El POUM va ser derrotat en els fets de maig de 1937 a Barcelona i il·legalitzat. La foto és anterior. Al fons hi ha un home alt; és Orwell.
Els colp militar feixista va destruir les estructures de l’estat republicà. Durant els mesos següents es van fer amb el poder real les milícies. Anarquistes, el POUM i l’ala esquerra socialista de Largo Caballero eren partidaris de fer la revolució al temps que la guerra. En l’altre costat, partits burgesos, socialistes moderats i comunistes o volien reforma i no revolució o deixar la revolució per a després, es a dir, guanyar la guerra primer. Realment, era Stalin qui movia els fils segons els seus propis interessos. Sabent que la guerra a Europa estava propera, necessitava el recolzament de les democràcies liberals, França i Regne Unit, per lluitar contra Hitler, encara que no va tenir problema a fer un pacte amb ell i repartir-se Polònia. Per això, va defensar la idea de Front Popular antifeixista, és a dir, l’aliança entre la burgesia antifeixista i els comunistes que haurien de fusionar-se amb els socialistes. El PSUC responia a aquest esquema.
Els comunistes estalinistes no van ser importants fins que arribaren les armes soviètiques. Només la URSS estava disposada a proveir d’armes la República – a banda de Mèxic – ja que França i Regne Unit firmaren un vergonyós tractat de No intervenció quan Hitler i Mussolini prestaren a Franco un ajut decisiu. Com he dir adés, l’arribada d’armes soviètiques va fer pujar com l’escuma al PCE i el PCUS, organitzacions contrarevolucionàries. Calis desfer-se de l’oposició. Primer atacaren el POUM; després els anarquistes i socialistes d’esquerra. Els comunistes van fer ariet de la burgesia. En maig de 1937 a Barcelona va tindre lloc una guerra civil entre republicans, que suposaria el domini dels comunistes i la proscripció del POUM. Es desferen les col·lectivitzacions anarquistes i les milícies passaren a formar par de l’Exercit Popular de la República. D’això ens parla Orwell:
Tanc rus.
El gir general cap a la dreta es va produir a l’octubre-novembre del 1936, quan l’URSS va iniciar l’enviament d’armes al govern i el poder va començar a passar dels anarquistes als comunistes. Amb l’excepció de Rússia i Mèxic, cap govern havia tingut la decència d’acudir en auxili de la República, i Mèxic, per raons òbvies, no podia proporcionar armes en grans quantitats. En conseqüència, els russos podien imposar les seves condicions. Hi caben molt pocs dubtes que aquestes condicions eren, en essència, «impedir la revolució o quedar-se sense armes», i que la primera mesura contra els elements revolucionaris, l’expulsió del POUM de la Generalitat, es va prendre per ordre de la URSS.
Es nega l’existència de pressions del govern rus, però això no té major importància, ja que pot donar-se per descomptat que els partits comunistes de tots els països posen en pràctica la política russa, i ningú nega que a Espanya el Partit Comunista va ser el principal opositor del POUM primer, després dels anarquistes, més tard del grup socialista que donava suport a Caballero i, sempre, d’una política revolucionària. Amb la intervenció de l’URSS, el triomf del Partit Comunista estava assegurat. El agraïment cap a Rússia per les armes rebudes i el fet que el Partit Comunista, en particular des de l’arribada de les Brigades Internacionals, semblava capaç de guanyar la guerra, van servir per incrementar el seu prestigi. Les armes russes es distribuïen a través del Partit Comunista i els seus partits aliats, els quals van cuidar molt bé que els seus opositors polítics pràcticament no rebessin cap. En proclamar una política no revolucionària, els comunistes van poder agrupar tots aquells a qui espantaven els extremistes. Resultava fàcil, per exemple, unir els pagesos més benestants contra les mesures de col·lectivització dels anarquistes. Hi va haver un prodigiós augment en el nombre d’afiliats del partit, provinents en la seva major part de la classe mitjana: comerciants, funcionaris, oficials de l’exèrcit, pagesos acomodats, etcètera.
Franco, el sublevat.
