País Valencià, per què? Joan Fuster (II).

JoanFuster 2

Joan Fuster, defensor del terme País Valencià.

II

Quan van escindir el poble valencià en províncies, i amb l’estranya destitució del nom comú, de «valencians», algú va promoure una alternativa: «Levante». Seria ben interessant que algú investigàs les fonts de la innovació en la nomenclatura. Potser, en el fons, l’acceptació que «Levante» va aconseguir durant una llarga etapa, tenia en la base aquesta facilitat que brindava: la de ser el nom supraprovincial de què mancaven els «valencians», els «castellonencs» i els «alacantins». No importava si es tractava d’una mera designació geogràfica imaginada des d’un «centre» que era Madrid; tampoc no importava la seua mateixa exactitud geogràfica.

I no cal dir que ningú –pràcticament ningú– no va recordar que, en la tradició local, «Llevant» havia estat sempre la zona riberenca del Mediterrani oriental. Tenia aquell avantatge: el de servir de substitut d’un «regne de València» desaparegut o d’una «Región Valenciana» repel·lit. L’èxit del «Levante» i del consegüent «levantinismo» va ser més marcat a la província d’Alacant. Molts «alacantins» eren reticents a dir-se «valencianos»: preferien això de «levantinos».

Però la cosa del «Levante» va tenir de seguida unes implicacions polítiques clares: venia a ser una manera com una altra de minar la «identitat» dels valencians, en difuminar les possibilitats de reunir-nos en una reivindicació comuna. «Levante» esdevenia un terme molt elàstic i, de vegades, a les tres províncies valencianes hi afegien la de Múrcia, la d’Albacete i tot, o la de Terol, no sé si inclús la de Conca. Estic convençut que, a partir d’un determinat moment, la maniobra fou deliberada: s’hi intentava desdibuixar el risc d’un altre «regionalismo disgregador». La barreja de províncies –excusada amb pretextos econòmics poc convincents– diluïa qualsevol projecte d’unitat valenciana real. Més encara: una derivació d’aquest plantejament inicialment «levantino» va ser, després, la temptativa del «Sureste», amb la qual volien substraure del «regne de València», de la «Región Valenciana», o del «País Valencià», totes o la majoria de les comarques de la província d’Alacant, per unir-les a Múrcia i a la mateixa Almeria.

mapa_det_levanteMapa del Levante Español.

La promoció del terme «Levante» va obtenir un màxim d’expansió després del 39. Les presumptes vinculacions econòmiques amb terres no valencianes es demostraren finalment poca cosa: uns problemes hidrogràfics i agraris en la frontera valenciano-murciana. Però el «Levante» perdurà durant anys, seguit del «Sureste», fins que, a poc a poc, s’ha imposat–no massa, ben mirat– una mica de «consciència» revalencianitzadora de Vinaròs a Oriola. Si no m’equivoque, llevat dels grups residuals de la CNT, a les acaballes del Franquisme, ja cap estímul polític relativament popular no mantenia l’etiqueta de «Levante». L’oposició democràtica es decantava per «País Valencià». ¿Amb una convicció segura? La rèmora del provincialisme impedia que ho fos, però també les necessitats d’un replantejament de l’Estat espanyol, amb la idea de les «autonomies» interferida, ho forçaven.

Una primera aventura per desfer l’embolic, contra el «Levante» per absurd; i al marge del «regne de València» obsolet i de la «Región Valenciana» inadmissible, va ser la que insinuà el doctor Faustí Barberà, un metge erudit de València, militant en el tendre valencianisme polític» de les primeries del segle XX. Barberà va comprendre que la descomposició provincial dels valencians exigia fomentar un nom nou: un nom que nos fos «Levante», ni «regne de València», ni «Región Valenciana». I va tenir l’acudit d’inventar-se «Valentínia». La fórmula resultava tan insòlita i artificial, que va caure ràpidament en l’oblit. Més aviat degué ser considerada, en el seu temps, com una broma grotesca. Ara: la intenció era sana. Calia, en un «regionalisme» incipient, afrontar aquesta «qüestió de noms» que, no resolta, impedia tota operació aglutinant. La «Valentínia» del doctor Barberà fou discretament eludida pels seus continuadors en la tènue operació «regionalista».

sanchis guarner kEl professor Sanchis Guarner.

Fins que, a les darreries de la Dictadura de Primo de Rivera, algú començà a parlar de «País Valencià». Jo ara no sabria dir qui ni quan. En la revista Taula de Lletres Valencianes no he sabut trobar el terme. Una indagació sobre els papers editats en el trànsit de la Dictadura a la II República potser ho aclariria. La meua impressió personal és que la iniciativa procedia de les minories universitàries que, amb una decisió nacionalista inèdita al País Valencià, s’organitzaren en una «Acció Cultural Valenciana» i en l’àrea d’influència que van tenir. Era, aquella, una generació d’«historiadors»: hi participaven Mateu i Llopis, Gómez Nadal, Igual Úbeda, Beneyto Pérez, Carreres i de Catalayud, Sanchis Guarner… D’ells degué sorgir el terme «País Valencià» com una solució «regional» i de cara a les vel·leïtats segregacionistes de les províncies.

En realitat, això de «País Valencià» començava per ser una proposta culta. Algú havia trobat la fórmula en un llibre antic: no massa antic, però antic. O en molts llibres. I tenia uns avantatges diàfans. Quedava descartat el «regne» inexistent; hi descartaven, encara, la ignominiosa «Región» subalterna i afligida; abominaven del «Levante». «País Valencià» venia a ser un calc de «País Basc», però probablement amb antecedents més antics. Mantenia el gentilici: «valencià». I ¿«país»? ¿Per què no «país»? Un «país» és una terra i la gent que hi viu: és una «comunitat».

