Teodor Llorente i Francesc Viñas.

llorenteTeodor Llorente, Patriarca de les Lletres Valencianes.

Coneixia el wagnerisme de Teodor Llorente i que era l’autor de la versió valenciana del racconto de Lohengrin que l’insigne tenor català,  Francesc Viñas, va cantar al Teatre Principal de València amb molt d’èxit. El que no sabia era que ambdós eren amics i que mantingueren una relació important com Llorente, Patriarca de les Lletres Valencianes, va fer amb altres catalans referides, especialment, al món de la literatura. Començàrem amb una breu biografia a la que seguiran no un poema, sinó dos de Llorente en homenatge a Viñas i el seu Lohengrin, i l’esmentat racconto que també podrem escolar en versió tenor-piano.

Teodor Llorente Olivares nasqué a València el 7 de gener de 1836, i hi morí setanta-cinc anys després, el 2 de juliol de 1911. Poeta, periodista, traductor, historiador i polític, és considerat com el líder i l’ideòleg de la Renaixença valenciana. Llicenciat en dret i filosofia i lletres (1858), dirigí el diari La Opinión —propietat de l’empresari Josep Campo— des de 1861 i fins a 1866, en què fundà Las Provincias i n’esdevingué propietari i director efectiu fins a l’any 1904, i honorífic fins a la mort. Des d’un punt de vista polític, Llorente evolucionà del liberalisme moderat al monarquisme i el conservadorisme, i s’alineà amb el corrent que Silvela promogué en oposició a Cánovas. Fou cap provincial del partit conservador per dues vegades (de 1895 a 1899 i de gener a juliol de 1903, moment en què abandonà la política activa), i diputat a Corts pels districtes de Sueca (1891), València (1893) i Llíria (1899), i senador per la província de València (1898).

Per influència dels principals poetes romàntics europeus, de jove es consagrà a la creació lírica en castellà i en valencià; i de la mà de Marià Aguiló es lliurà a la causa de la Renaixença, que, per convicció i per estratègia, considerà que a València havia de tenir un desenvolupament apolític. Participà en els Jocs Florals de Barcelona (fou mantenidor dels de 1866 i 1893, i president del consistori dels de 1880), en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i en els homenatges a Jacint Verdaguer (1908) i Marià Aguiló (1909).

lo rat penatLo Rat Penat.

A València, prengué part en la fundació de la societat Lo Rat Penat (1878), de la qual fou segon president (1879-80), i a partir de 1899, president honorari; i al si de la qual fundà el Centre d’Excursions Científico-literàries i Artístiques del Rat Penat (1880), que pretenia descobrir els vestigis històrics i artístics que conservava la geografia valenciana, i que fins a 1911 promogué més d’un centenar de visites a tot el territori valencià. Així mateix, dirigí les publicacions El Panorama (1867-1872), l’Almanaque de Las Provincias (a partir de 1879) i la Revista de Valencia (1880-1883). En 1887 obtingué el títol de Mestre en Gai Saber per Lo Rat Penat, i en 1890, el de Cronista de València. En molts dels seus escrits periodístics utilitzà el pseudònim de Valentino.

Pel que a la seua obra es refereix, cal destacar, en el camp de les traduccions castellanes: Poesías selectas de Víctor Hugo (1860), El Corsario de Byron (1863), les dues sèries de Leyendas de oro (1875 i 1908), Fausto de Goethe (1882), Poesías de Heine (1885) i Poetas franceses del siglo XIX (1906); en el de la lírica castellana: Versos de la juventud (1854-1866), publicat en 1907; en el de la valenciana: Llibret de versos (1885), Cartes de soldat (1897), Nou llibret de versos (1902 i 1909), Llibrets de versos (1914), Poesies valencianes (1936), subtitulada «obras completas», i Poesia valenciana completa (1983), sense oblidar les antologies Poesies triades (1906), Antologia poètica (1958), Poesia (1996) i Lo foc sagrat de la fe (2010); i en el de la història: els dos volums Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia, (1887-1888 i 1889-1902).

