El franquisme (III). El final del Règim.

maquis-pirineosGrup de maquis en el Pirineu.

L’oposició al règim franquista en la postguerra

Els dirigents republicans fugits del país en 1939 van mantenir un govern de la República. Les seues esperances estaven dipositades en què la derrota de Hitler suposaria la intervenció de les tropes aliades i la fi de la dictadura de Franco. Totes aquestes esperances van desaparèixer quan Espanya va ingressar en l’ONU en 1955.

A mida que les tropes franquistes anaven ocupant les diferents regions del país molts combatents republicans, fugint de la repressió, buscaren refugi en el monte formant grups de guerrillers, els maquis. La dura repressió i el final de les esperances d’una intervenció exterior van portar al fet que en 1948 el PCE renunciara a la lluita armada i cridara als guerrillers a fugir del país.

La repressió de la guerra i la postguerra va desmantellar els quadres polítics i sindicals de l’esquerra. Les primeres vagues en 1946-1947 van ser durament reprimides i l’oposició va continuar silenciada.

Protestas y represión en la Universidad Complutense de Madrid-estudiantes1968Protestes i repressió en la Universidad Complutense de Madrid. 1968.

 Les primeres protestes socials i la crisi universitària de 1956

En 1951, el boicot als tramvies de Barcelona per la pujada de tarifes va constituir la primera protesta de masses en la història del franquisme.

En la universitat, les tensions van ser creixent en demanda de més llibertat en les càtedres i en les aules. El malestar universitari va culminar en els incidents de la Universitat Complutense de Madrid en 1956 amb enfrontaments entre els estudiants i els falangistes del SEU. Aquests incidents, que van provocar la dimissió del ministre d’Educació Ruiz-Giménez, van mostrar l’aparició d’una nova generació, formada essencialment pels fills dels vencedors, que iniciava la seua oposició a la dictadura.

Finalitats dels seixanta i principis dels setanta: l’oposició s’intensifica

Els canvis socials i la proximitat de la mort del dictador van facilitar l’extensió de les activitats d’oposició a la dictadura. Diversos moviments de protesta van confluir en el període final del franquisme:

El moviment obrer, organitzat essencialment entorn de CC.OO. i encoratjat pel PCE, va passar de les reivindicacions laborals a la conscienciació política antifranquista.

CCOO FRANCOComissions Obreres (CCOO) va el ser sindicat de classe opositor al franquisme.

Els moviments nacionalistes es van reforçar en diverses capes socials de Catalunya. Al País Basc, al costat d’un cada vegada més influent PNB, ETA va veure acrescut el seu protagonisme amb les seues accions terroristes.

Participando en la mesura de la possible d’un context internacional marcat per la protesta juvenil, el moviment estudiantil es va estendre i les protestes estudiantils van aconseguir una important repercussió social.

El Concili Vaticà II va afavorir l’extensió de moviments catòlics de base crítics amb el franquisme que col·laboraven amb els partits d’oposició i el moviment obrer. Fins i tot, sectors influents de l’Església Catòlica van mostrar una creixent llunyania respecte a la dictadura.

En definitiva, sense poder esfondrar al règim franquista, els moviments d’oposició van aconseguir crear una àmplia xarxa social de contestació a la dictadura que aflorarà després de la mort de Franco i que va ser clau per a la transició a la democràcia.

La repressió va ser l’única resposta de la dictadura. La policia política, la Brigada Político-Social, no dubtava a aplicar la tortura en les comissaries. Els opositors al règim van passar a ser jutjats per un tribunal especialment creat per a executar la repressió, el Tribunal d’Ordre Públic.

En aqueix context va tenir lloc el primer atemptat d’ETA. La resposta va ser una repressió indiscriminada que, de fet, va provocar l’augment del suport social a la banda terrorista. Un moment clau va ser la celebració en 1970 del denominat Judici de Burgos davant una cort militar. Nou etarres van ser condemnats a mort, el que va desencadenar protestes internacionals i en el país. La pressió internacional va portar al fet que finalment les condemnes van ser commutades. La brutalitat del franquisme va provocar que molts entre l’opinió liberal i d’esquerres no s’adonaren del real significat del terrorisme nacionalista d’ETA.

Mentrestant, l’oposició sindical va augmentar de forma considerable. La repercussió de la crisi econòmica mundial de 1973 (“crisi del petroli”) va encoratjar les protestes obreres, cada vegada més carregades de reivindicacions polítiques contra la dictadura. L’organització sindical més poderosa, Comissions Obreres, va créixer de forma notable en els últims anys del franquisme. Aquest sindicat clandestí estava fortament influenciat pel Partit Comunista d’Espanya.

atentado carreroAtemptat contra Carrero Blanco.

Els últims anys de la dictadura 1969-1975

La vida del dictador va acabar en un context complex i en el qual l’oposició obrera i estudiantil va desafiar de forma creixent al règim. L’avançada edat del dictador i la creixent pressió de l’oposició van portar a la formació de dues tendències dins del règim. Per una costat, els que es van començar a anomenar “aperturistes”, aquests, sense qüestionar la figura de Franco, van defensar la necessitat d’aplicar xicotetes reformes en un sentit democràtic i parlamentari. D’altra banda, hi havia el “búnquer”. Ací es van agrupar els sectors més extremistes i violents, contraris a qualsevol canvi.

Per a alleujar al senil Franco de les tasques quotidianes de govern, en 1973, Carrero Blanco, un militar partidari de la línia dura, va ser nomenat president del govern. Carlos Arias Navarro va ser nomenat ministre de Governació.

