W. A. Mozart va nàixer el 27 de gener de 1756. Celebrem el seu aniversari.
En la actualitat no hi ha ningú que gose contradir el caràcter genial de Mozart. No seré jo qui ho faça, però com ja vaig dir en alguna altra ocasió, no sempre ha estat així. En vida qui triomfava en òpera era el valencià Vicent Martín i Soler, que arribà al més alt tant a Viena com a Sant Petersburg, la meca de la música d’aleshores gràcies a la tasca protectora de les Arts de Caterina de Rússia. Mai va poder aconseguir representar la mateixa òpera tantes vegades seguides Mozart com Martín. L’austríac va ser soterrat en una mísera fossa comuna mentre que el valencià va ser-ho en un panteó d’honor per a músics cèlebres encara en en aquest escrit es diu que els enterrament en fossa comuna i sense taüt i sense acompanyament per al difunt era una norma de salubritat ordenada per l’emperador. No és això el que he llegit en altres lloc: l’enterrament de Mozart va ser el d’un indigent. No totes les biografies coincidixen.
Saura, molt aficionat a fer pelis musicals, en va fer una ambientada en la Viena del moment. El que ens dóna la tabarra ad nauseam amb el maño, com ell, de Goya, no va dir ni una paraula d’un compositor que no té com a seu per no ser de l’Espanya mísera i profunda. Que Forman en Amadeus fera el mateix es pot comprendre per ser estranger, però un espanyol fent de menys a una altre espanyol es per vomitar. Mai no tornaré a veure una pel·lícula d’aquest senyor. Qui vulga saber la veritat, que llegesca les Memòries de Daponte, llibretista dels dos compositors.
En aquest sentit, resulta igualment hilarant que molta gent sols sàpiga de Martín i Soler que es citat per Mozart en Don Giovanni. És el mateix que succeeix amb Tirant lo Blanc, existent en la mida que Cervantes el nomena en el Quixot. Conclusió. Si així és Espanya, jo no em considere espanyol. Els torne el DNI. Això no vol dir que no m’agrade Mozart, en absolut. El considere un dels grans genis de la música.
Casa natal de Mozart.
Considerat per molts com el major geni musical de tots els temps, Wolfgang Amadeus Mozart va compondre una obra original i poderosa que va abastar gèneres tan diferents com l’òpera bufa, la música sacra i les simfonies. El compositor austríac es va fer cèlebre no únicament per la seva obra, per les seves extraordinàries dots com a músic, sinó també per la seva agitada biografia personal, marcada per la rebel·lia, les conspiracions en contra seva i la seva mort prematura.
Personatge rebel i impredictible, Mozart va prefigurar la sensibilitat romàntica. Va ser, juntament amb Händel, un dels primers compositors que van intentar viure al marge del mecenatge de nobles i religiosos, fet que posava en relleu el pas a una mentalitat més lliure respecte a les normes de l’època. El seu caràcter anàrquic i aliè a les convencions li va comportar l’enemistat dels seus competidors i li va crear dificultats amb els seus patrons.
Wolfgang Amadeus Mozart va néixer el 27 de gener de 1756, fruit del matrimoni entre Leopold Mozart i Anna Maria Mozart. La mare procedia d’una família benestant de funcionaris públics; el pare era un modest compositor i violinista de la cort del príncep arquebisbe de Salzburg, autor d’un útil manual d’iniciació a l’art del violí, publicat 1756. Mozart era el setè fill d’aquest matrimoni, però dels seus sis germans només havia sobreviscut una nena, Maria Anna. Wolferl i Nannerl, com es va anomenar als dos germans familiarment, van créixer en un ambient en el qual la música regnava des de l’alba fins a l’ocàs, ja que el pare era un excel·lent violinista que ocupava en la cort del príncep-arquebisbe Segismund de Salzburg el lloc de compositor i vice-mestre de capella.
