El franquisme (I). La creació del Règim. Pervivència del nacional-catolicisme en la dreta.

FRANCOEl dictador Francisco Franco, responsable de la mort de centenars de milers de persones.

Avui es compleixen 40 anys de la mort del dictador que va ser responsable de centenars de milers de morts. El seu règim feixista ha estat l’únic que no ha sofert cap procés de condemna per la democràcia, castic per als seus col·laboradors ni reparació per a les víctimes. Ací no ha passat el que va succeir a Alemanya, Itàlia o Argentina. Els torturadors passegen tranquil·lament pels carrers, no es delicte fer apologia d’aquest règim genocida, es consenten honors civils, militars i eclesiàstics a la memòria de Franco ja siga en forma de missa o consentint que els guàrdies civils es facen fotos en l’estàtua del criminal a Melilla. Fins i tor el PP financia entitats que porten el nom de Francisco Franco amb els diners dels nostres impostes. Al jutge Garzón li va eixir molt car intentar instruir una causa general contra el franquisme. Ja no és jutge, el van fer fora. Encara tenim el monument del Valle de los Caídos, autèntica piràmide on van ser enterrats el feixista José Antonio, el dictador Franco i combatents dels dos bàndols. Els del bàndol republicà hi són en contra de la voluntat de les seues famílies. Els seus cadàvers van ser segrestats i conduïts junt als del seu assassí.

Arias Navarro i el seu panegíric feixista. Poc abans el dictador va firmar les seues darreres penes de mort.

La Transición va consistir en què els franquistes canviaven de jaqueta i els demòcrates deixaven impunes als torturadors i assassins franquistes. També caigueren en una amnèsia repugnant consentint que milers de republicans encara estiguen enterrats en cunetes o llocs semblant. El PP i Ciudadanos voten en contra de les propostes de desenterrar els morts en municipis i autonomies. L’Estat no se’n va càrrec de res. Zapatero va traure la Llei de la Memòria Històrica, però va quedar-se curta i mai no s’aplicà del tot. En les esglésies encara hi poden veure lloses amb una creu i un rètol: “Caídos por Dios y por España” i la relació dels seus caídos, En determinats col·legis i altres edificis encara hi troben escuts franquistes i crucifixos.

Després de les darreres eleccions locals, els governs nous d’esquerra intenten complir aquesta llei eliminants plaques de feixistes en el carrer i, en general, llevant símbols feixistes en vies públiques, cosa que no és senzilla ja que són amenaçats de diferents maneres pels feixistes actuals. Els republicans supervivents no han estat homenatjats ni pel PP ni pel PSOE com sí que ha passat en qualsevol país democràtic que haja sortit d’alguna dictadura. Els supervivents del camp de concentració de Mauthausen han estat oblidats encara que Jorge Semprún – que hi va ser – fou nomenat ministre de Cultura per Felipe González; en canvi, els falangistes que participaren el la División Azul segueixen cobrant una pensió per haver format part del exèrcit alemany (Wehrmacht)  durant el nazisme. En una televisió, un polític o periodista de dretes, moralment rebutjable, va dir amb sorna més o menys: “Estos de la Memoria Histórica lo que quieren es cobrar” o “Estos de la MH solo se acuerdan de su padre para cobrar.” Les víctimes pròximes al seu ideari fa dècades que cobren. Com sabem, per al PP hi ha víctimes i víctimes; les seues estan protegides plenament contra mofes o burles mentre que ells se burlen i mofen de totes les altres víctimes. Vergonyós.

franco-nacionalcatolicismoNacionalcatolicisme.

a) LA CREACIÓ DEL FRANQUISME

Fonaments ideològics, socials i polítics

El nou règim instaurat en 1939 va tenir des d’un principi uns fonaments ideològics molt clars:

Concentració del poder polític en Franco. La “adhesión inquebrantable” al Caudillo va ser l’element clau de tot l’edifici polític del franquisme.

Anticomunisme. Aquest factor va ser clau des de l’inici de la guerra civil. La guerra freda entre EUA i la URSS dese 1945 va fer que el règim franquista reforçara encara més aquest aspecte per a ser acceptat en el món occidental.

