Lohengrin: Conte infantil i juvenil (I).

lohengrin1000

Lohengrin, el cavaller del cingle.

LOHENGRIN

PART I

Fa molts centenars d’anys un gran rei anomenat Enric l’Ocellaire va regnar a Alemanya, i el petit país de Bèlgica, que es troba a l’oest entre Alemanya i el mar, era també una part del seu gran regne.

En aquells dies llunyans un rei estava obligat a ser no només un governant savi sinó també un soldat valent. Normalment, conduïa les seues tropes a la batalla, i en la lluita l’enemic sabia que era el rei perquè quan s’hi acostava veia que portava una corona d’or al voltant del seu casc de ferro.

En el moment en què s’obri  aquesta història, fa gairebé mil anys, Enric l’Ocellaire estava preparant-se per lluitar contra els hongaresos. Un poble de salvatges  guerrers que vivien en el costat oriental del regne alemany d’Enric. Volien conquerir les seues terres.  Ja havien  ocupat a la força diverses ciutats i pobles i havien assassinant a les persones que hi vivien. Causaven horror allí on anaven aquests bàrbars.

Per derrotar aquests bàrbars hongaresos,  Enric necessitava un gran exèrcit de bons soldats; per això,  va anar per tot el seu regne demanant als nobles que cridaren els seus seguidors i l’acompanyaren al camp de batalla per lluitar contra l’enemic.

Un dia d’estiu el rei Enric va arribar a Anvers, una petita i pintoresca ciutat de Bèlgica  a la riba d’un gran riu que corre molt lentament cap al mar i que és la capital de la província de Brabant.

Els nobles d’Anvers, vestits com cal per rebre el rei i portant banderes onejant destacaven sobre la gentada que amb entusiasme esperava per donar la benvinguda al rei.  Per fi hi va arribar la comitiva i l’herald va explicar quina era la situació d’Alemanya.  Quan el rei els els va demanar el seu ajut a causa dels crims  dels bel·licosos hongaresos, de bon grau tot el món va prometre la seua ajuda. En aquells dies lluitar sota un gran cap com Enric era un honor per a tot home que podia portar a una espasa.

Llarg i alegrement el rei i els nobles d’Anvers festejaren aquella nit. L’endemà es va celebrar un consell en el qual el rei Enric va seure en la cadira reial a petició del poble per fer-li una petició. Li van pregar que abans que d’anar-se’n resolguera una disputa que havia sorgit entre ells pel que fa a qui ha de ser el seu governant ja que el jove fill del valent duc de Brabant havia desaparegut.

Van demanar permís per explicar tota la història al rei Enric i asseguraren estar disposats a fer el que els aconsellara. I el rei, que estava en molt bon humor perquè molts soldats valents havien promès que el seguirien a la batalla, va dir que escoltaria el relat dels fets i que decidiria amb justícia en la querella.

I això és el que va escoltar:

Sis anys abans del començament d’aquesta història el bon duc de Brabant havia mort. Va deixar dos fills, un jove noble anomenat Gottfried, que era l’hereu del regne de son pare, i una bella donzella, anomenada Elsa, estimada pel poble per la seua bellesa i dolçor.

Per desig de son pare els dos infants van ser lliurats a la cura del seu parent el comte Telramund, un soldat valent que havia lluitat en moltes batalles. Però el comte no era tan bo com  valent, perquè en el seu cor desitjava en secret que els dos nens moriren i que ell,  com a proper hereu, es convertiria en el governant de Brabant. Mirava amb ulls envejosos com el xiquet i la xiqueta anaven creixent fins a ser forts i bells, i del dia a la nit es va preguntava com podia desfer-se’n i prendre possessió del regne.

Però la gent estimava els nens i Telramund tenia por de dir-li res a cap d’ells malgrat els seus malvats desitjos.

