Ernst Röhm, era el cap de Hitler quan aquest era informador de l’exèrcit. Posteriorment seria una figura destacada del Partit Nazi i de les SA.
Al juny es va signar el Tractat de Versalles, pel qual es limitava l’exèrcit alemany a una força de 100.000 homes, el Reichswehr (Defensa Nacional). Per a mantenir-ho a resguard de les influències comunistes, es va crear una oficina encarregada d’investigar a les pròpies tropes per a detectar elements subversius, així com adoctrinar-les perquè es mantingueren allunyades de qualsevol temptació revolucionària. Aquesta unitat de l’exèrcit es denominaria pomposament Comando d’Intel·ligència, encara que els seus integrants exercirien un paper assimilable al d’un delator. Hitler va ser un dels seleccionats per a formar part d’aquesta unitat, després d’haver realitzat labors d’informador dos mesos abans a les ordres del capità Ernst Röhm, qui tindria més tard un paper destacat en el partit nazi.
Aqueix encàrrec va haver de significar un alleujament per a Hitler, ja que en aqueixos moments havia de sentir-se molt desorientat; una vegada acabada la guerra, havia quedat sobtadament fora de joc. Acostumat a la rígida vida castrense, res no li venia de gust menys que enfrontar-se de nou als reptes i vaivens de la vida civil, per aquest motiu haguera seguit en l’exèrcit. L’oficial al comandament d’aqueixa unitat, el capità Karl Mayr, afirmaria: «Quan el vaig veure per primera vegada, semblava un gos extraviat i cansat a la recerca d’un amo».
Hitler va ser un bon orador. L’exèrcit va encomanar-li conferències d’adoctrinament per a la tropa.
Hitler va assistir a un curs especial d’adoctrinament, impartit pel professor Karl Alexander von Müller. Seria aquest professor el primer que repararia en les aptituds d’Hitler per a l’oratòria. Després d’una de les seues conferències es va obrir un torn de debat, en el qual un dels assistents va començar a defensar als jueus emprant una llarga argumentació. Hitler va demanar la paraula i va arremetre contra ell, de tal manera que els presents, per aclaparant majoria, es van posar de la seua part. La intervenció de Hitler, l’arenga del qual va exaltar a tot l’auditori, va cridar poderosament l’atenció del conferenciant. Von Müller va parlar amb el capità Mayr per a assenyalar-li el gran orador que tenia entre els seus homes. Així, Hitler va ser enviat com a conferenciant a un regiment de Munic, on tots, inclòs Mayr, van quedar impressionats pel seu brillant acompliment.
L’èxit de Hitler com a alliçonador de les tropes el va portar a una missió especial anara de Munic, a un camp de trànsit en el qual els presoners alemanys que tornaven presentaven sòlides tendències comunistes que era necessari extirpar. Hitler va captar l’essència del descontentament dels soldats i va aconseguir redirigir-ho cap a aquells que havien donat la «punyalada per l’esquena» a la nació, als quals ell denominava «criminals de novembre». De retorn a Munic, va continuar amb els seus discursos en la caserna.
Hitler, que fins a aqueix moment s’havia sentit amargament infravalorat, va veure com per fi podia desenvolupar una tasca en la qual destacava especialment i per la qual obtenia el reconeixement que fins a aqueix moment se li havia negat.
Un altre dels objectius de la unitat en la qual estava enquadrat Hitler era investigar les organitzacions radicals que, al socaire del clima revolucionari, havien proliferat com a fongs en la capital bavaresa. La crisi de valors regnant havia provocat l’aparició de grups del més ampli espectre, des de comunistes a ultradretans passant per anarquistes, socialistes o nacionalistes.
Anton Drexler, un ferroviari, va fundar el Partit Obrer Alemany en gener de 1919, al que s’uniria posteriorment Hitler.
A la fi de l’estiu de 1919, a Hitler se li va encarregar acudir a una reunió d’un d’aquests grups de recent formació, el Partit Obrer Alemany (Deutsche Arbeiterpartie, DAP), constituït el 5 de gener de 1919 per un manyà ferroviari anomenat Anton Drexler, que era membre de la ocultista “Societat Thule“). Més tard se li van unir el periodista Karl Harrer – que seria elegit president – i el també manyà ferroviari Michael Lotter.
El DAP s’identificava amb el corrent nacionalista populista i racista coneguda com völkisch. A aqueixa primera reunió a la qual va assistir Hitler només van acudir 23 persones. Hitler va prendre la paraula durant el torn de debat, deixant una bona impressió segons un testimoni, però la seua participació va acabar ací. La reunió va haver d’impressionar-li ben poc perquè ni tan sols seria posteriorment esmentada en el seu llibre.
A Hitler se li va ordenar assistir a una altra reunió del Partit Obrer Alemany, a celebrar el 12 de setembre, en la qual tindria lloc una conferència titulada «Com i per què mitjans ha d’eliminar-se el capitalisme?», pronunciada per l’economista Gottfried Feder. La dissertació no va despertar el seu interès, ja que l’havia escoltat amb anterioritat en el seu curs d’adoctrinament. Quan va acabar, Hitler es va disposar a marxar, però alguna cosa el va moure a quedar-s’hi. En el torn de debat un professor es va mostrar partidari que Baviera se separara de Prússia; Hitler va intervenir llavors amb inusitada vehemència, d’una manera tan mordaç que el professor, aclaparat, es va veure obligat a «abandonar el saló com un canitx mullat».
