Òperes inacabades de Wagner relacionades amb la Revolució Francesa: L’astúcia dels homes és major que la de les dones. La núvia noble (II).

peterbassettL’australià Peter Bassett és escriptor, locutor i presentador d’òpera, en particular de les obres de Richard Wagner. És l’autor d’aquest article que he traduït a partir de la versió original en anglès.

Així doncs, què va fer Wagner amb aquest vell conte de Les mil i una nits? En primer lloc, va traslladar l’escenari de Bagdad a una no identificada «gran ciutat alemanya». La botiga la va transformar específicament en una joieria i al jove el va anomenar Julius Wander. En la versió de Wagner la jove del vel es va convertir Leontine i l’equivalent al Jutge Cap de Bagdad is el Baró von Abendthau, un veritable dignatari de família vanitosa que està desesperada per casar la seua filla lletja Aurora amb qualsevol de rang social comparable. Julius persuadix el Baró que ell és la persona indicada per la seua condició (encara que no és veritat) i obté el consentiment per a casar-se (ell creu, amb Leontine) que es du a terme poc després. Durant la cerimònia, Julius descobreix que li han encolomat l’horrible Aurora, i després apareix Leontine entre els convidats per burlar-se del nuvi desventurat. Aurora és la cosina de Leontine. Julius es desespera.

Wagner va descriure el que va passar després en els següents termes:

«La bella dama torna ara al desesperat nuvi per a complaure’s de la seua tristesa i li promet que l’ajudarà a eixir del seu terrible matrimoni si lleva el lema del rètol. En aquest punt, abandoní l’original i vaig continuar així: El furiós joier està a punt de fer caure l’ofensiu rètol quan una curiosa aparició el porta a interrompre el que estava fent. Apareix un entrenador d’óssos en el carrer fent ballar la seua maldestra bèstia. Tot d’una reconeix son pare [dit Gregor] de qui es va separar per vicissituds del destí. Suprimeix tot signe d’emoció ja que en un tres i no res se li acut un estratagema pel qual podrà fer servir aquest descobriment per alliberar-se de l’odiós matrimoni amb la filla del vell esnob. Convenç el domador d’óssos perquè acudesca eixa nit al jardí on les cerimònies de compromís se celebraran davant un selecte grup d’invitats. Per a la seua jove adversària, però, anuncia la seua intenció de deixar penjat el rètol de la seua botiga per més temps, ja que espera  poder justificar-lo.

Després que el contracte matrimonial – que conté un fum de títols falsos que ell mateix s’ha atorgat– ha estat llegit als presents, que són – com jo he concebut – l’elit dels aristòcrates francesos emigrats durant el període revolucionari, se sent el xiulit del domador d’óssos que hi entra amb la seua bèstia balladora. Enfurismats per aquest espectacle de mal gust, els atònits aristòcrates se senten realment indignats quan el nuvi, ara mostrant lliurement la seua emoció, cau en braços del domador d’óssos i proclama en veu alta que és son pare perdut durant molt de temps. La consternació dels aristòcrates creix encara més quan l’ós abraça l’home que suposen tenir noble pedigrí. L’ós és realment el seu germà [anomenat Richard] que, després de la mort de l’ós real utilitzat en les actuacions, ha permès a la parella pobra seguir guanyant-se la vida de l’única manera que saben posant-se la pell de l’animal mort. El sobtat descobriment dels seus orígens humils dissol el matrimoni a l’instant.»

Leotine cau en braços de Julius, saluda la seua astúcia i suggereix que la inscripció de la botiga es quede com està. Ella és, es podria dir, fins i tot més astuta que la seua equivalent oriental perquè permet que Julius crega que ha guanyat en el seu petit joc d’enginy, com qualsevol dona victoriana astuta faria.

Geyer ppppLudwig Geyer, padrastre de Wagner. En el llibret hi apareixen elements autobiogràfics.

Sembla probable que alguns dels noms siguen autobiogràfics: Julius Wander, per exemple, és presumiblement el germà major del compositor Julius Wagner, que es va formar com a orfebre i havia tornat recentment de França. Richard, que es posa dins de la pell de l’ós, és indubtablement el mateix compositor. Aquest director precàriament empleat als seus vint-i-pocs anys, acaçat pels creditors i sempre en estat d’alerta, probablement sentiria un irònic plaer comparant-se a si mateix amb un ós ballarí. L’ós tornaria en l’acte primer de Siegfried. Com divertiria a Wagner aquesta idea!

Gregor és una referència codificada a Ludwig Geyer, padrastre del compositor i potser, com Nietzsche va suggerir maliciosament, pare biològic. Alguns comentaristes consideren que Wagner tenia dubtes sobre la seua paternitat, però això sembla poc probable. No només hi ha poques raons per a dubtar que el pare de Wagner era Friedrich Wagner com s’afirma Mein Leben, sinó que Geyer va morir quan ell tenia vuit anys. Karl Geyer, el gemà de Ludwig, per una altra part, era orfebre amb qui tant Richard com Julius Wagner havien viscut a Eisleben i de qui Julius va aprendre l’ofici. Si (i això no és cert en absolut) «Gregor» es correspon amb «Geyer», el partucular Geyer en qüestió segurament deu ser Karl, no Ludwig.

revo franMolts aristòcrates francesos van emigrar a l’estranger fugint de la Revolució. Wagners els inclourà en el llibret de La núvia noble, que seria musicat per un compositor bohemi Jan Bedřich Kittl.