Uns mesos abans que aquesta història començara Gottfried arribà a la majoria d’edat. Ara estava llest per sortir de la cura de Telramund i convertir-se en el governant del regne. El poble es preparava per donar-li una cordial benvinguda com el seu senyor quan uns estranys fets van passar que van deixar el regne en la confusió i va causar moltes baralles entre la gent.

El comte Telramund, després de pensar-ho molt, havia arribat a la conclusió que si es casara amb Elsa el  seu dret al regne seria més segur. Així que li va demanar a la bella donzella ser la seua dona. Però Elsa sabia que  Telramund no era un bon home, ni un veritable cavaller, tot i que era un soldat valent, i es va negar a casar-se amb ell o ser separada del seu estimat germà Gottfried. El comte es va enfadar molt i es va posar a pensar un altre ardit per tal d’aconseguir el que volia.

Però a més de Telramund hi  havia algú més que veia Elsa i Gottfried amb ulls d’odi. Es tractava d’Ortrud, un altre parent del duc de Brabant. Així com el comte Telramund volia que el regne fóra seu, ella creia que seria d’ella si els dos nens morien i també es va posar a maquinar com desfer-se de Gottfried i Elsa sense alçar sospites que havia fet res de dolent.

Ortrud no podia lluitar i guanyar aplaudiments com el comte Telramund, però tenia altres armes, i aquestes les utilitzava d’una manera terrible. L’antiga mainadera, que havia pres cura del nadó des del moment en què sa mare va morir, era una bruixa que coneixia l’art de la màgia. Per encanteris malvats, Ortrud podia convertir un ésser humà en un ocell o en una bèstia i persuadir la gent amb la seua llengua astuta que tot el que deia era cert.

Quan Ortrud va assabentar-se que Elsa s’havia negat a casar-se amb Telramund, se’n va alegrar molt i va convidar el comte a visitar-la al seu castell.

Vestida amb robes belles i envoltada de molts servents, li va oferir un esplèndid banquet amb un munt de vi per beure i aliments exquisits i fruites saboroses. Parlant amb astúcia, li va fer creure que era rica,  poderosa i amigable, de mode que Telramund, que era més aviat un home estúpid, va oblidar-se de la seua pretensió sobre Elsa creient que emparellar-se amb Ortrud seria millor que seguir proposant casar-se que la gentil noia que havia rebutjat la seua oferta de matrimoni amb menyspreu.

Després del banquet Telramund va contar-li a Ortrud tot sobre els seus plans. Ella va escoltar atentament i després va dir:

“Una donzella ximple us ha fet de menys perquè no sap l’honor que tindria de ser la vostra esposa. Jo també he estat menyspreada per Elsa de Brabant, per això hem de venjar-nos humiliant-la davant de nosaltres dos “.

Telramund va acceptar amb entusiasme l’oferta d’Ortrud i va suggerir que primer haurien de casar-se i després podrien treballar junts amb més facilitat per desfer-se de Gottfried i Elsa. Ortrud hi va estar d’acord.

elsa2

Elsa

Un dia d’estiu Elsa i el seu germà recorrien junts el gran bosc que creix prop de la petita ciutat de Anvers. Sense saber-ho els confiats germans, Ortrud s’amagava a prop d’ells observant-los amb ulls malvats mentre caminaven i parlaven entre si.

De tant en tant Elsa s’ajupia per recollir les flors silvestres que creixien amb una gran bellesa en els espais oberts del bosc i Gottfried escoltava el cant dels ocells en volar dins i fora de les frondoses branques.

Tot d’una, Gottfried li va dir a Elsa:

“Elsa, escolta! Quin ocell és aqueix?” Unes notes tan belles com estranyes eixien del desconegut pardalet que se’n va anar volant sota els rajos del sol en ple estiu. El xic sentia molta curiositat. “He d’esbrinar-ho”, va afegir, mentre deixava el camí i es va ficava entre els espessos arbustos i falgueres a cercar l’ocell que tan meravellosament cantava.

