Adéu a Francesc de Paula Burguera.

Francesc_de_P._BurgueraFrancesc de Paula Burguera, un dels fundadors dels valencianisme polític.

El nacionalisme valencià està de dol. Un dels seus principals referents, Francesc de Paula Burguera, va morir divendres passat als 87 anys, en el seu municipi natal, Sueca. Els seus afins coincidien ahir a assegurar que s’ha anat amb la satisfacció d’haver vist culminada la que molts creuen que és «la seua obra», la presència d’un partit de cort valencianista (Bloc) tant en el govern de la Generalitat, com amb representació en una institució que ell coneixia bé, el Congrés.

Va ser en aqueix feu quan va començar a convertir-se en un símbol. En 1977 va eixir triat diputat de UCD per València. Solament va estar dos anys en el Congrés, la qual cosa va durar la legislatura constituent, suficient per a deixar clar que les seues conviccions estaven per damunt de tot. Va ser dels pocs que es va negar signar la Constitució en considerar que atemptava contra la identitat valenciana. Allò li va portar a abandonar la UCD i va passar a formar part del Grup Mixt.

Francesc de Paula BurgueraVa fundar el Bloc Nacionalista Valencià, avui part de Compromís.

Amb la mort de Burguera, Sueca acomiada una de les figures més importants de la seua història recent. La seua trajectòria i el seu compromís cívic amb la nostra terra han estat reconeguts per diferents institucions, així en els darrers anys, Burguera ha rebut diferents reconeixements cívics i culturals. En aquest sentit i entre altres distincions, l’any 1998 l’Ajuntament de Sueca, el seu poble natal, li va concedir la Medalla d’Or de la Ciutat i el mateix any va ser distingit també amb la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya. Més recentment, el 2008, va rebre el IX premi Vicent Ventura, concedit per les Universitats de València i per la Universitat Jaume I de Castelló. I tanmateix va ser nomenat membre de l’Ordre del Mèrit Constitucional amb tractament d’Excel·lentíssim Senyor.

Darrere la figura de Francesc de Paula Burguera, conegut també familiarment com Paco Burguera, hi ha tota una vida ben intensa dedicada en gran part a les seues dues passions, la política i el periodisme.

Burguera va iniciar als divuit anys els seus estudis en la Facultat de Filosofia i Lletres de València; no obstant, convençut que hi havia d’altres estudis amb més eixides, prompte es va deixar aquests estudis per començar econòmiques a Madrid. És allà on va comença a escriure i és allà també on va descobrir la seua inquietud pel teatre. Bona part de la seua trajectòria professional ha girat després al voltant de la seua especialitat professional, així els seus inicis com a periodista estan lligats a l’anàlisi econòmica i al seguiment de la situació i la conjuntura del mercat dels principals productes valencians (la taronja i l’arròs). La seua preocupació pels interessos agrícoles dels seus veïns el portaria fins i tot a presidir, en la dècada dels 60, el Sindicat Arrosser de Sueca. Més avant, però, canvia el periodisme econòmic per la tribuna d’opinió i començaria a interessar-se més de prop per la política als papers que publicava.

Ja en tenim prou.

Burguera, a més, és autor de diferents obres poètiques, teatrals i assajos. Entre aquestes es poden destacar algunes com ara el seu primer llibre, Ara que sóc ací; l’obra que va escriure i dirigir, L’home d’aigua o l’assaig És més senzill encara: Digueu-li Espanya, amb el que va guanyar l’any 1990 el Premi d’assaig Joan Fuster dins els XIX Premis Octubre. Tanmateix, cal destacar que ha estat col·laborador de diferents mitjans i publicacions com ara Madrid, Levante-EMV, Las Provincias, Avui, El País o El Temps entre d’altres.

Si bé, és conegut també perquè ha esdevingut un dels principals referents del nacionalisme valencià. Burguera va encetar amb diferents amics i conveïns, entre ells el seu paisà, Joan Fuster i l’advocat i cronista, Fermí Cortés, una trajectòria valencianista que ja mai abandonaria.

pnpvBurguera va decidir participar en la política de manera activa i des de dintre. Així, en les darreries del franquisme va fundar el Partido Demócrata Liberal del País Valenciano, del qual va ser secretari general i va arribar a ser escollit diputat del Congrés formant part de la coalició d’Unió de Centre Democràtic. No obstant, poc després, en convertir-se aquella coalició en un partit unitari, Burguera no va voler adherir-se i va passar al grup mixt i poc després fundà el Partit Nacionalista del País Valencià, del qual seria secretari general i cap de llista en les eleccions de 1979, sense obtenir-ne resultats positius.

En 1980 va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), que amb posterioritat, en incorporar al Agrupament d’Esquerra del País Valencià, es va convertir en Unitat del Poble Valencià (UPV), precursor de l’actual Bloc, ara integrat en la coalició Compromís.

Amb el PNPV va intentar defensar els interessos dels valencians en el Congrés però en les eleccions de 1982 va fracassar i açò li va portar a retirar-se de la política. Andreu Banyuls, històric dirigent del Bloc, assegura que Burguera «va veure que el problema no estava en el plànol polític, sinó en què la societat valenciana no acabava de creure en el concepte de país».

Pere Mayor, ex-secretari general del Bloc va destacar la seua contribució al que avui és el valencianisme que està instal·lat en les institucions. «Sempre va ser fidel a la seua llengua i al país» i el seu principal escull va ser que va militar en la «època més difícil per al nacionalisme».