La guerra era en essència un conflicte triangular. La lluita contra Franco havia de continuar, però el govern tenia la finalitat simultània de recuperar el poder que romania en mans dels sindicats. Això es va aconseguir mitjançant una sèrie de petits passos i, en línies generals, amb molta intel·ligència. No hi va haver un moviment contrarevolucionari general i evident, i fins a maig de 1937 gairebé no va ser necessari recórrer a la força. En tots els casos, des de després, resultava que el que exigeixen les necessitats militars era el lliurament d’alguna cosa que els treballadors havien conquerit per a si el 1936. A les organitzacions obreres sempre es podia fer-les tornar sobre els seus passos amb un argument que és gairebé massa evident perquè sigui necessari manifestar: «A menys que es faci això i allò, perdrem la guerra». Aquest argument no podia fallar, doncs perdre la guerra era l’últim que desitjaven els revolucionaris; si la guerra es perdia, democràcia i revolució, socialisme i anarquisme es convertien en paraules buides.
Anarquistes. Grup internacional de la Columna Durruti.
Els anarquistes -únic moviment revolucionari que exercia gran influència- van ser obligats a cedir en un punt rere l’altre. Es va frenar el procés de col·lectivització, es van eliminar els comitès locals, es van dissoldre les patrulles de treballadors i es van restablir, reforçades i molt ben armades, les forces policials d’abans de la guerra; el govern es va fer càrrec de diverses indústries clau que havien estat sota el control dels sindicats (la presa de la Central Telefònica de Barcelona, que va provocar les lluites de maig, va ser un incident dins d’aquest procés); per fi -fet de màxima importància-, les milícies de treballadors, formades pels sindicats, es van dissoldre i redistribuir en el nou Exèrcit Popular, un exèrcit «apolític» de línies semi-burguesas, amb pagues diferenciades, una casta privilegiada d’oficials, etcètera. En aquestes especials circumstàncies aquest va ser el pas realment decisiu; a Catalunya es va produir més tard que en qualsevol altra part perquè allà els partits revolucionaris eren molt forts.
Negrín, president del Govern , amb alts càrrecs militars comunistes.
Sens dubte, l’única garantia de què disposaven els treballadors per conservar les seves conquestes consistia a mantenir part de les forces armades sota el seu control. Com ja era habitual, la dissolució de la milícia es va realitzar en nom de l’eficiència militar. Ningú negava la necessitat d’una reorganització militar a fons. No obstant això, s’haguessin pogut reorganitzar les milícies i aconseguir en elles una major eficiència mantenint sota el control directe dels sindicats; el propòsit principal del canvi era el d’assegurar que els anarquistes no comptessin amb un exèrcit propi.
A més, l’esperit democràtic de les milícies les convertia en planters d’idees revolucionàries. Els comunistes ho sabien molt bé i van lluitar incessantment i aferrissadament contra el POUM i el principi anarquista de la mateixa paga per a tots els rangs. Es va dur a terme un «aburgesament» general, una destrucció deliberada del esperit igualitari dels primers mesos de la revolució. Tot passava de forma tan ràpida que la gent que feia freqüents visites a Espanya declarava que li semblava arribar a un país diferent cada vegada; el que per un breu instant i de manera superficial semblava haver estat un Estat de treballadors, s’estava convertint davant dels nostres ulls en una república burgesa corrent, amb l’habitual divisió entre rics i pobres. A la tardor de 1937, el «socialista» Negrín declarava en discursos públics que «respectem la propietat privada», i els membres de les Corts que al començament de la guerra havien hagut de fugir a causa de les seves simpaties pro-feixistes començaven a tornar a Espanya.
Cartell del valencià Josep Renau.
El procés resulta fàcil d’entendre si recordem que té el seu origen en l’aliança temporal que el feixisme, en certa forma, obliga a realitzar entre la burgesia i els treballadors. Tal aliança, coneguda com Front Popular, constitueix en essència una aliança d’enemics i sembla probable que sempre hi hagi d’acabar amb que un dels bàndols devori a l’altre. L’únic tret inesperat en la situació espanyola que fora d’Espanya ha causat molts malentesos- és que, entre els partits del costat governamental, els comunistes no van estar a l’extrema esquerra, sinó en l’extrema dreta. En realitat no hauria de resultar sorprenent, ja que les tàctiques del Partit Comunista en altres països, particularment a França, han posat en evidència que cal considerar al comunisme oficial, almenys de moment, com una força contrarevolucionària.
