Hitler en català (12). De la violència als mítings i al carrer al Putsch de Munic.

Ernst Röhm 2Ernst Röhm, líder de les SA. Rebentaven mítings d’altres partits i mantenien l’odre en els nazis. Va ser detingut per participar en Putsch de Munic.

Violència política.

La nova etapa del NSDAP es distingiria per l’ús de la violència política, tal com venien fent els Camises Negres italians. El 14 de setembre de 1921, les SA van irrompre en un míting de la Lliga Bavaresa, en el qual ja hi havia membres de les SA de paisà, llançant a l’orador des de la tribuna cap al públic i provocant una renyina multitudinària. Els incidents van suposar un advertiment a Hitler que seria jutjat per alterar l’ordre, però l’amenaça no va fer efecte i els altercats van continuar.

La creixent tensió acabaria esclatant el 4 de novembre, en ocasió d’un míting de Hitler en la Hofbräuhaus. La meitat del públic estava compost per socialistes, que havien acudit decidits a rebentar l’acte. Hitler va comprendre que allí s’anava a dilucidar una dura batalla que anava a marcar el futur del seu partit. Així, arengà al seu mig centenar de matons de les SA per a prendre l’ofensiva davant el primer conat de violència. A ningú no se li escapava el caràcter de la lluita que anava a tenir lloc allí: «Ni un dels nostres ha d’abandonar el saló, excepte amb els peus per davant», els va dir.

Hitler va avançar cap a la tribuna, entre alguns esbroncs procedents de les taules ocupades pels socialistes. De sobte, enmig del discurs, un dels assistents va cridar: «Llibertat!». Un pitxer va volar cap al cap de Hitler, seguit de mitja dotzena més. Immediatament, la sala es va convertir en l’escenari d’una batalla campal. Els membres de les SA es van emprar a fons; al cap d’una mitja hora, els avalotadors havien sigut expulsats escales avall. Com si no haguera passat res, a pesar que el saló es trobava totalment destrossat, Hitler va reprendre el seu discurs, que va finalitzar enmig d’una tempesta d’aplaudiments.

Hitler havia tornat a jugar-se-la acceptant el desafiament violent plantejat pels seus adversaris i havia guanyat de nou. La victòria d’aqueixa nit li va suposar una publicitat enorme per a ell i el seu partit i les sol·licituds d’afiliació van créixer com l’escuma. Però l’aura de violència que envoltava al seu partit li va posar en el punt de mira de les autoritats.

Mentre Munic era escenari d’aqueixes batalles, l’ambient social i polític i l’estat de l’economia a Alemanya s’anava degradant a ulls vista. Els aliments i el carbó escassejaven. El govern germà, controlat pel Partit del Centre, cedia a les exigències aliades, cada vegada majors; la indignació dels nacionalistes va desembocar en l’assassinat del seu líder, Matthias Erzberger. La progressiva desvaloració del marc va estendre la penúria entre els alemanys, agreujant encara més el descontentament popular.

El 4 de juny de 1922, el ministre d’Exteriors, Walther Rathenau, seria també assassinat, després de signar un tractat amb la Unió Soviètica. Els autors van ser dos ex-membres dels Freikorps. Hitler tenia pendent el compliment d’un mes de presó des que al gener d’aqueix any haguera sigut condemnat per pertorbació de l’ordre per rebentar el míting de la Lliga Bavaresa. Encara que Hitler no havia tingut res a veure amb l’assassinat de Rathenau, aqueix seria el moment escollit per a procedir amb l’arrest, al costat d’altres activistes d’extrema dreta, com a maniobra preventiva en un ambient tan caldejat.

Per a acabar amb aqueixa ona de violència, el govern de Weimar va aprovar a tot córrer una Llei de Protecció de la República, que es va trobar amb l’oposició enèrgica de tots els nacionalistes. Després de cinc setmanes de tancament, Hitler va eixir en llibertat. Probablement, Hitler va haver de culpar els jueus del seu empresonament, ja que a partir d’aqueix moment el seu odi antisemita va créixer encara més.

La nova llei es va convertir en la diana principal dels seus encesos discursos, una llei que serviria per a augmentar encara més la temperatura de la caldera política a Baviera. Al setembre de 1922 va estar a punt de produir-se un colp d’estat de les forces nacionalistes per a enderrocar al govern bavarés. Encara que la conspiració es desunflà abans d’entrar en acció, el frustrat pla havia assenyalat a Hitler el camí per a fer-se amb el poder. Mentre, els èxits de Mussolini i els seus Camises Negres a Itàlia li confirmaven que l’ús de la força era la via més eficaç per a adquirir força política. Els avalots entre els nazis i les seues SA i les organitzacions d’esquerres es convertiren en un fet habitual que les autoritats no pogueren controlar.

ruhr 1923Verd. Territori del Rin, ocupat en 1918 pels Aliats. / Groc. Zona industrial del Ruhr, ocupada en 1923 per França i Bèlgica.

