Déu i l’Estat. M. Bakunin (II).

franco bajo palioDictador sota pal.li. Nacional-catolicisme. Religió i Estat.

En la primera part vaig centrar-me en la religió i vaig deixar l’Estat per a aquesta. Realment, és impossible parlar d’un sense fer esment de l’altre, ja que són les dues cares d’una mateixa moneda. Diu Bakunin que No existeix, no pot existir Estat sense religió. I té raó. Fins i tot en un Estat suposadament ateu com ara l’estalinista, n’hi havia, de religió. Era el culte a la personalitat; una religió que tenia heretges a cremar en la foguera – cas de Trotski o de les víctimes de les purgues d’Stalin. També tenia els seu clero: el cercle més pròxim al dictador, una fèrria censura equivalent a l’índex de l’Església Catòlica, i la Inquisició en forma de KGB. El poder engendra religions i vice-versa de la mateixa manera que els Estats naixen per un acte de violència i perduren gràcies a ella en forma de policies i exèrcits que asseguren la primacia de les classes dominant detentatòries dels poders fàctics, els únics reals, amb independència de que governe. Política i Religió són fàbriques de mentides per adormir el poble.

El cas contrari el podem veure a partir del segle IV quan el cristianisme toca poder i es converteix en religió oficial de l’imperi. Per una banda, l’Estat quedava justificat per la religió i, per l’altra, aquesta va exercir el poder en forma de matança d’heretges i infidels així com de destruir els llibres de l’Antiguitat plens de ciència en determinats casos ja que la santa ignorància és necessària per fer engolir-se les faules infantils que constitueixen la base de la seua doctrina. Tot el coneixement ve de Déu i el Sant Pare i el clero són els únic cridats a interpretar-lo correctament.

piramidesPiràmides d’Egipte. Confusió del poder polític i del religiós.

Si observem les antigues civilitzacions, és molt usual la figura d’una persona que és santa o el mateix déu com passava a Egipte amb el faraó que era déu i emperador alhora com passava en tots els continents. És curiós constatat que les revoltes en contra del faraó eren protagonitzades pel clero senzillament perquè no es creien aquestes faules que solament enganyaven els crèduls analfabets. Bakunin diu que hi ha qui hi creu i qui aparenta creure-hi. Així va ser a Europa i Amèrica fins el XIX fruit de la Il·lustració. Recordem que abans, en la societat estamental, el rei ho era per la Gràcia de Déu i que existien tres estament: els privilegiats – noblesa i clero- i els no privilegiats – el tercer estat o burgesia que, de moment lluitava amb els seus aliats, és a dir, el que podríem dir classe treballadora. Per la guillotina passaren reis, nobles i clero, enemics de la revolució. Una volta la burgesia va fer-se amb el poder, va fer-se religiosa – segons el rus – ja que necessitava la justificació que la religió pot donar. Per això, una altra vegada tenim el poder al costat de la religió i viceversa.

Resumint. La Revolució ha de fer-se en contra de les classes dominants i de l’Església, la seua justificadora. Fotos de Franco, Hitler o Mussolinni amb bisbes i altres religiosos ens demostren que en que deia Bukunin és una veritat inqüestionable. De ací el lema àcrata: Ni Déu, ni Estat ni Patró. Per enderrocar l’Estat hem de subvertir el sistema social i abolir la religió.

Llegim la selecció de textos del famós anarquista rus que he traduït al català-valencià i que dedique al meu oncle Regí, militant de la CNT-FAI, i milicià voluntari que va ser heroi de guerra condecorat, atrapat per la Gestapo a França, torturat i afusellat per ordre de Franco sense que sapiguem on són les restes mortals. Salut i Anarquia.

bakunin tyu7M. Bakunin.

Els més inspirats [per Déu] han de ser escoltats i obeïts pels menys inspirats. He aquí per fi el principi d’autoritat ben establert, i amb ell les dues institucions fonamentals de l’esclavitud: l’Església i l’Estat.

De tots els despotismes el dels doctrinaris o dels inspirats religiosos és el pitjor. Són tan gelosos de la glòria del seu Déu i del triomf de la seva idea, que no els queda cor ni per la llibertat, ni per la dignitat, ni fins i tot per als patiments dels homes vivents, dels homes reals.