La política de la Komintern està avui subordinada (es comprèn, considerant la situació mundial) a la defensa de l’URSS, que depèn d’un sistema d’aliances militars. En concret, la URSS és aliada de França, un país imperialista-capitalista. Tal aliança no és molt útil a Rússia llevat que el capitalisme francès sigui fort i, per tant, la política comunista a França ha de ser antirevolucionària. Això significa no només que els comunistes francesos marxin ara després de la bandera tricolor i cantin la Marsellesa, sinó que – més important encara- hagin hagut de deixar de banda tota agitació efectiva en les colònies franceses. Fa menys de tres anys que Thorez, secretari del Partit Comunista francès, va declarar que els treballadors francesos mai serien portats a lluitar contra els seus camarades alemanys; actualment, és un dels patriotes més cridaners de França. La clau per comprendre la conducta del Partit Comunista a qualsevol país és la relació militar (real o potencial) d’aquest país amb l’URSS.
A Anglaterra, per exemple, la posició és encara incerta i, per tant, el Partit Comunista anglès segueix sent hostil al govern nacional i s’oposa al rearmament. Amb tot, si la Gran Bretanya entra en una aliança o en un acord militar amb l’URSS, el comunista anglès, igual que el francès, no podrà fer altra cosa que esdevenir un bon patriota i en un imperialista. Ja hi ha signes premonitoris d’aquesta situació. A Espanya, la «línia» comunista depenia sens dubte del fet que França, aliada de Rússia, s’oposés decididament a tenir un veí revolucionari i fes tot el possible per impedir l’alliberament del Marroc espanyol. El Daily Mail, amb les seves històries d’una revolució roja finançada per Moscou, estava encara més equivocat que de costum. En realitat, eren els comunistes, més que qualsevol altre sector, que impedien la revolució a Espanya. Més tard, quan les forces dretanes van assumir el control total, els comunistes es van mostrar disposats a anar molt més enllà que els liberals en la caça de dirigents revolucionaris.
He tractat de descriure el curs general de la revolució espanyola durant el primer any, a fi de facilitar la comprensió de la situació en qualsevol moment donat. Però no voldria suggerir que el febrer o jo ja comptava amb totes les opinions implícites en el que acabo de dir. El que més em va aclarir les coses encara no havia passat i, en qualsevol cas, les meves simpaties eren en cert sentit diferents de les actuals. Això es devia, en part, al fet que l’aspecte polític de la guerra m’avorria i, naturalment, reaccionava contra del punt de vista que em tocava sentir amb més freqüència, és a dir, el del POUM-ILP. Els anglesos, entre els que em trobava, eren en la seva major part membres de l’ILP, exceptuant uns pocs pertanyents al Partit Comunista, i gairebé tots ells tenien una formació política més sòlida que jo.
Durant llargues setmanes, en el monòton període en què res passava en els voltants d’Osca, em vaig trobar enmig d’una discussió política pràcticament interminable. En el graner pudent i fred de la granja on érem instal·lats, en l’asfixiant foscor de les trinxeres, darrere del parapet en les gelades hores de la nit, el conflicte de les «línies» partidistes es discutia una i altra vegada. Entre els espanyols passava el mateix, i la majoria dels diaris que llegíem centraven la seva atenció en el conflicte entre els partits. Un hauria d’haver estat sord o imbècil per no recollir algunes idees sobre els propòsits dels diversos partits.
Des del punt de vista de la teoria política, només importaven tres tendències: la del PSUC, la del POUM i la de la CNT-FAI. Al referir-nos a aquestes últimes organitzacions solíem dir simplement «els anarquistes». Consideraré primer el PSUC, per ser el més important; va ser el partit que va triomfar finalment i que, ja en aquesta època, es trobava visiblement en ascens.
Cal explicar que, quan un parla de la «línia» del PSUC, en realitat es refereix a la «línia» del Partit Comunista. El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) era el partit socialista de Catalunya; s’havia format al començament de la guerra per la fusió de diversos partits marxistes, entre ells el Partit Comunista Català, però ara es trobava sota control comunista i estava adscrit a la Tercera Internacional. En altres regions d’Espanya no havia tingut lloc cap unificació formal entre socialistes i comunistes, però a tot arreu es podien considerar idèntics els punts de vista comunista i socialista de dreta. En termes generals, el PSUC era l’òrgan polític de la UGT (Unió General de Treballadors) i dels sindicats socialistes. El nombre de membres d’aquest sindicat a tot Espanya ascendia en aquests moments al milió i mig.
