Henrik Ibsen. Un enemic del poble. Peer Gynt. Edvard Grieg.

ibsenIbsen, reformador del teatre del seu temps i creador del teatre polític contemporani.

Les vertaderes columnes de la societat són la veritat i la llibertat.
L’home més fort del món és el que està més sol.
Quin és el primer deure de l’home? La resposta és molt breu: ser un mateix.

Una obra immortal sobre la corrupció del poder i la manipulació dels mitjans informatius al servei d’aqueix mateix poder.

“L’enemic més perillós de la raó i de la llibertat de la nostra societat –diu Stockmann- és el sufragi universal. El mal està en la maleïda majoria liberal del sufragi. En aqueixa massa amorfa… No, la majoria no té la raó mai. Aqueixa és la major mentida social que s’ha dit. Tot ciutadà lliure ha de protestar contra ella. Quins suposen la majoria en el sufragi? Els estúpids o els intel·ligents? Espere que vostès em concediran que els estúpids estan a tot arreu, formant una majoria aclaparadora. I crec que açò no és motiu suficient perquè manen els estúpids sobre els altres. Sentiu: la majoria té la força, però no la raó. Tenim la raó jo i alguns altres. La minoria sempre té raó… Em referisc a l’aristocràcia intel·lectual que s’apodera de totes les veritats naixents”.

(Discurs del doctor Stockmann en L’enemic del poble de Henrik Ibsen.)

Les paraules de dalt corresponen al moment culminant de la que potser siga la seua obra més coneguda, L’enemic del poble (1882). Si algú pensa que era reaccionari, va errat. Era un lliurepensador de tendència anarquista i tot un visionari que s’avançava al seu temps, la segona part del segle XIX i començaments del XX. L’obra es podria haver escrit ara mateix perquè tracta temes ben actuals com ara la influència dels mitjans de comunicació al servei dels poderosos en la gent comuna. Aquesta mortífera influència és tal que la gent de baix pensa que té un pensament autònom i lliure quan el que fa és repetir com lloros els pensaments de la classe dominant en busca dels seus interessos econòmics. Qui no vol formar part del ramat es converteix automàticament en enemic del poble quan realment si d’algú és enemic és dels poderosos.

Discurs del metge. José Bódalo.

La temàtica té plena vigència. Es tracta d’un poble noruec que viu del turisme que li proporciona un balneari amb propietats medicinals. Stockmann és el metge que controla les aigües i germà de l’alcalde. Un bon dia descobreix que el balneari està contaminat per uns vessaments industrials. No diu res fins que ho comprova científicament i solament a un nombre reduïts de persones. Volia publicar el seu informe en el periòdic local La Veu del Poble però li és impossible ja que son germà, l’alcalde, s’hi oposa.

No obstant això, el metge intenta llegir-lo en públic però el públic-poble es converteix en una assemblea que no el deixa fer-ho i que el declararà, després de la votació, enemic del poble de manera que venceran els interessos des poderosos, que saben com manipular a la gent. En lloc de llegir el seu informe sobre la contaminació del balneari i possibles solucions fa un discurs sobre el sufragi universal on afirma que els estúpids són majoria. Perd el seu treball, totes les portes se li tanquen, el balneari continuarà degradant-se i ell haurà d’abandonar la lluita i anar-se’n a l’estranger. Acaba l’obra amb aquesta cita: “L’home més fort del món és el que està més sol.

Obra de teatre completa.

Molt probablement, Thomas Mann coneixia l’obra. Admirador del talent dramàtic de Wagner, el va comparar amb el d’Ibsen. Si en el drama del noruec el balneari contaminat produeix tifus, en la de l’alemany la malaltia que ataca Venècia és la pesta. En ambdós casos les autoritats volen ocultar el problema perquè no marxen els turistes i el protagonista se sent a soles malgrat la multitud que l’envolta. El balneari noruec té el seu equivalent en les aigües de les platges del Lido venecià. El protagonista de l’obra teatral se sent ofegat en la societat que li ha tocat i decideix anar-se’n a l’estranger. En la vida real Ibsen va fer el mateix i pels mateixos motius doncs les estretors que va rebutjar a Noruega el feren partir i viure en l’estranger durant bona part de la seua vida -27 anys-.