Elsa el va mirar marxar sense presagiar el mal que els esperava i es va asseure a organitzar les seues flors esperant la tornada de Gottfried. Durant un temps encara va sentir el cant de l’au, llavors va cessar, però Gottfried no va tornar.

“Fins on ha d’haver anat?”, va pensar Elsa. “Ara ha d’estar al costat del fossat del vell castell sense adonar-se’n que comença a enfosquir. He d’eixir a buscar-lo.”

Va cridar i cridar de nou, però no hi va haver resposta. Llavors Elsa es va posar a caminar pel camí que du a unes ruïnes que era el lloc predilecte de les aus forestals i on Gottfried sovint passava tota la vesprada mirant-les.

El castell estava en un petit turó envoltat per un fossat profund. L’aigua l’omplia, i grups de lliris de color blanc cremós amb les seues fulles planes creixien més enllà dels joncs i herbes plomoses que vorejaven els bancs.

“Gottfried, Gottfried, on ets?” preguntà Elsa, però no hi va haver resposta. Un bell cigne blanc navegava lentament al voltant de la fossa proferint crits aspres quan passava pel seu costat.  Però Elsa estava massa preocupada com per a pensar en l’estrany que era que aquesta bella au estiguera en tan solitari lloc on mai abans Gottfried i ella hi van trobar més que aus silvestres del bosc.

Elsa, tornant a casa, corria cridant,”Gottfried, Gottfried, on ets?” quan de sobte va trobar-se amb Ortrud.

“Has vist el meu germà, Ortrud?” li va preguntar sense alè. “Em va deixar per cercar un ocell estrany que cantava al bosc i no el puc trobar.”

“Vés a casa, Elsa,” va respondre Ortrud, “que anem a aclarir què significa aquesta història del teu germà. Dubte que siga com m’has contat”.  I va portar a la xica al palau dels ducs de Brabant mentre no parava de plorar.

Ortrud sabia ben  bé el que havia passat a amb Gottfried. Va ser ella mateixa qui havia imitat l’estrany crit de l’ocell per atraure’l lluny d’Elsa i després, amb les seues arts màgiques, l’havia convertit en el cigne de neu que Elsa havia deixat surant al fossat del castell.

Els nobles van ser convocats al palau i Elsa els comunicà  la desaparició del seu germà. Una llarga i ampla recerca es va fer per trobar el jove príncep, però ni rastre d’ell es va poder trobar. Elsa plorava de dia i de nit per la pèrdua del seu estimat germà.

Després que diversos mesos hi  havien passat, els nobles i el poble d’Anvers van decidir que com que  Gottfried havia desaparegut, Elsa seria ara l’hereva de son pare i havia de ser proclamada governant de Brabant. Un consell es va formar per fer els preparatius necessaris per a la cerimònia.

Quan va arribar el dia, i els nobles i el poble es va reunir en la sala del consell, Ortrud es va aixecar i, en veu alta, va acusar Elsa d’haver assassinar el seu germà per tal de quedar-se el regne per ella mateixa. Va dir que el dia de la desaparició de Gottfried ella també havia estat al bosc, i havia sentit crits d’ajuda que venien del fossat de l’antic castell. Quan va arribar allà va descobrir Elsa inclinant-se sobre el pou profund que es troba al pati del castell, però el seu germà no era enlloc.

Elsa va escoltar amb horror aquesta terrible història; després, s’alçà d’un bot i va dir:

“Parles amb maldat, Ortrud, i saps que no  hi ha veritat en les teues paraules. El meu germà era més estimat per a mi que la meua vida mateixa i, per tornar a veure’l viu, de bona gana donaria la meua per la seua “.

Llavors el comte Telramund es va aixecar i,  amb moltes falses paraules de dolor, va dir que el relat de la seua dona era cert.

“Elsa ens ha enganyat”, va dir.  “Moltes vegades l’he sentida dir que desitjava ser ser el governant de Brabant. Estic convençut que ella ha assassinat el seu germà.”

