Bukowski en català. The Last Days Of The Suicide Kid (Bilingüe). Sobre la religió, les normes, el capitalisme, la democràcia, el racisme, etc.

bukowsky1 botellaBukowski recitant poemes.

La moralitat convencional: “Pot ser que no existisca l’infern, però els que jutgen poden crear-lo. Pense que la gent està sobre-domesticada. Un ha d’esbrinar el que li passa, i com va a reaccionar. Vaig a usar un terme estrany ací: el bé. No sé d’on ve, però sent que hi ha un tret bàsic de bondat en cadascun de nosaltres. No crec en Déu, però crec en aquesta ‘bondat’, com un tub dins dels nostres cossos. Pot ser alimentada.

La fe: “La fe està bé per a qui la té mentre no me la tire al cap. Tinc més fe en el meu fontaner que en l’ésser etern. Els fontaners fan un bon treball. Deixen que la merda fluïsca”.

SoloEls homes més forts són els més solitaris.

La solitud: “Mai no em vaig sentir a soles. He estat en una habitació, m’he sentit suïcida. Vaig estar deprimit, m’he sentit horrible més enllà del descriptible, però mai no vaig pensar que una persona pogués entrar en una habitació i guarir-me. Ni diverses persones. En altres paraules, la solitud no és una cosa que em moleste perquè sempre vaig tenir aquest terrible desig d’estar sol. Sent la solitud quan estic en una festa o en un estadi ple de gent victorejant alguna cosa. Citaré a Ibsen: ‘Els homes més forts són els més solitaris’.

“La diferència entre una democràcia i una dictadura consisteix que en la democràcia pots votar abans d’obeir les ordres.”

“No hi ha déus. Cite a Ibsen: ‘Els homes forts no necessiten déus‘ Crec que és d’Ibsen”.

Bukowski sobre Déu.

“Simplement em vaig quedar allí assegut esperant. Uns deu minuts després vaig sentir un formigueig per tot el cos. Vaig ser capaç de moure la mà una miqueta. Després, un altre poc. Em vaig portar el vodka als llavis, vaig aconseguir inclinar el cap i m’ho vaig beure tot. Vaig posar el got en el sòl, em vaig estirar en el llit i vaig esperar de nou que m’entrara la son. Vaig sentir un tret en el carrer i vaig comprendre que en el món tot anava bé. Als cinc minuts estava dormit. Com tots els altres.

Em vaig despertar deprimit. Vaig mirar el sostre, les esquerdes del sostre. Vaig veure en elles un búfal que es llançava sobre alguna cosa. Vaig pensar que era sobre mi. Després vaig veure una serp amb un conill en la boca. El sol entrava a través dels talls de les persianes i formava una esvàstica en el meu ventre. El forat del cul em coïa. Seria que tenia una altra vegada hemorroides? Tenia el coll rígid i la boca em sabia a llet agra.

Em vaig alçar i vaig anar cap a la cambra de bany. Odiava mirar-me en aquell espill però ho vaig fer. Vaig veure depressió i derrota. Unes bosses fosques sota els ulls. Ullets covards, els ulls d’un rosegador atrapat per un fotut gat. Tenia la carn fluixa. Semblava com si li disgustara ser part de mi.”

*****

Hitler-2-No vol vostè lluitar contra Adolf Hitler? -Doncs no, la veritat, preferisc que siguen uns altres. -És vostè un covard.

-No vol vostè lluitar contra Adolf Hitler?
-Doncs no, la veritat, preferisc que siguen uns altres.
-És vostè un covard.
-Sí, clar que ho sóc. No és que m’importe molt matar un home, però no m’agrada dormir en barracons amb un munt de paios roncant i que després em desperte un idiota a toc de corneta, i no m’agrada portar aqueixes brutes camises color oliva que piquen moltíssim. Sóc de pell molt sensible.
-M’alegre que tinga vostè alguna cosa sensible.
-Jo també, però tant de bo que no fóra la pell.
-Potser haguera vostè d’escriure amb la pell.
-Potser haguera de vostè escriure amb el cony.

*****

poli mata negroViolència policial i racisme en EEUU. El mort era negre i el seu assassí, blanc.

“Llavors arribem a un terreny negre. De colp, carrers fets una porqueria: una sabata esquerra, una pela de taronja, una bossa vella… un pomelo podrit… una altra sabata esquerra… un parell de vaquers… un pneumàtic…
Havia de conduir a través de tot açò. Dos negrets d’uns onze anys ens miraven fixament des de les seues bicicletes. Era odi pur, perfecte. Podia sentir-ho. Els negres pobres odiaven. Els blancs pobres odiaven. Només quan els negres tenien diners i els blancs tenien diners era quan es barrejaven. Alguns blancs estimaven als negres. Molt pocs negres, per no dir-ne cap, estimaven als blancs. Encara estaven rescabalant-se. Tal vegada mai no ho aconseguiran. En una societat capitalista els perdedors són esclaus dels guanyadors i ha d’haver-hi més perdedors que guanyadors. Què creia? Sabia que la política mai ho resoldrà i no queda temps suficient per a la bona sort.”