Die hohe Braut (La núvia noble), basada en la novel·la homònima de Heinrich König, va ser planejada entre 1836 i 1842 com una gran òpera en cinc actes a la francesa. Una historia en què les passions romàntiques tenen lloc en un context de problemes històrics. Wagner va enviar el seu esbós en prosa a Eugène Scribe, llibretista de Meyerbeer a París, en la vana esperança que li donaria forma de llibret per al qual al jove desconegut Richard Wagner li demanarien que escrivís la música. D’aquesta manera, esperava entrar en l’escena de la capital francesa. Fins i tot va traduir el text al francès, però no va aconseguir res. Sense desanimar-se, va tornar a intentar-ho amb l’esbós en prosa de Der fliegende Holländer (L’Holandès errant), de nou sense fortuna.

Finalment, el mateix Wagner va escriure el llibret de Die Hohe Braut, que el va oferir almenys a dos compositors abans que un amic de Bohèmia, Jan Bedřich Kittlcomposà  la música amb un nou títol: Bianca und Giuseppe, oder Die Franzosen vor Nizza (Bianca i Giuseppe o Els francesos a les portes de Niça), estrenada en 1848. Ací que aquesta obra de Wagner com a llibretista no té música seua en absolut, però sí de txeca. Es tracta d’una de les òperes bohèmies de més èxit abans d’Smetana. Hi ha un enregistrament modern: Teatre Nacional de Praga. Jan Chalupecký. 2.003.

Wagner conta en Mein Leben que, després de les primeres representacions d’aquesta òpera amb llibret seu, un crític txec li va aconsellar que es dedicara a escriure llibrets i que no perdera el temps intentant composar música. Es comenta sovint la novetat que va suposar que Wagner escrivís els seus propis llibrets quan realment hauríem de parlar del Wagner dramaturg que va sentir la necessitat de composar la seua pròpia música.

Cal destacar que tots els seus avanços en la composició – que van tenir una profunda influència en la música occidental – van sorgir d’aquesta necessitat dramàtica. Va completar el text i la música de tretze òperes, però va deixar esbossos en prosa, arguments o llibrets per a altres quinze òperes més dels quals quatre van ser oferits a altres compositors.

Die hohe Braut (La núvia noble) està ambientada en els voltants de Niça en 1793 quan els exèrcits revolucionaris francesos conquisten la ciutat de la casa italiana dels Savoia. Anticipant-se a Tannhäuser, hi ha una escena per a un cor de peregrins que porten el cos de Brigitta, que havia acabat sa vida després de ser perseguida per haver-se enamorat del plebeu Sormano. Kittl, a causa de la censura, va diluir gran part del contingut revolucionari que inclou una cita de La Marsellesa. A Wagner li va molestar que canviaren el final i va demanar que fora retirat el seu nom.

Cada vegada tenia més clar que havia de controlar tant el text com la música, però encara era més gran la seua necessitat de tenir un punt de recolzament a Paris, centre del firmament operístic, i això va fer que es comprometera una vegada més, amb Holländer. No és estrany que, desil·lusionat per fi, va sentir que havia compromès el seu art en intentar, sense èxit, guanyar el suport dels homes que dirigien l’Òpera de París i de l’Académie Royale de Musique.

La força de la seua reacció, quan va arribar, dirigida a la creació musical francesa en general i a Meyerbeer i els seus associats en particular era, en gran mesura, auto-reprotxe i correcció excessiva. En 1861, quan es va posar en escena Tannhäuser a París, no hi havia ni una ombra de compromís. El rebombori va ser espectacular, però Wagner van eixir amb el cap ben alt. Va ser una gran lliçó d’autosuficiència.

 wagner-jueuSempre que en alguna obra de Wagner hi apareix un personatge malvat o ridícul hi ha que diu que és jueu o una caricatura de jueu.

PS. Antisemitisme ocult? Caricatures de jueus?

Barry Millington, en Felices famílies: un  Singspiel de Wagner redescobert  tradueix aquesta frase  enorm altes Geschlecht (enormously old lineage) segons l’autor d’aquest article, i que en català he traduït com enormement antic llinatge – com distinguished ancient race  (distingida raça antiga). Aquesta traducció és interessada i incorrecta d’acord amb el context, com ara veurem. El mot alemany Geschlecht és molt polisèmic i admet traduccions diverses. Efectivament pot ser raça, però també llinatge, sexe, genitals, gènere, estirp, casta, descendència, nissaga, generació, progènie, família, saga, etc. per recolzar la seua interpretació que el baró von Abendthau i els seus amics són caricatures de jueus.

En cap moment descriu Wagner al baró com a jueu i els aristòcrates emigrats francesos difícilment podíem ser jueus ja que l’emancipació dels jueus francesos havia estat un èxit notable de la Revolució. A més, els jueus no podien ser nobles o aristòcrates. Wagner sembla haver considerat el baró Abendthau com un snob d’un tipus convencional, preocupat per preservar la posició social de la seua família a qualsevol preu. El personatge equivalent del baró en el conte oriental del qual es va extraure la trama està de manera similar obsessionat amb la posició de la seua família.

 No hi ha, doncs, cap tipus antisemitisme més que en la ment de Millington. El que hi ha és una burla a determinats aristòcrates ridículs a l’estil del Figaro de Mozart o del Rosenkavalier de Richard Straus.

Font: Associació Wagneriana de Finlàndia, text en anglès, a partir de Peter Bassett.

← pàgina anterior

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s