Antiparlamentarisme i antiliberalisme. El franquisme sempre es va mostrar contrari a les llibertats polítiques.

Nacionalcatolicisme. L’Església va ser la gran legitimadora de la dictadura franquista. A canvi va dominar la vida social i l’educació. Una estricta moral catòlica en la vida pública i en la privadaes va imposar en el país.

Defensa de la “unitat de la Pàtria”. Negativa a qualsevol autonomia política de les regions i foment del castellà com a única llengua espanyola. La prohibició de les altres llengües peninsulars va ser estricta en els primers moments per a, posteriorment, evolucionar cap a una certa tolerància.

Tradicionalisme. La idea d’Espanya que va defensar la dictadura es va basar en arrels històriques sovint adulterades (La Reconquesta, l’Imperi, Defensa del Catolicisme)

Militarisme. Preponderància social de l’estament militar (desfilades, uniformes, himnes, bandera…)

Trets feixistes: símbols i uniformes, exaltació del Caudillo, violència com a mitjà polític. Els aspectes externs més comprometedors (salutació feixista) van ser atenuats després de la derrota d’Hitler i Mussolini en 1945.

francofalangistaFranco amb l’uniforme de FET de las JONS.

Les bases socials de la Dictadura

Franco va assentar el seu nou règim en:

L’oligarquia terratinent i financera que va recuperar la seua hegemonia social i va ser la gran beneficiària de la política econòmica intervencionista del règim.

Classes mitjanes rurals del Nord i Castella que estaven sota una forta influència de la religió catòlica.

La major part de les classes mitjanes urbanes i de les classes treballadores amb prou faenes van recolzar a la dictadura. En els primers anys de la dictadura, la repressió sistemàtica, la misèria i la desmoralització després de la derrota van impedir que aqueixa falta de suport es concretara en oposició al règim.

La situació va canviar en els anys seixanta. El desenvolupament econòmic va fer que el règim comptara amb major consens social entre les classes mitjanes i treballadores, encara que al mateix temps la tímida liberalització del país va propiciar el desenvolupament de l’oposició.

Les bases polítiques del règim

La dictadura va basar els seus sistema polític en l’estricta prohibició dels partits polítics, unida a una brutal repressió contra els qui havien recolzat a la República. En 1937 s’havia establit el partit únic, la FET de les JONS, que va venir a denominar-se el Moviment Nacional.

No obstant açò, dins del règim, sota una completa subordinació al Caudillo va haver-hi diferents famílies polítiques, és a dir, grups amb diversa sensibilitat política que van tractar d’influir en les decisions preses per Franco:

Falangistes

La Falange no tenia res a veure amb el xicotet grup feixista creat per José Antonio. Ara els falangistes es trobaven integrats en el partit únic sota el lideratge absolut de Franco.

La seua principal funció va ser el control de la vida social i econòmica del país a través de diverses institucions del règim: el Front de Joventuts, la Secció Femenina, i l’Organització Sindical.

La Falange va jugar un rol important en els primers moments de la dictadura. Després de la derrota de les potències feixistes de l’Eix en 1945 va passar a tenir un paper més secundari.

Militars

Els militars van tenir prestigi i poder polític, però van estar completament subordinats a Franco. Algun dels més importants col·laboradors del dictador, com Carrero Blanco, van ser militars.

Catòlics

Molts quadres i dirigents de la dictadura van procedir d’institucions religioses com el Opus Dei. Després del Concili Vaticà II distanciament entre la dictadura i part de l’Església

Monàrquics

Després del final de la guerra, els carlistes van jugar un paper secundari, desapareixent com a força política rellevant.

Malgrat que Franco es va negar a cedir la prefectura de l’estat a Don Joan de Borbó, fill d’Alfonso XIII i pare de Juan Carlos I, molts monàrquics van col·laborar amb la dictadura, especialment en els primers anys del règim.

En la pràctica, totes aquestes famílies van tenir un paper secundari Franco sempre va impedir que algú acaparara massa poder i va cercar un equilibri que garantira el seu poder omnímode.