Finalment, cal afegir que gran part de la seua correspondència personal fou editada en els tres volums de l’Epistolari Llorente (1928-1936); que una mostra dels seus articles periodístics ha sigut recollida sota el títol d’Escrits polítics (1866-1908) (2001); que es troben en premsa un quart volum de l’epistolari i una edició crítica de la seua obra valenciana completa, i que en vida fou distingit amb múltiples condecoracions i homenatges, entre els quals destaca el que rebé el 14 de novembre de 1909, quan, en el marc de l’Exposició Regional, fou coronat amb llorer com a «Poeta de València» en el transcurs d’un dels actes més multitudinaris que mai no haja conegut la ciutat de València.

(Font: Biblioteca Joan Lluís Vives. Universitat de València. Rafael Roca.)


«A Francesch Viñas»

L’amistat entre el tenor català Francesc Viñas i Dordal (Moià, 1863 – Barcelona, 1933) i Teodor Llorente s’inicià a finals de la dècada dels anys huitanta del segle xix, durant el temps en què Viñas enlluernava els espectadors del teatre Principal de València amb la interpretació de l’òpera wagneriana Lohengrin, i Llorente, en senyal d’admiració i agraïment, li dedicà aquest poema, que aparegué publicat en Las Provincias el 27 de gener de 1889 (LP 1889), l’endemà d’una de les actuacions de Viñas al Principal, i en l’Almanaque de Las Provincias per a 1890 (València, 1889, p. 273; ALP 1890). Com a testimoni d’aquella relació d’amistat, ens ha arribat una fotografia –que el català dedicà i regalà al seu amic valencià en 1899– en què es veu Viñas vestit de Lohengrin espasa en mà, una bella imatge que actualment conserva un dels besnéts de Llorente.

D’una altra banda, cal advertir que, amb el títol «A Francesch Viñas», el poema llorentí fou reproduït en el full de mà que anuncià la sessió titulada «Record que alguns dels seus admiradors dediquen al celebrat tenor D. Francesch Viñas la nit del seu benefici», que tingué lloc a «Barcelona y Gran Teatro del Liceo, janer 1904», i que qualificava Llorente com a «eminent poeta valencià» (RFV 1904). El poema fou inclòs en les dues edicions del Nou llibret de versos (1902 i 1909) i, amb el títol «A Francesc Vinyas. Oint-li cantar l’òpera Lohengrin», fou incorporat també a l’antologia Poesies triades (Barcelona, 1906, pp. 4950; PT 1906). En 1996, en la pàgina 28 de la introducció de l’antologia de Teodor Llorente titulada Poesia, el professor Vicent Simbor afirmà que aquest poema «tracta la temàtica tan rusiñoliana de la identificació de l’Art amb la Religió».

Lohengrin. Preludi Acte I.

A Francesch Vinyas
Demprés de cantar la òpera «Lohengrin»

Vestit ab armadura enlluernadora,
jove, galan, valent y triunfador,
solcant la mar, vingueres en bon·hora
portat pel cisne en sa barqueta d’or.

Ta veu, pel dret y la virtut alsada,
sonava com un cant del paradís,
y l’atenia muda, embelesada,
la gent somesa al divinal engís.

¡Cantor gentil!, de ta primer victòria
no apartes may lo pensador esguart:
en Lohengrin y sa somniada història
mira lo símbol fantasiós de l’art.

Té l’art un temple en la montanya santa
que aixeca els cims blavosos lluny del món;
la musa eterna allí sos himnes canta,
y el cel, rodant los astres, li respon.

Vénen d’allà, per repetir als pobles
los càntichs inmortals, sos misatgers,
perseguidors dels sentiments innobles,
paladins dels amors honrats y vers.

Ministres de la santa poesia,
inflamen ab sa veu los esperits,
sempre pensant que tornaran un dia
a aquell temple sagrat d’hon són eixits.

¡Dijós artiste! Quant al món encantes,
recorda’t de ta estirpe celestial;
y sigues, sempre que entusiasta cantes,
lo cavaller simbòlich del Sant Gral.

1888


Francesc_Viñas

Francesc Viñas.

«Lo Sant Graal»

«Lo Sant Graal» –de títol factici– és una versió del racconto de l’òpera wagneriana Lohengrin que Llorente realitzà perquè fóra cantada pel tenor català Francesc Viñas i Dordal (Moià, 1863 – Barcelona, 1933) al teatre Principal de València, ocasió que s’esdevingué durant la funció benèfica que hi tingué lloc el 24 d’octubre de 1905. La mútua fascinació i consegüent amistat que s’establí entre Llorente i Viñas venia de dues dècades enrere, dels anys en què el català havia triomfat a València interpretant, precisament, l’òpera Lohengrin. Llorente, en senyal d’admiració i agraïment, li havia dedicat el poema «A Francesch Vinyas. Demprés de cantar la òpera “Lohengrin”» (1888).

