Franco va bandejar La Falange quan Hitler perdé la guerra; va incorporar l’Opus i mirà d’acostar-se a EEUU.
Si en l’entrada anterior vam parlar especialment de qüestions polítiques, ara ho farem de l’economia. Partim de la primera postguerra, amb misèria i fam. Durant els 50 segueix la penúria econòmica encara que alleugerida per l’ajut americà. Comença l’emigració a l’estranger.Les coses milloraran en els 60. L’apertura a l’exterior portarà importants inversions estrangeres atretes per la mà obra barata, emigració massiva a les ciutats i Europa que van fer baixar l’atur. Més d’un milió de persones va buscar treball a Europa. Els anys 60 són els de la industrialització, el turisme, l’augment de la natalitat i l’arribada de les divises dels emigrants. Aquest procés acabarà en els 70 amb la crisi del petroli.
No obstant això, faltaven infraestructures: escoles, hospitals, etc. I encara que sota l’efecte del turisme hi va haver un canvi de mentalitat, la dictadura no permetia cap tipus de llibertat ni de drets i seguia assassinant.
Falangistes d’Auxilio Social amb una barra de pa.
L’autarquia de postguerra
En 1939, Espanya era un país arruïnat. Delmada demogràficament, la fam i l’extrema necessitat eren la realitat quotidiana d’una gran part de la població. La solució que va donar el règim franquista a la penúria econòmica va estar marcada pel model creat en la Itàlia mussoliniana i consolidat en l’Alemanya de Hitler: l’autarquia, una política econòmica basada en la cerca de l’autosuficiència econòmica i la intervenció de l’estat.
L’intervencionisme de l’Estat es va estendre per gran part de l’economia nacional. L’Estat va fixar els preus agrícoles i va obligar als camperols a lliurar els excedents de les seues collites. Es va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI) en 1941 per a millor controlar l’exsangüe indústria espanyola i es va establir un rígid control del comerç exterior.
Un gran fracàs econòmic
Els anys de la postguerra van marcar una tremenda regressió en el terreny econòmic. L’enfonsament de la producció agrícola i industrial va ser acompanyat d’una volta arrere històrica: el sector primari va tornar a superar el 50 per cent de la renda nacional.
En un context d’escassesa i intervenció estatal, el mercat negre, l’estraperlo, i la corrupció generalitzada (llicencies importació i exportació, subministraments a l’Estat…) es van apoderar de l’economia del país. Aquesta situació es va veure fortament agreujada per la conjuntura internacional. A la segona guerra mundial, 1939-1945, li va succeir un període d’aïllament per la condemna internacional del règim de Franco com a aliat de l’Eix.
Els anys 50: la fi de l’autarquia
L’evident fracàs del model autàrquic va portar al fet que des dels inicis dels anys cinquanta es produïra un gir en la política econòmica. Es va aplicar una liberalització parcial de preus i del comerç i la circulació de mercaderies En 1952 es va posar fi al racionament d’aliments. Aquestes mesures van portar una certa expansió econòmica. Finalment, en 1954 es va superar la renda per habitant de 1935. Es posava fi a vint anys perduts en el desenvolupament econòmic espanyol.
La guerra freda i el consegüent canvi en la política internacional nord-americana van propiciar que des de 1951 començara a arribar ajuda econòmica nord-americana. Encara que inferior a la rebuda pels països beneficiaris del Pla Marshall, aquesta ajuda va permetre importacions de béns d’equip imprescindibles per al desenvolupament industrial.
L’incipient desenvolupament va portar, no obstant açò, una forta inflació que va propiciar un fort malestar social. La necessitat de reformes estructurals en l’economia era evident. Finalment, Franco, després de vint anys de polítiques econòmiques nocives, va permetre l’entrada en el govern en 1957 d’un grup de tecnòcrates del Opus Dei. Aquests nous ministres van dissenyar el gir definitiu en la política econòmica: el Pla d’Estabilització de 1959.
El Pla d’Estabilització de 1959
Dissenyat pels tecnòcrates del Opus Dei, que havien accedit al govern en 1957, aquest pla econòmic va ser elaborat seguint les indicacions del Banc Mundial i el Fondo Monetari Internacional (FMI). Es tractava abans de res de liberalitzar l’economia, acabant amb el període autàrquic i intervencionista. Es va retallar la despesa pública i va disminuir l’intervencionisme de l’estat, alhora que s’obria l’economia a l’exterior, devaluant la pesseta i liberalitzant les inversions estrangeres. Les conseqüències es van apreciar en poc de temps. A partir de 1961, després de reduir-se el dèficit de l’estat i rebre abundants inversions de l’exterior, Espanya va iniciar un accelerat creixement econòmic.
Emigrants espanyols a Holanda en els anys 50.
El desenvolupament econòmic dels anys seixanta
El període 1961-1973 va estar marcat per un ràpid creixement industrial i del sector serveis. L’obertura econòmica a l’exterior va ser la causa que va provocar tot un vertader al·luvió d’inversions estrangeres que van arribar atretes pels baixos salaris.
El desenvolupament industrial va desencadenar una intensa emigració de mà d’obra camperola cap a les ciutats i cap a Europa. Alhora que l’agricultura es modernitzava, àmplies zones de l’interior quedaven desertitzades.