*****

United_States_Capitol_west_front_edit2Capitoli del EEUU, la gran mentida de la democràcia.

“Sempre he admirat al dolent, al malfactor, al fill de puta. No m’agraden els bons xics de pèl curt, corbata i una bona ocupació. M’agraden els homes desesperats, els homes amb les dents trencades i el cervell trencat… No m’agraden les lleis, la moral, les religions, les regles. No m’agrada deixar-me modelar per la societat”.

“Hi ha hagut alguna vegada algun instant de justícia per als pobres? Tota aqueixa merda sobre la democràcia i les oportunitats amb les quals els alimentaven eren només per a evitar que cremaren els palaus. Clar, de tant en tant hi havia un tipus que eixia de l’abocador i ho aconseguia. Però per cadascun que ho aconseguia hi havia centenars de milers enterrats en els barris baixos o en la presó, o en el manicomi o suïcidats o drogats o borratxos. I molts més treballant per un sou de misèria, malgastant les seues vides per la mera subsistència. L’esclavitud no ha sigut abolida, solament s’ha expandit per a incloure a nou desenes parts de la població. A tot arreu. Santa Merda“.

“En el meu cas no tenia cap gana d’anar a la guerra per a salvar la meua manera actual de vida o el possible futur que m’esperava. Jo no tenia llibertat. Jo no en tenia gens”

“Ací assegut, bevent, vaig considerar la idea del suïcidi, però vaig sentir un estrany afecte pel meu cos, per la meua vida. Malgrat els seus cicatrius i marques em pertanyien. Em miraria en l’espill de l’armari i somrient burleta diria: si te’n vas d’aquesta vida, pots portar-te’n a vuit, deu o vint amb tu”.

Els darrers dies del xic suïcida.

The Last Days Of The Suicide Kid

I can see myself now
after all these suicide days and nights,
being wheeled out of one of those sterile rest homes
(of course, this is only if I get famous and lucky)
by a subnormal and bored nurse
there I am sitting upright in my wheelchair
almost blind, eyes rolling backward into the dark part of my skull
looking
for the mercy of death
Isn’t it a lovely day, Mr. Bukowski
O, yeah, yeah
the children walk past and I don’t even exist
and lovely women walk by
with big hot hips
and warm buttocks and tight hot everything
praying to be loved
and I don’t even
exist
It’s the first sunlight we’ve had in 3 days,
Mr. Bukowski.
Oh, yeah, yeah.
there I am sitting upright in my wheelchair,
myself whiter than this sheet of paper,
bloodless,
brain gone, gamble gone, me, Bukowski,
gone
Isn’t it a lovely day, Mr. Bukowski
O, yeah, yeah, pissing in my pajamas, slop drooling out of
my mouth.

2 young schoolboys run by —
Hey, did you see that old guy
Christ, yes, he made me sick!
after all the threats to do so
somebody else has committed suicide for me
at last.
the nurse stops the wheelchair, breaks a rose from a nearby bush,
puts it in my hand.
I don’t even know
what it is. it might as well be my pecker
for all the good
it does.


Els Últims Dies del Xic Suïcida

Ara puc veure’m
després d’aqueixos dies i nits suïcides
sent dut en cadira de rodes per una d’aqueixes estèrils cases de descans
(per suposat açò solament succeiria si em faig ric i famós)
per una avorrida i subnormal infermera…
Allí estic jo assegut en la meua cadira de rodes
quasi cec, ulls rodant cap enrere en la foscor del meu crani
cercant la misericòrdia de la mort…
-No fa un dia preciós, senyor Bukowski?
Oh, sí, sí.
Passen els xiquets i jo ni tan sols existisc
I dones encantadores caminen per ací
amb grans i ardents malucs,
càlides natges i tot ferms i calent
implorant ser estimades
I jo ni tan sols existisc…
-És el primer dia assolellat que hem tingut en tres dies, senyor Bukowski,
Oh, sí, sí.
Allí estic jo assegut en la meua cadira de rodes
més blanc que un full de paper,
pàl·lid,
el cervell perdut, el risc perdut i jo, Bukowski,
perdut…
-No és un dia encantador, senyor Bukowski?
Oh, sí, sí. Pixant-me en el pijama, eixint-se’m la baba per
la boca.
Dos joves col·legials passen corrent:
-Eh, has vist aqueix vell?
-Crist, sí, m’emmalalteix!
Després de totes les amenaces de fer-ho,
algun altre s’ha suïcidat en el meu lloc.
La infermera deté la cadira de rodes, talla una rosa d’un arbust proper,
la posa en la meua mà.
Jo ni tan sols sé què és, podria ser fins el meu penis…
Total, per al que m’aprofita…

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Poema, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s