Llengua i bandera: el català i la quatribarrada o oriflama (Senyera).

La bandera de Catalunya

La bandera de Catalunya és una bandera de les anomenades heràldiques, sorgida de la translació del senyal de l’escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Possiblement la bandera, penó o estendard dels comtes fou anterior a l’escut. No en tenim referència documental fins al segle XIII, però és una de les més antigues d’Europa. Amb la formació i conquestes de la Corona d’Aragó, les quatre barres van ser bandera dels regne d’Aragó, Mallorca, València, etc.

 Al principi els pals de l’escut eren representats a la bandera ja verticalment ja horitzontalment. Aquesta darrera disposició fou la que acabà imposant-se i és la bandera oficial de la nació catalana: faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.
La bandera de Catalunya va ser oficialitzada per l’Estatut d’autonomia de Catalunya, llei orgànica de l’Estat de 1979. De manera semblar va passar en les altres comunitats antigament pertanyents a la Corona d’Aragó, si bé, les quatre barres foren modificades amb escuts, forma de les barres, franges o quadrants de color afegits, de dubtosa historicitat ja que segles enrere les banderes representaven al senyor i no a la terra.

L'escut de Catalunya

L’escut de Catalunya és l’escut dels comtes-reis sobirans de Barcelona: d’or, quatre pals de gules. Aquest és un dels quatre escuts més antics d’Europa, ja que el primer document en el qual apareix és un segell del comte Ramon Berenguer IV de l’any 1150. Tanmateix, com a senyal pre-heràldic, les franges verticals vermelles i d’or ja les trobem als sepulcres romànics del comte barceloní Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes, (mort el 1082) i la seva besàvia Ermessenda de Carcassona (morta el 1058), muller que fou del comte Ramon Borrell I, ambdós sepulcres a la catedral de Girona.
Els comtes de Barcelona, sobirans de tot el territori de Catalunya, aconseguiren també, per raó del matrimoni de l’esmentat comte Ramon Berenguer IV el Sant amb la reina Peronella d’Aragó, el regne d’Aragó i el comtat de Ribagorça. Des d’aleshores (1137) i fins al 1714, l’escut dels comtes de Barcelona, ja amb el títol de reis, fou l’escut de l’anomenada Corona d’Aragó que era formada per Catalunya (amb Rosselló -avui França-), Aragó, València, les Illes Balears i Sardenya (avui Itàlia). El senyal dels quatre pals es troba als escuts o banderes de Provença i de Sicília, i que avui dia forma el tercer quarter de l’escut del regne d’Espanya.

LLENGUA

Mapa territorial de la llengua catalana. La llengua catalana pertany al grup de llengües neollatines occidentals juntament amb el castellà, el portuguès i el francès, per citar les llengües majoritàries dins d’aquest grup. Es parla en una extensa àrea (68.000 km2) de l’est de l’Estat espanyol (Catalunya, Illes Balears, València, la Franja de Ponent i alguns municipis murcians fronterers amb València), Andorra, el sud de França (Departament dels Pirineus orientals ) i a la ciutat sarda de l’Alguer. Denominació: des d’un punt de vista filològic totes les variants que citem formen la llengua catalana, ara bé, per motius polítics més que científic existeixen moviments secessionistes que neguen la unitat de la llengua en diferents llocs com ara, Franja de Ponent, Balears o País Valencià.
Potser el cas valencià siga el més notori ja que des del segle XIV i amb el segle d’Or en el XV, es feia servir la denominació “llengua valenciana” encara que sense negar la unitat de la llengua; d’ací solucions del tipus “català-valencià” o “valencià” -terme popular- que alguns filòlegs proposen en lloc de “català occidental”. Així, el “valencià” seria el conjunt de dialectes occidentals de Catalunya, Andorra i País Valencià. En Internet i altres lloc podem trobar el “català general” front al “català valencià” de manera semblant al portuguès de Portugal i el portuguès de Brasil.
La llengua catalana en les seves variants és parlada en territoris que sumen deu milions d’habitants. Podem distingir dos grups dialectals: el català oriental i l’occidental. La principal diferència radica en que mentre en el primer les A, E àtones es confonen en un so neutre, en l’occidental se’n fa la diferència. Així a la zona oriental no distingixen “pare” de “para”; mentre que a l’occidental sí que es diferencien. En el primer grup tenim el Rosselló, Girona, Barcelona, nord de Tarragona, Balears i l’Alguer. En el català occidental hi és Andorra, Lleida, Franja de Ponent, sud de Tarragona (Tortosa) i el País Valencià. Cal dir que hi ha zones de transició entre els dialectes.

Dialectes_català_2.svg 8


Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Filologia, Història, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s