Una gran denúncia sobre la corrupció del poder i la manipulació informativa.

Considerat el més important dramaturg noruec i un dels autors que més ha influït en el teatre contemporani, Henrik Ibsen va signar potser amb Un enemic del poble la seua obra més controvertida. El seu protagonista, el Doctor Stockmann, denuncia que les aigües del balneari, principal font d’ingressos del poble, estan corrompudes i són un perill per a la salut. Les forces socials del poble tracten d’ocultar-ho i ell es queda solament en la seua denúncia, doncs la veritat és incòmoda per a molta gent. Més enllà de l’anecdòtic de la trama, l’interessant i que segueix suscitant polèmica és la tesi que l’enemic més perillós de la raó i de la llibertat és l’opinió de la majoria. Per a Ibsen la majoria no sempre té la raó, molt al contrari, mai no la té, és la minoria la que la posseeix, doncs «la majoria té la força, però no té la raó», perquè «qui són la majoria en el sufragi? Els estúpids o els intel·ligents?». No obstant açò, «Què importa que tingues la raó si no tens el poder?», li contesta al seu marit la senyora Stockmann.

Un enemic del poble: l’individu front majoria o la massa.

En Un enemic del poble Ibsen tracta de la figura de l’individu que s’oposa a les regles de sociabilitat, que considera imperfectes. L’individu rebel és un metge, i la seua veritat no es funda en paràmetres subjectius discutibles des d’una altra veritat subjectiva, sinó en un informe científic. El Dr. Stockman descobreix que les aigües del balneari – font de les riqueses principals de la població –  estan contaminades. La denúncia de la contaminació el portarà a enfrontar-se amb tot el poble, que prefereix no veure la realitat, i açò produirà múltiples perjudicis i persecucions a la família Stockmann. Sembla una mena d’heroi antidemocràtic, ja que s’oposa al sufragi universal quan realment és un antisistema que s’enfronta al poder dient-li la veritat, posant en evidència l’estructura social que fa impossible la veritat i la llibertat. L’home-massa no és lliure encara que ho crega que està manipulat pel sistema: el poder i la premsa. L’home lliure és el que és sí mateix encara que això li coste la soledat.

Més enllà de la seua funció referencial realista, cada personatge encarna un sector representatiu del sistema de forces del poder: Peter Stockmann (govern estatal i policial), Tomas Stockmann (ciència), Morten Kiil (burgesia productora i mercantil), Hovstad (periodisme), Petra (educació), el subjecte col·lectiu dels veïns (l’home-massa, el poble). El realisme dels personatges es creua amb la seua entitat d’abstraccions personificades (la Ciència, l’Estat, el Periodisme, el Poble, etc.).

Ibsen sembla reconèixer, simultàniament, que Stockmann té raó i s’equivoca. El valuós del doctor és  la seua ànima exigent, no les seues opinions. Encarna l’ànsia de llibertat, la virtut individual. En paraules d’Ibsen:

“L’important és la revolució en l’esperit humà. He de confessar que estime, no la llibertat, sinó la lluita per ella”.

“La lluita per la llibertat és l’assimilació lenta i vivaç de la idea de la llibertat. Qui posseïsca la llibertat com una cosa ja assolida, posseeix una cosa morta, sense esperit, perquè la idea de llibertat té la particularitat de fer-se més ampla, més profunda, mentre es marxa cap a ella.”