Agrupava moltes seccions de treballadors manuals, però des de l’esclat de la guerra també havia vist engrossides les seves files per una gran afluència de persones de classe mitjana, ja que ja en els començaments de la revolució, persones de les més diverses procedències havien considerat útil unir-se a la UGT a la CNT. Els dos blocs sindicals tenien bases comuns, però dels dos, la CNT era més decididament una organització de la classe treballadora. En resum, el PSUC estava integrat per treballadors i petita burgesia (comerciants, funcionaris i els camperols més acomodats).
PCE i PSUC, partits estalinistes, seguien els dictats contrarevolucionaris del dictador i van exercir gran influència en la República des que arribà l’armament soviètic.
La «línia» del PSUC, predicada en la premsa comunista i pro-comunista de tot el món, era aproximadament aquesta: «En l’actualitat, res no importa llevat guanyar la guerra; sense una victòria definitiva, tota la resta no té sentit. Per tant, aquest no és el moment per parlar de portar endavant la revolució. No podem donar-nos el luxe de perdre als camperols obligant-los a acceptar la col·lectivització, ni d’espantar a la classe mitjana que lluita al nostre costat. Per sobre de tot i per raons d’eficàcia, hem d’acabar amb el caos revolucionari. Necessitem un govern central fort en lloc de comitès locals, i un exèrcit ben ensinistrat i completament militaritzat sota un comandament únic.»
Per sobre de tot i per raons d’eficàcia, hem d’acabar amb el caos revolucionari. Necessitem un govern central fort en lloc de comitès locals, i un exèrcit ben ensinistrat i completament militaritzat sota un comandament únic. En aquesta etapa no lluitem per la dictadura del proletariat, lluitem per la democràcia parlamentària. Qui tracti de convertir la guerra civil en una revolució social li fa el joc als feixistes i és, de fet, fins i tot sense voler-ho, un traïdor».
A més, l’esperit democràtic de les milícies les convertia en planters d’idees revolucionàries. Els comunistes ho sabien molt bé i van lluitar incessant i aferrissadament contra el POUM i el principi anarquista de la mateixa paga per a tots els rangs. Es va dur a terme un «aburgesament» general, una destrucció deliberada del esperit igualitari dels primers mesos de la revolució. Tot passava de forma tan ràpida que la gent que cap freqüents visites a Espanya declarava que li semblava arribar a un país diferent cada vegada; el que per un breu instant ‘i de manera superficial semblava haver estat un Estat de treballadors, estava convertint davant dels nostres ulls en una república burgesa corrent, amb l’habitual divisió entre rics i pobres. A la tardor de 1937, el «socialista» Negrín declarava en discursos públics que «respectem la propietat privada», i els membres de les Corts que al començament de la guerra havien hagut de fugir a causa de les seves simpaties pro-feixistes començaven a tornar a Espanya.
El procés resulta fàcil d’entendre si recordem que té el seu origen en l’aliança temporal que el feixisme, en certa forma, obliga a realitzar entre la burgesia i els treballadors. Tal aliança, coneguda com Front Popular, constitueix en essència una aliança d’enemics i sembla probable que sempre hi hagi d’acabar amb que un dels bàndols devori a l’altre. L’únic tret inesperat en la situació espanyola que fora d’Espanya ha causat molts malentesos- és que, entre els partits del costat governamental, els comunistes no van estar a l’extrema esquerra, sinó en l’extrema dreta. En realitat no hauria de resultar sorprenent, ja que les tàctiques del Partit Comunista en altres països, particularment a França, han posat en evidència que cal considerar al comunisme oficial, almenys de moment, com una força contrarevolucionària.
La política de la Komintern està avui subordinada (es comprèn, considerant la situació mundial) a la defensa de l’URSS, que depèn d’un sistema d’aliances militars. En concret, la URSS és aliada de França, un país imperialista-capitalista. Tal aliança no és molt útil a Rússia llevat que el capitalisme francès sigui fort i, per tant, la política comunista a França ha de ser antirevolucionària. Això significa no només que els comunistes francesos marxin ara després de la bandera tricolor i cantin la Marsellesa, sinó que – més important encara- hagin hagut de deixar de banda tota agitació efectiva en les colònies franceses. Fa menys de tres anys que Thorez, secretari del Partit Comunista francès, va declarar que els treballadors francesos mai no serien portats a lluitar contra els seus camarades alemanys; actualment, és un dels patriotes més cridaners de França. La clau per comprendre la conducta del Partit Comunista a qualsevol país és la relació militar (real o potencial) d’aquest país amb l’URSS.