En aquell temps, Salzburg començava a recuperar-se dels desastres humans i econòmics de les guerres civils del segle XVII, però tot i així la vida cultural i econòmica girava gairebé exclusivament al voltant de la figura feudal de l’arquebisbe, alhora que començaven a circular idees il·lustrades entre una naixent burgesia urbana, encara aliena als centres socials de prestigi i poder. Una atmosfera que cal recordar per, en el seu moment, fer-se càrrec de la mentalitat de Mozart pare, així com de la rebel·lia juvenil del fill.
Leopold Mozart, pare i mestre de música dels seus dos fills.
Leopold, en efecte, va educar els seus fills des d’una primerenca edat com a músics capaços de contribuir al sosteniment de la família i de convertir el més aviat possible en servidors a sou del príncep de Salzburg. Una aspiració lògica i comuna en el seu temps. Nannerl, cinc anys més gran que Wolfgang, ja feia classes de piano als deu anys d’edat, i un dels seus alumnes va ser el seu propi germà. L’interès i les atencions de Leopold es van concentrar al principi en la formació de la dotadísima Nannerl, sense adonar-se de la primerenca atracció que el petit Wolferl sentia per la música: als tres anys s’exercitava amb el teclat del clavecí, assistia sense moure i amb els ulls com plats a les classes de la seva germana i s’amagava sota de l’instrument per escoltar al seu pare compondre noves peces.
Mozart als 6 o 7 anys.
El més precoç dels genis
Pocs mesos després, Leopold es va veure obligat a donar lliçons als dos i va quedar estupefacte en contemplar el seu fill de quatre anys llegir les notes sense dificultat i tocar minuets amb més facilitat amb que es prenia la sopa. Aviat va ser evident que la música era la segona naturalesa del precoç Wolfgang, capaç a tan tendra edat de memoritzar qualsevol passatge escoltat a l’atzar, de repetir al teclat les melodies que li havien agradat a l’església i d’apreciar amb tant encert com innocència les harmonies d’una partitura.
Un any més tard, Leopold va descobrir commogut en el quadern de notes de la seva filla les primeres composicions de Wolfgang, escrites amb cal·ligrafia infantil i plenes de taques de tinta, però correctament desenvolupades. Amb llàgrimes als ulls, el pare va abraçar al seu petit “miracle” i va determinar dedicar-se en cos i ànima a la seva educació. Bromista, sensible i eixerit, Mozart estava animat per un esperit burleta que només davant la música es transformava; en interpretar les notes de les seves peces preferides, el seu rosat rostre adoptava una impressionant expressió de severitat, un gest de fermesa gairebé adult capaç de tornar-se en feresa si es produïa el menor soroll als voltants. Abstret, semblava escoltar llavors una meravellosa melodia interior que els seus fins dits intentaven arrencar del teclat.
L’orgull patern no va poder contenir-se i Leopold va decidir presentar als seus dos petits genis en el món dels sobirans i els nobles, a fi tant de delectar-se amb les previsibles lloances com de trobar generosos mecenes i protectors disposats a assegurar la carrera dels futurs músics. Renunciant a tota ambició personal, es va dedicar exclusivament a la missió de conduir als germans prodigiosos fins a la plena maduresa musical. Tot i que el nen era sens dubte un geni, cal observar que el seu talent va ser educat, esperonat i polit per la diligència del pare, al qual només cal atribuir haver exposat a un nen de salut trencadissa als constants rigors d’uns viatges certament incòmodes. La iconografia de Mozart nen no ens ofereix un retrat fidel del seu aspecte, però els testimonis coincideixen en una pal·lidesa extrema, gairebé malaltissa.
Així, els germans Mozart es van convertir en concertistes infantils en gires cada vegada més ambicioses; comptaven amb el beneplàcit del príncep, sense el qual no haurien pogut abandonar la ciutat. De 1762-1766 van realitzar diversos viatges per Alemanya, França, Gran Bretanya i els Països Baixos. En 1762, un any després de la primera composició escrita de Mozart, els germans donaven concerts en els salons de Munic i Viena. En el mateix any van viatjar a Frankfurt, Suro, Brussel·les i París.
