Homenatge a Catalunya. Capítol 1. Terra i Llibertat.

homenatge a catalunya llibreHomenatge a Catalunya (en anglès Homage to Catalonia) és el relat personal de George Orwell sobre la Guerra Civil Espanyola, escrit en primera persona. La primera edició, en anglès, es va publicar l’any 1938. Ha estat editat en català, però no se n’han fet noves reedicions per problemes de drets d’autor. Com que no és fàcil trobar-lo en català, m’he proposat de traduir-lo jo mateix a partir de versions en castellà de domini universal.

Es tracta d’un llibre autobiogràfic. El tema principal es un període de la Guerra Civil espanyola en el qual, durant uns mesos, fins que fou molt greument ferit, l’autor lluità com a soldat en les trinxeres. Orwell fa un homenatge al proletariat de Barcelona i Catalunya en general. Nois de setze a divuit anys que parlen en català i són arengats en la seua llengua abans de marxar al front d’Aragó, desmentint la falsa idea que les masses revolucionàries catalanes eren forasteres. Va existir una Catalunya burgesa, però també un altra de revolucionària a la qual Orwell reté homenatge.

Capítol 1:  Ingrés en la milícia, instrucció i partida al front.

poum-homage-to-cataloniaOrwell va enrolar-se en el POUM, partit comunista anti-estalinista.

En les Casernes Lenin de Barcelona, ​​el dia abans d’ingressar a la milícia, vaig veure un milicià italià dempeus davant de la taula dels oficials. Era un jove de vint-i-cinc  o vint-i-sis anys, d’aspecte rude, cabell groc vermellós i espatlles poderoses. La seva gorra de visera de cuir estava ferament inclinada sobre un ull. El veia de perfil, la barbeta contra el pit, contemplant amb expressió de desconcert el mapa que un dels oficials havia desplegat sobre la taula. Alguna cosa del seu rostre em va commoure profundament: era la cara d’un home capaç de matar i de donar la seva vida per un amic, la classe de rostre que un espera trobar en un anarquista, encara que gairebé amb seguretat era comunista. Hi havia alhora candor i ferocitat en ell, i també la commovedora reverència que els individus ignorants senten cap a aquells que suposen superiors. 

Evidentment, no entenia res del mapa, i semblava que considerava la seva lectura com una estupenda gesta intel·lectual. Gairebé no puc explicar-m’ho, però poques vegades he conegut a algú per qui experimentés una simpatia tan immediata. Mentre xerraven voltant de la taula, una observació va posar de manifest el meu origen estranger. L’italià va aixecar el cap i va preguntar ràpidament:

-¿Italiano?

Jo vaig respondre en el meu mal espanyol:

-No, anglès. I tu?

-Italià.

Quan anàvem a sortir, va creuar l’habitació i em va estrènyer amb força la mà. Resulta estrany quant afecte es pot sentir per un desconegut! Va ser com si el seu esperit i el meu haguessin aconseguit momentàniament salvar l’abisme del llenguatge i la tradició i unir-se en absoluta intimitat. Vaig desitjar que sentís tanta simpatia per mi com jo per ell. Però sabia que per conservar aquesta primera impressió no havia de tornar a veure’l, i així va ocórrer en efecte. Un sempre establia contactes d’aquest tipus a Espanya.

Esmento a aquest milicià perquè la seva figura s’ha mantingut molt viva en la meva memòria. Amb el seu ras uniforme i el seu rostre ferotge i patètic simbolitza per a mi l’atmosfera especial d’aquella època. Roman associat a tots els meus records d’aquell període de la guerra: les banderes vermelles a Barcelona, ​​els llargs trens que s’arrossegaven cap al front plens de soldats esparracats, les ciutats grises aclaparades per la guerra al llarg de la línia de foc, les trinxeres gelades i fangoses a les muntanyes.

elescritorgeorgeorwelleOrwell amb d’altres voluntaris a l’oficina de reclutament.