L’immens avantatge de la ciència positiva sobre la teologia, la metafísica, la política i el dret jurídic, consisteix en això: que en lloc de les abstraccions mentideres i funestes predicades per aquestes doctrines, planteja abstraccions veritables que experimenten la naturalesa general o la lògica mateixa de les coses, les seves relacions generals i les lleis generals del seu desenvolupament. Heus aquí el que la separa profundament de totes les doctrines precedents i el que li assegurarà sempre una gran posició en la societat humana. Constituirà en certa manera la seva consciència col·lectiva. Però hi ha un aspecte pel qual s’associa absolutament a totes aquestes doctrines: que no té i no pot tenir per objecte més que les abstraccions, i és forçada, per la seva naturalesa mateixa, a ignorar els individus reals, al marge dels quals, i tot les abstraccions més veritables no tenen existència real.

La primera condició va ser complerta pels romans d’una manera molt negativa, sens dubte: per la conquesta de la major part dels països coneguts dels antics i per la destrucció de les seves institucions nacionals. Gràcies a ells l’altar d’un déu únic i suprem poder establir-se sobre les ruïnes d’altres milers d’altars nacionals.

ministro jura

En ple segle XXI i en un Estat aconfessional s’embastardixen les preses de possessió. El rei i el crucifix  presideixen l’acte, que és contrari a la Constitució. Dècades abans, el futur ministre jurava agenollat com si fos en una església. A França, república laica, no es veuen aquestes escenes vergonyats. La religió està separada de l’Estat.

Durant deu segles consecutius, el cristianisme, armat de l’omnipotència de l’Església i l’Estat, i sense concurrència alguna de part d’uns o d’altres, va poder depravar, embastardir i falsejar l’esperit d’Europa. No va tenir concurrents, ja que fora de l’Església no havia pensadors, ni fins i tot persones instruïdes. Si es van aixecar heretgies en el seu si, no van atacar mai més que els desenvolupaments teològics pràctics del dogma fonamental, no el dogma mateix. La creença en Déu, esperit pur i creador del món, i la creença en la immaterialitat de l’ànima romandre intactes. Aquesta doble creença va esdevenir la base ideal de tota la civilització occidental i oriental d’Europa, i va penetrar, es va encarnar en totes les institucions, en tots els detalls de la vida, tant pública com privada de totes les classes com de les masses.

(…) en la segona meitat del segle XVIII reapareix de nou a la llum del dia, aixecant agosaradament la bandera de l’ateisme i del materialisme.

Es va poder creure llavors que l’esperit humà anava, per fi, a llibertar, una vegada per totes, de totes les obsessions divines. Va ser un error. La mentida divina, que s’havia alimentat la humanitat -per no parlar més que del món cristià durant divuit segles, havia de mostrar-se, un cop més, més poderosa que la humana veritat. No podent ja servir-se de la gent negra, dels corbs consagrats de l’església, dels sacerdots catòlics o protestants que havien perdut tot crèdit, es va servir dels sacerdots laics, dels mentiders i dels sofistes de túnica curta, entre els quals el paper principal va ser donat a dos homes fatals: un, l’esperit més fals, l’altre, la voluntat més doctrinàriament despòtica del segle passat: a J. J.  Rousseau i a Robespierre.

Guillotina-cRevolució francesa. Guillotina.

Parlem d’un altre mitjà, que, funest per al poble només, és, al contrari, preciós per a la salvació dels privilegis burgesos. Aquest altre mitjà no pot ser més que la religió. És aquest miracle etern el que arrossega les masses a la recerca dels tresors divins, mentre que, molt més moderada, la classe dominant es contenta amb compartir, molt desigualment d’altra banda i donant sempre més al que més té, entre els seus propis membres, els miserables béns de la terra i les despulles humans del poble, compresa la seva llibertat política i social.