W. A. Mozart i Maria Anna, la seu germana.
A Versalles, aquell nen mimat per l’aplaudiment de tots, però nen al cap i a la fi, va saltar en un arravatament a les faldilles de l’emperadriu per abraçar-la, i li va proposar a la futura reina Maria Antonieta, llavors nena de la seva mateixa edat, casar-se amb ell, a més de fer un públic plantada a madame de Pompadour per negar-se a besar-lo. D’allí van marxar a Londres, on van tocar al palau de Buckingham i van conèixer a Johann Christian Bach, el fill predilecte de Johann Sebastian, les composicions van seduir al nen. En només sis setmanes Wolfgang va ser capaç d’assimilar el seu estil i compondre versions personals de la seva música.
No obstant això, no tots els viatges estaven encatifats d’èxit i beneficis. Els concerts, en ocasions similars a números de circ, no donaven tot que s’esperava. El moneder del pare Mozart es trobava buit amb massa freqüència. Com la memòria dels grans és escassa i capritxosa, algunes portes es van tancar per a ells; a més, la delicada salut del petit els va jugar diverses vegades una mala passada. El mal estat dels camins, el preu de les posades i els viatges interminables provocaven mal humor i enyorança, llàgrimes i frustracions.
La primera gira va concloure en 1766. De 1767-1769 van donar concerts per Àustria, i des d’aquesta data fins a 1771 per Itàlia, on va rebre la protecció de Martini, que va gestionar el seu ingrés a l’Accademia Filarmonica. Leopold va reconèixer que demanava massa al seu fill i en diverses ocasions van tornar a Salzburg per posar fi a la vida nòmada. Però la ciutat poc podia oferir a Wolfgang, tot i que rebria als tretze anys el títol honorífic de Konzertmeister de la cort salzburguesa; Leopold va voler que Wolferl continués perfeccionant la seva educació musical allà on fos necessari, i va continuar la seva peregrinar de país en país i de cort en cort. Wolfgang va conèixer durant les seves gires a molts cèlebres músics i mestres que li van ensenyar diferents aspectes del seu art i les noves tècniques estrangeres.
El noi es va familiaritzar amb el violí i l’orgue, amb el contrapunt i la fuga, la simfonia i l’òpera. La permeabilitat del seu caràcter li facilitava l’assimilació de tots els estils musicals. També va començar a compondre seriosament, primer minuets i sonates, després simfonies i més tard òperes, encàrrecs mitjanament ben pagats però poc interessants per les seves aspiracions, acceptats causa de la necessitat de guanyar els diners suficients per sobreviure i seguir viatjant. Sovint es va veure també obligat a fer classes de clavecí a estúpids nens de la seva edat que l’irritaven enormement.
Familia Mozart
Mentrestant, el pare se sentia cada vegada més impacient. Per què no havia aconseguit encara la glòria màxima seu fill, que ja sabia més de música que qualsevol mestre i la genialitat era tan visible i evident? Ni els seus concerts per a piano ni les seves sonates per a clau i violí, i tampoc les estrenes de les seves òperes còmiques La ximple fingida i Bastià i Bastiana havien aconseguit situar-lo entre els més grans compositors. Només en 1770 Leopold considera que al cap el seu fill gaudeix d’un èxit merescut: el Papa Clemente XIV li atorga l’Ordre de l’Esperó d’Or amb el títol de cavaller, l’Acadèmia de Bolonya el distingeix amb el títol de compositore i els milanesos acompanyen seva primera òpera seriosa, Mitrídates, rei del Pont, amb frenètics aplaudiments i amb crits de “Visca il maestrino!”.
El 16 de desembre de 1771 els Mozart tornaven a Salzburg, aureolats pel triomf aconseguit a Itàlia però sempre a mercè de les circumstàncies. Aquell famós adolescent de quinze anys ja tenia en el seu haver l’escriptura de més de cent composicions (concerts, simfonies, misses, motets i òperes) i lluïa amb orgull l’Esperó d’Or del papa. Aquest mateix any, però, havia mort l’arquebisbe de Salzburg, i les idees i el caràcter del nou mitrat, el comte Gerónimo Colloredo, van alterar el rumb de la vida de Mozart.