Això passava fa menys de set mesos, a finals de desembre de 1936, no obstant això em sembla que aquell període pertany ja a un passat remot. Esdeveniments posteriors ho han esfumat fins a tal punt que podria situar-lo en 1935, i fins a 1905. Hi havia viatjat a Espanya amb el projecte d’escriure articles periodístics, però vaig ingressar en la milícia gairebé immediatament, perquè en aquesta època i en aquesta atmosfera semblava ser l’única actitud concebible. Els anarquistes seguien mantenint el control virtual de Catalunya, i la revolució estava encara en ple apogeu. A qui es trobés allí des del començament probablement li semblaria, fins i tot al desembre o al gener, que el període revolucionari estava tocant a la seva fi; però venint directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava sorprenent i irresistible.

Per primera vegada en la meva vida, em trobava en una ciutat on la classe treballadora portava les regnes. Gairebé tots els edificis, qualsevol que fos la seva mida, estaven en mans dels treballadors i coberts amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets ostentaven la falç i el martell i les inicials dels partits revolucionaris; gairebé tots els temples havien estat destruïts i les seves imatges, cremades. Per tot arreu, quadrilles d’obrers es dedicaven sistemàticament a demolir esglésies. En tota botiga i en tot cafè es veien rètols que proclamaven la seva nova condició de serveis socialitzats; fins els enllustradors havien estat col·lectivitzats i les seves caixes estaven pintades de vermell i negre. Cambrers i dependents miraven al client cara a cara i el tractaven com a un igual. Les formes servils i fins i tot cerimonioses del llenguatge havien desaparegut. Ningú no deia senyor, o don i tampoc vostè; tots es tractaven de camarada i tu, i deien salut! en lloc de bon dia. La llei prohibia donar propines des de l’època de Primo de Rivera; vaig tenir la meva primera experiència en rebre un sermó del gerent d’un hotel per tractar de donar-li’n a un ascensorista.

No quedaven automòbils privats, ja que havien estat requisats, i els tramvies i taxis, a més de bona part del transport restant, ostentaven els colors vermell i negre. A tot arreu hi havia murals revolucionaris que llançaven les seues flamarades en límpids vermells i blaus, davant dels quals els pocs cartells de propaganda restants semblaven taques de fang. Al llarg de les Rambles, l’àmplia artèria central de la ciutat constantment transitada per una multitud, els altaveus feien sonar cançons revolucionàries durant tot el dia i fins molt avançada la nit. L’aspecte de la multitud era el que més estranyesa em causava. Semblava una ciutat en la qual les classes adinerades havien deixat d’existir. Amb l’excepció d’un escàs nombre de dones i d’estrangers, no hi havia gent ben vestida; gairebé tothom portava tosca roba de treball, o bé granotes blaves o alguna variant de l’uniforme milicià. Això resultava estrany i commovedor. En tot això hi havia molt que jo no comprenia i que, en cert sentit, fins i tot no m’agradava, però vaig reconèixer immediatament l’existència d’un estat de coses pel que valia la pena lluitar. Així mateix, creia que els fets eren tals com semblaven, que em trobava en realitat en un Estat de treballadors, i que la burgesia sencera havia fugit, perit o s’havia passat per pròpia voluntat al bàndol dels obrers; no em vaig adonar que gran nombre de burgesos adinerats simplement esperaven a les ombres i es feien passar per proletaris fins que arribés el moment de treure la disfressa.

A més de tot això, es vivia l’atmosfera enrarida de la guerra. La ciutat tenia un aspecte desordenat i trist, les voreres i els edificis necessitaven reparacions, de nit els carrers es mantenien poc il·luminats per temor als atacs aeris, la majoria de les botigues estaven gairebé buides i poc cuidades. La carn escassejava i la llet pràcticament havia desaparegut; faltava carbó, sucre i gasolina, i el pa era gairebé inexistent. En aquests dies les cues per aconseguir pa arribaven sovint centenars de metres. No obstant això, pel que es podia jutjar, fins a aquest moment la gent es mantenia contenta i esperançada. No hi havia desocupació i el cost de la vida continuava sent extremadament baix; gairebé no es veien persones manifestament pobres i cap captaire, exceptuant els gitanos.

barcelona 38Aspecte de Barcelona durant la Guerra Civil.