No tenia les connotacions arcaiques del «regne», ni les despectives de «región». I ho posaren en marxa, això: «País Valencià». Les dissidències provincianes d’Alacant i de Castelló de la Plana podien cedir davant una designació nova i plausible: hi cediren, més tard. Perquè la proposta «País Valencià» dels universitaris –alguns, estudiants encara– dels anys 30 i 31 tenia escasses oportunitats de prosperar. Però comença a tenir-les immediatament. La proclamació de la II República el 1931 feia més anacrònic el «regne»i més estúpida la «región»…

Carles Salvador2Carles Salvador, mestre i propagador de les Normes ortogràfiques del 32.

Un dia caldrà que algú puntualitze els avatars de «País Valencià». No tardaren a acceptar-lo les agrupacions polítiques més o menys nacionalistes, i fins va figurar com a títol d’un setmanari. Van fer-lo seu la majoria dels intel·lectuals, bé sistemàticament, bé alternant-lo amb l’equívoc «València», tan arrelat. El 1933, Felip Mateu i Llopis publicà uns llibres estimulants: El País Valencià i les Històries del País Valencià, d’Antoni Igual, editades durant la Guerra d’Espanya, en són una altra fita. I Almela i Vives, i Carles Salvador, i Miquel Duran, i tants més, procedents de generacions anteriors, usaven «País Valencià» habitualment.

El 1939, amb el règim de Franco, tallà aquests progressos de normalització. Tanmateix l’eficàcia del terme continuà conscient entre les petites minories que encara es mantenien fidels en la clandestinitat a les il·lusions truncades. ¿Com podríem oblidar, per exemple, l’article que el 1954 publicava Miquel Adlert Noguerol, titulat precisament «La literatura catalana del País Valencià», inserit en un volum miscel·lani d’homenatge a Carles Riba?

Amb el temps, algunes d’aquestes decisions personals van claudicar. No és aquest el lloc de parlar-ne. El cas, però, era que la llavor llançada no tardà a rebrotar, i ara com una necessitat civil més àmplia. Degué ser entorn del 1960. Jo mateix en sóc testimoni d’excepció, tant pel meu procés reflexiu sobre el tema com per l’episodi del 62-63; arran de la publicació de dos llibres meus [El País Valenciano. (Barcelona 1962). Nosaltres els valencians. (Barcelona 1962)], quan es van concitar contra mi les ires dels sectors més «paleolítics» de la societat valenciana. L’anècdota és secundària, és clar. Ara: així com l’aparició –o reaparició– de «País Valencià» el 1930 no havia provocat pràcticament cap resposta hostil, el 1962 desencadenà una campanya frenètica. Això només volia dir –a banda l’espectacle dels giracasaques– que, sota la calma superficial del franquisme, s’havia gestat un corrent d’opinió amb «idees clares» sobre el futur del poble valencià. No passava de ser, aleshores, un moviment tímid, de pobra força numèrica i fonamentalment covada a les aules de la Universitat. Aquesta vegada, el clima odiós de la dictadura franquista ajudà a un represa de «consciència nacional» més aguda i més decidida.

pais-valencia

PAÍS VALENCIÀ


I a mesura que la II Dictadura s’erosionava, i amb poca o molta empenta van sorgir forces populars que es definien en contra de ella, la reivindicació «autonòmica» era assimilada pels partits polítics germinals. En part, fou per mimetisme del que s’esdevenia en altres llocs: a Catalunya, a Euskadi, principalment. En part, també, per una instintiva reacció contra el centralisme nacionalista amb què Franco havia engrillonat la seua Espanya.Però així mateix hi havia penetrat, d’una manera difusa, la «clarificació» nacional que emanava de les minories joves del neovalencianisme. Aquest «valencianisme» imprevist, realment «nou», ja no tenia res a veure amb la imatge del «valencianisme» anterior al 36, sempre acusat de «dretà». L’oposició hi havia de comptar, no solament perquè n’experimentava impregnacions, sinó perquè, de fet, es convertia en un ferment de possibles repercussions populars. L’esquerra, mòdica o extrema, s’incorporà la reclamació «autonòmica».

I, dins d’aquest magma antifranquista, l’assumpció del nom «País Valencià» va produir-se inicialment sense cap dificultat. Va ser emprat per tothom qui treballava per la «ruptura» o per la «transició». Només els reductes impertèrrits del Franquisme s’hi van resistir. Fins i tot alguns, com l’ultraconservador diari Las Provincias, que mai no ha deixat de nadar i guardar la roba, s’hi va deixar endur. El que ha passat últimament, ja no cal explicar-ho.

Avui, «País Valencià» ha esdevingut una fórmula conflictiva. I no pel presumpte o real «catalanisme» dels qui el defensen, perquè això del «catalanisme» no és més que un pretext «desestabilitzador», com diuen ara. Per «País Valencià» formen els valencians que pensen –cadascú al seu aire– que el nostre poble té uns drets col·lectius a exigir: la majoria, ni tan sols són «nacionalistes». Senzillament, es plantegen el problema viu dels «valencians» sense retòriques historicistes ni deixadeses folkloritzants. I pel «reino» –poc «regne», alto!– i per la«región» militen els de «sempre»: els qui no volen que els valencians siguem «normals».

← pàgina anterior

pàgina següent →

 

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Assaig, Llibres, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a País Valencià, per què? Joan Fuster (II).

  1. Retroenllaç: País Valencià, per què? Joan Fuster (III). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s