L’home que assassinà la seua corbata. (Relat per a adults. Entre la vida i la mort, el sexe explícit com a justificació filosòfica de l’existència.)

inglesesingleses

Oficinistes britànics amb bombí, corbata i paraigua.

Introducció: En certa manera aquest relat recorda les històries del Marqués de Sade ja que condemna la vida que se suposa que és virtuosa, dedicada al treball i a obeir l’autoritat. El seny. I es postula a favor de la disbauxa, del desordre, de l’al·lèrgia al treball i a l’autoritat. La virtut és una estupidesa que ens volen fer empassar per a dominar-nos. No hi ha res millor al món que el sexe carnal sense fre i sense compromisos. Solament la voluptuositat justifica la nostra vida perquè després d’aquesta no hi ha una altra. De l’única cosa que hem de penedir-nos, diu Sade, és de no haver tingut més aventures amoroses, és a dir, més sexe carnal, que es la passió més forta que som capaços d’experimentar per sentir-nos vius. El Marqués és un filòsof revolucionari radicalment ateu i anticlerical.

Partint d’aquests pressupostos, he redactat aquest relat, protagonitzat per un home gris que vol deixar de ser-ho, John Smith. L’he dividit entres parts: Vida, passió i mort, imitant les hagiografies, és a dir, un tipus concret de biografia conegut com a Vides de sants escrites per a fomentar la virtut. Jo he pretés tot el contrari: en lloc de mel·liflus miracles, tòrrides escenes de sexe carnal explícit que algú considerarà pornogràfiques, però que jo considere naturals i versemblants, tot el contrari dels disbarats que podem llegir en les vides de sants.

despertador

El despertador, petit dictador que controla la nostra vida.

Vida: monòtona, avorrida i gris.

Com cada dia el despertador sonava quan encara era de nit. John Smith es desperta amb cara de son i es dona una dutxa. Després de vestir-se desdejuna el mateix que tots els dies. Mira el rellotge i s’afanya a acabar el cafè amb llet. Viu a 50 Km. de Londres, on treballa d’oficinista. Com altres commuters, agafarà el metro i empalmarà amb el tren. Es passa bona part del dia traslladar-se. Si poguera, llogaria un pis més a prop, però els lloguers són massa cars per a ell.

Vesteix de manera ben convencional amb un vestit entre negre i gris, jupetí, corbata i barret. En una mà hi porta el paraigua -quasi tots els dies plou – i en l’altra, un maletí amb les seues coses. Mai no li falta alguna cosa per a llegir. Ja el tenim en el seu seient sense ningú que li emprenye– de moment – al seu costat. Molts dels viatgers porten els ulls tancats. John, obri el maletí i trau un fullet de viatges pel Mediterrani. Es queda absort mirant el sol en una pàgina on diu «Grècia». Encara és de nit camí a Londres.

plou

Londres plovent.

Odia el seu país més que res perquè té poca llum i massa boira. No li agrada la foscor. Fa un parell d’anys se n’anà de vacances a Nàpols. Quin plaer que sent en recordar-ho. Tanca el ulls i veu un sol esplèndid i una música de mandolina. Tant de bo s’hagués quedat allí i no haguera tornat a Anglaterra. A la ciutat meridional va conèixer una ragazza bruna i simpàtica amb qui va ballar al compàs d’una música seductora i dolça. Ara la taral·lareja… «Perdone, em fa el favor». Una donassa obesa que vol asseure’s al seu costat. Al cap d’un temps es dorm i es posa a roncar desfent-li el record d’aquella xica napolitana.

Ja hi han arribat. Encara li queden uns minuts per anar a peu a l’oficina. De sobte es posa a ploure. Amb cara de pomes agres obri el paraigua. Li emprenya la pluja. A Nàpols no va ploure ni un dia. Donaria qualsevol cosa per estar en una platja sota el sol mirant la mar. A Londres comença a clarejar però la boirina tapa bona part de la claror.

