Homenatge a Catalunya. G. Orwell. Terra i Llibertat. Capítol 8. Batalla nocturna. La baioneta.

homenajeHomenatge a Catalunya, la biografia de guerra de George Orwell.

Orwell, de curta vida però intensa i profunda en compromís personal, va lluitar amb el POUM -partit comunista no estalinista- contra la revolta franquista. Ho va ser en primera línia i aquesta és la narració de la seva experiència. Una narració que tanca abans de conèixer el trist desenllaç del conflicte. Una narració que s’inicia amb un to tenyit d’una trista ironia, unes primeres pàgines que serien un al·legat contra la guerra, però que són un testimoni que deixa ben a les clares el poc que pot fer-se quan són els militars els que decideixen i giren les armes cap al seu poble. Les descripcions dels paisatges del front, de les tropes marcides per la fam i entumides pel fred, la repetició de la paraula esparracats per referir-se a un exèrcit, el republicà, precari, mal preparat i pitjor equipat.


Orwell parla d’ideologia i de política, és clar, però aquest llibre no és un pamflet. Parla de pobles en ruïnes, de polls i rates, d’escassetat, de fang cobert d’immundícia. Parla en primera persona, sense recrear-se en sofriment ni en altres sensacions que no siguin l’absurd, com a molt l’angoixa de l’espera i de la incertesa.

El més proper és l’observació de com la primera rèplica contra l’alçament feixista va ser una mena de reacció revolucionària que no es va donar en altres llocs. I, a la tornada del front, com els conflictes dins del bàndol republicà minen la seva capacitat de resposta a la revolta, fins a un extrem incomprensible: les discrepàncies entre comunistes, anarquistes i trotskistes porten a una divisió que fet i fet seria un excel·lent caldo de cultiu per a la victòria del bàndol contrari. La qual cosa crispa el Orwell persona, l’Orwell militant que veu els ideals pels quals ha acudit enfonsar-se. La guerra o la revolució. Però qui vulgui trobar aquí artefacte propagandístic o farcit pamfletari, no el trobarà. És un relat de vida en dures condicions i de coherència en el personal. Orwell insisteix en el sentit de la mort pels ideals com a contraposició a la morta absurda i fútil. Contingut polític, és clar, però per sobre de tot literatura, excel·lent literatura, rica, evocadora.

guerra+civil+milicianos+y+soldados++en++trinchera+del+NorteSoldats republicans i milicians en una trinxera del nord.

Una tarda, Benjamí ens va dir que necessitava quinze voluntaris. L’atac contra el reducte feixista, suspès en una ocasió, es duria a terme aquesta nit. Vaig posar oli als meus deu cartutxos mexicans, embrutar la meva baioneta (la brillantor excessiva podia revelar la meva posició) i vaig preparar un tros de pa, un altre de xoriço colorit i un cigar, atresorat durant molt de temps, que la meva dona m’havia enviat des de Barcelona. Es van distribuir granades, tres per a cada home. El govern espanyol havia aconseguit per fi produir una granada decent.

Poc abans de mitjanit, Benjamí ens va conduir fins a Torre Fabián. Des del crepuscle havia estat plovent. Les séquies estaven plenes fins a la vora i, cada vegada que un ensopegava i queia dins d’elles, es trobava amb l’aigua fins a la cintura. Sota la pluja torrencial, i en completa foscor, un borrosa massa d’homes ens esperava en el pati de la granja. Kopp es va dirigir a nosaltres, primer en espanyol i després en anglès, per explicar el pla d’atac. La línia feixista formava allí un angle en L, i el parapet que havíem d’atacar es trobava sobre una elevació del terreny a la cantonada de la L. Una trentena de nosaltres, la meitat anglesos, la meitat espanyols, sota la direcció de Benjamí i de Jorge Roca, comandant del nostre batalló (un batalló a la milícia significava uns quatre-cents homes), havíem arrossegar-nos i tallar el filat feixista.

