Buenaventura Durruti, líder revolucionari anarquista.
En 1936 les coses no eren com se’ns han venut en la reescriptura de la història que van fer els vencedors. En aquell fatídic any, si algú era respectat i nomenat per la majoria de la població (perquè la majoria de la població sempre és proletariat encara que avui no ho sap una gran part), aqueix era sens dubte el fill d’una modesta família de classe obrera: Buenaventura Durruti.
Més enllà del peculiar del personatge, i malgrat el temps transcorregut, en essència molt poc ha canviat sobre allò que tan clar tenia el revolucionari llibertari, excepte la consciència de classe del poble de l’Estat espanyol. Però solament cal escoltar el que Buenaventura deia llavors per a entendre que, cosmètiques cronològiques al marge, en el fons, la realitat és la mateixa.
Durruti va rebre un impacte de bala el dia 19 a Madrid i va morir el 20 de novembre de 1936 en l’Hotel Ritz de la mateixa ciutat, seu de l’hospital de sang de les milícies catalanes. Encara no se sap qui va ser el responsable d’aquell assassinat; i és que no solament els revoltats podien voler la seua mort. Al seu enterrament va acudir la pràctica totalitat de la població de Barcelona, i malgrat açò sembla que mai va succeir.
El 20 de novembre és una data que la majoria de la gent associa a la mort de dos feixistes espanyols: José Antonio Primo de Ribera, fundador de La Falange, i Francisco Franco, general colpista i genocida. En estranyes circumstàncies va morir Buenaventura Durruti, heroi popular i líder anarquista que va dirigir l’anomenada Columna Durruti per a lluitar contra el feixisme. En aquesta època el sindicat anarquista CNT arribà a tenir dos milions d’afiliats, sent majoritari amb diferència sobre la UGT, socialista i més moderat. Els comunistes eren totalment minoritaris en un principi. Un cas semblant va ser el dels falangistes. Els dos cresqueren amb la guerra .
Entrevista a Durruti, 1936.
Els del PCE solament tingueren un pes real durant la guerra gràcies al fet que l’armament que arribava a la República venia de la URSS. Stalin buscava l’aliança amb les potències democràtiques burgeses; per això, el estalinistes espanyols van ser el braç armat del partits burguesos i tingueren un comportament contra-revolucionari. En l’altre bàndol hi eren els anarquistes de la CNT i FAI, el POUM (comunista no estalinista) i el sector esquerrà del PSOE liderat per Largo Caballero, a qui li deien El Lenin español.
Amb les armes russes arribaren assessors militars i la brutal KGB per a recolzar al PCE. Van difamar, torturar, assassinar, controlar i prohibir – segons els casos – les organitzacions revolucionàries partidàries de fer la guerra i la revolució alhora. Els estalinistes desferen els avanços revolucionaris sota el lema “primer guanyar la guerra”. El cas és que la perderen.
Durruti
Buenaventura Durruti Dumange (Lleó 1896 – Madrid 1936) va ser un lluitador anarquista. Nascut el 14 de juliol de 1896, a León. Fill d’obrers, el seu pare va ser adobador i va estar lligat a la lluita del proletariat espanyol. En 1903, va ser arrestat durant una vaga a favor de la reducció de la jornada laboral a deu hores. En eixir de la presó, es va emprar com a obrer ferroviari. Els seus avis van córrer sort semblant. Tot açò, sumat a la misèria que va viure des de xicotet, va determinar la seua vida com a revolucionari. En una carta a la seua germana Rosa, Buenaventura escrivia:
“Des del meu més tendra edat, el primer que vaig veure al meu al voltant va ser el sofriment no solament de la nostra família sinó també dels nostres veïns. Per intuïció, jo ja era un rebel. Crec que llavors es va decidir el meu destí”.