Henrik Ibsen

Dramaturg noruec, un dels renovadors del teatre universal. Va nàixer en una ciutat costanera on son pare posseïa una destil·leria d’aiguardents que va fer fallida quan ell tenia sis anys. Sa mare era molt religiosa. Als quinze anys es va anar a viure a Grimstad, no lluny del seu poble natal, on el seu pare li havia aconseguit un lloc com a ajudant d’un farmacèutic. Els seus contactes amb la família van ser, per la resta de la seua vida, esporàdics.

ibsen oooAls vint anys era ja un lliurepensador, entusiasmat amb les insurreccions populars que esclataven en tota Europa. En 1850 va ser a estudiar a Cristiania (avui Oslo). Noruega era per aqueixa època un país regit políticament per Suècia i culturalment per Dinamarca. En 1853 va acceptar el lloc de director i dramaturg d’un nou teatre en la ciutat de Bergen i quatre anys més tard va tornar a Cristiania per a dirigir un altre teatre que en 1862 va tancar per problemes econòmics.

Aquest fracàs va marcar el començament d’una nova època en la seua vida. Cansat del que considerava estretor de mires del seu país natal, va partir a un exili de vint-i-set anys per Itàlia i Alemanya, període durant el qual va escriure el gruix de la seua obra. Ja en el pinacle de la seua fama va tornar a Noruega i en 1900 va patir el primer d’una sèrie d’atacs d’apoplexia, que van afectar la seua salut física i mental. Va morir en 1906 i va ser enterrat amb honors de cap d’Estat.

Com a director del teatre de Bergen, Ibsen va intentar crear un drama nacional, tasca difícil ja que si bé podia utilitzar-se com a base el ric patrimoni de les sagues islandeses medievals, l’escena del seu país estava dominada per la dramatúrgia francesa de Scribe (que donava prioritat a l’enginyós de la intriga sobre la profunditat dels personatges), i per l’idioma i la tradició histriònica daneses.

L’experiència que va guanyar a Bergen va tenir per a ell un valor incalculable. Com a director del teatre de Cristiania, ja casat amb Suzannah Thoresen, va exhibir una autoritat i confiança en les seues pròpies idees que abans no havia mostrat. Açò s’adverteix en el seu drama Els pretendents de la corona (1863), que forma part d’una sèrie de tema històric i en el qual, amb reminiscències shakespearianes i gran precisió psicològica, tracta el tema de la dificultat de l’ésser humà de trobar la seua missió en la vida.

Peer Gynt. Morgen (El matí). E. Grieg.

Amb Brand (1866) i Peer Gynt (1867), dos drames en vers, Ibsen fa la seua entrada en la literatura universal. Si Brand representa la presa de posició apassionada, els temes centrals de Peer Gynt són el dubte, l’ambigüitat, la fugida al món de la fantasia. El predicador Brand és l’idealista que ho sacrifica tot en honor de la seua missió. Les seues exigències tenen un caràcter absolut, no sap de matisos. El missatge de l’obra és, en canvi, més contradictori. És Brand un màrtir de la veritat o una víctima de les seues pròpies exigències inhumanes?

Peer Gynt. La mort d’Asse. E. Grieg.

Peer Gynt és en canvi una llegenda romàntica, amb trets realistes moderns, més audaç que Brand des del punt de vista teatral. El seu protagonista és una figura fàustica, alhora un somiador romàntic i un monstre d’egoisme. Peer Gynt són també  dues suites compostes per Edvard Grieg el 1874 basades en la seua pròpia música d’escena per a l’obra teatral Peer Gynt del dramaturg noruec Henrik Ibsen. Dels 22 números, Edvard Grieg en seleccionà vuit, arranjant-los i reorquestrant-los per a orquestra simfònica.

En el decenni de 1870 Ibsen abandona el teatre d’idees pel drama social realista. La primera obra d’aquest període (i la primera que va escriure en prosa) va ser Les columnes de la societat (1877), que tracta dels conflictes socials i del xoc de l’antic amb el nou. Però el vertader èxit li va arribar amb Casa de nines (1879), en la qual per primera vegada apareix la veu autèntica de l’autor.

L’obra va provocar escàndol, amb la seua agosarada descripció d’una dona que deixa el seu aparentment idíl·lic matrimoni a causa de la seua disconformitat amb el rol subordinat que li toca exercir en ell. És una heroïna forta i independent en contrast amb un marit feble i aferrat al seu rol patriarcal. Però el seu tema és també l’efecte anquilosant de les convencions socials i la necessitat de rebel·lar-se contra elles a fi d’aconseguir la realització personal. Aquesta obra no té un desenvolupament cronològic com les anteriors, sinó que treballa amb una tècnica retrospectiva en la qual el passat va sent revelant a mesura que avança l’acció.

