L’anglès G. Orwell va lluitar contra els feixistes en el front d¡Aragó amb el POUM en qualitat de voluntari.
Cinc coses són importants en la guerra de trinxeres: llenya, menjar, tabac, espelmes i l’enemic. A l’hivern, al front de Saragossa, eren importants en aquest ordre, amb l’enemic en un allunyat últim lloc. Només a la nit, durant la qual sempre es podia esperar un atac per sorpresa, ningú no es preocupava per l’enemic. El vèiem com a remots insectes negres que ocasionalment saltaven d’un costat a un altre. La veritable preocupació de tots dos exèrcits consistia a combatre el fred.
He de dir, de passada, que durant la meva permanència a Espanya vaig tenir oportunitat de presenciar molt poca lluita. Vaig estar al front d’Aragó des de gener fins a maig, i entre gener i finals de març poc o gens va passar allà, excepte a Terol. Al març es va produir una lluita aferrissada en els voltants d’Osca, però jo vaig ocupar-hi un paper molt insignificant. Més tard, al juny, va tenir lloc el desastrós atac contra Osca en què, en un sol dia, van morir diversos milers d’homes, però jo havia estat ferit i em trobava lluny quan això va passar. Les coses que un normalment considera com els horrors de la guerra poques vegades em van succeir. Cap aeroplà va deixar caure una bomba a prop meu, no crec que alguna magrana haja explotat mai a menys de deu metres d’on em trobava, i només una vegada vaig participar en una lluita cos a cos (he de dir que amb un cop hi ha de sobres) . Per descomptat, sovint vaig estar sota un pesat foc de metralladora, però normalment a distàncies molt grans. Fins i tot a Osca un es trobava en general fora de perill, si prenia precaucions raonables.
Allà dalt, als turons que circumden Saragossa, es tractava simplement de la barreja d’avorriment i incomoditat inherents a la fase estacionària de la guerra. Una vida tan monòtona com la d’un empleat de ciutat, i gairebé tan regular. Muntar guàrdia, patrullar; cavar; cavar, patrullar, muntar guàrdia. Al cim de cada turó, feixista o lleial, un conjunt d’homes bruts i esparracats tremolava al voltant de la seva bandera i tractava d’entrar en calor. I durant tot el dia i tota la nit, bales perdudes que erraven a través de valls deserts i només per alguna improbable casualitat acabaven allotjant-se en un cos humà.
El Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) era un partit comunista anti-estalinista que for calumniat i perseguit pels estalinistes del PCE i del PSUC.
Sovint solia contemplar el paisatge hivernal i meravellar-me de la futilitat de tot. Quina absurda era una guerra així! Una mica abans, per l’octubre, s’havia produït una lluita salvatge en aquestes turons; després, a causa de la falta d’homes i armes, en particular d’artilleria, les operacions a gran escala es van tornar impossibles, i tots dos exèrcits es van establir i van enterrar als cims guanyats. A la dreta teníem una petita avançada, també del POUM, i una posició del PSUC a l’esquerra, davant un turó més alt amb diversos llocs feixistes esquitxats en les seves crestes. L’anomenada línia zigzaguejava d’un costat a un altre, seguint un dibuix que hagués resultat del tot inintel·ligible si cada posició no hagués tingut una bandera. Les banderes del POUM i del PSUC eren vermelles, la dels anarquistes, vermella i negra; els feixistes feien onejar, en general, la bandera monàrquica (vermella, groga i vermella), però en ocasions feien servir la de la República (vermella, groga i morada). Si s’aconseguia oblidar que cada cimera estava ocupada per tropes i, per tant, coberta de llaunes i excrements, l’escenari resultava fantàstic.
