Biografia de Raimon. Discografia.

raimon braçosRaimon cantautor valencià de Xàtiva.

Raimon és el nom artístic de Ramon Pelegero Sanchis. Xàtiva (València), 2 de desembre de 1940. Va debutar en 1962. Ha editat a l’estat espanyol 13 àlbums, recopilacions excloses, en les discogràfiques: Edigsa, Discophon, Movieplay, RCA, Ariola, Belter, Auvidis i Picap. Al vent és la seua cançó més emblemàtica i la primera que va composar. La present biografia és del músic i cantant català Toni Subirana, escrita l’any 2000 en castellà per a la publicació Pop Español. Jo l’he traduïda i afegit il·lustracions i youtubes.

toni subirana-RAIMONRaimon i Toni Subirana.

Encara que una part del públic i –perquè no dir-ho- de les institucions durant un temps han intentat minimitzar la labor de Raimon titllant-la de “Cançó protesta”, la veritat és que aquesta etiqueta només concerneix a una xicoteta part de la seua producció i, encara així, mai no resulta pamfletària, d’una altra forma no tindria la vigència que encara gaudeix. L’obra de Raimon no pot ser vista com la d’un mer cantautor, sinó com una seriosa contribució a la cultura. És cert que hi ha un Raimon “rascaguitarres”, però hi ha un altre que cuida amb cura la instrumentació de les seues cançons. Cançons, a voltes d’una complexa estructura melòdica i de gran importància poètica.

Jo vinc d’un silenci

L’afició musical se li va despertar a molt primerenca edat. Son pare era president de la Banda Nova de Xàtiva on el futur cantautor va començar a tocar als nou anys, primer amb l’oboè i més tard amb el flautí. Ja en la seua adolescència, per a guanyar alguns diners va treballar com a locutor en l’emissora de Xàtiva on va tenir accés a enregistraments discogràfics de diversa índole. Però el poble se li quedava xicotet i va decidir marxar a Anglaterra on va passar sis mesos en els quals va treballar en oficis aliens a la música.

Ja de tornada, va començar a fer les seues pròpies cançons. La primera, “Al vent”, data de 1959 i va ser composta durant un viatge que va fer de “paquet” en la moto d’un amic en el trajecte de Xàtiva a València. En aquesta última ciutat es va matricular en la facultat de Filosofia i Lletres on va conèixer la poesia Ausiàs Marc, Espriu i Fuster que marcarien la seua obra i va viure situacions de gran repressió cap a la cultura –d’una d’aquelles vivències naixeria “Diguem no”– al mateix temps que prenia consciència de la importància de reivindicar la llengua pròpia.

D’un temps d’un país

En els primers seixanta existia ja a Catalunya un moviment que compartia aqueix objectiu i que, a través de la cançó, pretenia normalitzar l’ús del català en públic. S’agrupaven en un grup compost per diverses individualitats, “Els Setze Jutges”, als quals Raimon va conèixer a Castelló. Al desembre de 1962 va ser convidat pels seus col·legues catalans a cantar en el Fòrum Vergés de Barcelona. Immediatament li van proposar gravar el que seria el seu primer disc que inclouria la citada “Al vent”.

La cançó proposava una manera de cantar diferent, si els seus companys de promoció miraven a França en l’austera manera d’interpretar, el crit de Raimon –“crit metafísic” com diria Joan Fuster- remetia al de Modugno. És curiós que tots dos van revolucionar la cançó catalana i italiana amb dues peces que utilitzaven l’espai aeri com a metàfora. El vent de Raimon és el mateix que espentava a volar a Modugno en el seu “Nel Blu dipinto di blu”. No obstant açò el valencià va aparèixer en un context de cançó social i l’italià en un àmbit festivaler –el de San Remo de 1958- i pocs van advertir aqueixa coincidència.

Bella, de vós só enamorós.

A pesar que prompte es va convertir en la figura més destacada de la “cançó”, Raimon va decidir seguir els seus estudis universitaris que va completar a França. Al seu retorn va participar en el Festival del Mediterranio amb “Se’n va anar”, una cançó de molt bona factura però molt allunyada del seu estil. No obstant açò l’oportunitat de cantar en català en un certamen que tenia difusió estatal no podia desaprofitar-la, així que, a contracor, es va posar una corbata i va triomfar amb la dita cançó que va ser defensada també per Salomé. En el mateix EP de “Se’n va anar” va aparèixer “Ahir”, més coneguda com “Diguem no”, un altre dels temes bandera del seu repertori al costat de “D’un temps d’un país” que va aparèixer poc després. Totes aquestes cançons van ser arreplegades en el seu primer àlbum.