Jorge llançaria la primera magrana com a senyal, i llavors els altres havíem de llançar una pluja de magranes, expulsar els feixistes del parapet i apoderar-nos-en abans que poguessin tornar a reunir forces. Simultàniament, setanta homes del Batalló de Xoc havien d’assaltar la següent «posició», feixista, situada a dos-cents metres cap a la dreta i unida a la primera per una trinxera de comunicació. Per evitar disparar-nos uns contra altres en la foscor, calia utilitzar braçalets blancs. En aquest moment va arribar un missatger per comunicar-nos que no hi havia braçalets blancs. Des de la foscor, una veu queixosa va suggerir: «¿No podríem fer que fossin els feixistes els que usessin braçalets blancs?».

jugando cartas franceses trincheresJugant a cartes en una trinxera.

Calia esperar encara un parell d’hores. El graner situat sobre l’estable de mules estava tan destrossat pel bombardeig que era perillós moure’s sense un llum. Només li quedava la meitat del sòl i hi havia una caiguda de sis metres fins a les pedres de sota. Algú va trobar un pic i va arrencar unes taules, amb les que al cap de pocs minuts vam encendre un bon foc i les nostres robes xopes van començar a assecar-se. Un milicià va treure un mall de cartes i va començar a circular el rumor -un d’aquests rumors misteriosos, endèmics en la guerra- que es disposaven a repartir cafè calent amb conyac.

Vam baixar veloços l’escala a punt d’esfondrar-se i ens vam posar a buscar pel pati fosc, preguntant on era el cafè. Ai !, no hi havia cafè. En comptes d’això, ens van reunir, ens van fer formar una fila única i Jordi i Benjamí van iniciar la marxa en la foscor, seguits per tots nosaltres.

Continuava el temps plujós i la intensa foscor, però el vent havia cessat. El fangar era indescriptible. Els senders a través dels camps de remolatxa eren una simple successió d’aglomeracions de fang, tan relliscoses com una cucanya, amb enormes bassals per tot arreu. Molt abans que arribéssim al lloc on havíem abandonar el nostre propi parapet, ja ens ha havíem caigut diverses vegades i teníem els fusells enfangats. Al parapet, un petit grup d’homes, la nostra reserva, ens esperava amb el metge al costat d’una fila de lliteres. Passem d’un en un a través de l’obertura del parapet i travessàvem una séquia. Plash-glu-glu-glu, un cop més, amb l’aigua fins a la cintura i el fang pudent i relliscós que penetrava per les canelles de les botes.

Jorge va esperar sobre l’herba de l’altre costat de la séquia fins que tots vam haver passat. Llavors, acotat al màxim que podia, va començar a avançar lentament. El parapet feixista estava a uns cent cinquanta metres. La nostra única possibilitat d’arribar fins a ell radicava en moure’ns sense fer soroll.

Jo marxava davant amb Jordi i Benjamí. Ajupits, però amb les cares aixecades, ens arrossàrem en la foscor gairebé total a un ritme que es feia més lent a cada pas. La pluja colpejava lleugerament els nostres rostres. Quan vaig mirar cap enrere, vaig poder veure els homes que estaven més a prop de mi: un raïm de formes geperudes com enormes fongs negres lliscant lentament. Cada vegada que aixecava el cap, Benjamí, al meu costat, em xiuxiuejava furiós a cau d’orella: «Mantingues el cap baix! Mantingues el cap baix! ». Podria haver-li dit que no necessitava preocupar-se. Sabia per experiència que, en una nit fosca, no es pot veure a un home a vint passes. Era molt més important avançar en silenci; si ens sentien una sola vegada estàvem perduts. Amb la metralladora només ens quedaria fugir o deixar-nos massacrar.

milicianos del poum frente oscsMilicians del POUM al front d’Osca.

Però, en aquell terreny resultava gairebé impossible avançar sense fer soroll. Per més precaucions que prenguéssim, el fang s’enganxava als peus i a cada pas que donàvem feia xop-xop, xop-xop. I per acabar de empitjorar les coses, el vent havia cessat i, malgrat la pluja, la nit era molt silenciosa. Els sons devien arribar molt lluny.

Hi va haver un moment inquietant quan vaig ensopegar amb una llauna. Vaig pensar que els feixistes a molts quilòmetres a la rodona devien haver-ho sentit. Però no, ni un tret, ni un moviment en les línies enemigues. Seguim lliscant, cada vegada més lentament. Em resulta impossible expressar la intensitat amb que desitjava arribar-hi, ¡tenir l’objectiu al abast de les magranes abans que ens sentissin! En aquestes ocasions, un ni tan sols té por, només sent un gran i desesperat anhel de creuar el terreny intermedi.