A Salzburg
Contra el que pugui semblar, l’atmosfera en Àustria catòlica era menys rígida i puritana que a l’Alemanya protestant, sobretot a Viena, i el nou arquebisbe no era un senyor feudal a la manera antiga, sinó tot un reformista il·lustrat, que va convertir als servents i criats de la seva cort a funcionaris públics. En aquesta operació, però, Colloredo va actuar amb la rigidesa d’un dèspota, i per al jove Mozart, equiparat administrativament als jardiners de palau, la modernització de la cort li va resultar més humiliant i costosa que el tracte benvolent i paternal, encara que arbitrari, del seu antic senyor. La cort salzburguesa estava, a més, impregnada de clericalisme i intrigues en la tradició vaticana, i el vitalisme i cosmopolitisme de Mozart anhelava la vida de Viena, per la intensitat de la seva obertura i curiositat musical i l’animació artística dels seus teatres.
L’arquebisbe Colloredo
Només la seva naturalesa alegre i despreocupada va salvar al jove de l’apatia o la rebel·lió i li va permetre crear en aquesta època més i millor que mai. Era la fi del nen prodigi i el començament de la maduresa musical. En els seus concerts trencava amb les concepcions tradicionals aconseguint un veritable diàleg entre l’orquestra i els solistes. Les seues simfonies, de brillants efectes instrumentals i dramàtics, eren excessivament innovadores per als mandrosos oïdes dels seus contemporanis. Mozart resultava per tots alhora nou i estrany. Però tampoc la seva següent òpera, La jardinera fingida, en què fonia per primera vegada audaçment drama i bufonada, va constituir un èxit, encara que havia tractat de seguir al peu de la lletra les regles de la moda i els convencionalismes. El jove se sentia frustrat, desitjava compondre amb llibertat i fugir del marc estret i provincià de la seva ciutat natal. Noves i breus visites a Itàlia i Viena van augmentar les seves ànsies d’amplis horitzons.
Durant aquest període la seva producció d’encàrrec va ser bàsicament sacra, tot i que Mozart va compondre a més diverses òperes cortesanes, quartets de corda, sonates i divertiments. Després d’una estada a Munic, al gener de 1775, per representar davant l’elector Maximiliano III La jardinera fingida, Mozart va aconseguir finalment autorització de Colloredo per a una nova gira. Acompanyat aquesta vegada de la seva mare, va partir de Salzburg, feliç d’abandonar la seva «salvatge ciutat natal» i amb l’esperança de reviure els seus èxits infantils a París. Però primer es va aturar llargs mesos de l 777 a Munic, Augsburg i Mannheim, entre altres ciutats. En l’última va fer amistat amb Ramm, Wendling i Cannabich i va escriure el Concert per a piano que va ser la número 271 de les seves composicions.
El 23 març 1778 va arribar a París, on va conèixer la primera de les seves més amargues experiències: la ciutat l’ignorava; havia crescut; ja no era, per la seva edat, un fenomen de la naturalesa que pogués ser exhibit en els salons, uns salons contra els que Mozart va escriure duríssimes paraules per la frivolitat i insensibilitat musical davant la seva obra. Les seves condicions de subsistència es van fer extraordinàriament precàries, el que sens dubte va contribuir a minar la ja precària salut de la seva mare. Anna Maria va morir el 3 de juliol, i aquesta mort va contribuir a incrementar els malentesos i tenses relacions entre pare i fill.
La mare de Mozart, Anna Maria.
Derrotat, abans de tornar a Salzburg, Mozart va recalar en l’hospitalari refugi de la família Weber a Mannheim. Durant el seu viatge d’anada s’havia enamorat d’Aloysia Weber que, a la seua curta edat, presagiava una prometedora carrera de cantant. Si esperava llavors trobar consol en ella, aquesta seria la seva tercera experiència de dolor. En la seva absència, Aloysia havia triomfat i li va fer saber clarament que no uniria la seva vida a un músic sense un futur assegurat com ell.
