Wagner, el meu compositor favorit.
L’òpera és teatre musical, per això hi trobem la màscara trista de la tragèdia i l’alegre de la comèdia. Jo m’estime més la tragèdia perquè el que busque en l’art és que m’emocione, que m’arribe, que em faça sentir. Les primeres òperes eren de tema òrfic, ja abans de Monteverdi, per tant el tema de la mort – culminació de la tragèdia – ja hi apareix. L’obra de Puccini i Wagner – els meus favorits, especialment i amb diferència el segon – està presidida per aquest mateix tema. La mort dels protagonistes és la cloenda tràgica de l’obra. Això no vol dir que també hi aparega la comèdia en el seu repertori; senzillament no m’atrau tant. Per exemple, Els mestres cantaires és l’obra del canon de Bayreuth de Wagner que menys m’interessa encara que té moments que em són molt atractius.
Encapçalen les meues preferències dos drames wagnerians: L’anell del nibelung i Tristany i Isolda. Considere que són les cimeres de l’èpica i la lírica del teatre musical respectivament. Puccini m’arriba a la fibra sensible, em fa plorar. Destacaria Tosca i Madama Butterfly, òperes que puc sentir o veure representar mil vegades sense perdre l’interès.
Tu sei morta. Orfeo. Monteverdi.
Un altre compositor de la meua preferència és Richard Strauss en obres avançades tipus Salome, Elektra o La dona sense ombra, és a dir, les tràgiques; en canvi les comèdies m’interessen menys tot i reconèixer que tenen moments excepcionals com passa amb El cavaller de la rosa. També són del meu gust òperes post-wagnerianes com ara Wozzeck, de Berg; La ciutat morta, de Korngold o El castell de Barba-blava, de Béla Bartók i Mort a Venècia, de Britten entre altres.
Escena final. Salome. R. Strauss. Nina Stemme.
Un cas a banda entre el compositors més representats és Mozart. Les òperes dapontianes em semblen plenes de bon humor i sàtira; El rapte en el serrall i – sobretot – La flauta màgica sempre em fan gaudir, cosa que no em passa amb l’òpera seriosa, com ara La clemència de Tit, que la considere avorrida i menor. Per acabar aquesta introducció dir que Rossini no m’agrada gens i de Verdi em quede solament amb una part mínima de la seua obra. No m’agrada del bel canto. Considere que Rossini es repetix a si mateix i que Verdi resulta poc convincent i xavacà massa sovint. També està la qüestió del llibret, que és fonamental. Ells dos italians abans citats no tingueren bons llibretistes a excepció del darrer Verdi que hi va comptar amb Boito. En el dilema entre parole o musica, ambdues són importants ja que estem parlant de teatre musical, o siga, paraula i música, sense oblidar-nos de l’escenografia i l’acció teatral.
Con onor muore. Freni. Domingo. Karajan. Madama Butterfly. Puccini.
Segons sembla, manifestar els gustos operístics pot ser motiu de disputa en segons quins llocs com passa amb el futbol. Mai no oblidaré quan en presentar-me en un bloc operístic vaig dir que m’agradava Wagner i no m’agradava ni Rossini ni el bel canto i que regidors com ara Bieito m’eren desagradables en extrem. Cansat de rebre tanta vara per part dels ofesos vaig plegar per no tornar-hi més. La veritat, a mi m’agrada molt Wagner i m’importa un rave si agrada o deixa d’agradar d’altri. Chacun à son goût, com és natural.
Liebestod. Tristan und Isolde. Wagner. W. Meier. Barenboim.
Escena de l’assassinat. Wozzeck: Dale Duesing, Marie: Kristine. Wozzeck. Berg.
Escena final. La ciutat morta. Korngold. Torsten Kerl. Angela Denoke. Korngold.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 