Hitler en català (11). De la fundació del Partit Nazi (NSDAP) als Grups d’Assalt (SA).

hitler2Hitler va treballar per a l’exèrcit com a delator d’elements subversius.

Durant aqueixa primera època del partit, Hitler i els seus correligionaris van ensopegar amb molts inconvenients, a causa que eren totalment desconeguts per al públic. De fet, a Munic ningú coneixia al partit ni de nom. Era indispensable, per tant, estendre el petit cercle i guanyar nous partidaris per a aconseguir que el partit començara a adquirir una identitat diferenciada entre el magma de formacions que s’estaven creant en la capital bavaresa.

El partit creix.

Amb aqueixos propòsits, van procurar celebrar, primer mensualment i després cada quinze dies, una reunió. Les invitacions s’escrivien en part a màquina i en part a mà. El propi Hitler s’encarregava de distribuir aqueixes targetes. A la nit esperaven a la multitud que suposadament havia d’acudir, però després d’ajornar el començament de l’assemblea durant una hora, el president es veia obligat a assenyalar la iniciació de la mateixa amb la presència dels set membres originals i algun que un altre curiós. Però Hitler no es va desmoralitzar davant aqueixos primers revessos.

Van decidir invertir tots els fons recaptats en les reunions anteriors en el lloguer d’una sala de la Hofbräuhaus i un anunci en el periòdic Münchener Beobachter, un diari nacionalista alemany i antisemita. El míting tindria lloc el 16 d’octubre. El partit es jugava aqueixa nit la seua supervivència.

Però aqueixa nit el públic respondria a la crida del partit; un total de 111 persones van acudir a la sala, la qual cosa va ser considerat un èxit. Un professor de Munic havia de pronunciar el discurs principal i Hitler parlaria en segon lloc. El primer orador va obtenir un acolliment tebi, però la reacció de l’auditori amb Hitler anava a ser molt diferent. Estava previst que el seu discurs durara vint minuts, però va parlar mitja hora, llançant contínues acusacions i amenaces, deixant-se dominar per l’emoció. L’auditori de la reduïda sala es va sentir electritzat i l’entusiasme va ser tal que, a instàncies d’Hitler, els assistents van contribuir en la col·lecta amb tres-cents marcs per a sufragar les despeses. Va ser llavors quan Hitler va tenir una espècie de revelació. En Mein Kampf explicaria: «Vaig comprovar llavors una cosa que havia sentit en el més profund del meu cor, però que mai havia pogut conèixer amb certesa: Jo sabia parlar!».

La següent cita seria el 13 de novembre, en la Ederlbräu. En aqueixa ocasió, es va cobrar una entrada, però així i tot van acudir unes 130 persones, atretes pel nom d’Hitler a causa de l’èxit del míting anterior. A la meitat del discurs d’Hitler es produiria un fet que seria una constant en els següents actes del partit; alguns provocadors van començar a interrompre’l a crits, però al cap d’uns minuts van acudir els seus amics militars i els agitadors «van eixir volant escales avall amb el cap obert».

Hitler  va aconseguir que se celebrara una nova reunió, en el mateix saló que va respondre a les expectatives gràcies a l’assistència massiva de membres de l’exèrcit.

La influència creixent d’Hitler preocupava a alguns membres del partit, que no compartien el seu estil incendiari. Però Anton Drexler estava convençut que ell era l’home que el partit necessitava per a créixer, per la qual cosa es va mostrar partidari que fóra nomenat cap de propaganda. Hitler, aupado a aqueix càrrec, va començar a prendre decisions que excedien d’aqueixa responsabilitat, encaminades a millorar la gestió del partit, fins llavors deficient. Així, va trobar un local en la Steneckerbräu, per un lloguer de cinquanta marcs mensuals, una quantitat moderada. Gràcies als seus contactes en l’exèrcit va aconseguir que li prestaren cadires, taules i armaris. Hitler va reparar també en la necessitat de contractar un administrador, per al que va recórrer a un sergent que va portar amb ell la seua màquina d’escriure.

Programa_de_los_25_puntos_del_NSDAPPrograma nazi dels 25 punts.

