República Soviètica de Baviera i d’altres països on va triomfar la revolució després de la guerra (1919).
Hitler va patir una ferida en la cuixa; no era greu, però va requerir el seu trasllat a un hospital de campanya. De totes maneres, aqueix era el tipus de ferida que molts homes anhelaven, en suposar el bitllet per a la rereguarda. A Munic va trobar el boc expiatori de l’enfonsament de la moral alemanya: els jueus. En el seu llibre asseguraria: «Quasi tots els oficinistes eren jueus i quasi tots els jueus eren oficinistes. Em va sorprendre topar amb aquella munió de combatents del poble elegit i no vaig poder per menys que comparar-la amb els seus escassos representants en els camps de batalla».
Hitler va ser ingressat en un hospital militar proper a Berlín. Quan va poder caminar, va aconseguir permís per a passar el cap de setmana en la capital. Allí patiria un autèntic xoc. Segons explicaria en Mein Kampf, «pertot arreu regnava la més cruel de les misèries. La capital estava transformada en una ciutat amb milions d’habitants famèlics. El descontent era gran». Però el que li va irritar va ser trobar «brivalls» que feien campanya en favor de la pau, «fent ostentació de la pròpia covardia».
Un fet que, sens dubte, va influir decisivament en els seus principis polítics seria el gran contrast que va advertir entre la vida en el front i en la rereguarda. Durant el temps que va estar a Alemanya i conforme anava avançant la guerra, va palpar la progressiva dissolució de la fins llavors rígida societat germana, cansada de les penalitats imposades per la contesa, i que culminaria després de la derrota amb esclats revolucionaris que pretenien acabar amb l’ordre social burgès. En canvi, en el front, l’autoritat no era discutida i la vida discorria per uns llits ben delimitats. Mentre en la rereguarda la desunió i les desavinences estaven a l’ordre del dia, en el front es respirava companyonia i la solidaritat. Hitler intentaria anys després traslladar aqueixa unió al seu projecte de societat, reprimint qualsevol tipus de dissidència.
Hitler, marcat amb una creu en gener de 1918.
Uns dies després de la seua arribada al front, el regiment va ser enviat amb tren a Arres, per a preparar l’ofensiva de la primavera.
Encara que va demostrar sobradament el seu valor al llarg de la contesa, així com el seu gran sentit de la disciplina, Hitler es va mantenir durant tota la guerra com un simple caporat. Cal assenyalar que el grau de cap, que no sol inspirar molt respecte, es considera només provisional, únicament una fase prèvia per al de suboficial; milers poden ser soldats d’infanteria sense ser nomenats mai caps, però el cas d’un cap que en quatre anys de servei en el front no és ascendit a suboficial és del tot inusual, la qual cosa en el cas d’Hitler ha donat motiu a nombroses interpretacions.
Un motiu, segons el tinent Wiedemann, era que Hitler mancava de «capacitat de lideratge», de totes maneres, Hitler no va mostrar interés en un ascens. El que li agradava era estar amb els seus companys.
Les penúries en el front tenien també el seu reflex en la rereguarda. La fam s’estenia i els treballadors, cansats de la guerra, es van declarar en vaga general al gener de 1918. Encara que van acabar tornant al treball, l’esperit de la rebel·lió no quedaria apagat. En el front, molts soldats, malgrat estar tan cansats de la guerra com els civils, van encaixar les notícies de la vaga general com una traïció a l’esforç que ells estaven fent; Hitler era un d’ells. Estava naixent el mite de la «punyalada per l’esquena».
Caricatura antisemita sobre la punyalada per l’esquema per part dels jueus i comunistes.
La capitulació dels russos al març de 1918 i el consegüent trasllat de les forces destinades en el front oriental a l’occidental van obrir la porta de l’esperança a una victòria per a Alemanya. El general Erich Ludendorff, que formava un temible tàndem amb el mariscal Paul von Hindenburg, va veure arribat el moment de llançar per fi l’ofensiva en l’oest capaç de trencar una línia del front que amb prou faenes s’havia mogut en més de tres anys. El regiment d’Hitler va participar en la nova ofensiva, que aconseguiria arribar a cent trenta quilòmetres de París.