A la nostra dreta, la serra doblava cap al sud-est i s’obria camí per l’ampla vall que s’estén fins a Osca. Enmig de la plana s’albiraven uns pocs i diminuts cubs que semblaven una tirada de daus; era la ciutat de Robres, en mans lleials. Al matí, amb freqüència la vall es trobava oculta per mars de núvols, entre els quals sorgien turons xats i blaus, donant al paisatge una estranya semblança amb un negatiu fotogràfic. Més enllà d’Osca havia encara més turons de formació idèntica, recorregudes per estries de neu. Al lluny, els monstruosos cims dels Pirineus, on la neu no es fon, semblaven emergir sobre el buit. A baix, a la plana, tot semblava nu i mort. Els turons situats davant nostre eren grisos i arrugats com la pell dels elefants. El cel estava gairebé sempre buit d’ocells. Crec que mai vaig conèixer un lloc on hi hagués tan pocs ocells. Els únics que vaig veure en alguna ocasió van ser una espècie de garsa, els colomins de perdius que ens sobresaltaven a la nit amb el seu inesperat aleteig i, molt poques vegades, els vols d’algunes àguiles que es desplaçaven lentament a la part alta, seguides per trets de fusell que no les inquietaven gens ni mica.
A la nit, i quan hi havia boira, s’enviaven patrulles a la vall que hi havia entre nosaltres i els feixistes. La tasca no gaudia de popularitat, ja que feia massa fred i resultava molt fàcil perdre’s; no vaig trigar a descobrir que podia aconseguir permís per integrar la patrulla tantes vegades com volgués. En els enormes barrancs dentats no hi havia senders o empremtes de cap mena; només podia trobar el camí fent viatges successius i fixant-me en les petjades fresques cada vegada. A tir de bala, el lloc feixista més proper distava del nostre uns set-cents metres, però l’única ruta practicable tenia tres quilòmetres. Resultava bastant divertit caminar per les valls fosques mentre les bales perdudes volaven sobre els nostres caps. Per a aquestes excursions, més propícies que la nit eren les boires denses, que sovint duraven tot el dia i solien aferrar-se als cims dels turons deixant lliures les valls.
Quan un es trobava prop de les línies feixistes, havia d’arrossegar-se a la velocitat d’un cargol; era molt difícil moure’s silenciosament en aquestes vessants, entre els arbustos cruixents i les sorolloses pedres calcàries. Fins al tercer o quart intent no vaig aconseguir arribar fins a l’enemic. La boira era molt espessa, i em vaig lliscar fins el filat: podia sentir als feixistes xerrar i cantar. Amb gran alarma, vaig advertir que diversos d’ells descendien pel vessant en la meva direcció. Em vaig ocultar darrere d’un arbust que de sobte em va semblar molt petit, i vaig tractar de amartellar el fusell sense fer soroll; per sort, es van desviar i no em van arribar a veure. Al costat del meu amagatall vaig trobar diverses restes de la lluita anterior: cartutxos buits, una gorra de cuir amb un forat de bala, una bandera vermella, evidentment nostra. La vaig portar de tornada a la posició, on va ser convertida sense cap sentimentalisme en draps de neteja.
M’havien ascendit a caporal pel que fa arribem al capdavant, i tenia al meu càrrec una guàrdia de dotze homes. No era un avantatge, especialment al principi. La centúria era una torba no ensinistrada composta majoritàriament per adolescents. De tant en tant, un es trobava amb criatures de fins a onze o dotze anys, comunament refugiats del territori feixista que s’havien allistat en la milícia com la manera més fàcil d’assegurar-se el suport. En general, eren emprats en la rereguarda per a tasques lleugeres, però de vegades se les enginyaven per anar al front, on constituïen una amenaça pública. Recordo que una d’aquestes bestioles llançar de broma una magrana al foc encesa d’un refugi. En Mont Pocero crec que ningú tenia menys de quinze anys, però l’edat mitjana deu haver estat molt per sota de vint. Els nois d’aquesta edat mai haurien de ser enviats al front, perquè no poden suportar la falta de son que és inseparable de la guerra de trinxeres.