Pel que respecta a la versió llorentina del racconto, cal dir que fou publicada per primera vegada en Las Provincias el 25 d’octubre de 1905 –versió que prenem com a text base– sota el títol «Función a beneficio de las Escuelas de Artesanos», i encapçalada del següent text: «La traducción valenciana del racconto de Lohengrin, que cantó anoche el Sr. Viñas, es un arreglo, hecho por el Sr. Llorente, de la versión catalana cantada por el eminente artista en Barcelona. Está bastante modificada, y algunas estrofas son completamente nuevas». Pel que sembla, la interpretació que féu Viñas del text llorentí alçà una certa expectació. I per això, en aquell mateix exemplar del diari Las Provincias, també podia llegir-se: «De propósito dejamos a Viñas en último término. Además de su maestra labor, de su derroche de facultades, de su admirable interpretación del Profeta, de Radamés y Lohengrin, atraía el interés por el anuncio de cantar el racconto célebre de la obra de Wagner en valenciano, con traducción de D. Teodoro Llorente. Fue, puede decirse, el clou de la noche. Cuando después de la versión italiana cantó la valenciana, la espectación fue grande. Los versos límpidos y bellos de la traducción adquirieron singular vida en la música del genial autor, y al terminar […] la ovación sonó más estruendosa que nunca al poeta y al cantante, ante aquella prueba de amor a la tierra».

Finalment, cal apuntar que, un any després, la versió de Llorente fou reproduïda en el núm. 12 de la «revista literària setmanal» Catalònia, de Barcelona, corresponent al 13 d’octubre de 1906, sota el títol de «Lo Lohengrin en valencià» (C 1906), i que, en integrar-la el 1936 en el volum Poesies valencianes, a més de donar-li el títol d’«El Sant Graal» –no sabem si per indicació de son pare o per iniciativa pròpia–, Llorente i Falcó oblidà copiar-ne la tercera estrofa (versos 9-12). Un error que repetí el 17 d’agost de 1941, en oferir-la novament sota el títol d’«El Sant Graal» en la p. 8 del diari Las Provincias, que Lluís Guarner i Francesc Pérez i Moragón reproduïren en 1983 en el volum Poesia valenciana completa –«El Sant Graal», p. 486– i que la present edició esmena.

D’altra banda, resulta interessant assenyalar que, en 1941, Llorente i Falcó apuntà que, «para Viñas, aquella letra le acompañó no sólo en Valencia, sinó también en Barcelona, donde también la sustituyó alguna vez por la original con general aplauso».

Ària “In Fernem Land”, de l’òpera “Lohengrin”, de Richard Wagner (amb traducció al valencià de Teodor Llorente).

Lo Sant Graal

Allà molt llunt, en ignorada serra,
alsa el bell cap lo Montsalvat gloriós;
hi a en son cimal un temple, y en la terra
no·s veu ningú més gran y més hermós.

Una copa hi a en ell, de virtud rara,
guardada com tesor el més preuat,
tesor que un jorn als hòmens, purs encara,
pels àngels del Senyor fon abaixat.

Cada any, del cel devalla una coloma
per renovar sa gràcia y esplendor.
¡És lo Sant Graal!, y son potent aroma
dóna a sos caballers sagrat ardor.

Aquell que té la glòria de servir-lo
gotja un poder extrany y sobrehumà.
May les arts de l’infern podran ferir-lo;
sa mirada, només, el mal desfà.

En sa gloriosa y benhaurada empresa
defensant la virtut, l’honor y el dret,
no perdrà sa invencible fortalesa
mentres sabut no siga son secret.

Tots, al lluytar en eixa noble guerra,
lo misteri paurós debem guardar;
qui una paraula d’ell diu a la terra,
al punt mateix la deu abandonar.

Ya sabeu tots la desijada història.
La lley, en mi, cumplida té que ser.
Mon pare, Persifal, reina en sa glòria;
sóch Lohengrin, son fill y caballer.

[1905]


Font: Teodor Llorente. Obra poètica completa. Rafael Roca Ricart. AVL.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Òpera, cantants, Poema, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s