Després va afirmar que el regne se li havia de prendre a Elsa i donar a ell mateix per ser el parent més proper del difunt duc de Brabant. A més ell era un home de coratge i fama i estava ben equipat per defensar l’honor i la seguretat del regne.

El consell es va separar en confusió. Molts creien que Elsa era innocent, però no sabien com demostrar-ho. Alguns, que havien estat molt disposats a servir sota Gottfried perquè era el fill del duc, no estaven segurs que una gentil donzella, com Elsa, poguera fer-se càrrec de la seguretat del regne en els temps difícils. I altres, que havien lluitat al costat del comte Telramund en les guerres, admiraven la seua valentia i habilitat com a líder i van prestar poca atenció a la part negativa del seu caràcter.

D’aquesta manera, la petita ciutat es divideix en diverses faccions. Paraules d’enuig i fins i tot colps ja havien estat intercanviats en aqueix dia d’estiu just quan el rei Enric va arribar a Anvers. Haurà de resoldre la controvèrsia sobre qui ha de governar el poble.

Mentrestant la pobra Elsa va plorar i  pregar al palau a soles on ella i Gottfried havien conviscut tota la vida. Temia que el seu germà no estiguera viu i ella no sabia com demostrar que no tenia res a veure amb la seua mort.

Un fet estrany tingué lloc la nit el rei Enric va arribar. Elsa va tenir una visió. Quan es va agenollar davant de la finestra oberta resant perquè el cel l’ajudara, allí estava al seu costat un noble cavaller. De cap a peus estava vestit amb armadura que brillava com plata polida. Una banya d’or penjava de la cintura i la seua mà dreta descansava sobre l’empunyadura d’una espasa que relluïa com el sol naixent. L’empunyadura de l’espasa era una creu brillant. Unes ales blanques com la neu onejaven a cada costat del seu casc i els seus ulls estaven tan plens de bondat que s’assemblava a un àngel. Dolçament li va dir:

“No tingues por, gentil Elsa, la teua causa és la causa del cel i com a cavaller del cel et defensaré.”

Al migdia de l’endemà el rei va celebrar consell a la vora del riu i al seu voltant es van posar drets els nobles, els soldats i els caps dels ciutadans d’Anvers. Elsa va ser portada davant seu, una bella donzella, de rostre dolç vestida de blanc i amb una profunda tristesa en els seus preciosos ulls blaus.

La gent cridava: “Llarga vida a la nostra noble princesa!” Però el rei els va manar  guardar silenci i tornant-se a Elsa, va dir:

“Elsa de Brabant, he sentit la història que t’acusa de la mort del teu germà. Què has de dir-me a mi, el teu rei, que demostre que tu no vas fer aquesta mala acció?”

“Graciós Sobirà,” va contestar Elsa, inclinant-se humilment: “No tinc res a dir, excepte que sóc innocent. I demane que un cavaller de Déu em defense de les paraules mentideres dels que busquen la meva ruïna.”

“Quin cavaller és el que tu proposes, jove Elsa?” va preguntar el rei.

I amb una veu dolça i clara Elsa va contar la seua visió i de l’ajuda promesa. Mentre parlava, tan pur era el seu rostre, i tan noble i innocent seu port, que el rei en el seu cor estava segur que mai no podria haver fet l’acte malvat que l’imputaven.

De sobte, el comte Telramund s’hi va acostar furiós i va exigir que Elsa demostrara la seua innocència.

“Va ser només ella qui va veure per última vegada Gottfried viu”, va cridar. “Que ens diga  què va fer amb ell aquell dia quan caminaven junts pel bosc. Quant a aquest cavaller celestial”, va continuar, “jo el desafie, rei Enric, o a qualsevol altre cavaller, a lluitar a mort i així demostrar que un de nosaltres diu la veritat”.

“Acceptes el repte, gentil Elsa?” va preguntar el rei. I en veu baixa la donzella va respondre: “Sí, el cavaller celestial serà la meua defensa i el meu campió.”