Els dos anys següents els va passar a Salzburg, llanguint en la seva «esclavitud episcopal», fins que li va arribar un encàrrec de Munic: la composició d’una òpera, Idomeneu, en la qual Mozart, fins i tot dins de l’esquema cortesà de Gluck, superaria els seus anteriors composicions per a l’escena. En 1781 Mozart i la família Weber van coincidir a Viena. Ell, com a membre de la cort de Colloredo, traslladada a la capital; la família Weber, per seguir els esdeveniments musicals de la temporada. Va sorgir llavors l’amor per la germana d’Aloysia, Constance.
Mentrestant, les relacions amb l’arquebisbe es encrespar. Mozart, per a desesperació de Leopold, no era cap model de diplomàcia i, malgrat el seu caràcter rialler i bondadós, reaccionava amb acritud instantània quan se sentia atacat o humiliat. A primers de maig, Mozart va rebre l’ordre, a través d’un lacai de Colloredo, d’abandonar immediatament Viena, pel que sembla, per portar un paquet a Salzburg, on se li va indicar que havia de romandre. Mozart va presentar la seva carta de dimissió a l’arquebisbe, qui la va acceptar immediatament. Lliure de patrons, Mozart residiria a Viena la resta de la seva vida.
L’emperador Josep II a Viena.
A Viena
Mozart prefigurava així l’artista modern del romanticisme, molt en consonància amb l’esperit rebel del Sturm und Drang i la sensibilitat wertheriana que commocionava a la joventut alemanya d’aquells temps; un artista que volia alliberar-se de la servitud feudal, que es resistia a inserir-se en les files del funcionariat cultural, i pretenia viure del seu propi treball sense mecenes. Mozart hauria de pagar molt cara la seva exemplar gosadia; però, de moment, es va sentir feliç i lliure. Va començar a donar lliçons de piano i a compondre sense descans. Molt aviat la sort es va posar del seu costat: va rebre l’encàrrec d’escriure una òpera per commemorar la visita del gran duc de Rússia a Viena. Com en aquell temps estaven de moda els temes turcs, exponents de l’exotisme oriental amb certs tocs lleument eròtics, Mozart va abordar la composició d‘El rapte del serrall, que, estrenada un any més tard, es va convertir en el que va ser el seu primer èxit veritable, no solament en Àustria sinó també a Alemanya i altres ciutats europees com Praga.
El 4 d’agost de 1782, poc després d’aquest gran triomf, Mozart es va casar amb Constance Weber, a qui va dedicar la serenata Nachmusik (K. 388). Molt han discutit els biògrafs els motius d’aquestes noces. ¿Autèntic amor? ¿Debilitat davant les maniobres matrimonieres de la mare de Constance? ¿Necessitat d’afirmar-se en la seva nova independència enfront de les pressions de Leopold? Possiblement hagués de tot una mica. La genialitat musical de Mozart no tenia per què coincidir amb la maduresa del caràcter.
En general es tendeix a creure que la senyora Weber, que havia somiat alguna vegada amb convertir el prometedor jove en el seu gendre, va intentar despertar l’interès de Mozart per la seva filla menor, Constance, de catorze anys. No seria difícil: Wolfgang no va poder ni va voler resistir-se a la dolça pressió i es va prometre a la noia, que era bonica, infantil, alegre i carinyosa, encara que potser no anava a ser l’esposa ideal per al caòtic compositor. Constance tenia encara menys sentit pràctic que ell, tot li resultava un joc i no podia ni remotament compartir el profund univers espiritual del seu marit, emmascarat després de les bromes i les rialles.
Però tot i que era una jove de poca finor espiritual, la seva vitalisme havia de agradar i fins i tot fascinar al rebel Mozart. I Mozart es va considerar l’home més afortunat del món el dia del seu casament, i va continuar creient que ho era durant els nou anys següents, fins a la seva mort. Sembla injust afirmar que Constance fos la sola causa de la seva ruïna i pèrdues. No és segur que li fos fidel (algunes de les cartes del marit a l’esposa són extremadament patètiques, en els seus precs que sàpiga «guardar les aparences»), però tampoc ho és que Mozart es ho fos a ella en tot moment.