Des de molt jove, es va interessar per la literatura anarquista. Als dotze anys va deixar d’assistir a catecisme i es va negar a complir amb qualsevol tradició catòlica, en una època en què la religió estava molt arrelada en tot el poble espanyol. Es va afiliar a la mateixa central que el seu pare, la Unió General de Treballadors (UGT), però després de la vaga general d’agost de 1917, va ser expulsat de la UGT per ser massa radical i es va veure obligat a exiliar-se a França. Va tornar a Espanya al gener de 1919 i es va afiliar a la central anarquista, la Confederació General del Treball (CNT) a Astúries. Al març d’aqueix any va caure pres per primera vegada, enmig de la lluita contra la patronal minera d’Astúries. Va aconseguir escapar i juntament amb altres camarades va planejar l’assassinat del rei Alfonso XIII, però el pla va ser descobert i ells van aconseguir escapar.
Manuel Buenacasa, amic i company de Durruti.
En 1920, amb 24 anys, ja era un actiu militant de la CNT i un àvid lector de les idees anarquistes. Aqueix any va arribar a Sant Sebastià, on va conèixer el company Manuel Buenacasa. Així descriu a Durruti Buenacasa:
“Un dia es va presentar en el sindicat un xic alt, fort, d’ulls alegres, que ens va saludar amb la simpatia del que saluda a qui coneix de tota la vida. Ens va dir, sense preàmbuls i ensenyant-nos el carnet de la CNT, que acabava d’arribar a la capital i que precisava treballar. Com en casos similars, ens ocupàrem d’ell, trobant-li treball en un taller de mecànica a Renteria. Des de llavors, i amb certa regularitat, després del treball solia venir al sindicat. S’asseia en un racó, prenia els periòdics que s’amuntegaven en una taula i llegia. Amb prou faenes intervenia en les discussions, i quan ja era entrada la nit es retirava.
Agradava conversar, però no disputar. No era tossut ni fanàtic, sinó obert, admetent sempre la possibilitat del seu error. I tenia la rara virtut, poc comuna, de saber escoltar, prenent sempre en consideració l’argument del contrari, acceptant-ho en les parts que ell creia raonables. La seua labor sindical era callada, però interessant. Les seues intervencions -com van ser després en els mítings- eren curtes, però incisives. Expressar el seu pensament amb molta senzillesa, i quan deia al pa pa ho feia amb tanta força i convicció que no hi havia manera de desmentir-lo”.
Documental sobre Durruti.
A partir d’aqueix any, Durruti va començar a participar en actes d’acció directa, dins d’una xicoteta organització clandestina. No era una banda terrorista, com els qualificava la premsa groga. A través de la memòria dels seus militants, avui se sap que van ser responsables de la mort del governador de Biscaia, tinent coronel José Regueral (qui en el seu primer acte com a governador va manifestar la seua intenció de “ficar al sindicalisme en cintura”) i del president Eduardo Dato, a principis del 20, havent sigut aquests últims responsables de tortures, assassinats i la presó de centenars d’obrers.
En aqueixos anys la violència des de dalt era enorme. El company anarquista Buenacasa descriu així la gravetat de la situació:
“El Comitè Nacional de la CNT, que portava una vida clandestina, no podia fer front a aquella situació, i sol·licitava als militants de la resta d’Espanya mitjans i solucions per a contrarestar l’ofensiva burgesa i policíaca que tenia lloc a Barcelona. Però tot resultava en va. A l’assassinat en la via pública seguia una persecució autoritària acarnissada i constant. El bo i millor dels nostres militants estaven amenaçats pel dilema: matar, fugir o caure a la presó. Els violents es defensaven i mataven; els estoics morien i també els braus, als qui s’assassina per l’esquena; els covards i prudents fugien o s’amagaven; i els despreocupats més actius donen amb els seus ossos en la presó”.