Per fi arriba a l’oficina. Mecànicament fa el de sempre. Deixa el paraigua al seu lloc i es lleva l’abric i el barret que, amb 50 més i molt semblants, fan l’efecte d’estar en una botiga de roba. Engega l’ordinador i obri el programa de comptabilitat. Sobre la taula té una pila encara més alta que la del dia anterior de factures. La maleïda lletra que veu en la pantalla és extremadament petita, de manera que no s’hi veu bé. No hi ha manera de fer-la més gran. El cas és que si el resultat no és l’esperat, li toca tornar a començar de nou i rebre la cridada d’atenció del cap de servei, que és una persona que es fa d’odiar per tots perquè és l’espieta i delator del director de l’empresa, que és qui pot decidir si hi segueixes treballant donar-te un augment.

oficinistas

Oficinistes.

Smith no es podia concentrar entre tanta paperassa. Estava un tant atabalat, tant com per a picar de manera automàtica «Grècia» en el seu teclat. Si l’enxampaven seria amonestat; així que tornà al maleït programa de comptabilitat. Passades unes hores va sonar el timbre indicant el break. Va obrir traure del maletí el sandwich i el fullet de viatges. Va obrir-lo casualment per «Itàlia». Tancà els ulls i li vingué a la ment el viatge a Nàpols. Després del ball amb la ragazza anaren a prendre alguna cosa. Van beure una mica més del compte. Ella se li insinuà i ell se li acostà. Procurant no ser vist, li va posar una mà per darrere. El tacte fa ser ferm i prometia una vista esplendorosa. Decidiren anar a l’habitació de l’hotel. De nou sonà el timbre i John Smith tornà a la realitat. Va guardar el fullet i l’esmorzar, que no havia ni tocat. Res, a treballar tocaven i seria millor prestar atenció a la feina i aplicar-s’hi, ja que anava endarrerit i l’odiat cap de servei sempre estava a l’aguait.

Quan faltaven vint minuts per acabar la jornada el cel es va enfosquir encara més, se sentiren uns trons i es va posar a ploure a bots i barrals. «Quin clima! Quin país! N’estic fart!» va pensar Smith mentre es posava l’abric i el barret. Va eixir i obrir el paraigua. Els empleats semblaven formiguetes en fila caminant cap l’estació del tren. Un colp de vent li va trencar el paraigua en doblegar-lo al revés. John va intentar arreglar-ho, però debades. Molt emprenyat el va tirar el el primer contenidor que va trobar.

lluvia1

Més pluja.

Per fi arribà a l’estació. Estava completament xop a pesar de dur abric. Tot per culpa seua perquè mira que li havien dit que es comprara una gavardina. Tots en duien una i li desagradava parèixer una formiga en un formiguer. No volia anar vestit com els altres, ni menjar el mateix, ni dir el mateix, ni pentinar-se igual… volia ser diferent, ell mateix. Això feia que semblara poc sociable i de pocs amics. I era la veritat. No tenia amistat amb ningú de l’oficina i això que hi portava treballant anys. Per fi estava en sa casa. Es va llevar la roba banyada i va posar-se’n de seca. Pensà veure la tele mentre es menjava el sandwich del matí i alguna peça de fruita. Anuncis, sempre anuncis. Anava a canviar de canal que va aparèixer en la pantalla publicitat d’un creuer per la Mediterrània.

xica

Xica napolitana.

El seu cervell va desconnectar i tornà a evocar el seu ja llunyà per a ell viatge a Nàpols. Pujaren a la seua habitació de l’hotel. L’aire condicionat no funcionava, cosa que a ell, que venia del fred britànic no l’importava gens ni mica. Els seus cossos es buscaren i es fongueren en un bes llarg i profund. Mentre ell jeia en el llit, ella començà a llevar-se la roba al compàs de la música que eixia del fil musical. Començà pels shorts ajustats que duia sobre unes bragues blanques plenes de lunars rosa. Estava tan sexi que l’anglès pensava que no podia esperar més.

Anava a alçar-se quan la xica, múrria, li va dir: «Aspetta, ragazzo.» Valgué la pena esperar. En un tres i no res el seu pubis va quedar com un jardí florit que prometia delit. Va girar-se lentament mostrant unes natges fermes i ben fetes que eren un plaer per a la vista. John tenia una erecció que no podia dissimular. Finalment es llevà el top i, mare meua, quines mamelles tan belles, ni massa grans ni massa petites amb els mugrons apuntant cap amunt. John no trigà ni trenta segons en llevar-se la roba. La boca de la xica buscà el seu penis que estava roig de la tensió. No va poder evitar tindre un orgasme sense haver satisfet a la xica. Feia molt que ja o podia més. «Scusi.» li va dir. «Tranquillo, dopo.» li féu ella i es gità al seu costat.

