Diàleg entre un sacerdot i un moribund, relat del Marquès de Sade en valencià.

marques-de-sade-retrato
Marquès de Sade, filòsof, escriptor i revolucionari que odiava la religió i tot quan en venia. Volterià i hedonista, va passar una bona part de la vida empresonat.

Aquest diàleg de caire filosòfic i religiós representa una tensió dialèctica entre la raó – El moribund, Sade – i la religió, encarnada en el sacerdot. El moribund nega l’existència de déu, de tots els déus i -lògicament – de la vida després de la mort. No hi ha Cel ni Infern, sinó el no-res. Nega el lliure albir ja que responen a les necessitats que tenim segons la nostra natura i circumstàncies. Això no vol dir que estiga a favor del crim. Per un costat tenim el cor i per un altre la raó en forma d’estat que castiga el crim per evitar que es cometa, i per l’altre el cor, el bon cor  com a única font de moralitat que ens fa voler el bé per als altres com per a nosaltres mateixos i rebutjar el mal per als altres pels mateixos motius.

Hem vingut al món per a gaudir-ne tant com podem; per això el  moribund vol acabar la seua vida en plena concupiscència i invita el sacerdot a participar-ne i oblidar les mentides de la religió. D’aquesta manera, aquest combat acaba amb la visita de sis dones que els faran gaudir als dos. Aquesta és la manera de morir que el moribund ha triat ja que de l’única cosa que es penedix és de no haver gaudit tant com podia.

marqués - moroNo hi ha més infern per al ser humà que la estupidesa i la maldat dels seus semblant.

El Sacerdot: Arribat l’instant fatal que el vel de la il·lusió només s’estripa per a deixar a l’home reduït al quadre cruel dels seus errors i els seus vicis, no et penedeixes, fill meu, dels múltiples desordres als quals et va conduir la humana feblesa i fragilitat?

El Moribund: Sí, amic meu, em penedisc.

El Sacerdot: Doncs bé, aprofita aquests remordiments feliços per a obtenir del cel, en aquest curt interval, l’absolució general de les teues faltes, i pensa que és per la mediació del santíssim sagrament de la penitència que et serà possible obtenir-la de l’Etern.

El Moribund: No ens comprenem.

El Sacerdot: Com!

El Moribund: T’he dit que em penedia.

El Sacerdot: Així ho vaig sentir.

El Moribund: Sí, però sense comprendre-ho.

El Sacerdot: Quina interpretació?…

marques dineroEls rics i el poderosos poden comprar els jutges; el pobres, no.

El Moribund: Aquesta… Creat per la naturalesa amb inclinacions ardoroses, amb passions fortíssimes, únicament col·locat en aquest món per a lliurar-me a elles i per a satisfer-les, i aquests efectes de la meua creació no sent més que necessitats relatives a les primeres vistes de la naturalesa, o, si ho prefereixes, només derivacions essencials dels seus projectes sobre mi, tots en raó de les seues lleis, només em penedisc de no haver reconegut bastant la seua omnipotència, i els meus únics remordiments només es refereixen al mediocre ús que vaig fer de les facultats (criminals segons tu, segons jo molt simples) que ella m’havia donat per a servir-la. L’he resistida algunes vegades, d’açò em penedisc. Encegat pels teus sistemes absurds, amb ells vaig combatre tota la violència dels desitjos que havia rebut d’una inspiració més que divina, d’açò em penedisc. Vaig collir només flors quan vaig poder fer una àmplia collita de fruits… Aquests són els justs motius del meu pesar. Estima’m en alguna cosa per a no atribuir-me uns altres.

El Sacerdot: On t’arrosseguen els teus errors, on et condueixen els teus sofismes! Prestes a la cosa creada tot el poder del creador. No veus que aqueixes desgraciades tendències que t’extravien no són més que efectes de la naturalesa corrompuda, a la qual atribueixes tota la potència?

El Moribund: Amic, em sembla que la teua dialèctica és tan falsa com el teu esperit. Volguera que raonares més exactament o que em deixares morir en pau. Què entens per creador, i què entens per naturalesa corrompuda?

El Sacerdot: El Creador és l’amo de l’univers, és ell qui ho ha fet tot, ho ha creat tot, i qui conserva tot per un simple efecte de la seua omnipotència.

El Moribund: És un gran home, sens dubte. Doncs bé, dis-me per què aquest home, que és tan poderós, ha fet, no obstant açò, segons tu, una naturalesa corrompuda.