En 1965 es va presentar en solitari en la Aliança del Poble Nou de Barcelona –va aparèixer llavors clarament el concepte de “recital”, en contraposició a la frivolitat de les “gales”- i a l’any següent va accedir per primera vegada a l’escenari del Olympia de París. Aqueixa actuació seria arreplegada en un àlbum editat a França que li reportaria el premi al millor cantant estranger, atorgat per la “Académie du Disque Français”. Aqueix mateix any va contraure matrimoni amb la italiana Annalisa Corti -que es convertiria en la seua principal aliada en el terreny personal i artístic- i va traslladar la seua residència a Barcelona on va tenir lloc el seu concert en el Institut Químic de Sarrià, un acte en el qual la “cançó” va donar prova per primera vegada de la seua gran capacitat de convocatòria.

Balada de la garsa i l’esmerla.

Per aquesta època va aparèixer “Cançons de la roda del temps” en el qual va posar música a dotze poemes Espriu, un autor decisiu en la seua carrera. Després de presentar-se en el Teatre Romea, en el que hauria de ser la primera tanda de recitals d’un cantant d’expressió catalana, el 28 de gener de 1967 va realitzar una actuació en el Palau de la Música que va ser arreplegada en un disc on s’advertia la seua capacitat per a fer seues les emocions col·lectives, alguna cosa que corroboraria la seua actuació, a l’any següent, en la Facultat d’Econòmiques de Madrid que li inspiraria la cançó “Divuit de maig a la Vila”. En 1969 va aparèixer en single el poema musicat d’Ausiàs Marc, “Veles e vents”, potser un dels millors exemples de poesia feta cançó. Aquest tema va quedar arreplegat en el seu L.P. de 1970, “Per destruir aquell qui l’ha desert”.

Després d’uns anys dedicat a les actuacions en directe en els quals va veure augmentada la seua discografia amb l’edició d’àlbums recopilatoris en l’estranger, en 1974 va aparèixer el disc dedicat a Víctor Jara que, a més de l’adaptació catalana de “Et recorde Amanda”, incloïa la més bella cançó d’amor escrita per Raimon, “Com un puny”. Aqueix mateix any va quedar arreplegat en disc el seu recital en el Campus de Bellaterra en el qual s’evidencia la tensió política que es vivia en aquells anys en què el franquisme donava els seus últims espertenecs. Un ambient semblant es respiraria a l’any següent en la seua actuació en el Palau dels Esports de Barcelona, en 1976 en el Pavelló d’Esports del Reial Madrid i un any després en la qual va anar l’edició més multitudinària de “Les sis hores de cançó de Canet”.

No em pren així com al petit vailet.

En l’època de l’anomenada transició política, Raimon es va veure progressivament apartat de la vida pública, com si el seu art només fóra un mitjà per a lluitar contra el govern franquista, d’altra banda ell es va negar –amb molt bon criteri- a servir de comodí en actes polítics i va fugir del pamfletisme demagògic dedicant-se a un treball rigorós. La seua obra de llavors denota una major preocupació per l’aspecte instrumental, relegant la guitarra a un segon pla per a col·laborar amb prestigiosos músics, com Michel Portal, que intervé en el disc “Lliurament del cant” que precedeix a “Quan l’aigua és queixa” (1979), una obra de maduresa on la qualitat musical s’aproxima més que mai a la poètica. En aquells dies Raimon visita Japó, un país que li acull amb entusiasme i on el seu “Al vent” es farà molt popular, arribant a tenir una adaptació japonesa.

En 1981 l’artista es proposa tornar a gravar tota la seua obra -dispersa en diferents segells discogràfics- en una magna obra que arreplega la seua producció en 10 discos ordenats temàticament amb nous arranjaments, principalment de Manel Camp i Antoni Ros Marbà. Aquesta mateixa obra, amb algunes modificacions, seria reeditada dotze anys després en sis compactes. Després de cinc anys sense temes inèdits apareix “Entre la nota i el so” i tres anys després “Presències i oblits” (1987), dues obres molt aconseguides encara que pocs són els temes que van aconseguir repercussió.

Cançó de la plenitud del matí.

Amb motiu dels trenta anys de l’edició de “Al vent”, en 1993 ofereix un macroconcert en el Palau Sant Jordi en el qual compta amb la presència –sempre justificada- en l’escenari d’alguns col·legues entre els quals es troben Pi de la Serra, Serrat, Ovidi Montllor, Pete Seeger i Daniel Viglietti, entre uns altres. Un dilatat parèntesi de deu anys sense temes inèdits es tancarà en 1997 amb l’edició de “Cançons de mai”. En 1998 va aparèixer un nou CD, “Recitals al Palau” que ens mostrava a un Raimon en plena forma.