Els dirigents sindicals socialistes i anarquistes eren perseguits obertament. Bandes de pistolers a sou (pagats per la burgesia) caçaven a tirs als obrers en el carrer. La persecució més violenta es va donar a Barcelona. En 1923 el grup ajusticià al Cardenal de Saragossa, Juan Soldevilla i Romero, un feixista organitzador de bandes de pistolers sicaris. També van realitzar l’expropiació més gran fins al moment, assaltant el Banc de Gijón. Tots aquests fets violents protagonitzats per Durruti i els seus companys van ser fets polítics emmarcats en una guerra de classes no formalitzada, però real d’aquells anys. Sempre es va tindre cura que cap innocent no es perjudicara, com en el cas citat per Abel Paz, el seu biògraf, en el qual durant un assalt a un comte, Durruti consola la seua filla atemorida i mentre li asseca les llàgrimes li diu: “Ton pare té molts diners i nosaltres no en tenim gens, així que ens ho repartim”. Aquest gest posa de manifest el vertader caràcter dels fets d’acció directa.
Mai no es van portar res a la seua butxaca. En el cas de Durruti, per exemple, són múltiples els testimoniatges de familiars i coneguts, que coincideixen a destacar la seua modèstia econòmica. Destinaven tots els diners recaptats als presos i a la lluita política; dels seus assalts van eixir fons per a biblioteques, editorials i escoles, com l’escola de Lleó o la de La Corunya. També com a postura ètica aquests militants estaven obsessionats per la formació.
Molt limitats per la repressió, Durruti i el seu amic Ascaso, van resoldre anar a recaptar fons a Amèrica. L’any 1924 van arribar a l’Havana, on es van emprar com estibadors portuaris i van participar activament en l’organització del sindicat. A causa d’açò, van ser perseguits per la policia local. Amb un company cubà van anar a treballar com a matxeters i, indignats davant la tortura d’un sindicalista, van prendre venjança.
En 1925, van arribar a Mèxic on se’ls va unir Gregorio Jóver, van donar un colp i van destinar bona part dels diners per a finançar una escola racionalista per als pobres en aqueix país i la resta per a pagar una biblioteca a París. Durruti va escriure als francesos en una carta: “Aquests pesos els vaig prendre de la burgesia, no era lògic que me’ls donaren per simple acord”.
Van passar per Perú, Xile, Argentina, Uruguai confiscant diners a algun banc. Després van tornar a Espanya, on van tornar a la baralla, la presó i l’exili. Van ser quinze mesos d’intensa batalla, expropiacions importantíssimes, persecucions de pel·lícula i fugides espectaculars; les seues gestes i els seus noms es van convertir en llegenda.
En un nou exili a França, Durruti treballa com a mecànic en Renault i Ascaso, de cambrer. Tots dos van ser detinguts per una ordre d’extradició d’Espanya i d’Argentina, on estaven condemnats a mort. La seua detenció va provocar un intens repudi per part de la societat francesa que va aconseguir mobilitzar al seu sector més antifeixista.
Emilienne Morin, la companya de Durruti.
Mentre estaven a França, els dos companys van conèixer a dos joves del lloc, els qui els acompanyaran des de llavors. Buenaventura i qui seria la seua companya tota la vida, Emilienne Morin, es van enamorar en l’exili. Van lluitar junts en el front de batalla durant la guerra civil quan Emilienne es va allistar en la Columna Durruti. Els anarquistes no creuen en el matrimoni per considerar-ho una institució burgesa, però sí creuen en l’amor i en l’amistat, que són una i la mateixa cosa, impossibles de separar. El llaç que uneix als companys no està avalat per església o per govern algun. Està sostingut solament pel propi amor que els protagonistes es tenen entre si i basat en la llibertat de les parts. Emilienne va ser la que mes va plorar la pèrdua del seu amic de l’ànima. El seu dolor va ser immens, igual que el seu amor per ell, però va continuar lluitant fins a la seua mort per l’ideal pel qual va morir Durruti i altres companys.