La institucionalització del règim: les lleis orgàniques

El dictador, que concentrava tot el poder, va assumir la funció constituent. A poc a poc el règim va ser aprovant diverses Lleis Orgàniques, que van configurar el que es va venir a a cridar les Lleis Fonamentals del Moviment:

Fur del Treball, 1938

Prohibició dels sindicats lliures. Seguint el model feixista, l’Organització Sindical es va configurar com el sindicat únic controlat per la Falange.

Llei Constitutiva de les Corts, 1942

Corts triades per sufragi indirecte basat en diverses corporacions: la família, el municipi, i el sindicat. En la pràctica, eren unes eleccions totalment fraudulentes i els representants triats eren els que desitjava el règim.

Fur dels Espanyols, 1945

Teòrica declaració de drets i deures impregnada de la mentalitat tradicionalista i catòlica. No va suposar cap reconeixement real de drets polítics o socials.

Llei de Referèndum Nacional, 1945

Aquesta llei permetia al Cap de l’Estat convocar plebiscits perquè el poble, en un marc d’absència de llibertats, confirmara una llei.

Llei de Successió a la Prefectura de l’Estat, 1946

Espanya va ser declarada “regne” i Franco es va reservar el poder de proposar el seu futur successor. Aquesta llei va constituir una gran decepció per als monàrquics que somiaven amb que Franco propiciara la volta al tron dels Borbó.

Fam i repressió de la postguerra

Els anys quaranta i fins a ben entrats els cinquanta van ser els “Anys del fam”:

Racionament dels aliments.

Extensió del mercat negre de tot tipus de productes. El “Estraperlo” es va convertir per a molts en l’únic mitjà per a adquirir béns necessaris i per a uns pocs en la forma d’enriquir-se ràpidament.

Corrupció generalitzada. La vida social es va basar en la “recomanació”, a tenir contactes amb els buròcrates del règim que facilitaren la dura vida de l’època.

Repressió

La Llei de Responsabilitats Polítiques de 1939 va ser l’eina jurídica utilitzada per a la dura repressió que va arribar al final de la guerra. El nombre de presoners polítics va ser tan gran que es van haver d’habilitar camps de concentració al llarg de tot el país. Les execucions es van explicar per desenes de milers.

La repressió de la postguerra va propiciar un clima de terror generalitzat entre gran part de la població. Especialment en les ciutats, les zones industrials i el sud del país. Aquest terror explica la feblesa de l’oposició durant anys.

La Política Exterior

Serrano Súñer con Himmler en BerlínSerrano Súñer amb el nazi Himmler a Berlín

L’aliança amb les potències feixistes durant la Segona Guerra Mundial.

El 7 d’abril, recentment acabada la guerra, Franco va fer pública la seua adhesió al Pacte Antikomintern, l’acord anticomunista que associava a l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i Japó. A l’octubre de 1940, després de la invasió nazi de França, va tenir lloc l’entrevista entre Franco i Hitler que a punt va estar de ficar al nostre país en el conflicte mundial. Finalmente no va anar així. Hitler no va acceptar les ambicioses pretensions de Franco sobre el Marroc francès i la incorporació a la guerra d’un país exhaust no era de gran interès per a l’Eix. No obstant açò, per a mostrar el seu suport a les potències feixistes, Espanya envie a la División Azul a lluitar al costat de les tropes nazis en el front rus.

Las derrotes de l’Eix van fer que, a partir de 1942, Franco començara un cautelós gir en la seua política internacional cercant la conciliació amb els països aliats. La destitució del seu cunyat Serrano Súñer, excessivament germanòfil per als nous temps mostra aquest canvi d’actitud.

L’aïllament internacional i els canvis dins del règim

En 1946 l’Assemblea General de les Nacions Unides va votar contra l’ingrés d’Espanya. La dictadura de Franco era considerada aliada de les potències feixistes recentment derrotades. A aquesta condemna internacional van seguir anys d’aïllament econòmic i polític, encara que EUA tractava de no trencar completament amb un règim que podia ser el seu aliat en la recentment iniciada guerra freda. Malgrat açò, Espanya no va rebre cap ajuda del Pla Marshall, ni va ser admesa en l’OTAN.