Fins ací arriba el biògraf. Jo voldria afegir que amb motiu del seu 75è natalici actuarà a l’Auditori de Barcelona i altres localitats i que els valencians per fi hem pogut escoltar-lo en directe després de dècades de prohibicions per part de la dreta cavernícola del PP a la que se suma ara Ciudadanos. En primer lloc va rebre la màxima condecoració del País Valencià, l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana amb motiu del 9 d’octubre de 2015 i ha estat nomenat el 13 de novembre Fill Predilecte de Xàtiva, la seua ciutat natal, on va cantar dos recitals els dos dies següents, el 14 i el 13. Les entrades s’exhauriren en un tres i no res. N’hi havia ganes. Falta que cante a València en un local més gran on càpiguen tots els que el volen sentir.

raimon araRaimon continua sent un excel·lent interpret.

DISCOGRAFIA SELECTA

“Cançons de la roda del temps” (1966)

(Edigsa)

Raimon ens acosta l’obra de Salvador Espriu a través de la musicación dels poemes del llibre “El caminant i el mur”. Conclou amb una de les seues peces més impactants i patriòtiques, “Inici de càntic”.

“Per destruir aquell qui l’ha desert” (1970)

(Discophon) (Reedició CD Discmedi) 1999)

La primera part està dedicada a poetes del segle XV. Destaca la sublim musicación de “Vés-los i vents”, d’Ausiàs Marc. En la segona cara hi ha quatre cançons pròpies i la musicación d’un altre text d’Espriu “Indesinenter”. El disc es beneficia dels arranjaments del mestre Lleó Borrell.

“El recital de Madrid” (1976)

(Movieplay)

Raimon repassa a guitarra i veu el més significatiu del seu repertori, en un enregistrament que transmet el tibant clima que es va respirar en la seua actuació en el Pavelló d’esports del Reial Madrid, l’1 d’abril de 1976. Aquest havia de ser el primer d’una tanda de quatre recitals però els tres restants van ser prohibits.

“Cançons” (1993)

(Auvidis)

Recomanable antologia per a aquells que pretenguen endinsar-se en l’univers raimonià. Es tracta d’una selecció de temes procedents de la col·lecció de 10 àlbums, “Raimon, totes els cançons”, editat en 1981, amb cuidats arranjaments instrumentals.

Altres discos:

Primers EP’s: “Al vent” (Edigsa, 1963), “Se’n va anar”, (Edigsa, 1964), “D’un temps d’un país”(Edigsa, 1964), “Cançons d’amor” (Edigsa, 1965), “Inici de càntic” (Edigsa, 1966), “País Basc” (Edigsa, 1967).

LP´s: “Al vent” (Disc antològic) (Edigsa, 1964), “Raimon a l’Olympia” (CBS, 1966) (Editat a França), “Raimon al Palau” (Edigsa, 1967), “Olympia 2” (CBS, 1969) (Editat a França), “Raimon” (Discophon, 1971) (Disc antològic), “A Víctor Jara” (Movieplay, 1974), “Campus de Bellaterra” (Movieplay, 1974), “Lliurament del cant” (Movieplay, 1977), “Quan l’aigua és queixa” (RCA, 1979), “Raimon, totes els cançons” (Belter, 1981) (10 discos), “Entre la nota i el so” (Ariola, 1984), “Presències i oblits” (Li Chant du Monde, 1987), “Integral” (Auvidis, 1993) (6 CD’s), “Cançons de mai” (Picap, 1997), “Recitals al Palau” (Picap, 1998), “Cançons d’amor” (Picap, 1999).

Hi afegim: “Rellotge d’emocions” (Picap, 2011) i “Raimon 50” ( Legacy Recordings, 2013).


Com un puny.

Posseeix nombrosos premis i distincions, entre els quals destaquen els següents:

• Premi Nacional de Música 1993.
• Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes 1995.
• Medalla d’Or de Generalitat de Catalunya.
• Premio Ondas (SER) Barcelona 1997.
• Premio de Honor de la Academia de las Artes y las Ciencias de la Música 2007.
• Medalla de la Universitat de València 2009.
• Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant 2011.
• Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona 2012.
• Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2014.
• Medalla de Oro del Circulo de Bellas Artes de Madrid 2014.

Cal afegir a la llista de premis aquests de 2015: Alta Distinció de la Generalitat Valenciana i Fill Predilecte de Xàtiva.


Entrevista. TV3. Els matins. Rellotge d’emocions.

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s