El Sacerdot: Quin haguera sigut el mèrit dels homes si Déu no els hagués deixat el seu lliure arbitri, i quin mèrit hagueren tingut per a gaudir-ho si no hi haguera hagut en la terra la possibilitat de fer el bé i la d’evitar el mal?

El Moribund: Així, doncs, el teu déu ha volgut fer-ho tot obliquament només per a temptar o provar a la seua criatura. No la coneixia, doncs no sospitava el resultat?

El Sacerdot: Sens dubte que la coneixia, però una vegada més volia deixar-li el mèrit de l’elecció.

El Moribund: Per a què, des del moment que sabia el partit que prendria i només depenia d’ell, ja que el proclames tan omnipotent, i només depenia d’ell, repetisc, el fer-la prendre el bon camí?

El Sacerdot: Qui pot comprendre els designis immensos i infinits de Déu pel que fa a l’home, i qui pot comprendre tot el que veiem?

El Moribund: Aquell que simplifica les coses, amic meu, sobretot aquell que no multiplica les causes per a millor embullar els efectes. Per a què necessites una segona dificultat quan no pots explicar la primera, i des del moment en què és possible que la naturalesa haja fet per si sola el que li atribueixes al teu déu, per què vols cercar-li un amo? La causa que no comprengues és potser el més simple del món. Perfecciona la teua física i comprendràs millor la naturalesa, depura la teua raó i llavors no tindràs necessitat del teu déu.

El Sacerdot: Desgraciat! Només et creia dubitatiu i tenia armes per a combatre’t, però veig clarament que eres ateu, i des del moment en què el teu cor es nega a la immensitat de les proves autèntiques que rebem cada dia de l’existència del creador, no tinc res més que dir-te. No se li dóna llum a un cec.

El Moribund: Amic meu, admet un fet: dels dos, el més cec és segurament aquell que es posa una bena que el que li l’arranca. Tu edifiques, inventes, multipliques; jo destruïsc, simplifique. Tu agregues error sobre error; jo els combat. Quin dels dos és el cec?

El Sacerdot: No creus, doncs, en Déu?

marques lenguaPoden tallar-me la llengua, però això no em farà callar.

El Moribund: No. I açò per una simple raó. És perfectament impossible creure en el que no es comprèn. Entre la comprensió i la fe han d’existir connexions immediates; la comprensió és el primer aliment de la fe; quan la comprensió no actua mor la fe, i aquests que en tal cas pretengueren tenir-la, menteixen. Et desafie que cregues en el déu que em prediques -ja que no sabries demostrar-m’ho, ja que no està en tu el definir-m’ho, i, per tant, no el comprens- i des del moment en què no el comprens no pots subministrar-me d’ell cap argument raonable, doncs, en una paraula, tot el que està per damunt dels límits de l’esperit humà és quimera o inutilitat. Si el teu déu no pot ser més que una o una altra cosa, en el primer cas seria un boig si creguera en ell; un imbècil, en el segon. Amic meu, prova’m la inèrcia de la matèria i et concediré el creador. Prova’m que la naturalesa no es basta a si mateixa i et promet suposar-li un amo. Fins llavors, res esperes de mi, només em rendisc a l’evidència i només la rep dels meus sentits; on ells es detenen allí la meua fe queda sense forces. Crec en el sol perquè el veig, el concep com el centre de reunió de tota la matèria inflamable de la naturalesa, la seua marxa periòdica em complau sense sorprendre’m. És una simple operació de física.

Marques diosLa idea de déu és l’únic error pel qual no puc perdonar la humanitat.

El teu déu és una màquina que vas fabricar perquè servisca a les teues passions, i l’has fet moure al teu capritx, però des del moment en què incomoda els meus permet-me que l’haja derrocada. En l’instant en què la meua ànima feble té necessitat de calma i de filosofia no vingues a espantar-la amb els teus sofismes, que l’espantarien sense convèncer-la, que la irritarien sense fer-la millor. Amic meu, aquesta ànima és el que la naturalesa va voler que fora, és a dir, el resultat dels òrgans que ha volgut formar-me en raó dels seus designis i de les seues necessitats; i com ella té una necessitat igual de vici i de virtut, quan va voler portar-me cap al primer així ho ha fet, quan ha volgut la segona, m’ha inspirat desitjos per ella, i m’ha lliurat a tots dos d’igual manera. Cerca les seues lleis com a única causa de la nostra inconseqüència humana, i no cerques a les seues lleis més principis que la seua voluntat i la seua necessitat.

