Tres terroristes, tres tigres de paper.

raf

Fracció de l’Exèrcit Roig (de l’alemany Rote Armee Fraktion) o grup BaaderMeinhof.

A Fassbinder i la seua pel·lícula sobre la RAF, que refermà el meu interès per la política i l’art.

Em trobava enfonsat en un horrible malson. Estava enlluernat com si els llums d’un camió enfocaren els meus ulls i la meua ment. Desitjava una mica de foscor, però la foscor era impossible. Maleïts siguen els que així em torturaven! Jo sabia que això acabaria malament, però no m’importava. Havia complert amb el meu deure. Aqueix porc s’ho mereixia. A més, era un brutal torturador i un assassí sense escrúpols. Va ser un oficial de les SS que havia arribat a Canceller perquè tots tenien amnèsia. Nosaltres, no. Em vaig despertar. Seguia allà. Una cel·la en una presó d’alta seguretat. La llum estava encesa sempre. No distingia si era de dia o de nit. No dormia bé.

No va patir. Tot passà en un instant. Li vaig pegar un tret al clatell per l’esquena. Ni se’n va assabentar. El sofriment era per a la seus família. Que es foten! Al cap i a la fi ell era responsable del dolor de centenars de milers de persones. Maleït siga el canceller! Jo vaig fer la justícia que el sistema no feia malgrat haver assassinat tanta gent. «Reconciliació», i una merda: «Traïció». Em venguí de tots els suïcides que havien sigut tirats al carrer com burilles perquè no tenien treball. Vaig fer justícia amb els que passen fam per la seua política al servei del capital. Li vaig fer pagar pels diaris que va tancar en aplicació de la Llei “Tanca la boca grossa” i per tantes coses més. Lladre, torturador i assassí.

Ningú no ens recolzava ni en la política, ni en els sindicats ni en cap altre lloc. Només érem tres i als tres ens havien agafat. Trenta anys cadascun sense possibilitat de reinserció. Sabíem que era un pur tràmit. A nosaltres ens esperava una altra cosa. Ningú no es queixaria.

Ulrike_Meinhof_als_junge_Journalistin_(retuschiert)Ulrike Meinhof el 1964. Membre destacat de l’organització.

El nostre primer treball va ser en un banc on havien estafat els clients. Vam fer justícia. Ens vam assabentar que quan arribaven els diners en metàl·lic. Només una persona per conduir i repartir, així la companyia s’estalviava diners en sous. Quan va sortir el guàrdia de seguretat m’apanyí per acostar-me al director. Vaig tancar la porta del seu despatx i li encanoní amb la meua arma. Em va donar fins a l’últim marc. Ningú no s’adonar de res. La porta era opaca. Li vaig dir que si tractava de fotre’ns la seua dona i els seus fills ho pagarien. Era un ardit, però va funcionar. Per Internet vam esbrinar els diners que es devia a cadascun dels estafats i els vam tornar fins l’últim cèntim amb el nostre anagrama de grup terrorista: RAF, Rote Armee Fraktion, Fracció de l’Exèrcit Roig, un exèrcit de tres persones i sense suport cap. Cap dels clients no va obrir la boca. Havien recuperat el que era seu i es donaven per contents. Donar part dels fets solament hauria aprofitat perquè l’Estat s’apropiara del que no és seu i tornar-lo al seus amos, els bancs.

Aquest havia estat el nostre primer mort i l’últim. Ho sabíem perfectament. En alguna acció arribàrem a disparar. No hi va haver morts però sí algun ferit. El cas més sonat va ser el del torturador més sanguinari del règim. Va quedar tetraplègic. Tots els partits sabien el que feia, tots els periodistes, també, però tots callaven perquè era un pacte d’estat. Matem i torturem i tots callem. Nosaltres tres érem els únics que actuàvem i sabíem què passaria.

Sempre en les cel·les d’alta seguretat, llums encesos dia i nit i càmeres de TV situades on no podíem arribar. Era una tortura blanca. El blanc se’t clavava en l’ànima. Tancaves els ulls i seguies veient-ho tot blanc. Per la ranura de passar el menjar ens van ficar una pistola a cadascú. Estava clar. Esperaven que ens suïcidàrem per evitar una tortura de 30 anys. Ja ho teníem previst. No ens anàvem a retre. Els meus dos camadades es van donar un tret posant el canó a la boca. No es va sentir res. La insonorització era total. Vaig creure que els meus companys havien resistit la temptació i no s’havien suïcidat. Jo no pensava fer-ho, així que vaig posar la pistola en l’escudella del menjar i la vaig fer passar per la ranura. Passat un temps, una altra vegada van tornar a ficar una safata pel mateix orifici. Era el meu plat favorit; així que em vaig posar a menjar-me’l. Van obrir la porta. Jo sabia a què venien però no els vaig fer ni cas. Vaig seguir menjant. Tot d’una vaig sentir sobre el meu clatell el fred de la boca del canó d’una pistola. Algú va disparar i per fi ho vaig veure tot negre.