Ilya Ehrenburg, escriptor no identificat amb les idees anarquistes, que va conèixer personalment a Buenaventura i va ser amic seu des de 1931, va escriure sobre ell:
“Cap escriptor s’haguera proposat escriure la història de la seua vida; aquesta s’assemblava massa a una novel·la d’aventures… Aquest obrer metal·lúrgic havia lluitat per la revolució des de molt jove. Havia participat en lluites de barricada, assaltat bancs, llançat bombes i segrestat jutges. Havia sigut condemnat a mort tres vegades: a Espanya, a Xile i en l’Argentina. Havia passat per innombrables presons i havia sigut expulsat de vuit països”.
La mort de Durruti és un tema molt controversit àdhuc en l’actualitat. Hi ha tres hipòtesis sobre la procedència de la bala fatal que va acabar amb la seua vida. Uns diuen que van ser els comunistes, partidaris de la UGT; uns altres sostenen que van ser els seus propis companys, i una tercera postura afirma que va ser un accident. La situació que es vivia a Espanya en els dies de la mort de Durruti era dramàtica. La guerra estava per perdre’s; els feixistes estaven als afores de Madrid. Llavors, tots, sense distincions de partits o grups, van demanar a Durruti que es traslladara amb part dels seus homes a Madrid. Ni García Oliver a Madrid, ni Buenaventura Durruti, estaven molt convençuts, però, si no se salvava Madrid, s’enfonsava el front i era la fi. Finalment, Durruti es va traslladar amb un grup sense desmantellar el front d’Aragó.
Enterrament de Durruti.
L’avanç feixista es va detenir, però el cost va ser molt alt. Durruti va morir. El seu enterrament a Barcelona va ser multitudinari. Kaminski ho descriu així:
“El cadàver va arribar a Barcelona tard a la nit (…) En la casa dels anarquistes, que abans de la revolució havia sigut la seu de la Càmera d’Indústria i Comerç, els preparatius ja havien començat el dia anterior. (…) L’ornamentació era simple, sense pompa ni detalls artístics. De les parets penjaven draps rojos i negres, alguns canelobres, flors i corones: açò era tot. Durruti era un amic. Tenia molts amics. S’havia convertit en l’ídol de tot un poble. Era molt volgut, i de cor. Tots els allí presents en aqueixa hora lamentaven la seua pèrdua i li ofrenaven el seu afecte.
I no obstant açò, a part de la seua companya, una francesa, només vaig veure plorar a una persona: una vella criada que havia treballat en aqueixa casa quan encara anaven i venien per allí els industrials, i que probablement mai ho havia conegut personalment. Els altres sentien la seua mort com una pèrdua atroç i irreparable, però expressaven els seus sentiments amb senzillesa. Callar, llevar-se la gorra i apagar els cigarrets, era per a ells tan extraordinari com senyar-se o tirar aigua beneïda. Milers de persones van desfilar davant el taüt de Durruti durant la nit. Van esperar sota la pluja, en llargues files. El seu amic i el seu líder havia mort. (…)
L’enterrament es va dur a terme l’endemà al matí. Des del principi va ser evident que la bala que havia matat a Durruti havia aconseguit també el cor de Barcelona. Es calcula que un de cada quatre habitants de la ciutat havia acompanyat el seu fèretre, sense explicar les masses que flanquejaven els carrers, miraven per les finestres i ocupaven les teulades i fins i tot els arbres de les Rambles. Tots els partits i organitzacions sindicals sense distinció havien convocat als seus membres. Al costat de les banderes dels anarquistes flamejaven sobre la multitud els colors de tots els grups antifeixistes d’Espanya. Era un espectacle grandiós, imponent i extravagant; ningú havia guiat, organitzat ni ordenat a aqueixes masses. Res eixia d’acord al planejat. Regnava un caos inaudit. El començament del funeral havia sigut fixat per a les deu. Ja una hora abans era impossible acostar-se a la casa del Comitè Regional Anarquista. (…) Els obrers de totes les fàbriques de Barcelona s’hi havien congregat, s’entremesclaven i s’impedien mútuament el pas. (…)
Bandera anarquista
A les deu i mitja, el taüt de Durruti, cobert amb una bandera roja i negra, va eixir de la seu dels anarquistes portat a coll pels milicians de la seua columna. Les masses van donar l’última salutació amb el puny en alt. Van entonar l’himne anarquista “Hijos del Pueblo”. Es va despertar una gran emoció. (…) Les motocicletes rugien, els cotxes tocaven la botzina, els oficials de les milícies feien senyals amb els seus xiulets, i els portadors del fèretre no podien avançar. (…) Els punys seguien en alt.
