La utopia socialista d’Oscar Wilde. George Orwell.

oscar-wildeOscar Wilde va conèixer el primer capitalisme i la misèria dels treballadors. Va defensar el socialisme.

Aquesta ressenya de L’ànima de l’home en el socialisme, d’Oscar Wilde, va ser publicada en The Observer, el 9 de maig de 1948. Wilde proposava una mena de socialisme anti-autoritari de caràcter anarquista i utòpic de base cristiana. El dramaturg i escriptor va conèixer el primer capitalisme, salvatge i inhumà. El seu conte El petit príncep, sota l’aparença de conte infantil és una denúncia del capitalisme de la seua època. En forma d’assaig va escriure el seu text sobre el socialisme que un altre socialista anti-autoritari, George Orwell, va glossar. Ací el tenim en català-valencià.

George_Orwell_press_photo

George Orwell

L’obra d’Oscar Wilde està sent recuperada intensament en els escenaris i en la pantalla cinematogràfica, i convé recordar que ni Salomé ni Lady Windermere van ser les seues úniques creacions. Per exemple, el text L’ànima de l’home en el socialisme, publicat per primera vegada fa aproximadament seixanta anys, ha envellit bé. El seu autor no era socialista en el sentit actiu de la paraula, però era un simpatitzant, i un observador intel·ligent. Encara que les seues profecies no s’hagen complit, el transcurs dels anys no els ha llevat tot interès.

La visió de Wilde sobre el socialisme, que en la seua època havia de ser compartida per moltes persones que no la van expressar tan ben com ell, és utòpica i anarquitzant. En la seua opinió, l’abolició de la propietat privada possibilitarà un ple desenvolupament de l’individu, i ens alliberarà de “la mesquina necessitat de viure per als altres”. En el futur socialista no solament no hi haurà pobresa ni inseguretat, tampoc existirà l’esclavitud del treball, la malaltia, la lletjor ni el desaprofitament de l’esperit humà en fútils enemistats i rivalitats.

El sofriment deixarà de ser important: per primera vegada en la seua història l’home podrà desenvolupar la seua personalitat a través de l’alegria i no mitjançant el patiment. Els delictes desapareixeran, doncs no hi haurà raons econòmiques per a cometre’ls. L’Estat deixarà de governar i es mantindrà simplement com un òrgan per a la distribució dels béns necessaris. La totalitat de les activitats desagradables es realitzaran per les màquines, i tothom serà completament lliure per a triar el seu treball i la seua manera de viure. El món es poblarà d’artistes, cadascun dels quals cercarà la perfecció en la forma que li semble millor.

Llegir actualment aquestes optimistes previsions provoca bastant tristesa. Per descomptat, Wilde sabia que en el moviment socialista existien tendències autoritàries, però no creia que anaren a imposar-se. Amb una espècie d’ironia profètica, va escriure: “No puc creure que hi haja avui cap socialista que propose que als matins fóra un inspector de casa en cada casa per a obligar a cada ciutadà a alçar-se i a efectuar el seu treball manual durant vuit hores”. Açò, lamentablement, és exactament el que proposarien nombrosos socialistes d’avui dia. Evidentment alguna cosa ha fallat. El socialisme, en el sentit de col·lectivisme econòmic, està conquistant el món amb una rapidesa que amb prou faenes hauria semblat possible fa seixanta anys, però la utopia, en tot case la utopia de Wilde, no està més propera del que estava. On és l’error?

Si analitzem l’obra de Wilde, s’observa que l’autor fa dues suposicions bastant comunes, que manquen de fonament. Una d’elles és que el món és immensament ric i que el problema hi és en la mala distribució de les riqueses. Wilde sembla afirmar que quan s’igualen les coses entre el milionari i l’escombrariaire, hi haurà prou per a tots. Abans de la revolució russa aquesta creença estava molt estesa -una frase molt repetida esmentava l’existència de “famolencs enmig de l’abundància”-, però era totalment injustificada, i va poder mantenir-se tan sol perquè els socialistes pensaven sempre en els països occidentals desenvolupats i s’oblidaven de la tremenda pobresa d’Àsia i Àfrica. En realitat, el problema del món en el seu conjunt no és com repartir la riquesa que existeix sinó com augmentar la producció doncs sense açò la igualtat econòmica només significaria la misèria comuna.

En segon lloc, Wilde suposa que és senzill fer que tots els treballs desagradables siguen realitzats per màquines. Afirma que les màquines són els nous esclaus, metàfora temptadora però enganyosa, doncs existeixen nombrosos treballs -en general, qualsevol que requerisca una gran flexibilitat- que no poden ser realitzats per cap màquina. En la pràctica, fins i tot en els països més industrialitzats, una enorme quantitat de treballs avorrits i esgotadors són fets de mala gana per mitjà de músculs humans. I açò implica necessàriament que hi haja algú que dirigisca el treball, que es respecten uns horaris fixos, que es diferencien els salaris, i tota la reglamentació que horroritza a Wilde. El socialisme de Wilde solament podria realitzar-se en un món més ric que l’actual, i molt més avançat en l’aspecte tècnic. L’abolició de la propietat privada, per si sola, no donaria de menjar a tothom. Significa únicament el primer pas d’un període de transició que inevitablement serà treballós, incòmode i llarg.

Però açò no vol dir que Wilde estiguera totalment equivocat. El dolent dels períodes de transició és que la dura actitud que generen tendeix a tornar-se permanent. Tot indica que és el que ha ocorregut en la Rússia soviètica. La dictadura suposadament establida per a un objectiu limitat en el temps ha tirat arrels i ha romàs, i hem arribat a un punt en què es pensa que el socialisme significa camps de concentració i policia secreta. Per tant, el pamflet de Wilde i altres escrits similars –Notícies de cap part , per exemple – tenen un valor. Podria ser que en ells es demane l’impossible, i que a voltes semblen antiquats i ridículs –al cap i a la fi tota utopia reflecteix necessàriament les idees estètiques de la seua pròpia època-, però almenys miren més enllà de l’etapa de les cues per al menjar i de les disputes de partit, i li recorden al moviment socialista el seu objectiu original i mig oblidat de la fraternitat humana.

George Orwell

El Socialisme, el Comunisme, o com un vulga anomenar-lo, en convertir la propietat privada en riquesa pública, i en reemplaçar la competència per la cooperació, restituirà a la societat la seua condició d’organisme sa, i assegurarà el benestar material de cada membre de la comunitat. Donarà a la Vida una base i un mitjà adequats. Però alguna cosa més es necessita perquè la Vida en el seu desenvolupament complet, aconseguesca la seua més alta forma de perfecció. Es necessita l’Individualisme.

En el seu desenvolupament es podrà recolzar en el Cristianisme, si així ho desitjara; però si no fóra aquest el desig dels homes, segurament es desenvoluparà el mateix. Doncs no es preocuparà pel passat, ni es preocuparà de si les coses van succeir o no. No s’admetrà més lleis que les pròpies, ni altra autoritat que la seua pròpia autoritat.

Oscar Wilde. L’ànima de l’home sota el socialisme. 23 de març de 1898. Text complet en castellà.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Assaig, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s