Constance Weber.
És indubtable que, igual que el seu jove espòs, Constance no era l’administradora que la delicada situació d’un artista independent hagués requerit, i sembla ser que malbaratava amb la mateixa alegria que Wolfgang Amadeus: la llar vienesa dels Mozart rebia diàriament la visita de perruquer i altres servidors; en els moments de major penúria, Mozart se les enginyava per aparèixer en públic impecablement vestit i mostrar-liberal i obsequiós. Només després de la seva mort, els seus amics, molts d’ells en envejable situació econòmica, s’assabentarien amb sorpresa de la magnitud del seu endeutament.
El matrimoni es va instal·lar a Viena en un luxós pis cèntric que es va omplir aviat d’alegria desbordant, festes fins a la matinada, balls, música i nens. Era un ambient embogit, anàrquic i despreocupat, molt al gust de Mozart, que enmig d’aquell caos va poder desenvolupar el seu enorme impuls creador. Una ombra en aquests anys va ser la poca salut de la seva dona, afeblida amb cada embaràs; en els nou anys del seu matrimoni va donar a llum set fills, dels quals només van sobreviure dos: Karl Thomas i Franz Xaver (nascut quatre mesos abans de la mort de Mozart i futur pianista). Constance es va veure obligada a seguir cures de repòs, costosíssimes per a la feble economia familiar.
Tot en Mozart era, per tant, malbaratament: de facultats, de vitalisme, de projectes, d’obres i de sentiments. Es va acostar a la francmaçoneria en 1784 per saciar una ànsia d’universal fraternitat i espiritualitat que Mozart, com molts catòlics austríacs, sacerdots inclosos, va trobar en els símbols i els ritus maçons abans que en la pompa clerical de l’Església. Una simbologia que més endavant sabria plasmar musicalment en la composició de La flauta màgica. No obstant això, va demanar diners als seus companys en diverses ocasions per eixir d’algun apur econòmic.
Els nou anys que separen el seu matrimoni de la seva mort poden dividir-se en dos períodes. Fins 1787, i sobretot a partir dels èxits vienesos de 1784, Mozart gaudeix d’uns anys que poden ser qualificats de «feliços». Durant aquest primer període, la seva producció va ser ingent en tots els gèneres: concerts per a piano, trios, quartets, quintets … De 1783 és la Missa en do menor, alhora solemne i exultant; de 1784 daten les seves més cèlebres Concerts per a piano; en 1785 dedicarà a Haydn als Sis quartets: totes elles són obres magistrals, però el públic continua mostrant-consternat davant d’una música que no acaba d’entendre i que per tant li ofèn.
De 1786 data la òpera Les noces de Fígaro, amb llibret de Lorenzo Daponte a partir de l’obra de Beaumarchais. L’elecció del tema era arriscada, ja que l’obra original estava prohibida; però en aquesta mateixa elecció es va posar de manifest el credo liberal del compositor en participar de la crítica suau, però en el fons corrosiva, que dels privilegis nobles havia dut a terme Beaumarchais. Mozart espera amb impaciència el dia de l’estrena de la seva nova òpera: els millors artistes havien estat contractats i tot semblava anunciar un triomf absolut, però després d’algunes representacions dels vienesos no van tornar al teatre i la crítica va desqualificar l’obra titllant excessivament audaç i difícil .
Les noces de Figaro de Mozart. Luca PISARONI: “Non più andrai.“
L’ocàs
Viena va començar a tancar-li inexplicablement seves portes i i va iniciar així un període gris i dolorós que duraria fins a la seva mort. Els biògrafs parlen del seu excessiu tren de vida, de les costoses malalties de Constance i de les maquinacions dels músics vienesos, envejosos no dels seus diners però sí del seu geni. A la casa dels Mozart es va instal·lar de sobte la mala sort. Els diners faltaven, els encàrrecs van escassejar i el menyspreu dels vienesos es va redoblar. Mozart es va enfrontar a l’amenaça de la misèria sense saber com aturar-la.