En el terreny comercial, Espanya va aconseguir un superàvit en la seua balança de pagaments. El tradicional dèficit de la balança comercial es va veure compensat pels ingressos procedents de l’espectacular desenvolupament del turisme, les inversions estrangeres i les remeses enviades pels emigrants a Europa.
Per a tractar de canalitzar el creixement econòmic, el govern va aprovar a partir de 1963 diversos Plans de Desenvolupament. Basats en els incentius fiscals i en les ajudes estatals van tenir un resultat bastant inferior al previst. L’economia va seguir creixent però la planificació no va funcionar. El millor exemple va ser el creixent desequilibri entre les diferents regions del país.
En definitiva el període 1961-1973 va estar marcat per un gran desenvolupament econòmic, inserit en un marc general d’expansió europea i mundial. Aqueix context exterior favorable va permetre abundants inversions estrangeres, una massiva arribada de turistes i l’eliminació de l’atur mitjançant l’emigració a Europa.
El comunista Julián Grimau assassinat per Franco.
L’immobilisme polític dels seixanta
Pese als profunds canvis econòmics i socials de la dècada dels seixanta, la resposta del règim franquista a qualsevol dissidència va seguir sent purament repressiva. Dos exemples basten:
En 1963, un militant clandestí del Partit Comunista, Julián Grimau, va ser executat per delictes comesos en la guerra civil. Les protestes internacionals van ser generalitzades.
En 1962, després de demanar Espanya l’adhesió a la CEE, un grup de representants de la dreta liberal que vivien en l’exili es va reunir en Munich i va demanar que no s’admetera a Espanya fins que no s’establira en el país un règim democràtic basat en les llibertats polítiques. La premsa franquista va organitzar un enorme escàndol contra el que es va venir a denominar el Contubernio de Munich.
Mentre el règim va aplicar xicotets i insuficients canvis legislatius, que no van canviar per res la seua essència dictatorial:
La Llei de Premsa de 1966, aprovada pel llavors ministre d’Informació, Manuel Fraga, encara que va alçar alguna cosa la pressió de la censura, no va significar cap avanç significatiu.
La Llei Orgànica de l’Estat de 1966. Última de les Lleis Fonamentals del Moviment que no va portar cap canvi d’interès.
Franco va imposar Juan Carlos com a rei.
Forzado per la seua avançat edat, Franco va haver finalment de designar un successor. En 1969, Juan Carlos de Borbón, nét d’Alfonso XIII, va ser designat successor “a títol de Rei”.
Els grans canvis socials dels anys seixanta
Després dels durs anys de la postguerra, en els quals la societat espanyola havia quedat ancorada a un tipus de societat arcaica, els anys seixanta van presenciar un accelerat canvi social. Aquests van ser alguns dels seus principals trets:
Massiva emigració rural a les ciutats i a Europa occidental. Més d’un milió d’espanyols es van desplaçar a França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica i altres països europeus per a exercir els treballs que no volien els nadius.
L’emigració va portar conseqüències positives com la reducció de l’atur o l’ingrés de les abundants remeses enviades pels emigrants, però va portar amb si el desarrelament humà que tota emigració implica i la agudització de les diferències de riquesa entre les diverses regions del país.
Fort increment de la població. Alhora que es reduïa la taxa de mortalitat, la taxa de natalitat es va mantenir en valors molt alts i fins i tot va augmentar.
Per a atendre les necessitats d’aquesta població creixent el govern no va augmentar la despesa pública el que va portar al fet que els serveis públics foren clarament insuficients:
En el terreny educatiu el nombre d’escoles i instituts va ser molt per darrere de les necessitats d’una creixent població infantil i juvenil.
Encara que es van crear alguns enormes hospitals i des de 1963 van augmentar les prestacions sanitàries i els sistemes de pensions, la cobertura sanitària va seguir estant molt allunyada del que requeria una societat moderna.
El creixement demogràfic va provocar un enorme dèficit en habitatge que va tractar de resoldre’s mitjançant grans operacions immobiliàries en les ciutats espanyoles. Aquests nous barris van nàixer sovint sense equipaments socials i urbans bàsics.
La societat de consum
Malgrat les seues limitacions, el desenvolupament econòmic va propiciar l’aparició de la societat de consum a Espanya. L’extensió de l’ús d’electrodomèstics, dos terços de les llars tenien televisió en 1969, i del cotxe, una cambra de les famílies espanyoles posseïen un automòbil aqueix mateix any, van anar els elements que millor van exemplificar la nova societat.
La societat de consum, caracteritzada per l’accés a més informació i per una major mobilitat, va portar, especialment entre els més joves, una nova mentalitat que xocava amb el tradicionalisme del règim:
Progressiva relaxació de la importància de l’Església.
Nous hàbits de relació social i noves pautes de relació entre tots dos sexes.
Modes, costums i indumentàries que van arribar a través del turisme.
Font: Hª del siglo XX.
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: El franquisme (I). La creació del Règim. Pervivència del nacional-catolicisme en la dreta. | EL CAVALLER DEL CIGNE
Retroenllaç: El franquisme (III). El final del Règim. | EL CAVALLER DEL CIGNE