El Sacerdot: Així doncs, tot és necessari en el món.

El Moribund: Segurament.

El Sacerdot: Doncs, si tot és necessari, tot està, doncs, regulat.

El Moribund: Qui diu el contrari?

El Sacerdot: I qui va poder arreglar-ho

tot com està si no és una mà omnipotent i sàvia?

El Moribund: No és necessari que la pólvora s’inflame quan se li aplica el foc?

El Sacerdot: Sí.

El Moribund: I quina saviesa trobes en açò?

El Sacerdot: Cap.

El Moribund: És possible, doncs, que hi haja coses necessàries sense saviesa, i possible, per tant, que tot derive d’una causa primera, sense que hi haja raó ni saviesa en aquesta primera causa.

El Sacerdot: A on vols arribar?

El Moribund: A provar-te que tot pot ser el que és i el que no és, sense que cap causa sàvia i raonable ho conduïsca, i que efectes naturals han de tenir causes naturals, sense que hi haja necessitat de suposar-li altres antinaturals, com ho seria el teu déu, ja que ell mateix tindria necessitat d’explicació sense subministrar cap. I, per tant, des que el teu déu no és bo per a res, és perfectament inútil; i com hi ha gran probabilitat que tot l’inútil és nul i que tot el nul és el no-res, així doncs, per a convèncer-me que el teu déu és una quimera no tinc necessitat d’un altre raonament fóra del que em subministra la certesa de la seua inutilitat.

El Sacerdot: Sobre aquest peu em sembla innecessari parlar-te de religió.

El Moribund: Per què no? Res no em diverteix tant com la prova de l’excés de fanatisme i de la imbecil·litat humana sobre aquest punt. Són extraviaments tan prodigiosos que el quadre, encara que horrible, al meu judici és sempre interessant. Respon amb franquesa, i, sobretot, bandeja l’egoisme. Si fóra tan feble que em deixara sorprendre pels teus ridículs sistemes de l’existència del ser que fa necessària la religió, sota quina forma m’aconsellaries que li rendira culte? Volgueres que adoptara els desvaris de Confuci millor que els absurds Brahama? Que adorara la gran serp dels negres, o l’astre dels peruans o al déu dels exèrcits de Moisès? A quina de les sectes de Mahoma volgueres que em rendira? Quin heretgia dels cristians és, al teu judici, preferible? Alerta amb la teua resposta.

El Sacerdot: Pot ser dubtosa?

El Moribund: Dis-la, doncs, egoista.

El Sacerdot: No, seria estimar-te tant com a mi si t’aconsellara el que jo crec.

El Moribund: I és que volem molt poc escoltar semblants errors.

El Sacerdot: A qui poden encegar els miracles del nostre diví redemptor?

El Moribund: A qui no veja en ell sinó al més ordinari de tots els brivalls i al més vulgar de tots els impostors.

El Sacerdot: Déu, l’escoltes sense descarregar la teua ira!

marques ningunaCap religió val una sola gota de sang.

El Moribund: No, amic meu, tot està en pau perquè el teu déu, siga per impotència, siga per raó, o, en fi, per la cosa que tu vulgues, és un ésser al que admet per un moment només per condescendència a tu, o, si ho prefereixes, per a prestar-me als teus petits designis, perquè aqueix déu, repetisc, si existira com tens la bogeria de creure, no pot, per a convèncer-nos, haver pres els mitjans tan ridículs com els que el teu Jesús suposa.

El Sacerdot: Com, les profecies, els miracles, els màrtirs, no són proves?

El Moribund: Com vols, en bona lògica, que puga rebre com a prova allò que necessita provar-se? Perquè la profecia siga una prova seria necessari, primerament, que jo tinguera la certitud completa que ha sigut feta; doncs, en consignar-li-la en la història només té per a la meua la força dels altres fets històrics, dubtosos en els seus tres quartes parts; i si a açò agregue l’aparença més que vertadera que m’han sigut transmesos per historiadors interessats, estaria, com ho veus, més que en el meu dret per a dubtar d’ells. Qui m’assegura, d’altra banda, que aqueixa profecia no ha sigut feta amb posterioritat, que no ha sigut l’efecte de la combinació de la més simple política com la de concebre un regne feliç sota un rei just, o la de la gelada a l’hivern? I si açò és així, com vols que la profecia, en tenir tanta necessitat de ser provada, puga convertir-se en prova?