Al començament resultava gairebé impossible mantenir vigilada la nostra posició de la forma adequada a la nit. Per despertar els desgraciats nois de la meva secció calia treure’ls dels seus refugis amb els peus per davant, i quan un tornava l’esquena abandonaven els seus llocs i es buscaven un lloc resguardat, o bé, malgrat el rigorós fred, es recolzaven contra la paret de la trinxera i es quedaven completament adormits. Per sort, l’enemic mai es va mostrar molt emprenedor. Hi havia nits en què em semblava que la nostra posició podia ser arrasada per vint boy scouts armats amb rifles d’aire comprimit o vint girl scouts armades amb raquetes.
Barricades.
En aquesta època i fins molt més tard, el sistema en què es basaven les milícies catalanes seguia sent el mateix que al començament de la guerra. En els primers dies de l’aixecament de Franco, les milícies havien estat precipitadament organitzades pels diversos sindicats i partits polítics; cadascuna constituïa en essència una organització política, fidel al seu partit tant com al govern central. El 1937, quan es va formar l’Exèrcit Popular que era un cos «no polític», organitzat segons criteris més o menys corrents, les milícies partidistes van quedar teòricament incorporades a ell. Però durant molt de temps els únics canvis introduïts van ser teòrics: les tropes del nou Exèrcit Popular van arribar al front d’Aragó al juny, i fins a aquest moment el sistema de milícies va romandre invariable.
El tret essencial del sistema era la igualtat social entre oficials i soldats. Tots, des del general fins al recluta, rebien la mateixa paga, menjaven els mateixos aliments, portaven la mateixa roba i es tractaven en termes de completa igualtat. Si a un se li acudia picar de mans al general que comandava la divisió i demanar-li un cigarret, podia fer-ho ja a ningú li resultava estrany. Almenys en teoria, cada milícia era una democràcia i no una organització jeràrquica. Es donava per fet que les ordres s’havien d’obeir, però també que una ordre es donava de camarada a camarada i no de superior a inferior. Hi havia oficials amb i sense comandament, però no un escalafó militar en el sentit usual; no hi havia ni distintius ni galons, ni cops de taló ni salutacions reglamentàries. Dins de les milícies es va intentar crear una espècie de model provisional de la societat sense classes. Per descomptat, no existia una perfecta igualtat, però era el més aproximat a ella que jo havia conegut o que m’hagués semblat concebible en temps de guerra.
No obstant això, admeto que, a primera vista, l’estat de coses al front em va horroritzar. Com dimonis podia guanyar la guerra un exèrcit així? Tothom es feia aquesta pregunta que, si bé era justa, també resultava gratuïta, ja que en aquestes circumstàncies, les milícies no podien ser molt millors del que eren. Un exèrcit mecanitzat modern no brolla de la terra i, si el govern hagués esperat fins a comptar amb tropes ensinistrades, mai no hauria pogut fer front al feixisme. Més tard es va posar de moda criticar les milícies i sostenir que les fallades degudes a la manca d’armes i d’ensinistrament eren el resultat del sistema igualitari. En realitat, una lleva recentment reclutada de milicians constituïa una torba indisciplinada, no perquè els oficials diguessin «camarades» als reclutes, sinó perquè les tropes novelles sempre són una torba indisciplinada. A la pràctica, el tipus «revolucionari» democràtic de disciplina mereix més confiança del que es podria esperar. En un exèrcit de treballadors, la disciplina és teòricament voluntària, es basa en la lleialtat de classe; mentre que la disciplina d’un exèrcit burgès de reclutes es basa, en última instància, en la por. (L’Exèrcit Popular que va reemplaçar a les milícies ocupava una posició intermèdia entre els dos tipus.)
En les milícies, l’atropellament i l’abús inherents a un exèrcit corrent no s’haguessin tolerat ni per un instant. Els càstigs militars normals existien, però només s’aplicaven en els casos de delictes molt greus. Quan un home es negava a obeir una ordre, no se li castigava immediatament: primer es apel·lava al seu esperit de companyonia. Una persona cínica, sense experiència de comandament, podrà afirmar sense demora que això no pot «funcionar» mai, però la veritat és que «funciona».