Per sobre de tot, existia fe en la revolució i en el futur, un sentiment d’haver entrat de sobte en una era d’igualtat i llibertat. Els éssers humans tractaven de comportar-se com éssers humans i no com engranatges de la màquina capitalista. A les barberies (els barbers eren majoritàriament anarquistes) havia rètols on s’explicava solemnement que els barbers ja no eren esclaus. Als carrers, cartells cridaners aconsellaven a les prostitutes canviar de professió. Per a qualsevol membre de la civilització endurida i burleta dels pobles de parla anglesa hi havia alguna cosa realment patètica en la literalitat amb què aquests espanyols idealistes prenien les gastades frases de la revolució. En aquesta època les cançons revolucionàries del tipus més ingenu, totes elles relatives a la germanor proletària i a la perversitat de Mussolini, es venien per pocs cèntims. Sovint vaig veure milicians gairebé analfabets que compraven, la lletrejaven treballosament i començaven a cantar-la amb alguna melodia adequada.

Durant tot aquest temps jo em trobava en les Casernes Lenin amb l’objectiu, segons manifestaven, de rebre una preparació militar. En unir-me a la milícia, em van informar que seria enviat al front al dia següent, però, en realitat, vaig haver d’esperar fins que una nova centúria estigués a punt. Les milícies de treballadors, precipitadament reclutades entre els sindicats al començament de la guerra, encara no havien estat organitzades sobre una base militar comuna. Les unitats de comandament eren la secció, composta per uns trenta homes, la centúria, per al voltant de cent, i la columna que, en la pràctica, significava qualsevol nombre gran de milicians. Les casernes eren un conjunt d’esplèndids edificis de pedra, amb una escola d’equitació i enormes patis empedrats; havien estat casernes de cavalleria i van ser preses durant les lluites de juliol. La meva centúria dormia en un dels estables, al costat dels pessebres, on encara estaven inscrits els noms dels corsers militars. Tots els cavalls havien estat enviats al front, però el lloc encara feia olor de pixum i civada podrida. Vaig estar a les casernes al voltant d’una setmana.

El que més recordo és l’olor a cavall, els tremolosos tocs de corneta (els nostres cornetistes eren aficionats i no vaig aprendre els tocs espanyols fins que els vaig escoltar des de fora de les línies feixistes), el so de les botes clavetejades al pati, les llargues desfilades matutines sota el sol hivernal i els bojos partits de futbol, ​​amb cinquanta jugadors per cada equip, sobre la grava de l’escola d’equitació. Érem uns mil homes i una vintena de dones, a part de les esposes de milicians que s’encarregaven de cuinar. Encara quedaven algunes milicianes, però no moltes. En les primeres batalles va semblar natural que lluitessin al costat dels homes; sempre passa això en temps de revolució. Però les idees ja havien començat a canviar. Als milicians els estava prohibit acostar-se a l’escola d’equitació mentre les dones s’exercitaven, perquè es reien i burlaven d’elles. Pocs mesos abans ningú hagués trobat res còmic en una dona amb un fusell a la mà.