Pel que fa als teus miracles, ells tampoc se m’imposen. Tots els brivalls els han fet, i tots els ximples els han cregut. Per a persuadir-me de la veritat d’un miracle tindria necessitat d’estar molt segur que l’esdeveniment que tu anomenes d’aqueixa manera fóra absolutament contrari a les lleis de la naturalesa, doncs només el que està fora d’ella pot passar per miracle. I qui la coneix bastant per a atrevir-se a afirmar quin és precisament el punt en què es deté i quin és el que infringeix? Basten dues coses per a acreditar un pretès miracle, un titellaire i unes meuques. Anem, no cerques mai un origen diferent per als teus. Tots els nous sectaris els han fet, i, la qual cosa és més singular, tots van trobar imbècils per a creure’ls. El teu Jesús no ha fet una cosa més singular que Apoloni de Tiana, i, no obstant açò, ningú ha pensat a prendre a aquest per un déu.

Quant als teus màrtirs, aquest és el més feble dels teus arguments, només falta l’entusiasme i la resistència per a fer màrtirs, i mentre la causa oposada m’oferisca tants com la teua, mai estaré prou autoritzat per a creure a la una millor que l’altra, sinó molt induït, en canvi, a suposar menyspreables a ambdues. Amic meu! Si fóra veritat que existeix el déu que prediques, tindria necessitat de miracle, màrtir o profecia per a establir el seu imperi? I si, com dius, el cor humà fóra la seua obra, no seria aquest el santuari que haguera triat per a la seua llei? Aquesta llei igual, doncs emanaria d’un déu just, es trobaria de manera irresistible gravada igualment en el cor de tots, i, d’un extrem a l’altre de l’univers, tots els homes, en ser semblants per aqueix òrgan delicat, igualment serien semblants per l’homenatge que rendirien al déu que li haguera donat aquest cor, no tindrien més que una manera d’estimar-ho, més que una manera d’adorar-ho i servir-ho i tan impossible els seria desconèixer aqueix déu com resistir a la inclinació secreta del seu culte.

En comptes d’açò, jo veig en l’univers tants déus com a països; tantes maneres de servir a aqueixos déus com a diferents caps o diferents imaginacions hi ha? Aquesta multiplicitat d’opinions, en la qual físicament m’és impossible triar, seria, al teu judici, l’obra d’un déu just?

Vinga, predicant, ultratges el teu déu en presentar-me’l d’aquesta manera. Deixa’m negar-ho completament, doncs si existira, llavors l’ultratjaria menys la meua incredulitat que les teues blasfèmies. Torna a la raó, predicant, el teu Jesús no val més que Mahoma, Mahoma, menys que Moisès, i aquests tres, menys que Confuci, qui, no obstant açò, va dictar alguns bons principis mentre que els altres tres disbarataven. Però, en general, tots aquests no són més que impostors, dels quals el filòsof s’ha burlat, i a qui els infants ha cregut, i als quals la justícia haguera hagut de penjar.

El Sacerdot: Ai de mi, només ho va fer amb un!

El Moribund: Era el que més ho mereixia. Sedició, turbulent, calumniador, brivall, lliberti, groller, farsant i malvat perillós, posseïa l’art d’enganyar al poble i va merèixer, per tant, el càstig d’un regne en l’estat en què es trobava llavors el de Jerusalem. Van ser molt prudents en desfer-se d’ell, i és potser el sol cas en què les meues màximes, extremadament dolces i tolerants d’altra banda, admeten la severitat de Temis. Excuse tots els errors, excepte aquells que poden ser perillosos per al govern en què es viu. Els reis i les seues majestats són les úniques coses que se m’imposen, les úniques que respecte, doncs qui no estima al seu país i al seu rei, no és digne de viure.

marques-de-sadeFotograma de Quills, sobre els darrers anys de la vida del marquès de Sade en un manicomi.

El Sacerdot: Però, en fi, admetràs alguna cosa després d’aquesta vida, és impossible que el teu esperit no s’haja complagut, algunes vegades, a travessar l’espessor tenebrós de la sort que ens espera. Quin sistema pot ser més satisfactori que el d’una multitud de penes per a qui va viure malament i el d’una eternitat de recompenses per a qui va viure bé?