Un enemic del poble (1882) descriu la lluita d’un individu decidit a revelar la veritat tot i que aquesta amenaça la supervivència de tota una ciutat i a pesar que el seu avenir i el de la seua família estan en joc. El tema de l’honestedat reapareix en L’ànec salvatge (1884), però es tracta aquesta vegada d’una veritat despietada, que destrueix la vida d’una família. La veritat, sembla dir ara Ibsen, és una droga que, malament administrada, té efectes letals. Dels destins dels seus personatges, que són gent comuna i corrent, va desprendre conclusions d’una sinceritat brutal, però també de gran subtilesa i, per moments, de bellesa poètica, obligant al seu públic a qüestionar les bases morals de la seua existència.

Durant la segona part del segle XIX, la seua obra va canviar el caràcter del teatre europeu i el va convertir, del divertiment a que havia sigut reduït, en el que havia sigut per als grecs: un instrument per a examinar l’ànima. Altres obres seues són Catilina (1850), La comèdia de l’amor (1862), Emperador i Galileu (1873), La unió de la joventut (1869), Espectres (1881), La casa de Rosmer (1886), La dama del mar (1888), Hedda Gabler (1890), Despertarem de la nostra mort (1899).

Peer Gynt

Peer Gynt és una obra de teatre en vers escrita per Henrik Ibsen el 1867, basada en un conte popular noruec. La música d’escena, 22 números, la va composar Edvard Grieg. A partir d’aquesta música, Grieg va composar dos suites memorables. Aquest és l’argument de la versió d’Ibsen:

peer gyntPeer és un jove seductor que en un casament coneix una bella xica Solveig, de qui s’enamora. Aquesta el rebutja per por a la seua mala reputació i Peer, llavors, convenç la núvia de la festa per fugir amb ell. Com a càstig per la seua gosadia, és expulsat de la seua comunitat. Vagant pel bosc, entra en un món oníric on coneix la filla del rei dels trolls, amb qui manté relacions. Aquesta vol casar-se amb ell, i el rei dels trolls el tempta amb riqueses i poder, però Peer s’adona que aquest matrimoni significa renunciar a la seua vida real i fuig del palau per tornar amb Solveig.

Aquesta finalment accedeix a viure amb ell, ja que també l’estima, però aleshores apareix la princesa troll amb un fill que ha tingut d’en Peer i que és un monstre. El naixement coincideix amb la mort de la mare d’en Peer i aquests dos fets resulten massa durs de suportar, per la qual cosa marxa a viure a l’Àfrica.

Allà coneix criatures mitològiques, pobles nòmades i comença una nova vida, en què trafica amb esclaus, usurpa el tron d’un emperador local, és vist com un profeta, sedueix una princesa i entra en un sanatori mental. Aquestes experiències el fan dubtar d’allò que és real, i decideix tornar a casa. Durant el viatge amb vaixell coneix una ombra, anomenada l’Estrany Passatger, que l’espanta.

En una simbòlica subhasta, ha de justificar els actes de la seva vida per poder salvar-se; apareixen els personatges del seu passat, els seus pecats i allò que va decidir no fer, sempre fugint del compromís. Ell sempre es defensa afirmant que ha estat ell mateix, però s’adona que no hi és suficient i que serà condemnat. Solveig apareix a l’últim moment i canta una cançó d’amor en què explica que l’autèntic Peer és aquell a qui ella estima i per aquesta personalitat mereix viure. L’obra acaba amb la trobada dels dos enamorats.

Edvard Grieg

Edvard Hagerup Grieg va ser un compositor i pianista noruec. És conegut principalment per la composició de la música incidental de l’obra Peer Gynt del dramaturg Henrik Ibsen i pel seu Concert per a piano. Grieg és considerat com un compositor nacionalista que s’inspirà en el folklore de la seva terra.

griegGrieg va néixer a Bergen (Noruega) el 15 de juny de 1843. El nom és d’origen escocès i originalment s’escrivia Greig. El seu besavi, després de la batalla de Culloden (1746), va emigrar i després d’estar en diversos llocs finalment s’instal·là com a comerciant a Bergen cap al 1770.