Vaig experimentar idèntica sensació en anar a l’aguait d’un animal salvatge: el mateix desig angoixant de posar-lo a tir, la mateixa certesa -com en somnis- que això resulta impossible. I com s’allargava la distància! Jo coneixia bé el lloc, només havíem de recórrer cent cinquanta metres: no obstant, semblava faltar més d’un quilòmetre. Quan un s’arrossega amb tals precaucions percep, tal com ho faria una formiga, totes les variacions del terreny: l’esplèndida taca d’herba suau allà, la maleïda taca de fang enganxós aquí, les altes canyes cruixents que cal evitar, el munt de pedres que un desespera de poder travessar sense soroll.

Avançàvem des de feia tant de temps que vaig començar a pensar que havíem equivocat el camí. En aquest moment vam començar a distingir primes línies paral·leles i fosques. Era el filat exterior (els feixistes tenien dos filats). Jordi es va agenollar i va començar a rebuscar a la butxaca; tenia el nostre únic parell de tenalles. Clic, clic. Apartàrem amb molt de compte el filferro tallat i esperem que els últims homes se’ns apropessin. Ens semblava que feien un soroll terrible. Ara faltaven cinquanta metres fins al parapet feixista. Seguim endavant.

Un pas cautelós, posant el peu amb tanta suavitat com un gat que s’aproxima a una ratera; després, una pausa per escoltar; després, un altre pas. Un cop vaig aixecar el cap; sense parlar, Benjamí em va posar la mà al clatell i me la va baixar violentament. Sabia que el filat interior quedava tot just a vint metres del parapet. Em pareixia inconcebible que trenta homes poguessin arribar-hi sense que ningú els sentís. Amb la nostra respiració n’hi havia prou per denunciar-nos. Amb tot, vam arribar. El parapet feixista ja era visible, un borrós monticle negre que s’elevava davant nostre. Jordi es va agenollar i rebuscar de nou a la butxaca. Clic, clic. No hi ha manera de tallar filferros en silenci.

Estàvem, doncs, al costat del filat interior. El travessem a quatre potes i amb més rapidesa. Si teníem temps de desplegar-tot aniria bé. Jordi i Benjamí travessaven ajupits el filat cap a la dreta. Però els homes que estaven dispersos darrere de nosaltres van haver de formar una cua per passar per l’estreta obertura i just en aquest moment hi va haver una fogonada i una detonació al parapet feixista. El sentinella ens havia sentit per fi. Jordi es va recolzar en un genoll i va fer girar el braç com un jugador de bitlles. ¡Brum! La seva magrana va rebentar en algun lloc a l’altra banda del parapet. D’immediat, amb molta més rapidesa de la qual un hauria cregut possible, es va sentir el rugit de deu o vint fusells des del parapet feixista. Ens havien estat esperant, després de tot. 

orwell_bbcOrwell parlant pels micròfons de la BBC durant la II GM.

El pitjor són les granades, no és possible concebre el seu horror fins que se les ha vist rebentar de prop en la foscor; durant el dia només se sent el estrèpit de l’explosió, però en la foscor també hi ha el encegador resplendor vermellós.

M’havia llançat cap per avall a la primera descàrrega. Durant tot aquest temps vaig estar gitat de costat sobre el fang, lluitant desesperadament amb el segur d’una magrana. El maleït es negava a sortir. Per fi, em vaig adonar que tirava en direcció equivocada. Vaig treure’l, em vaig posar de genolls, vaig llançar la magrana i vaig tornar a tirar-me cos a terra. Va explotar cap a la dreta, abans del parapet: la por havia arruïnat la punteria. En aquest moment, una altra magrana va esclatar davant meu, tan a prop que vaig poder sentir la calor de la explosió. Vaig esclafar tan fort la cara al fang que la vaig enterrar amb tanta força que em vaig fer mal al coll i vaig pensar que estava ferit. Enmig de l’estrèpit vaig arribar a escoltar una veu anglesa que deia a la meva esquena: «Estic ferit». La magrana havia arribat a diversos homes al meu voltant, sense tocar-me. Em vaig posar de genolls i vaig llençar la meva segona magrana. He oblidat on va caure.