Finalment va cessar la música, van descendir els punys i es va tornar a escoltar el soroll de la munió en el si de la qual, sobre els muscles dels seus companys, reposava Durruti. Va passar almenys mitja hora abans que es buidara el carrer perquè la comitiva poguera iniciar la seua marxa. Van transcórrer diverses hores fins que va arribar a la plaça Catalunya, situada només a uns centenars de metres d’allí. Els genets de l’esquadró es van obrir pas, cadascun pel seu costat. (…) Els cotxes carregats de corones van desviar-se pels carrers lateral per a incorporar-se per qualsevol part al festeig fúnebre. Tots cridaven amb totes les forces. No, no eren les exèquies d’un rei, era un sepeli organitzat pel poble. Ningú no donava ordres, tot ocorria espontàniament. Regnava l’imprevisible. Era simplement un funeral anarquista, i allí residia la seua majestat. Tenia aspectes extravagants, però mai no perdia la seua grandesa estranya i lúgubre.
García Oliver
Els discursos fúnebres es van pronunciar al peu de la columna de Colom, no gaire lluny del lloc on una vegada havia lluitat i caigut al seu costat el millor amic de Durruti. García Oliver, l’únic supervivent dels tres companys, va parlar com a amic, com a anarquista i com a ministre de Justícia de la República espanyola. (…) S’havia disposat que la comitiva fúnebre es dissolguera després dels discursos. Només alguns amics de Durruti havien d’acompanyar el cotxe fúnebre al cementeri. Però aquest programa no va poder complir-se. Les masses no es van moure del seu lloc; ja havien ocupat el cementeri, i el camí cap a la tomba estava bloquejat. Era difícil avançar, doncs, a sobre, milers de corones havien tornat intransitables les alberedes del cementeri. Queia la nit. Va començar a ploure una altra vegada. Prompte la pluja es va fer torrencial i el cementeri es va convertir en un pantà on s’ofegaven les corones. En l’últim moment es va decidir postergar el sepeli. Els portadors del fèretre van tornar de la tomba i van conduir la seua càrrega a la capella ardent. Durruti va ser enterrat l’endemà”.
Font: El historiador.
Hijos del Pueblo, himne anarquista. Imatges i música de la guerra.
Imatges actuals i música rock amb la lletra de baix en castellà.
Fills del poble (versió original)
Fill del poble, t’oprimeixen cadenes
i aquesta injustícia no pot seguir,
si la teua existència és un món de penes
abans que esclau preferesc morir.
Aquests burgesos, tan egoistes,
que així menyspreen la Humanitat,
seran escombrats pels anarquistes
al fort crit de llibertat.
Roig penó, no més sofrir,
l’explotació ha de sucumbir.
Alça’t, poble lleial,
al crit de revolució social.
Restitució no cal demanar;
només la unió la podrà exigir.
El nostre escut no trencaràs.
Maldestre burgès.
Enrere! Enrere!
Els cors obrers que bateguen
per la nostra causa, felices seran.
si entusiasmats i units combaten,
de la victòria, el palmell obtindran.
Els proletaris a la burgesia
han de tractar-la amb altivesa,
i combatre-la també a mort
per la seua malvada estupidesa.
Roig penó, no més sofrir,
l’explotació ha de sucumbir.
Alça’t, poble lleial,
al crit de revolució social.
Restitució no cal demanar;
només la unió la podrà exigir.
El nostre escut no trencaràs.
Maldestre burgès.
Enrere! Enrere!
Traducció: Regí.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 