Jaume i el papagai assassí. Relat de sang i fetge.

captain jackCaptain Jack, la mascota d’Anglés.

Jaume era un mestre d’escola per a qui la feina era un plaer que es prenia molt seriosament. Donava anglés als més xicotets. Sabia com atraure i mantenir la seua atenció amb molt d’humor i jocs divertits. Cantava, ballava, feia poses gracioses, contava contes, feia teatrets…. Canviava d’activitat contínuament perquè els nanos de tres a vuit anys requereixen això per aprendre. Una cosa que mai no fallava era Captain Jack, un papagai de colors que tenia un espai a dintre per ficar-hi la mà. Quan un alumne era «good» rebia «a kiss» del pardalot.

Jaume estava feliçment casat i tenia quatre fills preciosos: el xiquet gran, la xiqueta i els dos bessons, que eren xics. Els bessons encara no anaven a escola. Els altres, segon i tercer de primària en una escola pública propera. Jaume i la seua dona Carme havien decidit que els xiquets no anaren a estudiar amb son pare perquè foren més independents. Eren tots els fills molt bons fins i tot per a dormir. Tan bon punt els gitaven que s’adormien ràpidament i no es despertaven ni amb una mascletada. Això permetia a la parella disposar d’un temps per a posar l’ordinador, veure la tele o llegir abans de dormir.

Carme era una dona molt agraciada i de bon tracte. Passat el permís de maternitat havia demanat l’excedència del seu treball de funcionària per cuidar els bessons. Podrien haver contractat una xica que els cuidara, però Maria tenia un fort instint maternal i encara que no cobrara tenien suficient amb el que guanya Jaume.

Una d’aquelles nits posaren la televisió. Feien un programa sensacionalista entre el misteri i el crim. Parlaven de casos d’assassinats per als quals no hi havia una explicació racional. Com que a Jaume no li interessava massa el tema va preferir agafar l’orinador portàtil per buscar jocs infantils en anglés. Carme, que era molt aficionada a aquestes coses no en perdia detall:

– Jaume, no faces tant de soroll amb les tecles que no puc sentir el que diuen – li va fer la dona.

– Tranquil·la, que no en faré, encara que mira que té delicte la cosa: la setmana passada anava d’OVNIS; aquesta de… zombis?

– Calla, home, que és el meu programa favorit.

L’únic que se sentia en la sala era el que deia l’histriònic presentador:

«I mai no va saber-se ben bé què havia passat. Uns cadàvers estaven plens de sang a punt de rebentar mentre els altres estaven blancs i sense una gota. Es diria que els que estaven tan unflats que ja no hi cabia res més hagueren xuclat la sang als que estaven totalment secs. Però el cas és que. no presentaven senyals de ferides ni d’haver segut enverinats. Els cossos estaven en estat avançat de putrefacció i es difícil descriure’ls, però si jutgem per la mida, fa l’efecte que siguen quatre xiquets i dos adults. Tot un misteri que tractarem de resoldre en el següent programa amb l’inestimable ajut del doctor Fuster, metge forense especialitzat en casos estranys. Bona nit i fins diumenge vinent.»

– Ens gitem, ja, Carme?

– Sí, Jaume que és tard. No t’oblides de prendre les pastilles.

– No et preocupes que mai no se m’oblida.

Ella anà primer al llit, agafa el llibre de capçalera mentre ell es prenia meticulosament les pastilles. Les capses les tenia numerades, ja que era imprescindible prendre-les segons estava pautat. Anà al llit. Carme ja estava dormida: «Collons, s’ha quedat dormida com una soca.»

Encara no havia passat un parell d’hores quan l’home va despertar-se perquè necessitava anar al bany. El sopar no se li havia assentat bé. Tenia ganes de perbocar però no podia. Estava mig atabalat per l’efecte de les pastilles. Li entraren unes ganes enormes de beure, de beure el que fos. Anava a les palpentes perquè no volia encendre la llum i despertar els altres. Així que no se sap ni què begué. El cas és que quasi no arribà a la tassa. Diarrea. Després vingué l’insomni. S’alçà de nou amb cura de no molestar i va anar directe al sofà. A esperar. Res, que no podia dormir. De nou sense encendre la llum agafà les medecines i les va prendre sense ordre ni concert encara que ell pensava que feia el correcte. Però no va ser així. A saber quantes pastilles prendria. De nou la set, una altra vegada la set. Aquesta vegada no s’enganyaria, però sí. Havia perdut el paladar i no s’hi veia de manera que volent agafar una botella de gasosa el que va veure era vi moscatell, un vi dolç per beure a glopets. Jaume se va beure l’ampolla sencera i va caure adormit en el sofà.

Va tenir un malson horrible, tan horrible que volia despertar però no podia. Captain Jack, la mascota de la classe d’Anglés tenia una aparença diabòlica. El seus vius colors: red, yellow, green and blue s’havien enfosquit i era tot negre, negre com un vampir. En lloc de suaus ales tenia dos punyals de fil de serra. «Quin espant!» va dir-se murmurant mort de por. El pardalot amb cara d’assassí anà volant on dormien les quatre criatures i les va degollar a totes. Malgrat els crits que sentia, Jaume no podia llevar-se del sofà. «Fills meus, fills meus, fills meus, ja hi vaig!» De sobte el silenci mentre l’au infernal es bevia la sang dels innocents…

Sense poder evitar-ho, ell seguia dormint plàcidament. No se’n recordava de res. De sobte, va sentir un altre crit però no podia despertar. «Vine, Jaume, vine!» va cridat desesperada la dona. El monstre volador, que tenia un penetrant bec de punta esmolada de metall, li’l va clavar en el melic fins que ella deixà de respirar. A poc a poc anava omplint-la de la sang dels seus propis fills mentre ell seguia dormint sense saber si havia tingut un malson o tot era de debò.

Sonà el despertador i va entrar al dormitori per apagar-lo. Estava molgut com si no hagués dormit en tota la nit.

«Vinga, Carme, desperta.»

Com que no es despertava la va sacsar contra ell. Seguia dormint. Així que la va destapar i… va perdre el domini de la situació. El malson era real. En el ventre la dona tenia una gran taca de sang.

familiaEl pare, la mare, el xiquet i la xiqueta. Els bessons estan fent la migdiada.

«Fills meus, fills meus, fills meus!» va cridar com un boig que sap què va a trobar-se. Els quatre degollats. El seu cervell tractava d’ajudar-lo a suportar la situació. «Que no home, que no. Que açò és un somni. Vinga a dormir.» Encara estava sota l’efecte de les pastilles i l’alcohol.

De sobte va sentir unes paraules que li eren familiars:

«Hello children, I’m Captain Jack!»

Anà a la cuina, va agafar el ganivet gran amb dents de serra i va destrossar l’assassí diabòlic. Després anà a acomiadar-se de la seua dona i els seus fills. La vida seria un malson sense ells, així que anà a la banyera, obrigué l’aigua calenta i d’un parell de passades va tallar-se la jugular i finalment va clavar-se el ganivet en el pit. Va morir plàcidament, a poc a poc evocant un dia de piscina amb la família. L’aigua que sentia córrer pel seu cos era la pròpia sang.

Unes hores més tard sonà – aquesta vegada sí – el despertador. Carme s’estranyà quan va veure que l’home no hi era perquè sempre s’alçava el primer. Els xiquets també s’havien despertat. Quan passà pel bany, una aigua de color rogenc eixia per davall de la porta.

Eixe dia, uns nens petits no tindrien classe d’Anglés.

Regí.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s