Un tro el va fer tornar a la realitat. Llevà la tele, posà música napolitana i per fi dinà. Tenia una idea en el cap, però no volia fer-li cas. Era una idea boja impròpia d’un home assenyat com ell. Acabà les postres i anà a la cuina a fer-se un té. Va asseure’s en la cadira mentre es feia i com si fos un flaix tornà a en recordar-se de la ragazza. Passat un temps ja estava en forma. Començà mossegant-li les orelles i va seguir baixant pel coll els pits, el ventre i… el sexe. Ella gemegava de plaer. Aleshores la va penetrar lentament, sense presses, fent durar la cosa fins que els dos arribaren a l’èxtasi. Descansaven i de nou acudien a la crida de Venus, la deessa de l’amor.

La tetera començà a xiular. El té se’l prengué en el sofà. De sobte va pensar que sí, que la idea que li estava rondant el cap era un somni que podia fer realitat. Poques coses li agradaven de la seua vida i del seu país. Ell volia sol i passions intenses. Estava fart del programa de comptabilitat, dels seus companys de treball, de la pluja, de la corbata, d’alçar-se de nit, de tot. Decidit. Ell vivia a soles i solament li quedaven una familiars tan llunyans que solament els veia en els funerals. Ho deixava tot per a sempre. Tenia un bon grapat de diners estalviats. Com que a penes eixia no gastava massa. La casa era seua. Herència de pares i avis. La vendria i trauria tots els diners del banc.

Amb això podria viure uns quants anys en alguna petita illa grega. No necessitaria gran cosa. Una habitació modesta, menjar coses apetitoses, tal volta exòtiques i no la porqueria que menjava en sa casa. Bons vins, que a Grècia són molt més barats i que a Anglaterra no es podia permetre. Aquest és un país càlid i molt econòmic. Alçar-se de dia i tindre tot el temps que vulgues per a desdejunar. Una delícia. Passejar per vora mar, prendre el sol, nadar en la mar. Xiques nues o en top-les de tot el món en l’estiu. Segur que trobaria unes quantes com la ragazza napolitana, obertes, simpàtiques i ardents; tot el contrari de les angleses que semblen fredes com el gel, tan serioses i tan poc amistoses. Mai no va passar-ho millor que amb aquella italiana. Però hi havia una cosa en què no volia pensar i era què faria quan se li acabaren el diners. Tenia clar que se n’anava per a no tornar-hi mai més. Ho sabia però no volia calfar-se el cap. Solament podia fer una cosa…

Mentre trobava comprador per a la casa va seguir anat a treballar. El despertador, la nit, la dutxa, la corbata, el metro, la dona obesa, l’oficina, el maleït programa de comptabilitat i el recomanat del director espiant a tort i a dret. N’estava fart. Als sis mesos per fi li va eixir un comprador disposat a pagar l’exagerada quantitat de diners que va demanar. Es tractava d’una immobiliària que hi volia construir oficines per a una multinacional americana. Feren els papers, agafà el taló i se n’anà.

plaja egeo

Plaja de l’Egeu.

Passió: mar blava, sol radiant i sexe sense complexos.

En el banc, va ingressar el taló. Li van oferir tota classe de productes d’inversió i d’estalvi, però ell solament volia posar tots els diners en un compte i una targeta per poder anar traient-los en l’estranger. Va anar a una agència de viatges. Va demanar el primer vol cap a Grècia i un hotel en una illa del país on arribaria amb vaixell. L’avió cap a Atenes eixia en quatre hores i la destinació era una petita illa de l’Egeu. No volia quedar-s’hi ni un segon més. Així que agafà un taxi directe a l’aeroport.