El matrimoni va canviar de casa diverses vegades buscant sempre un allotjament més barat. Els seus amics els van prestar al principi amb gest generós sumes suficients per pagar al carnisser i al metge, però al adonar-se que el desafortunat músic no podria tornar-los el prestat, van desaparèixer un darrere l’altre. Si la parella seguia ballant en sales de dimensions cada vegada més reduïdes durant els llargs i inclements hiverns de Viena no era per la seva alegria festiva sinó perquè la sang circulés per les seves gelades cames. La salut de Constance empitjorava i Mozart va haver de enviar-la, malgrat les seves deutes, a un sanatori. Era la primera vegada que els esposos es separaven i el compositor va patir enormement; mai no va deixar d’escriure-cada dia apassionades cartes, com si el seu amor continués tan viu com el dia del casament.
Wolfgang Amadeus Mozart
Per sobreviure, el geni es va veure obligat a recurs de les classes particulars, que no sempre va trobar. L’absència de Constance, la humiliació de sentir-se injustament relegat, les penúries econòmiques, l’experiència del dolor, en suma, no feren agre el seu caràcter; és més, es va acréixer i va afinar la seva inspiració musical en una fecunda sèrie d’obres mestres en l’àmbit de la simfonia, del concert, de la música de cambra i de l’òpera. Les composicions d’aquesta època ens parlen d’un Mozart tendre, lleuger i gairebé rialler, encara que amb alguns tocs de melangia. La Petita música nocturna i el seu cèlebre Simfonia Júpiter són bona mostra d’això.
Mentre Constance estava internada, Mozart rebrà des de Praga l’encàrrec d’una òpera. El resultat serà Don Giovanni, estrenada apoteòsicament el 29 d’octubre de 1787. Praga, enamorada del mestre, li va suplicar que romangués allí, però Wolfgang va rebutjar l’atractiva oferta, que segurament hagués millorat la seva posició, per estar més a prop de la seva esposa. Al cap i a la fi, Viena li atreia com el foc a la papallona que ha de cremar-se en ell.
Escena del Comendador. Don Giovanni. S. Ramey & K. Moll
En 1790 es va estrenar a la capital austríaca seva òpera Così fan tutte i l’any següent La flauta màgica. Inesperadament, ambdues van ser rebudes amb entusiasme pel públic i la crítica. Semblava que els vienesos apreciaven per fi el seu geni sense reserves i desitjaven mostrar la seva gratitud tenyida de penediment, encara que fos tard. Però la seva salut es va trencar: sabem que el dia de l’estrena de La flauta màgica, el 30 de setembre de 1791, a Viena, ja no va poder assistir al gran triomf popular de la més optimista i estimada de les seves composicions. El mestre va començar a patir forts dolors de cap, febres i estranyes tremolors.
Un Rèquiem per la seva pròpia mort
Molt s’ha escrit sobre la mort de Mozart. La idea romàntica que va ser enverinat tenia fins i tot un protagonista: Antonio Salieri, músic d’èxit de l’època a què la llegenda dibuixa com un artista mediocre que va saber, com cap en la seva època, comprendre l’original geni de Mozart i, mort d’enveja, no va poder suportar la idea que un home acriaturat tingués semblant do. El paroxisme va arribar a l’extrem de creure que Mozart va ser enterrat en una fossa comuna per esborrar les empremtes de l’homicidi. Fins a tal punt es va estendre aquesta història que es va convertir en l’argument de l’òpera Mozart i Salieri de Rimski-Korsakov, d’una obra de teatre del cèlebre escriptor rus Aleksandr Pushkin i el drama Amadeus de Peter Shaffer (text en què es basa la reeixida pel·lícula homònima de Milos Forman, estrenada el 1984 i protagonitzada per Tom Hulce). No hi ha cap referent històric que pugui corroborar aquesta versió.
Amadeus (1984), de Milos Forman.