La disciplina de fins i tot les pitjors lleves de la milícia va millorar notablement a mesura que transcorria el temps. Al gener, la tasca de dirigir una dotzena de reclutes novells gairebé em va fer encanudir. Al maig, vaig actuar durant un breu període com a tinent, al comandament d’uns trenta homes, anglesos i espanyols. Tots havíem estat al front durant mesos, i mai no vaig tenir la més mínima dificultat per aconseguir que obeïssin una ordre o s’oferissin voluntàriament per a una tasca perillosa. La disciplina revolucionària depèn de la consciència política, de la comprensió de per què han de obeir les ordres; necessita temps per formar-se, però també es necessita temps per convertir un home en un autòmat dins de la caserna.
Menjant en la trinxera.
Els periodistes que es burlaven del sistema de milícies poques vegades recordaven que aquestes van haver de contenir a l’enemic mentre l’Exèrcit Popular s’ensinistrava a la rereguarda. I el simple fet que les milícies hagin romàs al front constitueix un tribut a la força del disciplina revolucionària, ja que fins al juny del 1937 l’únic que les va retenir allí va ser la lleialtat de classe. Es podia afusellar els desertors individuals, i això és el que es feia ocasionalment, però si un miler d’homes decidís abandonar el front, cap força podria detenir-los. Un exèrcit de reclutes en les mateixes circumstàncies i sense una policia militar per vigilar hagués retrocedit. Les milícies en canvi van defensar les seves posicions. Déu sap que van obtenir molt poques victòries, però les desercions individuals no van ser comuns. En quatre o cinc mesos a la milícia del POUM només vaig saber de quatre desertors, i dos d’ells eren gairebé segur espies que s’havien allistat per obtenir informació.
Al començament, l’aparent caos, la manca general d’ensinistrament, el fet que sovint un havia de discutir durant cinc minuts per aconseguir que s’obeís una ordre m’espantava i m’enfurismava. Tenia idees típiques de l’exèrcit britànic, i certament les milícies espanyoles eren bastant diferents. Però, considerant les circumstàncies, eren millors tropes del que es tenia dret a esperar.
I a tot això caldria afegir la manca de material de guerra de tota mena. Es necessita un cert esforç per comprendre com de mal armades estaven les milícies en aquesta època. El mal estat de les nostres armes era tan increïble que val la pena descriure-ho en detall.
Tota l’artilleria assignada a aquest sector del front consistia en quatre morters de trinxera amb quinze càrregues cadascun. Per descomptat, eren massa valuosos com per ser utilitzats, per la qual cosa eren guardats a Alcubierre. Hi havia metralladores en la proporció aproximada d’una per cada cinquanta homes; eren armes velles, però bastant precises fins a una distància de tres-cents a quatre-cents metres.
A part d’això, només comptàvem amb els nostres fusells, la majoria dels quals només valien com ferro vell. S’utilitzaven tres tipus de fusell. Un era el màuser llarg; gairebé tots amb més de vint anys d’antiguitat, amb les mires tan útils com un velocímetre trencat i l’estria completament rovellada. Tot i això, un de cada deu no funcionava del tot malament. Després teníem el màuser curt, o mosquetó, que és en realitat una arma de cavalleria.
Gaudia de major popularitat que els altres perquè era més lleuger, destorbava menys a la trinxera i, també, perquè era comparativament nou i semblava més eficaç. En veritat, es tractava d’armes gairebé inútils. Estaven fetes amb parts d’altres armes, cap forrellat corresponia al seu fusell, i podia donar-se per descomptat que el setanta-cinc per cent deixava de funcionar després de cinc trets. També hi havia uns pocs winchester, molt còmodes de maneig, però enormement imprecisos i que calia carregar després de cada tir, ja que no es disposava dels carregadors corresponents. Les municions eren tan escasses que cada nouvingut tot just rebia cinquanta càrregues, la majoria d’elles de molt mala qualitat. Els cartutxos de fabricació espanyola eren tots usats i tornats a carregar i embussaven el millor dels fusells. En canvi, els mexicans eren superiors, per la qual cosa eren reservats per a les metralladores. La millor munició era la d’origen alemany, però com aquesta provenia únicament dels presoners i desertors, no abundava massa. Jo tenia sempre a la butxaca un paquet de cartutxos alemanys o mexicans per utilitzar en cas d’emergència. Però, a la pràctica, si s’arribava a produir una emergència, gairebé mai disparava el meu fusell: tenia massa por que es travara aquell maleït trasto i volia reservar almenys una càrrega que disparés de veritat.