“Que els heralds criden el defensor de la donzella per al desafiament”, va dir el rei. Acte seguit les trompetes sonaren de manera forta i estrident i a continuació herald va dir en veu alta: “Qui va a lluitar per Elsa de Brabant?”

La llum daurada del sol d’estiu va inundar el riu que corre lent, i va caure sobre la multitud que es trobava al voltant d’Elsa, el comte Telramund i el rei. En silenci tots esperaven una resposta a la crida del herald. Però no va arribar ningú.

Una vegada més el crit de la trompeta de bronze de l’herald: “Qui va a combatre per Elsa de Brabant?”. En el silenci que va seguir Elsa es va posar de genolls per pregar. I mentre ho feia el feble so d’un corn es va sentir en la distància i un crit va sorgir de la multitud: “El cavaller, el cavaller! Mireu, allà ve!”

Tots es van tornar cara al riu, que brillava com un mirall, s’acostava amb rapidesa cap a ells una embarcació tirada per un cigne blanc com la neu. En ella hi havia un cavaller, el cavaller de la visió d’Elsa. La seua armadura de plata brillava mentre es movia. El corn d’or amb el qual havia respost a la crida de l’herald penjava de la cintura i es recolzava en una espasa nua la fulla de la qual brillava com el foc sota la creu d’or que formava l’empunyadura.

El cigne es va aturar al costat de la multitud, el cavaller va saltar a terra i  es va agenollar davant el rei.

lohengrin cuento

A boat drawn by a snow-white swan.

Ortrud tremolava de por quan va mirar el cigne doncs sabia per la cadena d’or que duia al voltant del coll que aquest cigne era el desaparegut Gottfried i ben sabia que cap cavaller mortal era el que estava agenollat davant el rei Enric.

“Has vingut a lluitar per Elsa de Brabant?” va preguntar el rei Enric. I el cavaller va respondre:

“La princesa Elsa és innocent, i jo he vingut per provar-ho. Comte Telramund, accepte el teu repte i vull lluitar amb tu a mort.”

A l’instant un espai es va obrir per deixar lloc als combatents. En silenci la multitud observava els dos cavallers i sentia com sonaven les espases en creuar-se durant la disputa.  Elsa seguia estant de genolls al costat del rei i Ortrud estava al seu costat amb una mirada orgullosa i enutjada. Molt temia el resultat de la lluita, i així va ser perquè després d’uns quants colps espasa el comte va ser colpejat en la mà i  jeia indefens a terra a mercè del cavaller desconegut.

“Aixeca’t, comte Telramund, jo et done la teua vida”, va dir. “El cel et dóna una altra oportunitat per obrar més dignament”. I Telramund, seguit d’Ortrud, es va escapolir fora de la vista de la multitud.

Després, com a recompensa de la seua victòria el cavaller va demanar permís al rei Enric casar-se amb Elsa, i el rei va donar el seu consentiment.

“Primer he de posar una condició perquè aquest matrimoni es puga celebrar”, va dir el cavaller, “una promesa que li demane que faça aquesta gentil donzella. Mai ha de tractar de saber el meu nom, ni preguntar-me d’on he vingut. Si ho fes perdria la fe en mi i es posaria fi a la nostra unió. Hauria de tornar al meu país.  Vols, fer aquesta promesa, dolça Elsa, “va continuar el cavaller,” i jo et serviré  com el teu fidel espòs?”

Elsa va prometre recordar sempre la condició del cavaller.

De la mà caminaven al costat del rei Enric cap al palau del duc. Els preparatius van ser immediatament disposats per al casament on el rei Enric l’Ocellaire estaria present.

lohengrin llegadapàgina següent →

Font: Stories from Wagner Told to the Children. C. S. Smith (1908).                                       Traducció i adaptació: Regí.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Òpera, Conte, Educacó, Llibrets, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s