El 4 d’agost de 1918 a Hitler se li va atorgar la Creu de Ferro de primera classe, encara que no va ser per un acte heroic concret, si és que va tenir lloc. El motiu de la concessió seria: «Per la seua valentia personal i els seus mèrits generals». Curiosament, qui ho havia proposat per a la distinció havia sigut el tinent Hugo Guttmann, un jueu. Tal vegada per aquest motiu, tot el referent a la qual seria la condecoració més rellevant de les aconseguides per Hitler durant la guerra va quedar embolicat en una boirina que, després del seu ascens al poder, es faria encara més densa. La historiografia oficial del Tercer Reich parlava que aqueix dia li va ser concedida la medalla, però en realitat, d’aqueix episodi no se sap pràcticament res; no s’ha trobat cap comprovant, a part d’una anotació gargotejada en la seua cartilla militar, ni la proposta de concessió, ni el certificat ni l’anotació.
La guerra havia conclòs amb la derrota d’Alemanya. La notícia de l’armistici de l’11 de novembre de 1918 havia suposat una autèntica commoció, tant per a Hitler com para molts altres alemanys. Cap exèrcit enemic havia penetrat en territori germà i tan sols cinc mesos abans les forces alemanyes havien aconseguit arribar a les portes de París. De totes maneres, per a la majoria d’alemanys, l’armistici va ser interpretat com el primer pas cap a una pau de compromís, com ho demostra el que les columnes germanes foren rebudes amb grans honors al seu retorn a la pàtria. Quan al poc temps va quedar clar que aqueixa pau honorable era en realitat una rendició en tota regla, en haver d’acceptar les dures condicions imposades pels Aliats, un profund sentiment de frustració s’instal·laria en l’ànim del poble alemany, convençut que estava sent objecte d’una greu injustícia.
Mapa que mostra les pèrdues de territori germanes després de la Primera Guerra Mundial. La seua recuperació seria uns dels grans objectius polítics d’Hitler.
En el cas d’Hitler, en aqueix moment hospitalitzat a causa de les seues ferides en la vista, a aqueixa frustració s’afegiria un odi exacerbat contra aquells als quals ell culpava de la derrota: els comunistes i els jueus. Hitler considerava que, amb la seua labor dissolvent en la rereguarda, havien apunyalat per l’esquena l’esforç de guerra alemany.
El clima que va trobar en la capital bavaresa era d’oberta rebel·lió. La caserna estava sota el control d’un Consell de Soldats; no hi havia disciplina i el respecte pels veterans de guerra era nul. Fins i tot tres joves soldats van intentar arrestar a Hitler, que s’havia significat contra el Consell de Soldats, però la seua reacció, apuntant-los amb el fusell, va fer que es marxaren. Hitler, consternat davant la grandària del desordre, va resoldre marxar-se al més prompte possible.
Mentrestant, l’estructura militar i policial d’Alemanya s’estava esfondrant per moments. A Berlín regnava l’anarquia. Davant aquesta situació va sorgir una nova força, els Freikorps (Cossos Lliures), integrats per membres de les forces armades disposats a defensar Alemanya dels revolucionaris. Eren quasi tots camarades del front que sentien vergonya per la rendició i consideraven que el bolxevisme no era el camí que havia de prendre Alemanya.
El 4 de gener de 1919, els comunistes aconseguirien pràcticament apoderar-se de Berlín. Milers de treballadors, enarborant banderes roges, desfilaven pels carrers mentre el govern es veia impotent per a fer-se amb el control de la situació. Finalment, serien els Freikorps els que s’imposarien als comunistes, aixafant en una setmana els focus de resistència.
Els Freikorps eren unitats paramilitars utilitzades per a frenar els comunistes. En la imatge, Freikorps berlinesos presenten armes al ministre de Defensa, Gustav Noske, al gener de 1919.
Aqueix mateix mes es van celebrar les primeres eleccions de la nova República de Weimar, anomenada així perquè va ser aqueixa ciutat la triada com a seu de l’Assemblea Nacional. Els resultats van suposar un revés per als partits d’esquerra. Els Freikorps, malgrat ser il·legals, actuarien d’acord amb el nou govern, però la situació a Berlín empitjoraria encara més, amb una vaga general que acabaria en aferrissades batalles en els carrers de la capital.
En trepitjar de nou Munic al març de 1919, després de la clausura del camp de Traunstein, Hitler es va trobar amb una ciutat a la vora de la revolució. Aquesta es produiria a l’abril; els comunistes es van apoderar de Munic, constituint la República Soviètica de Baviera. Després d’una lluita de diversos dies, els Freikorps van ofegar la rebel·lió. Encara que en un primer moment la ciutadania va respirar alleujada, prompte va quedar horroritzada davant els excessos comesos per aqueix exèrcit il·legal ultranacionalista, antisemita i anticomunista que acabaria nodrint els grups de xoc del partit nazi.
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: Hitler en català (10). Del Tractat de Versalles al Partit Obrer Alemany. | EL CAVALLER DEL CIGNE