Ocupació del Ruhr.

L’any 1923 va començar amb l’ocupació l’11 de gener de la regió alemanya del Ruhr pels exèrcits francès i belga, amb l’excusa que Alemanya havia deixat de pagar les reparacions de guerra. L’acció va tenir dues conseqüències; la inflamació de l’esperit nacionalista en tota Alemanya i la caiguda del marc a un tipus de canvi de 50.000 marcs per dòlar. Açò, unit a la forta desocupació, va fer augmentar el nombre de partidaris de Hitler, qui va aprofitar aqueixes circumstàncies favorables per a convocar nous mítings.

Per aqueixa època ja s’estava conformant el nucli dur del partit, amb personatges que tindrien una gran rellevància una vegada en el poder, com Hermann Göring, Rudolf Hess o Julius Streicher. Però en aqueixos primers temps un nom a destacar seria el de Ernst Hanfstaengl, un nord-americà d’origen alemany de dos metres d’altura, que era sobrenomenat irònicament Putzi (Xicotet). Hanfstaengl va compondre diverses marxes per a banda per a les SA, encara que la seua aportació més destacable, sorprenent alhora, seria la conversió d’un crit acompassat de les animadores de Harvard en una consigna que atronaría anys després en les grans concentracions nazis: «Sieg Heil! Sieg Heil!».

Amb el pas dels mesos, la situació d’Alemanya anava empitjorant cada vegada més. A primers d’octubre de 1923, el marc estava tan devaluat que amb prou faenes valia el que el paper en el qual estava imprès. Prendre’s un pitxer de cervesa costava mil milions de marcs. Els estalvis de tota una vida s’havien esfumat.

Mentre, el partit nazi seguia aprofitant-se del descontentament popular; ja comptava amb més de 35.000 afiliats. Hitler creia que havia arribat el seu moment i així ho feia veure en els seus mítings, en els quals assegurava que calia passar a l’acció. El 30 d’octubre va pronunciar aquestes paraules en el circ Krone, davant un públic enfervorit: «Per a mi, el problema alemany només estarà resolt quan els estendards negres, rojos i blancs amb l’esvàstica flamegen en el palau de Berlín!».

hitler 1923Hitler, al costat dels seus camarades de partit, en 1923.

 Putsch de Munic.

L’oportunitat anava a arribar el 8 de novembre de 1923. Aqueixa nit estava previst que se celebrara en la Bürgerbräukeller de Munic un acte al que assistiria el ministre president de Baviera, Gustav von Kahr; l’home que estava al comandament del Reichwehr a Baviera, el general Otto von Lossow, i el cap de la policia bavaresa, el coronel Hans Ritter von Seisser. La idea de Hitler era irrompre en el saló i convèncer-los que s’adheriren a la revolta que tindria lloc en aqueix moment, en la qual s’aconseguiria el control de les estacions de tren, oficines de telègrafs i telèfons, emissores de radi i casernes de policia.

A la mateixa hora, en una altra cerveseria, la Löwenbräukeller, es reunirien tots els homes del partit per a prendre part també en el colp. El pla pecava d’improvisació, la qual cosa va despertar reticències entre els seus companys de conspiració, però Hitler no va vacil·lar ni un moment. Al final, Hitler va aconseguir convèncer-los en la mateixa matinada del 8 de novembre; el Putsch tindria lloc aqueixa nit.

A les vuit de la vesprada, Hitler i els seus acompanyants  van acudir a la Bürgerbräukeller.  Allí van esperar l’arribada dels membres de les SA que anaven a participar en el colp. Van arribar en diversos camions i van envoltar l’edifici. Göring i un grup d’escorta va irrompre en la cerveseria, sense que els policies municipals pogueren fer gens per impedir-ho. En aqueix moment, Hitler va desenfundar la seua pistola i, quan les tropes d’assalt van cridar «Heil Hitler!», va entrar en el saló acompanyat de Hess i sis homes més. Hitler es va pujar a una cadira i va cridar: «Silenci!». Com el desordre continuava, va disparar al sostre. De sobte, la sala va quedar en silenci i va exclamar, amb el rostre xopat en suor: «La revolució nacional ha esclatat!, el local està envoltat!».