Durant el vol, John Smith se sentia com un xiquet que estava fent una entremaliadura. Per primera vagada en molt de temps somreia. Deixava tot l’anterior darrere i per a sempre. Amb els diners que tenia podria viure anys i anys. No va trigar massa a arribar a Atenes. Ja no anava vestit d’un negre grisenc o d’un gris que tirava a negre. Portava una camisa estampada de molts colors vius i intensos amb palmeres tropicals; uns pantalons blancs, una gorra pròpia d’un jovenet i unes sabatilles multicolors. El seu aspecte era un tant còmic, certament,  però alegre i ple de vida; res a veure amb la seriositat gris britànica.  No li calia cap paraigua. On anava no plovia mai.

Anà passejant cap el port per gaudir del clima i del paisatge. Mentre arribava el vaixell que havia de portar-lo a l’illa va seure en una terrassa i va demanar un combinat de diversos licors dolços que li saberen a glòria. A embarcar! Quin espectacle! La imatge semblava oposada a la del vaixell de Mort en Venècia que conduïa al Lido, eixa platja tan meravellosa on va morir el protagonista a ple sol, però que el dia del primer viatge semblava tan lúgubre com si estiguera anunciant una mort.

illes egeu

Illes de l’Egeu.

L’illa era preciosa i més bé petita. Solament tenia un hotel; res de l’altre món però confortable tal i com volia l’anglès. L’arenosa platja que s’estenia a la porta de l’hotel estava plena de gent però no de gom a gom. Això era perquè les seues platges eren paradisíaques i acudien turistes de les rodalies, fins i tot d’illes properes. Li va cridar l’atenció l’arribada d’una barca amb una família jove tots nus des del pare a la filla xicoteta. L’illa era nudista encara que cada qual anava com volia.

Anà a demanar les claus de la seua habitació. El recepcionista li explicà en perfecte anglès els horaris del menjador i una cosa molt interessant. Cada dia arribava una embarcació mitjana amb passatgers d’Atenes i se n’anava de tornada amb gent de l’illa. També hi havia llanxes i barques de lloguer per visitar l’eixam d’illes properes. Estaven deshabitades i permetien l’experiència d’estar a soles si a un li venia de gust. Li donà la gràcies i pujà a la seua cambra. Es va quedar bocabadat. La vida era meravellosa. La mar tenia un color blau turquesa, i la sorra, ocre groguenc. Això sense contar la de dones nues estrangeres i desinhibides que posaven un punt d’humanitat a tan esplendorós paisatge. Es va deixar caure en el llit durant uns instants pensant que se sentia en la glòria.

Va dutxar-se i es posà unes bermudes. No calien xancles perquè no hi havia pedres. Va prendre cadira en la terrassa i va demanar un combinat ben fred i se’l va beure mirant cap a la mar. Pràcticament era l’únic que no anava nu. Però de moment no li apetia llevar-se les bermudes. Durant uns dies passava així el temps. La terrassa, la platja, el menjar.

Per fi John Smith es va decidir. Va llogar una barca i començà a remar fins que ja no podia més. Lligà l’embarcació a les roques, mirà a la dreta i l’esquerra i es llevà per primera vegada el banyador. La brisa marina l’acaronava entre les cames i va sentir una sensació molt agradable. És com si haguera conegut la llibertat natural. Va estirar-se en la tovalla panxa per amunt i amb el banyador es tapà el ulls. El sol era encegador. Es va quedar adormit una bona estona i es va posar a somniar. Era un malson. Ell estava completament nu mentre una corbata negra li pegava al cul com si fos un fuet fins que la va agarrar i estrangular. Tot just en eixe moment va despertar.

pelirroja caliente

Xica pèl-roja francesa. Marie.

Per a sorpresa seua va veure unes mamelles imponents al seu davant i va sentir: «Bonjour monsieur. Excusez-moi. Je pensais qu’il n’y avait personne.» Una jove francesa molt desenvolupada per a la seua edat hi havia aparegut com en un conte de fades. Devia tenir uns 18 o 19 anys, bon cul, una melena roja en el pubis i unes mamelles que destacaven sobre la resta. A més era bonica, molt bonica amb uns cabells rojos que li donaven un aire irreal. «Bonjour, comment vous appelez?», li va preguntar. «Marie, monsieur» li respongué. John intuïa que eixe anava a ser el seu dia. Li demanà que s’asseguera: «Asseyez-vous s’il vous plaît.» Com que no hi havia apenes lloc, va posar-se al seu costat, va dir «Avec plaisir», o siga, «amb molt de gust» i la natura féu la resta.