Les casernes es trobaven en un estat general de brutícia i desordre. El mateix passava quant a l’edifici que ocupava la milícia, semblava constituir un dels subproductes de la revolució. En tots els racons hi havia piles de mobles destrossats, muntures trencades, cascos de bronze, beines de sabres i aliments en putrefacció. Era enorme el malbaratament de menjar, especialment de pa. En el nostre barracó es tirava després de cada àpat una cistella plena de pa, fet lamentable si es pensa que la població civil no en tenia. Menjàvem en llargues taules muntades sobre cavallets en escudelles de llauna sempre greixoses, i bevíem d’una cosa espantosa anomenada porró. El porró és una espècie d’ampolla de vidre amb un bec fi del qual surt un prim raig de vi a l’. D’aquesta manera resulta possible beure de lluny, sense tocar-lo amb els llavis, i passar-ho de mà en mà. Em vaig declarar en vaga i vaig exigir un got quant vaig veure com es feia servir el porró. Per al meu gust, s’assemblaven massa als orinals de llit de vidre, sobretot quan estaven plens de vi blanc.

A poc a poc s’anaven proporcionant uniformes als reclutes, però, com que estàvem a Espanya, tot es feia de manera fragmentària, de manera que mai no se sabia bé què havia rebut cada u, i diverses de les coses més necessàries, com cartutxeres i càrregues de municions, no es van distribuir fins a l’últim moment, quan el tren esperava per portar-nos al front. He parlat de l’uniforme de la milícia, la qual cosa probablement produeixi una impressió errònia. No es tractava en veritat d’un uniforme: potser multiforme seria un terme més adequat. La roba de cada milicià responia a un pla general, però mai era completament igual a la de ningú. Pràcticament tots els membres de l’exèrcit usaven pantalons de pana, i allí concloïa la uniformitat. Alguns usaven polaines de cuir o pana, i altres, botins de cuir o botes altes. Tots portàvem jaquetes de cremallera, de les quals unes eren de cuir, altres de llana i cap d’un mateix color. Les classes de gorres eren gairebé tan nombroses com els que les portaven. S’acostumava adornar la part davantera de la gorra amb una insígnia partidista i, a més, gairebé tots portaven un mocador vermell o roig i negre al voltant del coll.

Una columna de milícia en aquesta època oferia un aspecte realment extraordinari. Les robes es distribuïen a mesura que sortien d’una o altra fàbrica i, francament, no eren dolentes tenint en compte les circumstàncies. Amb tot, les samarretes i els mitjons eren peces d’un cotó dolentíssim, totalment inútils contra el fred. M’espanta pensar en allò que els milicians han d’haver suportat durant els primers mesos, abans que les coses comencessin a organitzar-se. Recordo haver llegit un diari de només un parell de mesos abans, on un dels dirigents del POUM, després d’una visita al front, va manifestar que tractaria que «tot milicià tingués una manta». Una frase capaç de produir calfreds a qui ha dormit alguna vegada en una trinxera.

Durant el meu segon dia a les casernes es va donar començament al que paradoxalment es deia instrucció. Al principi hi va haver escenes de gran confusió. Els reclutes eren en la seva major part nois de setze o disset anys, procedents dels barris pobres de Barcelona, ​​plens d’ardor revolucionari però completament ignorants respecte al que significava una guerra. Resultava impossible aconseguir que formessin en fila. La disciplina no existia; si a un home no li agradava una ordre, s’avançava i discutia violentament amb l’oficial. El tinent que ens instruïa era un home jove, robust i de rostre fresc i agradable. Hi havia pertangut a l’exèrcit i els modals i un elegant uniforme li feien conservar l’aspecte d’un oficial de carrera. Resulta curiós que fos un socialista sincer i ardent. Insistia, encara més que els mateixos soldats, en una completa igualtat social entre tots els graus. Recordo la seva adolorida sorpresa quan un recluta ignorant es va dirigir a ell cridant senyor. «Què! Senyor! Qui em diu senyor? Que no som tots camarades?» No crec que això facilités la seva tasca. En realitat, els reclutes novells no rebien ensinistrament militar que pogués servir per a alguna cosa. Se m’havia dit que els estrangers no estaven obligats a prendre part en la instrucció (vaig observar que els espanyols tenien la commovedora creença que tots els estrangers sabien més que ells sobre assumptes militars), però, naturalment, em vaig presentar juntament amb els altres. Sentia gran ansietat per aprendre a utilitzar una metralladora; era una arma que mai no havia tingut oportunitat de manejar. Amb desesperació vaig descobrir que no se’ns ensenyava res sobre l’ús d’armes. L’anomenada instrucció consistia simplement en exercicis de marxa del tipus més antiquat i estúpid: gir a la dreta, gir a l’esquerra, mitja volta, marxa en columnes de tres, i totes aquestes inútils bajanades que vaig aprendre quan tenia quinze anys.