Drexler va quedar impressionat per l’actuació d’Hitler. En acabar la reunió, va acudir a ell, regalant-li un exemplar de la seua autobiografia El meu despertar polític, un llibret d’unes quaranta pàgines a penes, i pregant-li que el llegira. A més, el va convidar a tornar a les reunions del partit quan volguera.
Emblema de la Societat Thule de caràcter racista, populista i pangermanista que patrocinà el DAP, futur Partit Nazi.
Les paraules de Drexler no havien causat cap efecte en Hitler, com ho demostra el fet que aquest no prestara cap atenció al llibre quan va tornar a la caserna. Encara que va passar aqueixa nit en blanc a causa de l’insomni, no se li acudí mirar l’opuscle fins a poc abans del clarejar. Per a la seua sorpresa, Hitler va quedar atrapat des de la primera pàgina. La seua identificació amb l’escrit per Drexler era tal que va assegurar: «Vaig veure la meua pròpia experiència reviure davant els meus ulls». Les idees exposades en l’escrit van quedar fixades en la seua ment, especialment l’expressió «nacionalsocialisme».
No obstant açò, com solia ocórrer amb Hitler, el seu entusiasme pels plantejaments de Drexler va decaure tan ràpid com havia brollat. Així, el va sorprendre rebre uns dies més tard una targeta postal en la qual se li notificava la seua admissió com a membre del Partit Obrer Alemany i se li convidava a una pròxima reunió del comitè. La primera reacció de Hitler va ser de perplexitat, ja que ell no havia sol·licitat afiliar-se a aqueix partit i, en tot cas, tenia pensat en el futur crear el seu propi. Quan es disposava a enviar una resposta rebutjant l’afiliació, «va poder més la curiositat» i va decidir acudir a la cita.
Les expectatives de Hitler eren altes, ja que en la missiva s’anunciava que acudiria a la reunió el president nacional. Però l’escenari que esperava a Hitler no podia ser més depriment. La reunió anava a tenir lloc en una cerveseria. Quan va arribar al local, Hitler es va dirigir a un menjador fosc i desert; a una taula situada al fons de la sala. Estaven assegudes quatre persones, entre elles Drexler, l’autor del llibret. Hitler s’hi va asseure, segurament sense poder dissimular la seua decepció. Quan va arribar el president Harrer, es va procedir a llegir l’acta de la reunió anterior, així com diverses cartes, la qual cosa va portar molt de temps, ja que es va haver de llegir i aprovar la contestació a cadascuna d’elles. El tresorer va prendre la paraula per a dir que en la caixa només hi havia set marcs. Hitler es va quedar perplex en comprovar com el partit no disposava d’un programa, ni fullets, ni tan sols d’un segell de goma.
La impressió que Hitler va traure de tot allò no podia ser pitjor: «Terrible, terrible! Era com un club de la pitjor classe i del pitjor estil. I jo anava a afiliar-me a aqueixa organització?». Tot el portava a oblidar-se d’aqueix depriment grupuscle, però aqueix sisè sentit que acompanyaria a Hitler al llarg de tota la seua vida l’espentava a seguir col·laborant amb ell. Durant dos dies es va mantenir indecís sobre acceptar o no: «Va ser la disjuntiva més difícil de la meua vida».
Al final va decidir seguir avant, en advertir els avantatges que oferia aqueix grup: «No s’havia fossilitzat convertint-se en una organització, sinó que oferia a l’individu la possibilitat de desenvolupar activitats de caràcter més personal». Amb aqueix eufemisme, Hitler apuntava al fet que, en tractar-se d’un grup reduït, format per persones d’escassa embranzida, anava a ser més fàcil modelar-ho per a poder-ho utilitzar en profit propi.
Carnert de Hitler del DAP, Partit Obrer Alemany.
Hitler va informar de tot al capità Mayr, qui va veure amb bons ulls que s’afiliara, encara que existia un obstacle: la llei no permetia als membres del nou exèrcit afiliar-se a un partit polític. Però l’exèrcit, encara que havia de mantenir-se allunyat de la política, havia arribat a la conclusió que per a reconstruir Alemanya era necessari comptar amb el suport dels obrers. Per tant, el que Hitler s’unira al Partit Obrer Alemany per a influir en el seu deriva anava en aquesta línia. Així, amb el beneplàcit del capità Mayr i ignorant la prohibició per als militars d’entrar en política, Hitler es va afiliar al Partit Obrer Alemany, obtenint una targeta provisional d’adherent que portava el número set.
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: Hitler en català (11). De la violència als mítings i al carrer al Putsch de Munic. | EL CAVALLER DEL CIGNE
Retroenllaç: Hitler en català (11). De la fundació del Partit Nazi (NSDAP) als Grups d’Assalt (SA). | EL CAVALLER DEL CIGNE
Retroenllaç: Hitler en català (12). De la violència als mítings i al carrer al Putsch de Munich. | EL CAVALLER DEL CIGNE