Els esforços de Hitler xocaven amb un error de base; el partit funcionava més com una societat de debat que com un autèntic partit polític. Era necessari fixar alguna cosa tan elemental com un programa polític, del que l’organització mancava fins a aqueix moment. Per a açò, Hitler va acudir a casa de Drexler a la fi de 1919 i van estar tota una nit redactant aqueix programa, que constaria de vint-i-cinc punts. [Per llegir-los, cliqueu ací].

Hitler va voler presentar el programa del partit en un míting multitudinari, mentre que el comitè del partit preferia que anara discutit a porta tancada. Al final, amb el suport de Drexler, es va imposar el criteri de Hitler, fixant la reunió per al 24 de febrer de 1920. L’escenari seria el més gran que fins llavors havien utilitzat: l’enorme sala del pis superior de la Hofbräuhaus.

S’havien fixat cartells per tota la ciutat i s’havien repartit milers de pamflets. La resposta no va poder ser millor;  la sala estava plena a vessar, amb més de dues mil persones. A Hitler, el cor «li esclatava d’alegria». Però l’ambient en la sala no era tan favorable com en un primer moment semblava. Una cinquena part dels assistents tenien aspecte de ser comunistes o socialistes i tot apuntava al fet que venien disposats a provocar algun altercat.

El primer discurs, a càrrec d’un tal Dingfelder, no va despertar els ànims de l’auditori. Quan Hitler va pujar al faristol va haver-hi aplaudiments dels seus seguidors, però els comunistes van preferir esperar abans de rebentar el míting. El seu discurs va començar com solia, amb calma, analitzant els esdeveniments històrics que havien portat a Alemanya a aqueixa situació convulsa. Però, a poc a poc, va ser calfant els ànims del públic, llançant les habituals amenaces, mentre gesticulava i elevava cada vegada més el to de la seua veu. Van començar a escoltar-se els primers crits de reprovació des de diversos punts del local; quan aquests van anar creixent, van fer la seua aparició els homes de l’exèrcit amics de Hitler, proveïts de porres i fustes, i la van emprendre amb els esvalotadors, que van ser colpejats i expulsats de la sala sense contemplacions.

Encara que cada poc de temps sorgien crits i insults, que eren apagats per l’acció expeditiva dels matons, Hitler no es deixava intimidar i continuava el seu discurs com si res succeïra. Aqueix domini de la situació li va proporcionar un major suport del públic, que ofegava amb aplaudiments les freqüents interrupcions.

cerveceria hitlerImatge actual de la Hofbräuhaus de Munic. En el saló del pis superior d’aquesta cerveseria, Hitler va anunciar els vint-i-cinc punts del programa del partit nazi.

Finalment, Hitler va començar a exposar els vint-i-cinc punts del programa del partit, demanant als assistents que donaren la seua aprovació. El programa girava entorn dels temes que Hitler repetia en els seus discursos: la unió de tots els alemanys en un Gran Reich, l’anul·lació del Tractat de Versalles, la negació de drets als jueus i una sèrie de mesures socials. La majoria aplaudia cadascun dels punts, però encara quedaven en la sala esvalotadors que, pujats a taules i cadires, protestaven iradament, fins que eren reduïts a colps de porra. El discurs acabaria dues hores i mitjana després, amb tots els comunistes en el carrer, i els assistents aplaudint frenèticament a Hitler.

Encara que l’acte amb prou faenes va tenir repercussió en la premsa de Munic, va suposar un pas determinant en el camí emprès pel partit per a donar-se a conèixer en la capital bavaresa. Un centenar de persones van acudir a l’oficina del partit a afiliar-se. Hitler va tenir llavors una idea; per a aparentar posseir una militància nombrosa, va assignar a la primera targeta el número 501. Els membres van ser enumerats per ordre alfabètic, corresponent-li a Hitler el número 555.

El petit partit els membres del qual es reunien en una fosca sala s’havia convertit, només sis mesos després, gràcies exclusivament a l’embranzida de Hitler, en l’embrió d’un moviment que estava collint centenars de partidaris i els seus primers enemics. Les portes del futur s’obrien per primera vegada per a Hitler; a Munic se’n parlava  i prompte va començar a ser objecte d’atencions de tot tipus. Els seus temps d’indigent en els carrers de Viena o de pintor fracassat havien quedat superats per sempre.