Era una forma realment extraordinària d’ensinistrar a un exèrcit de guerrilles. Evidentment, si es compta amb només pocs dies per ensinistrar un soldat, han ensenyar-li les coses que li seran més necessàries: com amagar-se, com avançar per camp obert, com muntar guàrdia i construir un parapet i, per sobre de tot, com utilitzar les armes. No obstant això, aquesta multitud de criatures ansioses que serien llançades a la línia del front gairebé immediatament no aprenien ni tan sols a disparar un fusell o desactivar la d’una magrana. En aquesta època ignorava que el motiu d’aquest absurd era la total manca d’armes. A la milícia del POUM l’escassetat de fusells era tan desesperant que les tropes nouvingudes al front no disposaven sinó dels fusells utilitzats fins aquell moment per les tropes a les que rellevaven. En tots els Casernes Lenin crec que no hi havia més fusells que els utilitzats pels sentinelles.

Al cap d’uns pocs dies, encara que seguíem sent un grup caòtic d’acord amb qualsevol criteri assenyat, se’ns va considerar aptes per aparèixer en públic. Als matins ens dirigíem fins als jardins del turó situada més enllà de la Plaça d’Espanya, que totes les milícies de partit, a més dels carabiners i els primers contingents del recentment format Exèrcit Popular compartien per al seu ensinistrament. Allà, l’espectacle resultava estrany i encoratjador. A cada sender i en cada carreró, entre els ordenats parterres de flors, es veien esquadres i companyies d’homes que marxaven alçats d’una banda a l’altra, traient pit i tractant desesperadament de semblar-se a soldats. Cap ells no tenia armes i cap tenia l’uniforme complet, encara que en la majoria podia reconèixer fragmentàriament l’abillament del milicià.

Durant tres hores trotàvem d’un costat a un altre (el pas de marxa espanyol és molt curt i ràpid), després ens aturàvem, trencàvem files i ens llançàvem assedegats sobre una petita botiga d’ultramarins, que estava fent una fortuna venent-nos vi barat. Els espanyols es mostraven cordials amb mi. Donada la meva condició d’anglès, jo constituïa una mena de curiositat, i els oficials de carrabiners estaven per mi i em pagaven la beguda. Mentrestant, sempre que se’m presentava l’oportunitat acorralava al nostre tinent i li demanava a crits que em instruís en l’ús d’una metralladora. Solia treure de la butxaca el meu diccionari després i el assetjava en el meu execrable espanyol:

-Jo sé fer servir fusell. No sé fer servir metralladora. Vull aprendre metralladora. Quan anem aprendre metralladora?

La resposta era invariablement un somriure cansat i una promesa que hauria instrucció de metralladores demà. Per descomptat, demà mai no arribava. Transcorreguts diversos dies, els reclutes van aprendre a marcar el pas, a posar-se ferms gairebé immediatament, però amb prou feines si sabien de quin extrem del fusell surt la bala. Certa vegada, un carrabiner es va acostar a nosaltres mentre fèiem un alt i ens va permetre examinar el seu. Va resultar que, en tota la meva secció, ningú, excepte jo, sabia si més no carregar l’arma i molt menys apuntar amb ella.