La realitat és que al juliol de 1791, quan Mozart ja patia els símptomes de la malaltia que li resultaria mortal, possiblement urèmia, va rebre la visita d’un personatge «prim i alt que s’embolicava en una capa grisa», que li va encarregar la realització d’un rèquiem. La llegenda romàntica pretén que Mozart va veure en l’anònim personatge l’encarnació de la seva pròpia mort. Des de 1954 es coneix, per un retrat, l’aspecte físic del visitant, que no era altre que Anton Leitgeb, l’aspecte era certament sinistre; l’enviava el comte Franz von Walsegg, i la missa de rèquiem era per la recentment morta esposa del comte.
El fet que alts personatges encarreguessin secretament composicions a músics famosos i les presentaran en públic com obres pròpies no era una cosa infreqüent en aquell temps, i no podia sorprendre Mozart, qui, en qualsevol cas, va acceptar els diners de l’encàrrec. Però l’ominosa coincidència del sinistre aspecte del missatger, la condició fúnebre de l’encàrrec i la consciència de la pròpia debilitat de les seves forces va haver de impressionar profundament la sensibilitat del músic, qui no va ocultar als seus amics la seva creença d’estar component el seu propi rèquiem.
Lacrimosa. Requiem.
En qualsevol cas, està fora de lloc la calumniosa hipòtesi d’una traïdora trama o d’un enverinament ordit per Salieri o algun altre músic rival. Mozart mai va ser diplomàtic amb els seus col·legues d’inferior talla artística, però precisament Salieri no va escatimar les seves lloances a Mozart, i va ser un dels entristits assistents al seu funeral. Avui en dia només un dubtós interès novel·lesc pot ignorar les raons i la identitat, perfectament establerta, que s’ocultava després de l’encàrrec del rèquiem. Si bé es mira, les coincidències reals de l’atzar són més inquietants que la maliciosa fantasia dels fabuladors.
Mozart component el Rèquiem
Mozart va encertar en la seva intuïció que moriria abans d’acabar el seu Rèquiem. Com en les altres obres d’aquest últim període, el seu estil és més contrapuntístic i la seva escriptura melòdica més depurada i senzilla, però ara amb protagonisme d’uns molt ombrívols clarinets tenors i fagots. A la mort de Mozart, Joseph Eyble rebre la partitura per a la seva terminació, que no va dur a terme, recaient aquesta tasca en Süssmayer. Aquest pretengué haver orquestrat completament els moviments del Rèquiem, des del «Dies irae» fins al «Hòsties», pretensió sobre la qual no hi ha proves fefaents.
El matí del 4 de desembre de 1791, Mozart encara va treballar en el Rèquiem, preparant l’assaig que els seus amics músics haurien de realitzar a la tarda a la seva alcova. Ja feia una setmana que els metges li havien desnonat. Aquella tarda, durant l’assaig del «Lacrimosa», Mozart va plorar i li va dir a la seva cunyada Sophie, arribada per ajudar a Constance: «Ah, estimada Sophie, que content estic que hagis vingut. Has de quedar-te aquesta nit i presenciar la meva mort». A la nit, amb gran serenitat, va donar les seves últimes instruccions per a després de la seva mort i va entrar en coma. Va morir a les poques hores, a la matinada del 5 de desembre.
El seu amic el comte Deym li va fer una mascareta fúnebre, lamentablement perduda, doncs hauria pogut aclarir l’enigma del seu aspecte físic, tan contradictori en els seus diversos retrats. A continuació va tenir lloc un funeral a una nau lateral de la catedral de Salzburg, al qual van assistir, tot i la fortíssima tempesta de neu i calamarsa desencadenada, un nodrit nombre de músics, francmaçons i membres de la noblesa local. La dada és significativa, perquè desmenteix la llegenda sobre la indiferència que va envoltar la seva mort i enterrament. És cert, però, que ningú va acompanyar el cadàver al cementiri de Sant Marx, on va ser enterrat sense taüt. Però aquestes eren les normes dictades per Josep II en el seu curiós afany de «modernitzar» la salubritat pública, normes que, fins i tot després de ser abolides, van ser respectades per nombrosos lliurepensadors i francmaçons.
Font: Biografías y vidas
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: Aniversari de Mozart: Vida i obra (II). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//