Els mitjans de comunicació de la RFA – República Federal Alemanya – van ser unànimes. El fiscal, que anys enrere vestia l’uniforme nazi i va ser condecorat per Goebbels, va establir la veritat oficial. Un comando de la RAF, Fracció de l’Exèrcit Roig, havia estat localitzat per la policia. Hi va haver un tiroteig i van morir els tres terroristes. Tothom va fer com que s’ho creia.

A la nit, algú va agafar pintura vermella, va buscar parets blanques per pintar la falç i el martell i va escriure “DIE VERBOTENE WAHRHEIT” (Prohibida la veritat).

raf atemptat 1972 club frequentat americansAtemptat de la RAF en els 70. Club freqüentat pels soldats americans.

RAF. Nom amb què és coneguda l’organització revolucionària Roter Armee Fraktion (‘Fracció de l’Exèrcit Roig’), creada el 1968 a la República Federal d’Alemanya per Andreas Baader, Ulrike Meinhof i Gudrun Ensslin.

Sorgida de l’oposició d’esquerra extraparlamentària més radical i ajudada per grups de tendència similar a d’altres països, atemptà contra instal·lacions de l’OTAN, comissaries i personalitats alemanyes.

La seua ideologia era marxista, en contra de l’imperialisme i el capitalisme per part del grup, sempre força reduït, però que va gaudir del suport i la simpatia dels estudiants d’esquerres del país. En 1998 va anunciar la seua dissolució. Causaren una trentena d’assassinats i van morir vint terroristes. Sobre el tema va filmar-se una pel·lícula, Der Baader Meinhof Komplex, dirigida per Uli Edel. Fassbinder s’hi refereix en film col·lectiu,  Alemanya en la tardor.

A partir d’una barreja de documental i ficció, el gruix del Nou Cinema Alemany ofereix una visió conjunta sobre l’Alemanya de finals dels 70, una època marcada pel terrorisme d’esquerres del grup BaaderMeinhof. Per tal d’aconseguir l’alliberament de tres dels seus líders, la banda va segrestar un industrial al qual després van assassinar. Del suïcidi a la presó dels tres capitostos, va ser acusat el govern alemany: el presumpte crim d’estat va produir una virulenta polèmica que qüestionava el sistema i originava una profunda fractura social.

baader-utvaldMíting.

Nota: Moltes vegades, de tant de repetir el mateix, ens pensem que és de veres. Des de l’esquerra sols dir-se que la Tansición Española va ser una enganyifa en comparació a ex-dictadures europees o americanes. És fals. En el cas alemany solament pagaren els seus assassinats les figures més importants. Una volta vinguda la Guerra Freda (a partir de 1947 amb Truman) els processos de des-nazificació deixaren d’imposar condemnes greus i a poc a poc desaparegueren. 

Wieland Wagner, nazi i nebot de Hitler va dur les regnes de Bayreuth conforme a la voluntat expressa del dictador malgrat haver co-regentat el camp de concentració de la població. Karajan, amb dos carnets nazis, un d’Àustria i l’altre d’Alemanya va convertir-se en tot un fenomen malgrat haver dirigit en països ocupats. Molts nazis s’afiliaren al partit de la dreta, la CDU, etc. Alguns van ser executats per la RAF i altres denunciats públicament per l’escriptor Günter Grass que, fins i tot ell, tenia un passat juvenil nazi com va saber-se no fa gaire. Això és Alemanya. La immensa majoria dels nazis quedaren impunes i integrats en el país, RFA aleshores. Els més compromesos emigraren a Llatinoamèrica. Alguns van ser segrestats per servei secret israelià i jutjats amb pena de mort en algun cas.

La causa és ben senzilla. Els EEUU havien pactat amb els nazis buscant el seu recolzament contra la Unió Soviètica i per a la fabricació de les bombes atòmiques. També s’aliaren amb dictadors feixistes com ara Franco en l’època del president Eisenhower (1953-61) i posteriorment.

En contra de tot tipus de violència.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Literatura, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s