El nou govern es va estrenar amb l’organització el 20 de desembre d’aqueix mateix any d’un judici, el Procés 1001, contra dirigents del sindicat clandestí Comissions Obreres. Entre ells el seu principal capdavanter, el comunista Marcelino Camacho.

Aqueix mateix dia, ETA va aconseguir donar el colp més important de la seua història, Carrero Blanco va ser assassinat a Madrid. La mort del seu principal col·laborador va ser un dur colp per a un Franco cada vegada més pròxim al seu final.

añoveros

Añoveros, bisbe de Bilbao.

L’enfrontament amb l’Església va arribar a extrems que hagueren sigut inconcebibles uns anys abans. Davant l’amenaça d’expulsar d’Espanya a Añoveros, bisbe de Bilbao que havia publicat una pastoral defensant la identitat cultural i lingüística del poble basc, el Vaticà va contestar amb l’advertiment que tal expulsió significaria la ruptura del Concordat i l’excomunió de qui ho duguera a terme.

Al setembre de 1975, després d’un judici militar, van ser condemnats a mort i executats cinc militants del grup armat FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic organització terrorista creada dos anys abans) i d’ETA. De nou, va haver-hi grans protestes internacionals.

El rei marroquí Hassan II va organitzar la Marxa Verda, reclamant el Sahara Occidental espanyol. En el moment en què s’iniciava l’agonia de Franco, el govern va cedir i, violant el mandat de l’ONU, Espanya va cedir la seua antiga colònia al Marroc i Mauritània.

Finalment, després de tres mesos i mitjà de malaltia, Franco va morir el 20 de novembre de 1975.

muerte+de+franco20 de novembre de 1975: Franco mor.

Evolució de les mentalitats. La cultura.

La dictadura va tractar d’implantar sobre un país molt complex la mentalitat nacional-catòlica en la qual va fonamentar la seua ideologia. Les postures conservadores extremes en la referent a la societat i els costums, es van compassar amb l’exaltació nacionalista. Mentrestant, una realitat marcada per la pobresa i la corrupció contrastava amb el que el règim tractava d’implantar.

En els anys quaranta i cinquanta, la labor de la propaganda i d’un sistema educatiu controlat per l’Església van aconseguir imbuir fins a cert punt aquesta mentalitat. No obstant açò, el desenvolupament econòmic dels seixanta i l’arribada massiva del turisme van canviar la societat en la qual es basava la mentalitat nacional-catòlic. De forma bastant ràpida, la societat, especialment les noves generacions, van abraçar una forma de veure el món més oberta, tolerant i liberal.

La dissonància entre el proclamava el règim i el que pensava un nombre creixent d’espanyols era cada vegada més evident. Així, quan va morir el dictador, la societat es va adaptar ràpidament a un sistema democràtic que corresponia molt més amb la mentalitat predominant.

El triomf del franquisme va suposar la fi del que es va venir a denominar l’Edat de Plata de la cultura espanyola. El país, amb la major part dels seus intel·lectuals rellevants en l’exili o en el silenci, es va convertir en un erm cultural.

El règim va utilitzar tots els mitjans per a controlar la cultura i utilitzar-la com un arma de propaganda. La cultura catòlica i tradicional, la contínua referència a l’imperi, la victòria en la guerra civil es van convertir en temes obsessius reflectits en totes les manifestacions artístiques: arquitectura, pintura, cinema…

L’educació, una vegada depurats tots els mestres i professors republicans, va quedar en mans de l’Església Catòlica i de la ideologia falangista. La censura eclesiàstica es va establir sobre espectacles, premsa i llibres. Durant els anys quaranta i cinquanta la cultura oficial es va apartar dels corrents predominants en la cultura occidental, intentant vanament establir una Espanya nacional-catòlica.

tiernogalvan

Tierno Galván

Malgrat tot, a la fi dels anys cinquanta i durant els seixanta, el ferri control va ser relaxant-se. Alguns intel·lectuals van començar a poc a poc a qüestionar la cultura oficial. Figures com Laín Entralgo, Ridruejo o López Aranguren, procedents del falangisme, van començar a allunyar-se del règim. Uns altres com Julián Marías o Tierno Galván, que havien estat en el bàndol republicà, van començar a desenvolupar una labor d’oposició en les universitats. En alguns casos, van haver d’optar per marxar-se del país.

Algunes publicacions periòdiques com a Revista d’Occident o Quaderns per al Diàleg van intentar superar la uniformitat ideològica que pretenia el règim franquista. En els anys seixanta, la relaxació de la censura va permetre la publicació d’obres d’autors prohibits fins a aqueix moment com Ramón J. Sender, Max Aub o Antonio Machado. I un ampli grup d’autors van publicar obres que desmitificaven la visió dels vencedors de la Guerra Civil: Miguel Delibes, Buero Vallejo, Torrent Ballester, Camilo José Cela, Blas Otero o Gabriel Celaya.

Paral·lelament, les arts es van ser adaptant als corrents predominants en el món occidental, allunyant-se del model de primer franquisme. Arquitectes com Fisac o Sáez de Oiza, pintors com Antonio López o els grups El Paso o Crònica, i escultures com Chillida, Oteiza i Julio López mostren la volta de la cultura espanyola a la modernitat.

Font: Historia del siglo XX

bandera republicana

Franco s’alçà en armes contra esta bandera i ens imposà la Monarquia corrupta que tenim.  La Transició acabarà amb un referèndum per la República.

← pàgina anterior

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s