El Moribund: Quin, amic meu? El sistema del no-res mai no m’ha espantat: és consolador i simple. Tots els altres són obra de l’orgull, només aquest ho és de la raó. D’altra banda, no és ni espantosa ni absoluta aqueix no-res. No tinc davant la meua vista l’exemple de les generacions i regeneracions de la naturalesa? Res pereix, amic meu, res es destrueix en el món. Home avui, cuc demà, despús-demà mosca, no és sempre existir? I per què vols que em recompensen per virtuts el mèrit de les quals no tinc, o em castiguen per crims l’amo dels quals no he sigut? Pots conciliar la bondat del teu pretès déu amb aquest sistema, i pot ell haver volgut crear-me per a donar-se el plaure de castigar-me, i açò només a conseqüència d’una elecció de la qual no he sigut amo?

El Sacerdot: Ho eres.

El Moribund: Sí, segons els teus prejudicis. Però la raó els destrueix. I el sistema de la llibertat humana només va ser inventat per a fabricar el de la gràcia que va arribar a ser tan favorable als teus desvaris. Quin home en el món, si vera el patíbul al costat del crim, el cometria si fóra lliure de no cometre’l? Una força irresistible ens arrossega, i ni per un instant som amos de determinar-nos per res que no estiga del costat cap al qual ens inclinem. No hi ha una sola virtut que no siga necessària a la naturalesa; i, al contrari, ni un sol crim del que no tinga necessitat, i tota la seua ciència consisteix en el perfecte equilibri en què manté a tots dos. Podem ser culpables del costat cap al qual se’n llance? Tant com la vespa que clava el seu agulló en la pell.

El Sacerdot: Així, doncs, els crims més grans no han d’inspirar-nos cap espant?

El Moribund: No he dit açò. N‘hi ha prou que la llei ho condemne i que la fulla de la justícia ho castigue perquè ens inspire aversió o terror, però des que desgraciadament s’haja comès, cal saber prendre el seu partit i no lliurar-se a estèrils remordiments. El seu efecte és va, doncs no va poder preservar-nos d’ell; nul, doncs no ho repara. És absurd, doncs, lliurar-se als remordiments, i més absurd encara témer el càstig en l’altre món si som prou feliços d’haver escapat al càstig d’aquest.

Déu no vulga que vaja amb açò a estimular el crim, cal evitar-ho tant com es puga, però és per la raó que és necessari fugir-li, i no per falsos temors que no aconsegueixen res, i l’efecte dels quals es destrueix tan ràpid en un ànima ferma. La raó, amic meu; sí, només la raó pot advertir-nos que perjudicar als nostres semblants no pot mai fer-nos feliços, i el nostre cor, que contribuir a la seva felicitat és el més gran que la naturalesa ens hagi acordat en la terra. Tota moral humana es tanca en aquesta sola frase: fer als altres tan feliços com un mateix desitja ser-ho, i no causar-los mai un mal que no volguérem rebre. Aquests són, amic meu, aquests són els únics principis que hem de seguir i no hi ha necessitat de religió ni de déu per a apreciar-los i admetre’ls: Només es necessita un bon cor.

Però sent que m’afeblisc, predicador. Abandona els teus prejudicis, sigues home, sigues humà, sense temor i sense esperança, abandona els teus déus i les teues religions. Tot açò només és bo per a posar cadenes en les mans dels homes, i el sol nom de tots aquests horrors ha fet abocar més sang en la terra que totes les altres guerres i plagues juntes. Renúncia a la idea de l’altre món, que ho n’hi ha, però no renuncies al plaer de ser feliç i de fer la felicitat en aquest.

Amic meu, la voluptuositat sempre fou el més volgut dels meus béns, li he oferit encens tota la meua vida, i vull acabar-la en els seus braços. La meua fi s’aproxima. Sis dones més belles que el dia estan en la cambra veïna, les reservava per a aquest moment. Pren-ne la teua part, tracta d’oblidar en el seu si, a exemple meu, tots els vans sofismes de la superstició i tot els imbècils errors de la hipocresia.

Nota: El moribund va cridar, les dones van entrar-hi i el predicador es va convertir en els seus braços en un home corromput per la naturalesa, per no haver sabut explicar el que era la naturalesa corrompuda.

FI

Tràiler original de Kills, sobre el marquès de Sade.
Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Conte i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s