No teníem cascos ni baionetes, no teníem de revòlvers o pistoles i no hi havia més que una magrana per cada cinc o deu homes. La magrana utilitzada en aquesta època era un objecte terrorífic conegut com «magrana FM», inventada pels anarquistes en els primers dies de la guerra. Es basava en el principi d’una bomba Milís, però la palanca no estava sostinguda per una assegurança, sinó per un tros de cinta adhesiva. En arrencar la tira calia deslliurar-se’n a la major velocitat possible. Es deia que aquestes magranes eren «imparcials»: mataven tant a l’enemic com a qui les llançava. Disposàvem de diversos tipus més, fins i tot més primitius, però probablement una mica menys perillosos … per a qui tirava, és clar. Fins a finals de març no vaig veure una magrana digna de tal nom.
A l’escassetat d’armes es sumava la de tots els altres elements d’importància en una guerra. No teníem mapes ni plànols, per exemple. A Espanya mai s’havia fet un registre cartogràfic complet, i els únics mapes detallats d’aquesta zona eren els vells mapes militars, gairebé tots en poder dels feixistes. No comptàvem amb telèmetres, telescopis, periscopis, prismàtics -excepte uns pocs de propietat privada-, llums de bengala, tenalles per tallar els filats, eines d’armer, ni tampoc tan sols amb material de neteja. Els espanyols no semblaven haver sentit parlar mai d’una baqueta i em van observar sorpresos mentre jo la fabricava. Quan un volia netejar el fusell, el portava al sergent, qui posseïa una llarga vareta de llautó invariablement torta que, per tant, raspava el canó. Ni tan sols hi havia oli per les armes. Eren lubricades amb oli d’oliva, quan es podia aconseguir.
Les difícils contrasenyes que la milícia utilitzaven en aquesta època constituïen una altra font de perills. Es tractava de complicades consignes dobles a les quals calia respondre a una paraula amb una altra. En general tenien un accent afirmatiu i revolucionari, tal com cultura–progrés, o serem–invencibles, i sovint resultava impossible aconseguir que els sentinelles analfabets recordessin aquestes paraules altisonants. Recordo que una nit la contrasenya era Catalunya–heroica, i un jove camperol de rostre rodó, anomenat Jaume Domènec, es va acostar, molt desconcertat, i em va demanar que li expliqués:
-Heroica… Què vol dir heroica?
Li vaig explicar que era sinònim de valent. Poc després avançava ensopegant per la trinxera a les fosques quan el sentinella va cridar:
-Alto! Catalunya!
-Valent! – va contestat convençut que eixa paraula era la que havia dir.
– Bang!
Afortunadament, el sentinella va errar el tir.
Terra i Llibertat 2
La història de David a Espanya comença llavors: David agafa el tren per anar a Barcelona; aquella escena és una bonica il·lustració de la voluntat dels espanyols de combatre el feixisme (el revisor diu d’altra banda: «No es fa pagar el bitllets als enemics d’aquests malparits feixistes.»)
Arribat a Barcelona, s’uneix al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i és enviat a les trinxeres, a l’Aragó, mentre que a penes ha estat format per combatre. Allà, coneix voluntaris arribats de tota Europa per enfrontar-se al feixisme: irlandesos, però també alemanys, italians…
Terra i Llibertat-2.
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: Homenatge a Catalunya. Orwell. Capítol 4. Hi arriben més anglesos i tres milicianes. | EL CAVALLER DEL CIGNE