Mentre, la dictadura va tractar de llavar la seua imatge internacional, reduint el protagonisme dels falangistes i de tots els símbols (salutació feixista…) que recordaren a les potències de l’Eix. Paral·lelament, els catòlics obtenien major presència en la dictadura. El suport de la Santa Seu era essencial per a eixir de l’aïllament internacional.

pactosmadrid1953Acords Franco / EEUU de 1953.

La fi de l’aïllament: l’acord amb els EUA

Es pot afirmar que l’inici de la guerra freda va salvar el règim de Franco. L’hostilitat cap a la URSS va provocar un gir en la posició internacional nord-americana. A l’interior eren els temps de la histèria anticomunista propiciada pel senador McCarthy. En 1950, l’ONU, a instàncies d’EUA, va recomanar la fi de l’aïllament diplomàtic d’Espanya. En 1953 es van signar els Acords bilaterals amb els Estats Units, que van permetre la instal·lació de bases militars nord-americanes a Espanya a Torrejón d’Ardoz, Zaragoza, Morón i Rota. A canvi Espanya va rebre una ajuda econòmica nord-americana no comparable a la qual van rebre altres països europeus amb el Pla Marshall. També en 1953 es va signar el Concordat entre Espanya i la Santa Seu. Finalment, gràcies al suport nord-americà, Espanya ingresse en l’ONU en 1955.

Eisenhower y Franco en 1959El president americà Eisenhower i Franco en 1959

L’exili després de la guerra civil

Denominem exili a l’eixida forçada d’un país per raons polítiques. Espanya desgraciadament és un país de grans exilis (Jueus en 1492, Moriscs en 1609, Afrancesats en 1814) L’exili republicà provocat per la guerra civil va ser el major de la nostra història.

Iniciat ja durant la guerra (30.000 “xiquets de la guerra” enviats des de la zona nord a França, GB, Bèlgica o la URSS), va tenir el seu apogeu en la fugida a França de més de 500.000 persones (més del 2% del país) després de l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit de Franco. Altres 15.000 van aconseguir fugir a Algèria des dels darrers ports del Mediterrani en ser ocupats pels franquistes.

En els mesos subsegüents, més de 300.000 van retornar i van haver de patir les represàlies del règim franquista. La resta de l’exili va viure en general una vida molt atzarosa. Alguns es van enrolar en la Legió Francesa i van lluitar contra l’Eix durant la fase final de la guerra, uns altres van ser atrapats a França per la invasió nazi i van ser enviats a camps de concentració (Mauthausen), uns altres van arribar a la URSS i van viure les penalitats de la dictadura de Stalin i la segona guerra mundial, uns altres, els més afortunats, van arribar a Mèxic on van constituir una poderosa i influent colònia espanyola. La majoria va romandre a França, alguns van ser tornant al país segons es va ser minorant la repressió del règim, uns altres van romandre en el país veí i van tirar arrels allí.

Antonio Machado

Antonio Machado

El problema d’aquest exili no solament va ser el drama humà de centenars de milers de persones, també va ser la pèrdua per al país d’una part molt important dels seus intel·lectuals. Rafael Alberti, Manuel Altolaguirre, Francisco Ayala, Pau Casals, Rosa Chacel, Luis Cernuda, Jorge Guillén, Juan Ramón Jiménez, Pedro Salinas, Claudio Sánchez Albornoz, Ramón J. Sender, María Zambrano… En estudiar els personatges més destacats de la literatura, la ciència històrica, la música, la filosofia d’aquest període, podem veure que molts dels més destacats intel·lectuals del país es van veure forçats a viure fora d’Espanya. Alguna cosa similar va ocórrer amb la ciència, el premi Nobel Severo Ochoa va ser un altre dels milers d’exiliats que va perdre el nostre país.

Font: Hª del siglo XX.

pàgina següent →

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El franquisme (I). La creació del Règim. Pervivència del nacional-catolicisme en la dreta.

  1. Retroenllaç: El franquisme (II). Consolidació del Règim. | EL CAVALLER DEL CIGNE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s