A Anglaterra, per exemple, la posició és encara incerta i, per tant, el Partit Comunista anglès segueix sent hostil al govern nacional i s’oposa al rearmament. Amb tot, si la Gran Bretanya entra en una aliança o en un acord militar amb l’URSS, el comunista anglès, igual que el francès, no podrà fer altra cosa que esdevenir un bon patriota i en un imperialista. Ja hi ha signes premonitoris d’aquesta situació. A Espanya, la «línia» comunista depenia sens dubte del fet que França, aliada de Rússia, s’oposés decididament a tenir un veí revolucionari i fes tot el possible per impedir l’alliberament del Marroc espanyol. El Daily Mail, amb les seves històries d’una revolució roja finançada per Moscou, estava encara més que lluita al nostre costat.
La «línia» del POUM diferia d’aquella en tots els punts excepte, per descomptat, en la importància de guanyar la guerra. El POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) era un d’aquells partits comunistes dissidents que han sorgit en molts països durant els últims anys com a resultat de l’oposició a l’«estalinisme», és a dir, al canvi, real o aparent, en la política comunista. Estava constituït en part per ex-comunistes i, en part, per un partit anterior, el Bloc Obrer i Camperol. Numèricament es tractava de un partit petit, sense major influència fora de Catalunya, però important sobretot perquè agrupava una proporció insólitament elevada d’individus políticament conscients. A Catalunya, la seva zona d’influència més forta era Lleida. No representava a cap bloc sindical. Els milicians del POUM eren en la seva major part membres de la CNT, però els membres reals del partit pertanyien en general a la UGT. No obstant això, el POUM només tenia una mica d’influència en la CNT. La «línia» del POUM era aproximadament la que segueix:
«No té sentit parlar d’oposar-se al feixisme per enmig d’una “democràcia” burgesa. La “democràcia” burgesa és només un altre nom del capitalisme i el mateix passa amb el feixisme; lluitar contra el feixisme en nom de la “Democràcia” vol dir lluitar contra una form a de capitalisme en nom d’una altra manera que és susceptible de convertir-se en la primera en qualsevol moment. L’única alternativa real al feixisme és el control obrer. Si es fixa qualsevol altra meta, s’acabarà donant-li la victòria a Franco o, en el millor dels casos, es deixarà entrar al feixisme per la porta d’enrere. Mentrestant, els treballadors han de aferrar-se a cada centímetre guanyat; si cedeixen al govern semi-burgués, seran estafats. Les milícies i les forces policials dels treballadors s’han de conservar en la seva forma actual, i cal oposar-se a tot esforç tendent a aburgesar-los. Si els treballadors no controlen les forces armades, les forces armades controlaran els treballadors. La guerra i la revolució són inseparables».
El punt de vista anarquista és més difícil de definir. En qualsevol cas, l’ampli terme «anarquista» s’utilitza per designar una multitud d’individus d’opinions molt diverses. L’enorme bloc de sindicats qui constituïen la CNT (Confederació Nacional de Treballadors), amb uns dos milions de membres, tenia com a òrgan polític a la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), una organització veritablement anarquista. Però, fins i tot els membres de la FAI, encara que sempre impregnats, com potser passi amb la majoria dels espanyols, de la filosofia anarquista, no eren necessàriament anarquistes en el sentit més pur. En particular des del començament de la guerra s’havien orientat en la direcció del socialisme corrent, ja que les circumstàncies els havien obligat a prendre part en l’administració centralitzada i també a violar tots els seus principis en participar en el govern.
No obstant això, diferien fonamentalment dels comunistes en tant que, igual que el POUM, propugnaven el control per part dels treballadors i no una democràcia parlamentària. Coincidien amb el lema del POUM: «La guerra i la revolució són inseparables», si bé es mostraven menys dogmàtics al respecte. En línies generals, la CNT-FAI representava:
1) control directe de serveis i indústries pels treballadors que constitueixen les seves plantilles, per exemple, en transports, en fàbriques tèxtils, etcètera.
2) govern exercit per comitès locals i resistència a tota forma d’autoritarisme centralitzat.
3) hostilitat absoluta a la burgesia i l’Església.