Va ordenar a les autoritats – Von Kahr, Von Lossow i Von Seisser –  que el seguiren a un petit saló contigu i els va garantir que allí estarien fora de perill.  Allí Hitler els va demanar la seua col·laboració, oferint-los càrrecs de responsabilitat en el nou govern del Reich. Va assegurar que prompte arribaria el mariscal Ludendorff per a assumir el comandament de l’exèrcit, insistint que el colp no estava dirigit contra els militars ni la policia, sinó «només contra el govern jueu de Berlín i els criminals de novembre de 1918».

Hitler va mentir assegurant que el triumvirat ja li havia mostrat la seua disposició a sumar-se al colp, la qual cosa va ser rebuda amb entusiastes crits d’aprovació. Hitler, amb el seu intens sentit del teatral, va proclamar: «Puc dir-vos açò: o la revolució alemanya comença aquesta nit o estarem tots morts a l’alba!». Aqueix curt discurs li va servir per a guanyar-se el favor de tots els assistents. Hitler va tornar llavors al saló privat per a seguir pressionant al triumvirat.

sala de la BürgerbräukellerSala de la Bürgerbräukeller abans d’un mitin de Hitler en 1923.

Uns minuts després, el general Ludendorff va arribar a la Bürgerbräukeller vestit amb uniforme complet de l’exèrcit imperial. El veterà militar no va poder ocultar la seua desagradable sorpresa en veure com s’havien desenvolupat els esdeveniments. Així i tot, es va presentar en l’habitació per a parlar amb els tres polítics que romanien retinguts per Hitler i tractar que s’uniren al colp de mà. Aparentment, tots van quedar convençuts per les paraules del general i van tornar a la tribuna, assegurant sense molt entusiasme que acceptaven formar part del nou govern. El públic va interrompre aqueix anunci amb un aplaudiment frenètic. La revolució alemanya estava en marxa.

Mentrestant, en la Löwenbräukeller, dos mil membres del partit nazi havien estat participant d’un acte del NSDAP sense saber el que estava ocorrent en l’altra cerveseria. Quan faltaven vint minuts per a les nou, havia arribat un lacònic missatge de la Bürgerbräukeller: «Lliurat feliçment!». El líder de les SA, Röhm, es va dirigir llavors a la tribuna i va informar que el govern bavarès havia sigut deposat i que Hitler havia proclamat la revolució nacional. La multitud, enfervorida, va rebre amb entusiasme la consigna d’acudir a patolls a l’altra cerveseria, però una vegada iniciada la marxa va arribar una contraorden de Hitler, per la qual havien de procedir a ocupar diversos punts clau de la ciutat.

Heinrich HimmlerHeinrich Himmler, va participar en el Putsch de Munic.

Al comandament d’una columna, en la qual es trobava un jove Heinrich Himmler, Röhm va avançar cap a la caserna de la Schönfeldstrasse, la seu del ministeri de Defensa bavarès. Encara que els sentinelles van amenaçar amb obrir foc, Röhm es va mostrar ferm en el seu propòsit d’entrar en la caserna i al final l’oficial de servei va cedir. Els nazis van poder entrar així en la caserna però, de forma incomprensible, no es van apoderar de la centraleta de telèfons del ministeri, deixant-la a càrrec de l’oficial de guàrdia, que no simpatitzava amb els nazis, per la qual cosa no va tardar a demanar ajuda.

Encara que centenars de patrulles de les SA recorrien els carrers de Munic, els nazis tampoc no es van ensenyorir de la central de telèfons de la ciutat ni de les emissores de ràdio, ni van prendre el control dels creus de carreteres o els ferrocarrils. Ni tan sols s’havien transmès consignes a les seccions del partit en altres ciutats perquè estengueren la revolta.

Però l’error més important va ser el que es va produir en la Bürgerbräukeller. En rebre notícies que els colpistes s’estaven trobant problemes per a prendre el control d’una caserna d’enginyers, Hitler va decidir anar fins a allí per a tractar de resoldre la situació, deixant a Ludendorff al càrrec del triumvirat. No obstant açò, el veterà militar, confiant en la paraula que acabaven de donar de ser fidels a la revolució o tal vegada per a cobrir-se les esquenes en cas que el colp fracassara, va permetre que Von Kahr, Von Lossow i Von Seisser pogueren abandonar lliurement la cerveseria amb el pretext que havien de dirigir-se als seus despatxos per a coordinar les accions del nou govern. A partir d’aqueix moment van poder actuar lliurement, en el que va anar un error majúscul dels inexperts colpistes.