Durant aquest temps jo tenia moltes dificultats amb l’idioma espanyol. A més de mi, només hi havia un anglès a les casernes, i ningú, ni tan sols entre els oficials, sabia una paraula de francès. No va servir per facilitar-me les coses el fet que, quan els meus companys parlaven entre si, ho fessin en general en català. Només podia desimboldre’m portant a tot arreu un petit diccionari que treia de la butxaca en els moments de crisi. Però prefereixo ser estranger a Espanya i no a qualsevol altre país. Que fàcil resulta fer amics a Espanya! Al cap d’un o dos dies, hi havia una vintena de milicians que em cridaven pel meu nom de pila, m’ensenyaven secrets i martingales i m’aclaparaven amb la seva amistat.

No escric un llibre de propaganda i no desitjo idealitzar la milícia del POUM. El sistema de la milícia presentava seriosos errors, i els homes mateixos deixaven molt a desitjar, ja que en aquesta època el reclutament voluntari començava a disminuir i molts dels millors homes ja es trobaven en el front o havien mort. Sempre hi havia entre nosaltres un cert percentatge d’individus completament inútils. Nois de quinze anys eren portats pels seus pares perquè fossin allistats, evidentment per les deu pessetes diàries que constituïen la paga del milicià i, també, a causa del pa que, com a tals, rebien en abundància i podien portar a casa seva.

Desafio a qualsevol a  submergir-se, com em va passar a mi, entre la classe obrera espanyola -potser hauria de dir la classe obrera catalana, ja que a part d’uns pocs aragonesos i andalusos només vaig tenir contacte amb catalans- i no sentir-se commogut per la seva decència essencial i , sobretot, per la seva franquesa i generositat. La generositat d’un espanyol, en el sentit corrent de la paraula, de vegades resulta gairebé compromesa. Si un li demana una cigarreta, t’obliga a acceptar tot el paquet. I més enllà d’això, hi ha generositat en un sentit més profund, una veritable amplitud d’esperit que he trobat una i altra vegada en les circumstàncies menys promissòries.

Alguns periodistes i altres estrangers que van viatjar per Espanya han declarat que, en el fons, els espanyols es sentien amargament ferits per l’ajuda estrangera. Només puc dir que mai no vaig observar res per l’estil. Recordo que uns pocs dies abans de deixar les casernes, un grup d’homes va tornar del front de permís. Parlaven amb excitació sobre les seves experiències i manifestaven una fervorosa admiració per les tropes franceses que havien lluitat al costat d’ells a Osca. Els francesos eren molt valents, afirmaven, i agregaven entusiasmats: Més valents que nosaltres. Per descomptat, vaig manifestar el meu desacord, però em van explicar que els francesos sabien més sobre l’art de la guerra, eren més experts en les magranes, les metralladores i altres. El comentari resulta significatiu. Un anglès es tallaria mà abans de dir alguna cosa semblant.

Els estrangers que servien a la milícia empraven la seva primera setmana en aprendre a estimar els espanyols i en exasperar davant algunes de les seves característiques. En el front, la meva pròpia exasperació va aconseguir algunes vegades el nivell de la fúria. Els espanyols són bons per a moltes coses, però no per fer la guerra. Els estrangers se senten consternats per igual davant la seva ineficàcia, sobretot davant la seva embogidora impuntualitat. L’única paraula espanyola que cap estranger pot deixar d’aprendre és demà. Atès que resulta humanament possible, els assumptes d’avui es posterguen per demà; sobre això, fins i tot els espanyols fan bromes.

Res a Espanya, des d’un àpat fins a una batalla, té lloc a l’hora assenyalada. Com a regla general, les coses passen massa tard, però, ocasionalment -de manera que  ni tan sols es pot confiar en aquest costum-, esdevenen massa d’hora. Un tren que ha de partir a les vuit, normalment ho fa en qualsevol moment entre les nou i les deu, però potser un cop per setmana, gràcies a algun caprici del maquinista surt a les set i mitja. Tals coses poden resultar una miqueta pesades. En teoria, admiro els espanyols per no compartir la neurosi del temps, típica dels homes del nord; però, per desgràcia, passa que jo mateix la comparteixo.