Aquest últim punt, si bé era el menys precís, revestia màxima importància. Els anarquistes representaven el contrari de la majoria dels anomenats revolucionaris, perquè encara que els seus principis resultessin més bé vagues, el seu odi cap als privilegis i la injustícia era absolutament genuí. Des un punt de vista filosòfic, comunisme i anarquisme són pols oposats; i en la pràctica pel que fa al tipus de societat a què aspiren les diferències són només d’èmfasi, però completament irreconciliables. El comunisme sempre posa l’èmfasi en el centralisme i l’eficiència, i l’anarquisme, en la llibertat i la igualtat. L’anarquisme té profundes arrels a Espanya i és probable que sobrevisqui al comunisme quan la influència russa acabi. Durant els primers dos mesos de la guerra van ser els anarquistes, més que qualsevol altre sector, els que van salvar la situació, i encara molt més tard la milícia anarquista, malgrat la seva indisciplina, constituïa el millor element de lluita entre les forces purament espanyoles. Des de febrer de 1937 en endavant, els anarquistes i el POUM podien, en certa mesura, considerar-se una unitat. Si els anarquistes, el POUM i l’ala esquerra dels socialistes haguessin tingut el bon sentit d’unir-se des del començament i forçar una política realista, la història de la guerra podria haver estat diferent. Però, al començament, quan els partits revolucionaris semblaven tenir la victòria a les mans, això va resultar impossible. Entre anarquistes i socialistes existien antics ressentiments; el POUM, des de la seva posició marxista, es mostrava escèptic respecte a l’anarquisme; mentre que, des del punt de vista anarquista, el «trotskisme» del POUM no era més preferible que l’«estalinisme» dels comunistes. Amb tot, les tàctiques comunistes tendien a fer coincidir les dues tendències. La intervenció del POUM en la desastrosa lluita de Barcelona, que va tenir lloc al maig de 1937, es va deure principalment a un impuls instintiu de suport a la CNT, i més tard, el POUM va ser proscrit, els anarquistes van ser els únics que es van atrevir a aixecar la seva veu per defensar-lo.
Així, en línies generals, l’alineació de forces era la següent: d’una banda, la CNT–FAI, el POUM i un sector dels socialistes que propugnava el control per part dels treballadors; de l’altra, socialistes de l’ala dreta, liberals i comunistes, que defensaven el govern centralitzat i un exèrcit militaritzat.
Deien de nosaltres que érem trotskistes, feixistes, traïdors, assassins, covards, espies i coses per l’estil. Van declarar que el POUM era només una colla de feixistes disfressats, pagats per Franco i Hitler, que defensaven una política pseudo-revolucionària com una forma d’ajudar a la causa feixista. El POUM era una organització trotskista i la «quinta columna» de Franco. Això implicava que desenes de milers de treballadors, vuit o deu mil soldats que es congelaven en les trinxeres, i centenars d’estrangers que havien anat a Espanya a lluitar contra el feixisme, sacrificant sovint els seus mitjans de vida i la seva nacionalitat, eren traïdors pagats per l’enemic. Aquesta versió es va difondre per diversos mitjans a tot Espanya, i es va repetir una i altra vegada en la premsa comunista i pro-comunista de tot el món.
El POUM va ser un petit partit comunista no-estalinista que va lluitar junt als anarquistes. En maig del 1937 tingué lloc un enfrontament armat pel control de la Telefònica – en mans anarquistes – a Barcelona entre tots dos bàndols. La pressió soviètica va aconseguir la seua il·legalització i la persecució dels militants acusant-los de ser espies dels feixistes.
POUM: Una vida per la utopia.
Fotograma del film. En primer pla amb el fusell en les cames l’alter ego d’Orwell.
Terra i Llibertat. Un dels molts mèrits de la pel·lícula de Ken Loach “Terra i Llibertat” és que ens incita a llegir una altra vegada Homenatge a Catalunya, el llibre de George Orwell. Gran part de la pel·lícula és, de fet, una recreació d’escenes d’aquesta obra: L’exercici a la plaça d’armes de la caserna Lenin, les trinxeres al front d’Aragon, el rifle que dispara per la culata, les lluites de maig a Barcelona. Pels seus contactes amb l’ILP (International Labor Party), Orwell es va unir a la lluita espanyola el 1936 a les milícies del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista, marxistes heterodoxos que en la pràctica es van aliar amb la CNT i la FAI).
← Capítol 5
Capítol 7 →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: Homenatge a Catalunya. Capítol 7. Comença la batalla d’Osca. Terra i Llibertat. | EL CAVALLER DEL CIGNE