La xica anà directe al membre viril i començà a xuclar-ho com una professional de dalt abaix sense pressa. Aleshores va posar els seus atributs de manera que el penis va quedar rodejat per carn fresca. John estava a punt de tindre un orgasme, però féu un esforç. Ella es posà a quatre potes i li la ficà per darrere. Després canvià la postura i mentre la besava li la ficava pel cony fins que ella va gemegar de plaer. Aleshores ella es posà de genollons i ell dret mentre es masturbava davant la seua cara. Ella obria la boca i treia la llengua fins que ell es va córrer en la seua boca de nina. De comiat, amb la boca plena del líquid viscós li la tornà a xuplar. Quin plaer més gran! Finalment, va deixar que el semen baixara a les malletes i començà a fregar-se-les. John se n’adonà que aquesta xica encara en volia més, així que li obrí les cames i li va recórrer el sexe amb la llengua fins que va estar apunt i la masturbà amb els dits. Després descansaren un poc i es posaren a nadar. Marie era una estudiant de vacances. Hi estaria dues setmanes. Catorze dies de sexe diari fins que va partir. Ningú no li l’havia xuplada d’eixa manera – beneïda deessa francesa –  i mai no oblidaria els seus monumentals pits.

Mort: volguda i decidida  lliurement.

pena-segat 4

Penya-segat. Adéu.

I així va viure despreocupadament durant vint anys fent el que volia a cada instant. A Anglaterra sempre li passava alguna cosa. Quan no estava refredat li feia mal el ventre. En l’illa mai no va agafar cap malaltia; tan sols havia anat a l’òptic quatre o cinc vegades fer-se unes ulleres. Precisament quan va pagar les darreres va veure aterrit que això s’acabava. No li quedaven diners. Feia anys que sabia què havia de fer. Havia jurat no tornar al país de la pluja i la boira; mai més no es posaria una corbata. No era creient. No tenia por a l’infern. Era totalment racional. «Si no pots viure tria una manera de morir», va dir-se a sí mateix.

Però passava una cosa amb què no contava. Abans era un home gris i trist que vivia per inèrcia. Vint anys després en l’illa l’havien transformat en una altra persona. Havia aprés a gaudir de la seua existència. Què podia fer. La vida que havia dut en el seu paradís costava diners i ell ja no li’n quedaven. Tenia seixanta anys. Ningú no li donaria treball. Els amos antics de l’hotel sí que ho haurien fet perquè el coneixien, però els d’ara eren nous i desconeguts per a ell. No tenia alternativa. Sols se li acudia anar a Atenes i convertir-se en un lladre, un captaire o un d’eixos que rebusquen en els contenidors del fem i fumen les burilles que altres havien tirat a terra. No, no estava disposat a això.

Feia la tira d’anys va tenir un somni un apareixia una corbata d’oficinista de color negre grisenc. Era una premonició. Sigil·losament, va acostar-se a la bugaderia i va veure una corbata com la seua, símbol del seu treball mecànic i gris. Se la va ficar en la butxaca i agafà el camí de la figuera del penya-segat. Se la ficà al voltant del coll i s’enfila fins a una branca que pareixia forta. Va tensar el nus i es llançà al buit amb tan mala sort que la branca va trencar-se i va caure a terra. No importava, sabia què fer, millor dit, això creia.

Semblava un boig  que es movia maquinalment. Va traure la seua navalla i va travessar amb ella la maleïda corbata grisenca o negra, i de sobte, va retrocedir vint anys, quan era de nit, sonava el despertador, es posava la corbata, agafava el tren i sempre plovia. Fins i tot va veure la dona obesa que seia al seu costat. La brisa marina li refrescava la cara. Havia arribat el capvespre, era quasi de nit. I féu l’únic que podia fer. Es va llançar pel penya-segat mentre mirava la mar i pensava en dos moments de felicitat que van ser molt fugaços: la xica napolitana i la franceseta, Marie. Mai no va oblidar-les. Eren la justificació de la seua vida.

dona guapa«Respectem eternament el vici i no combatem sinó la virtut». Marquès de Sade.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Relat per adults, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s