Després d’interminables rumors, matins i demores, de sobte, amb dues hores d’anticipació, quan encara ens faltava rebre bona part de l’equip, ens van donar l’ordre de partir cap al front. Va haver-hi terribles tumults en el dipòsit d’intendència i moltíssims homes van haver de marxar amb l’equip incomplet. Les casernes es van poblar sobtadament de dones que semblaven haver sorgit del no-res i que ajudaven als seus homes a enrotllar les seves mantes i a preparar les seves motxilles. Va resultar bastant humiliant que una jove espanyola, l’esposa de William, l’altre milicià anglès, hagués de ensenyar-me a posar-me la meva nova cartutxera de cuir. Era una criatura amable, d’ulls foscos, intensament femenina, que semblava destinada a passar-se la vida gronxant un bressol; però, havia lluitat valerosament en les batalles de carrer de juliol. En aquell moment portava amb si un nadó, nascut just deu mesos després de l’esclat de la guerra i que potser havia estat concebut darrere d’una barricada.

tren-republicanosalfrentebarTren cap el front.

El tren havia de sortir a les vuit, i eren més o menys les 08:10 quan els oficials suats i esgotats van aconseguir formar-nos en el pati. Recordo amb tota nitidesa la escena: la cridòria i l’excitació, les banderes vermelles flamejant a la llum de les torxes, les files de milicians amb les motxilles a l’esquena i la seva manta a l’espatlla; els sorolls de les botes i de les escudelles de llauna;  finalment el reeixit xiuxiueig demanant silenci; i després un comissari polític  sota un enorme estendard vermell, dirigint-nos un discurs en català. Per fi, ens van conduir fins a l’estació pel camí més llarg -uns sis o set quilòmetres-, a fi de mostrar-nos a tota la ciutat.

En les Rambles ens van fer aturar; mentre una banda prestada per a l’ocasió interpretava una o dos melodies revolucionàries. Un cop més, la repetida història de l’heroi vencedor: crits i entusiasme, banderes vermelles i banderes roig i negres per tot arreu; multituds cordials cobrint les voreres per donar-nos una mirada, dones saludant des de les finestres. Que natural semblava tot llavors!, com de remot i improbable ara! El tren estava tan abarrotat que gairebé no quedava lloc a terra, per no parlar ja dels seients. A l’últim moment, la dona de William va venir corrent per l’andana i ens va aconseguir una ampolla de vi i una mica d’aqueix xoriço colorit que té gust a sabó i produeix diarrea. El tren es va posar en moviment lentament i va sortir de Barcelona en direcció a l’altiplà d’Aragó a la velocitat normal en temps de guerra, una mica menor de vint quilòmetres per hora.


Terra i llibertat (original, Land and Freedom) és una pel·lícula britànica de Ken Loach estrenada el 1995. La pel·lícula narra la història de David Carr, un treballador a l’atur i membre del Partit Comunista de la Gran Bretanya que decideix anar a lluitar a la Guerra Civil Espanyola en el bàndol republicà. La pel·lícula fou guardonada amb el Premi Internacional de la Crítica de la FIPRESCI i el premi del Jurat Ecumènic del Festival de Cinema de Canes de 1995. Ací en tenim el tràiler a què seguiran més explicacions i la pel·lícula completa per entregues. Resulta evident el paral·lelisme entre el llibre d’Orwell i la pel·lícula de Loach:

Tràiler de Terra i Llibertat. Loach.

pàgina següent →

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Literatura, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Homenatge a Catalunya. Capítol 1. Terra i Llibertat.

  1. Retroenllaç: Homenatge a Catalunya. G. Orwell. Capítol 2. | EL CAVALLER DEL CIGNE

  2. Retroenllaç: Homenatge a Catalunya. Capítol 2. Al front. / Terra i Llibertat. | EL CAVALLER DEL CIGNE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s