Colp d’estat a Berlín.

Unes setmanes després del míting de la Höfbräuhaus en el qual es van aprovar els vint-i-cinc punts del programa del NSDAP, es va produir un colp d’estat a Berlín. El 13 de març de 1920, un grup de soldats dels Freikorps van avançar sobre la capital, es van apoderar d’ella, van enderrocar al govern socialista i van col·locar en el poder al seu propi canceller, un funcionari subaltern de seixanta-un anys anomenat Wolfgang Kapp.

Berlín s’havia rendit sense disparar un sol tir, però el sentiment antimilitarista dels berlinesos va furtar al nou canceller dels suports necessaris per a fer-se amb les regnes de la situació. El govern deposat va cridar a la vaga general, obtenint una resposta massiva; la ciutat es va quedar sense electricitat, aigua ni transport.

La notícia de l’anomenat Putsch de Kapp va ser ben rebuda en el Partit Obrer Alemany; Hitler i Dietrich Eckart van decidir acudir a Berlín per a prendre bona nota del que estava ocorrent i, arribat el cas, aplicar-ho també a Munic. Així, tots dos es van desplaçar a la capital germana en una avioneta esportiva, en el que seria el primer viatge aeri de Hitler, que es va passar el trajecte indisposat.

freikorps 888Els Freikorps van prendre els carrers de Berlín durant el fracassat colp de Kapp, al març de 1920.

Després de la seua arribada a la convulsa Berlín, Hitler i Eckart van advertir que la ciutat estava lluny d’aparentar normalitat. Es van dirigir a la cancelleria del Reich per a entrevistar-se amb Kapp, però es van portar una sorpresa quan els va dir que el flamant canceller havia fugit. En efecte, el Putsch havia fracassat i el poder tornava a estar en mans del govern deposat.

Hitler torna a ser civil però l’exèrcit el recolza.

El 31 de març, Hitler va tornar a Munic. Aqueix mateix dia, ja fora per decisió pròpia o perquè així li ho van ordenar, va tornar a la condició de civil. Va rebre una paga de desmobilització i va llogar una petita habitació en la Thierschstrasse. Encara que en teoria estava totalment desvinculat de l’exèrcit, es creu que va poder seguir rebent de sotamà una paga regular.

Hitler podia dedicar ara tot el seu temps al partit. Quasi sense ajuda i lliurat a una activitat febril, va ser millorant diversos aspectes de la seua organització; per exemple, va aconseguir que se li canviara el nom original pel de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP), el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, una denominació que Hitler considerava inspiradora i incitant.

Hitler va insistir també que el partit comptara amb una bandera capaç de competir amb el roig de l’estendard comunista. Un dentista de Starnberg va proposar una bandera que havien usat en el míting fundacional de la secció local del partit: una esvàstica negra sobre fons blanc i roig.  Hitler va acabar de perfilar l’impactant i cridaner disseny de la bandera del partit, que uns anys després anava a convertir-se en la bandera d’Alemanya.

hitler ensayo 2  hitler ensayo 1  hitler ensayo 3

Hitler assajant per als mítings.

En els mesos següents, Hitler es va aplicar metòdicament al millorament dels mítings. Va ser ideant la combinació d’elements que fera d’aqueixes reunions massives uns actes animats i enardidors. En contrast amb els mítings dels rivals, en els seus hi hauria una atmosfera distesa i alegre, afavorida pel repartiment de cervesa i salsitxes a compte del partit i la presència d’una orquestra de música típica bavaresa. Hitler va determinar quin era el millor moment per a fer la seua aparició en la sala, el to amb el qual havia de dirigir-se a l’auditori i la manera de tancar l’acte perquè l’entusiasme aconseguira el seu punt àlgid en aqueix moment.