La seva mare, Gesine, era professora de piano, cosa que va fer que el noi creixés en un ambient molt musical. L’estiu de 1858 Edvard va conèixer al llegendari violinista noruec Ole Bull, que era cunyat de Gesine. Bull va descobrir el talent del noi de 15 anys i va convèncer els seus pares perquè l’enviessin al Conservatori de Leipzig per tal que pogués desenvolupar el seu talent.

El mateix 1858 Grieg va ingressar en el conservatori destacant especialment en el piano i fruit del seu progrés va realitzar diversos concerts per Leipzig. A la primavera de 1860 va contreure una greu malaltia pulmonar. Un any després (1861) va iniciar el seu debut com a concertista a Karlshamn, Suïssa. El 1862 va finalitzar els seus estudis al conservatori, i tot i quedar descontent amb la dura disciplina rebuda en el conservatori, va aconseguir bons resultats en la majoria de les àrees, amb l’excepció de l’orgue, que era obligatori pels alumnes de piano.

El 1862 va realitzar un concert a Bergen on va executar algunes obres molt tècniques, incloent la sonata Patètica de Beethoven. El 1863 va marxar a Copenhaguen (Dinamarca), on hi va romandre durant tres anys. Va ser allí on va conèixer alguns compositors danesos com Hartman i Niels Gade. També va conèixer al compositor noruec Rikard Nordraak, autor de l’Himne Noruec, qui es va convertir en un gran amic i en una font d’inspiració. Nordraak va morir poc després i Grieg va compondre una marxa fúnebre en el seu honor.

Com que Grieg tenia bones relacions amb l’Orquestra Filharmònica de Bergen des de 1880 fins a 1882 en va ser el seu director musical.

A Copenhaguen va coincidir en dues ocasions amb Franz Liszt. En la segona ocasió Grieg va mostrar-li els esborranys del seu Concert per a piano. Va transcriure la partitura orquestral i la part del piano solista, la qual cosa és un veritable desafiament tècnic i musical. Listz, posteriorment, va valorar molt favorablement el seu treball, i va ser un suport molt important en la carrera de Grieg. Listz va escriure una recomanació als directors noruecs, i això va permetre que obtingués una beca.

L’11 de juny de 1867 Grieg es va casar amb la seva cosina germana, Nina Hagerup, a qui havia conegut a Copenhaguen. L’any següent va néixer Alexandra, la seva única filla.

Concert per a piano. Rubinstein. Previn.

El 1869 Grieg va escriure el seu famós Concert per a piano, mentre estava de vacances a Dinamarca. Edmund Neupert va donar un concert del seu primer treball a Copenhaguen al qual Grieg no va poder assistir a causa dels compromisos de direcció que tenia a Christiania (Oslo).

A l’estiu de 1869 Alexandra va emmalaltir i posteriorment va morir, amb tan sols 13 mesos. Poc després Edvard i Nina van marxar a Roma, on van ser convidats a una reunió amb Franz Liszt, qui va expressar el seu agrat pel Concert de piano de Grieg.

A principis del segle XX agafà una forta amistat amb el pianista i també compositor australià Percy Aldridge Grainger, el que restà molt influït per Grieg, i en els seus concerts interpretava sempre que podia el Concert per a piano del seu amic Grieg.

Edvard Grieg va morir la tardor de 1907 amb 64 anys, després d’un llarg període de convalescència. El seu funeral va conduir a milers de persones pels carrers de la seva ciutat natal, per tal d’honorar l’artista. Les seves cendres i les de la seva dona van ser sepultades en una tomba d’una muntanya prop de la seva casa de Troldhaugen.

(Font: Biografias y vidas. Viquipèdia. Diversos Internet i elaboració personal.)

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Literatura, Mª Orquestral, Teatre, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s