Els feixistes disparaven, els nostres homes disparaven des de la rereguarda i jo tenia plena consciència d’estar al mig. Vaig sentir molt propera una ràfega i em vaig adonar que un home tirava immediatament darrere de mi. Em vaig posar dempeus i li vaig cridar: «¡No disparis contra mi, tros d’idiota!». En aquest moment vaig veure que Benjamí, apostat a uns deu metres cap a la meva dreta, em feia senyals amb un braç. Vaig córrer cap a ell. Vaig decidir creuar la línia de troneres flamejants i, mentre ho feia, em vaig protegir la galta amb una mà -gest bastant idiota-, ¡com si una mà pogués detenir les bales !, però és que sentia horror de rebre una ferida a la cara.

Benjamí estava recolzat en un genoll amb una diabòlica expressió de plaer a la cara, mentre disparava acuradament contra les troneres amb la seva pistola automàtica. Jorge havia estat ferit amb la primera descàrrega i no el veia des d’allà. Em vaig agenollar al costat de Benjamí, vaig treure el segur de la meva tercera magrana i la vaig llançar. Ah! No hi havia dubte. La bomba va esclatar aquest cop a l’altre costat del parapet, a la cantonada, just al costat del niu de metralladores.

El foc feixista va semblar minvar de forma molt sobtada. Benjamí es va posar dempeus i va cridar: «Endavant! A la càrrega!». Ens llancem cap a la breu i empinada pendent sobre la qual s’aixecava el parapet. Dic «Ens hi llancem!», però no és l’expressió més exacta, ja que resulta impossible moure amb rapidesa quan un està xop, cobert de fang del cap als peus i carregat amb un pesat fusell i baioneta i cent cinquanta cartutxos. Donava per fet que a dalt m’esperava un feixista. Si disparava a aquesta distància no podia fallar i, no obstant això, mai no vaig esperar que ho fes, sinó que m’ataqués amb la baioneta. Em semblava sentir per endavant la sensació de les nostres baionetes entrexocant-se entre elles mateixes, i em vaig preguntar si el seu braç seria més fort que el meu. No obstant això, cap feixista m’esperava. Amb una vaga sensació d’alleujament vaig descobrir que es tractava d’un parapet baix i que els sacs de sorra proporcionaven un bon punt de suport. Per general són difícils de superar. A l’altra banda la destrucció era total, amb trossos de bigues i grans fragments d’uralita dispersos per tot arreu. Les nostres granades havien destrossat totes les barraques i refugis. No s’hi veia una ànima. Vaig pensar que estarien amagats sota terra, i vaig cridar en anglès (no em venia al cap res en espanyol en aquest moment): «Sortiu d’aquí! Rendiu-vos!». No va haver-hi cap resposta. En aquest moment un home, una figura borrosa a la penombra, va saltar des de la teulada d’una de les barraques destruïdes i va fugir cap a l’esquerra.

Vaig sortir en la seva persecució, clavant la meva baioneta absurdament en la foscor. Quan donava la volta a la cantonada del barracó, vaig veure un home -no sé si era el mateix que havia albirat abans fugint per la trinxera de comunicació que conduïa a l’altra posició feixista-. Dec haver estat molt a prop d’ell, ja que vaig poder veure-ho amb tota claredat. Tenia el cap descobert i semblava no portar res ja, excepte una manta sobre les espatlles. A
aquesta distància podia haver-ho fet saltar pels aires. Però, per por que ens disparéssim entre nosaltres, se’ns havia ordenat que uséssim només les baionetes una vegada que estiguéssim a l’altre costat del parapet. De qualsevol manera, ni tan sols se’m va acudir apuntar. En comptes d’això, la meva ment va saltar vint anys enrere, al professor de boxa del col·legi, qui em descrivia amb vívida pantomima com en els Dardanels havia travessat  un turc amb la baioneta. Vaig agafar el fusell per la part i prima de la culata i arremetre contra la esquena de l’home…


Terra i Llibertat: Si me quieres escribir.

Batalla nocturna.


← pàgina anterior

pàgina següent →

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Llibres, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s