Encara que el partit anava creixent en nombre d’afiliats i les sales en les quals tenien lloc els seus mítings s’omplien, Hitler creia que calia donar un nou pas perquè el partit es convertira en una força respectada. Així, el seu següent objectiu va ser aconseguir un periòdic propi. Un diari, el Völkischer Beobachter, estava a la vora de la fallida. La seua línia editorial, antimarxista i antisemita, li convertia en un mitjà que podia acostar-li al seu públic potencial, per la qual cosa Hitler va veure en la seua greu crisi financera una oportunitat per a fer-se amb ell. Així, el 17 de desembre de 1920, Hitler i els seus col·laboradors van aconseguir reunir els diners necessaris per a comprar-ho. Disposant a partir d’aqueix moment de tan potent altaveu, el partit estava preparat per a donar el següent salt.

El 22 de gener de 1921 va tenir lloc a Munic el primer congrés nacional del NSDAP. Encara que es va celebrar aparentment en un clima d’unitat, va estar latent el conflicte entre els incondicionals d’Hitler i els militants que desconfiaven del seu creixent poder. Hitler no es va veure encara el bastant fort com per a fer-se amb el control total del partit, per la qual cosa l’inevitable conflicte entre ambdues corrents va quedar posposat.

Circus_KroneCirc Krone. Hitler hi va fer un mítings davant més de sis mil persones amb molt d’èxit.

El següent desafiament per al NSDAP tindria com a escenari el circ Krone. Hitler va decidir afrontar el repte de celebrar allí un míting; en tenir capacitat per a més de sis mil persones s’arriscava a collir un fracàs, alguna cosa que no es podia permetre. Per tant, el partit va tirar la resta en l’envit, que anava a tenir lloc el 2 de febrer; va llogar dos camions de propaganda des dels quals es llançarien pamflets, la qual cosa constituïa llavors una novetat, i les parets de la ciutat van quedar inundades de cartells. El circ es va omplir per complet.

Hitler estaria aqueix dia en el Krone especialment inspirat. Quan Hitler va pronunciar l’última paraula, «van rugir els aplaudiments per a finalitzar amb la cançó Deutschland, entonada amb el major fervor».

La premsa de Munic va dedicar tant burles com a elogis a la seua actuació, però l’important era que tots parlaven d’ell i del seu partit. Aqueix acte li proporcionaria el reconeixement oficial del govern bavarès; el seu president el va rebre, juntament amb altres dirigents del partit. Gràcies a la seua audàcia i determinació, Hitler havia aconseguit que el partit haguera deixat de ser un mer grup de discussió per a convertir-se en una força política a tenir en compte.

Malgrat aqueixos innegables èxits, seguia havent-hi un sector del partit que considerava que Hitler s’havia apartat dels propòsits originals de la formació i que, a més, l’estava convertint en una simple plataforma de les seues aspiracions personals. Aprofitant un viatge d’Hitler a Berlín, els seus adversaris van intentar tancar una aliança amb un grup de socialistes d’una altra ciutat; amb aqueix gest, volien demostrar a Hitler que el partit estava plenament capacitat per a prendre decisions sense el seu concurs.

Però Hitler es va sentir ara prou fort per a acceptar el desafiament. Va tornar ràpidament a Munic i l’11 de juliol, per a sorpresa de tots, va anunciar que abandonava el partit; no tornaria llevat que abans de vuit dies el nomenaren primer president i li conferiren poders dictatorials. Hitler va obtenir els poders que exigia, la qual cosa va quedar certificat en un congrés extraordinari celebrat el 29 de juliol. La votació favorable a Hitler es va saldar amb 543 vots a favor i tan sols un en contra.

hitler dibujoRetrat d’Hitler en aqueixa època, en la qual ja lluïa el seu bigoti característic.

Amb les regnes del partit en la seua mà, Hitler va accelerar la seua transformació. A primers d’agost va convertir el grup d’acció encarregat de mantenir l’ordre en els mítings en una unitat paramilitar uniformada, el líder de la qual seria Ernst Röhm, als ordres del qual havia servit com a informador en l’exèrcit. Aqueixa unitat de nou encuny va ser designada al principi amb l’innocent nom de Divisió de Gimnàstica i Esports, però dos mesos després li la coneixeria com Sturmabteilung (SA), Grups d’Assalt. Per a Hitler, les SA eren només un arma política, però el capità Röhm les considerava un exèrcit privat. Aqueixa diferència de criteri acabaria resolent-se anys després d’una manera tràgica.

← pàgina anterior.

pàgina següent →

 

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s