vd conoce a  José Prats?

  1. —Le había visto algunas veces en el Círculo de la calle de San Olegario; le conozco, pero sé que se llama Prats porque me lo han dicho por el camino.

Def.— ¿Usted propuso á Prats que le ocultase en su casa?

  1. —No, señor; le encontré por casualidad, y como me sentía malo le supliqué que me procurase un cuarto para dormir, y me acompañó á casa de Sogas.

Def.— ¿Usted explicó el hecho á Sogas ó á Prats?

  1. —A ninguno.

Def.—Y á Alfaro?

  1. —Tampoco.
  2. —Usted se propuso matar á alguna persona determinada?
  3. —No, señor; quise atacar á la burguesía en general; me era indiferente matar á unos o á otros; y mi deseo consistía en sembrar el terror y el espanto.>>

Es curiosa la fugida de Santiago Salvador un cop comès l’atemptat: marxa a casa i confesa a la seva esposa el que ha fet, més tard, intranquil i llegint els diaris, decideix marxar a Sant Feliu de Guíxols i, al cap de poc, retorna a Barcelona, per marxar de nou, ara a l’Aragó. El seu itinerari és Barbastro, Alcanyís, Castelserás i finalment Saragossa on és detingut l’1 de gener. En el moment de la seva detenció es dispara un tret “en la región lumbar lateral derecha” provocant-li una ferida de 12 cm.

A Saragossa estarà pràcticament un mes a la sala de presoners de l’Hospital fins que serà portat a Barcelona en tren acompanyat d’un inspector de policia, un tinent i tres guàrdies civils. Ingressarà a la presó d’Amàlia, a l’infermeria on està lligat amb “una cadena que pende de una fina argolla empotrada en el techo de la habitación”.

En aquell moment el sumari està quasi llest. Son 4176 planes, totes juntes fan 58 centímetres d’alçada. Hi ha 27 persones detingudes en relació als fets del Liceu. Finalment, quan comenci el judici el número quedarà molt reduït: dues persones han mort a la presó, sis han estat declarats culpables i ajusticiats per l’atemptat de la Gran Via i quatre més han estat condemnats a cadena perpètua pels mateixos fets, deu no són jutjats i dos més es troben en rebel·lia.

El judici 4.441 es farà amb tres persones assegudes  a la banqueta dels acusats:  Santiago Salvador com a autor dels fets, José Prats Trilla, que li dona alberg a Barcelona i l’ajuda a la fugida, i Antonio Alfaro Inés, amic de Castelseràs que l’acull a aquesta població. El fiscal demana pena de mort de Santiago Salvador per 20 assassinats consumats, 27 de frustrats i estralls; el defensor 18 anys, 8 mesos i un dia per estralls. Se li apliquen els agreujants d’alevosia i premeditació. El judici serà amb jurat: es convoca a 42 persones, es presenten 31 i són escollits 12 i dos suplents. Per guiar el procés hi ha tres magistrats.

Santiago Salvador va ser condemnat a mort. Es va demanar l’indult. Mentre això passava Salvador va experimentar una transformació i es convertí en una persona piadosa. Quan li va ser denegat tornà a renegar de la religió. Les dues persones que l’acompanyen seran declarades innocents.

Garrote_vil,_de_Ramón_CasasRamon Casas. Garrot Vil.

El 1894 se li notificarà la sentència i entrarà en capella. El botxí Nicomedes Méndez posarà fi a la vida del terrorista amb garrot vil. Una gran munió de gent assiteix a l’espectacle. Com és costum l’atendran la Confraria de la Santíssima Sang i la dels Desamparats. El seu cos restarà tot el dia al Pati del Corders de la presó d’Amàlia on avui hi ha la plaça Folch i Torres.

Font: Barcelona es poderosa.

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Bayreuth, Entrevista, Història, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s