El triumvirat, ja en llibertat, va comprovar sorprés que la situació estava lluny de ser controlada pels nazis. Els tres es van reunir en una altra caserna i des d’allí van demanar reforços a les guarnicions de les ciutats veïnes. A les tres de la matinada van emetre una proclama per Ràdio Munic en la qual condemnaven el colp, mentre ordenaven la impressió del comunicat en milers de cartells per a ser fixats per tota la ciutat. Al mateix temps, la policia tallava els accessos a Munic, impedint l’arribada de reforços per als nazis.

A l’alba, era evident que el colp havia fracassat a causa d’aqueixa cadena d’errors. En el local de la cerveseria els ànims estaven pels sòls. Hitler barrejava la possibilitat de retirar-se al costat dels seus partidaris a una localitat propera a Munic per a organitzar la resistència armada, però Ludendorff va rebutjar la idea.

Erich_Ludendorff

El general Ludendorff va prendre part en el Putsch de Munic de 1923 al costat d’Adolf Hitler.

Ja entrada el matí, Ludendorff va proposar a Hitler marxar cap a la caserna que seguia en poder de Röhm, travessant el centre de la ciutat. La idea va ser acceptada, a pesar que l’objectiu era confús. S’esperava que la manifestació avivara l’entusiasme popular per la revolució i que l’exèrcit canviara de bàndol en contemplar a Ludendorff en les files colpistes. Així, a les onze del matí del 9 de novembre la comitiva es va posar en marxa, amb Hitler, Ludendorff i els altres dirigents del partit en primera línia, ben proveïts de fusells i pistoles.

La columna colpista avançava enarborant els estendards nazis i entonant cançons de marxa. Encara que en el pont sobre el riu Isar els esperava un primer cordó policial, els policies van baixar les seues armes quan van veure al mariscal Ludendorff.

El xoc amb les forces policials que tancaven el pas a la Odeonsplatz era inevitable. Els nazis marxaven mentre la policia els esperava al final del carrer amb les carabines en posició de foc. Des de les primeres files de la comitiva cridaven: «No dispareu, el mariscal Ludendorff està ací!».

La policia va començar a avançar, però els colpistes no van retrocedir i van esperar a l’enemic amb les baionetes calades i apuntant-los amb les pistoles. Quan policies i colpistes van entrar en contacte, al costat del Feldherrnhalle, de sobte va sonar un tret, sense que s’haja pogut establir què bàndol el va efectuar. En aqueix moment, les forces de l’ordre van començar a disparar. Encara que els colpistes van retornar el foc, el pànic va condir entre les files nazis.

En aqueix instant podria haver-se canviat el curs de la història d’Alemanya i del món. El  guardaespatles de Hitler, Ulrich Graf, cobrint-lo amb el seu cos, va rebre mitja dotzena de trets que anaven dirigits a ell. L’altre home que anava agafat del braç d’Hitler, Erwin von Scheubner-Richter, es va desplomar en resultar ferit, tirant violentament d’ell cap avall i dislocant-li el braç esquerre però, probablement, salvant-li la vida. Hitler, tacat per la sang dels seus homes, va pensar que estava ferit. Però, en aquella confusió, en la qual van morir catorze dels seus seguidors, Hitler va aconseguir alçar-se i fugir, allunyant-se a poc a poc del lloc de la refrega, acompanyat d’un metge de les SA.

Els catorze militants nazis morts per la policia en la Odeonsplatz i dos membres de la lliga paramilitar nacionalista Reichskriegerflagge morts enfront del Ministeri de Defensa bavarès serien considerats màrtirs i herois. Des de llavors, la Feldherrnhalle es va convertir en el santuari emocional del moviment nazi.

El colp havia fracassat. Hitler va poder agafar el cotxe i anar-se’n. Com és sabut, a ser detingut posteriorment i jutjat. Mentre romania a la presó va escriure el Mein Kampf  (La meua lluita). En les seues pàgines farà esment d’aquest Putsch de Munich o de la cerveseria, com també es diu.

← pàgina anterior

pàgina següent →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Biografia, Història, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Hitler en català (12). De la violència als mítings i al carrer al Putsch de Munic.

  1. Retroenllaç: Hitler en català (13). Tracte de favor en presó. Redacció del Mein Kampf. | EL CAVALLER DEL CIGNE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s