La revolució de juliol va tenir per conseqüència l’ennobliment dels seus gustos. Se sap que tot burgès de França porta en si el tipus imperible del burgès gentilhome, que no deixa mai d’aparèixer tan aviat com adquireix una mica de riquesa i de poder. En 1830, la rica burgesia havia reemplaçat definitivament a l’antiga noblesa en el poder. Va tendir naturalment a fundar una nova aristocràcia: aristocràcia del capital, sens dubte, abans de res, però també aristocràcia d’intel·ligència, de bones maneres i de sentiments delicats. La burgesia va començar a sentir-religiosa.

No va ser per la seva banda una simple imitació dels costums aristocràtiques, sinó que era al mateix temps una necessitat de posició. El proletariat li havia fet un últim servei, ajudant-la a enderrocar una vegada més a la noblesa. Ara, la burgesia no tenia necessitat de la seva ajuda, perquè se sentia sòlidament asseguda a l’ombra del tron ​​de juny, i l’aliança amb el poble, des de llavors inútil, començava a fer-se-incòmoda. Calia tornar al seu lloc, el que no podia fer-se naturalment sense provocar una gran indignació a les masses. Es va fer necessari contenir-les. Però en nom de què? En nom de l’interès burgès cruament confessat? Això hagués estat massa cínic. Com més injust i inhumà és un interès, més necessitat té, de ser sancionat, i on trobar la sanció, sinó en la religió, aquesta bona protectora de tots els farts, i aquesta consoladora tan útil de tots els que tenen fam? I més que mai, la burgesia triomfant va sentir que la religió era absolutament necessària per al poble.

ejercitoL’exèrcit és la garantia del poder de l’Estat per a imposar-se a la força. No hi ha Estats sense exèrcits.

Després d’haver guanyat els seus títols imperibles de glòria a l’oposició, tant religiosa i filosòfica com a política, en la protesta i en la revolució s’havia convertit en fi a la classe dominant, i per això mateix en la defensora i la conservadora de l’Estat, ja que aquest últim s’havia convertit al seu torn en la institució regular de la potència exclusiva d’aquesta classe. L’Estat és la força i té per a si davant tot el dret de la força, l’argument triomfant del fusell. Però l’home està fet tan singularment que aquesta argumentació, per eloqüent que sembli, no en té prou a la llarga. Per imposar respecte, cal una sanció moral qualsevol. Cal, a més, que aquesta sanció sigui de tal manera evident i senzilla que pugui convèncer les masses, que, després d’haver estat reduïdes per la força de l’Estat, han de ser induïdes després al reconeixement moral del seu dret. No hi ha més que dos mitjans per convèncer les masses de la bondat d’una institució social qualsevol. El primer, l’únic real, però també el més difícil, perquè implica l’abolició de l’Estat -és a dir l’abolició de l’explotació políticament organitzada de la majoria per una minoria qualsevol-, seria la satisfacció directa i completa de totes les necessitats, de totes les aspiracions humanes de les masses; el que equivaldria a la liquidació completa de l’existència tant política com econòmica de la classe, burgesa, i com acabo de dir-ho, a l’abolició de l’Estat. Aquest mitjà seria, sens dubte, saludable per a les masses, però funest per als interessos burgesos. Per tant, no cal ni parlar-ne.

Parlem d’un altre mitjà, que, funest per al poble només, és, al contrari, preciós per a la salvació dels privilegis burgesos. Aquest altre mitjà no pot ser més que la religió. És aquest miracle etern el que arrossega les masses a la recerca dels tresors divins, mentre que, molt més moderada, la classe dominant es contenta amb compartir, molt desigualment d’altra banda i donant sempre més al que més té, entre els seus propis membres, els miserables béns de la terra i les despulles humans del poble, compresa la seva llibertat política i social.

No existeix, no pot existir Estat sense religió. Preneu els Estats més lliures del món, els Estats Units d’Amèrica o la Confederació Helvètica, per exemple, i veureu quin paper tan important exerceix la providència divina, aquesta sanció suprema de tots els estats, en tots els discursos oficials.

Però sempre que un cap d’Estat parla de Déu, sigui un emperador germànic o un president d’una república, estigueu segurs que es prepara de nou a arruïnar el seu poble- ramat.

Text íntegre de Bakunin en castellà.

←pàgina anterior

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Assaig, Política, Religió, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s