El 1983 però, s’aparta definitivament de la política activa, tot i que va continuar en ella d’alguna manera, en aquest cas des de la vessant periodística, portant el gabinet de premsa de Convergència i Unió, primer al Senat i més tard al Congrés. I encara entre el 2005 i el 2008 va presidir la Plataforma cívica Valencians pel Canvi.

L’Ajuntament de Sueca ha decretat, a partir de hui, tres dies de dol per la mort d’aquest il·lustre veí. D’altra banda, aquest diumenge l’Ajuntament acollirà al saló de plens la capella ardent que estarà oberta des de les 11 hores del matí fins les 20 hores de la vesprada. Després, el dilluns, a les 10 hores, el President de les Corts Valencianes i Secretari general del Bloc, Enric Morera, serà l’encarregat de llegir un panegíric, al mateix saló de plens, en l’acte previ a la missa funeral que es celebrarà el mateix dilluns a les 11 hores, a la Capella del Santíssim Crist de l’Hospitalet de Sueca. Francesc de Paula Burguera serà soterrat al pavelló de fills il·lustres del Cementiri Municipal de la ciutat.

El president de les Corts Valencianes, Enric Morera, va destacar d’ell que «va treballar per un valencianisme de consens, trencant amb la dinàmica cavernícola i retrògrada que ens van imposar des de Madrid». Va explicar que l’última vegada que li va veure, «li vaig notar molt satisfet de veure que el treball de milers de persones, però el seu principalment, havia donat els seus fruits en la defensa dels nostres interessos».

Francesc Burguera va mantenir una estreta amistat amb el seu paisà, Joan Fuster, també escriptor i pare del nacionalisme valencià, amb qui va compartir ideals polítics i literaris. De Sueca també i diputat per Compromís en el Congrés és Joan Baldoví. Qui fora alcalde de la localitat de la Ribera Baixa lamentava ahir «la mort d’un referent i un mestre».

El president de la Generalitat, Ximo Puig, va usar Twitter per a homenatjar-li. «Paco Burguera ha sigut un valencià de bé, un polític digne, una persona decent que sempre trobarem a faltar. Fins a sempre. Gràcies amic».

Premi Ventura 2008

Font: El Periòdic.com (català) i Levante-EMV (en castellà, que he traduït per respecte al mort). Resulta repugnant que un diari que solament va ser llegit per valencians no siga capaç de fer un article sobre Burguera en la seua llengua.

DePaula_Burguera_NoticiaAmpliadaA diferència dels polítics corruptes actuals, Burguera va invertir tot el seu patrimoni en el PNPV i va arruïnar-se.

Entrevista a Francesc de Paula Burguera.

Fa deu anys, Levante-EMV, li va fer una entrevista en castellà – com és habitual en aquest diari – amb motiu de la concessió del premi de la Unió de Periodistes (abans Unió de Periodistes del País Valencià). Vos l’he traduïda al valencià per coherència a l’entrevistat. Llàstima que els valencians no tinguem cap diari en paper en la nostra llengua, ni ràdio ni televisió ni res i tots tant contents ofrendando nuevas glorias a España, la mateixa que es queda amb bona part dels impostos que paguem i que no ens retorna, cosa que a Francesc tant li emprenyava.

-Levante: La Unió de Periodistes li dóna avui un premi. Encarregue missa i taüt.

– F. Paula Burguera: Doncs sembla que han pensat: «Donem-li una alegria a Burguera que ja és molt major». Els estic molt agraït.

-El seu acomiadament d’una agència de notícies després de ficar-se amb Zaplana demostra que hi ha més llibertat de pressió que d’expressió?

-Sí; la llibertat de pressió està a l’ordre del dia en el periodisme espanyol. Ho he notat més que quan escrivia en Diari de Madrid i se’ns aplicava la llei Fraga. Almenys sabies de què no podies escriure. El que va ocórrer és que jo escrivia articles en Europa Press. Un dia vaig parlar d’un rellotge car que portava Zaplana. El teletip va arribar al Congrés i Zaplana va prohibir la publicació. L’agència va emetre un comunicat dient que l’article de Burguera quedava embargat.

Al cap d’un temps vaig escriure sobre Pedro J., Zaplana i Acebes. Ho vaig enviar i a les dues hores em va cridar una xica: «Ai, Paco, tinc una mala notícia. M’han dit que et diga que deixes de col·laborar».«Què passa, que ha cridat Zaplana?». «No sé res». Em va saber greu que el director no donara la cara. Amb la llei Fraga ens van tancar el diari quatre mesos, però t’ho esperaves.

-Si avui tancaren els diaris, la democràcia perdria alguna cosa?

-És possible que millorara, almenys si tanquen uns quants, perquè l’opinió pública no manipulada seria més sana. Mirant el paisatge polític i les cares dels polítics quan parlen és possible que els ciutadans es feren una composició de lloc més clara.

-Va deixar UCD per conviccions i va passar al Mixt del Congrés en 1978. Va ser vostè pioner en transfuguisme.

-Sóc el primer trànsfuga de la Transició. Vaig presentar una esmena a la Constitució per a demanar que per l’article 151 accediren també a l’autonomia comunitats que van perdre els seus furs per dret de conquesta. I el grup valencià, capitanejat per Abril Martorell, s’hi va oposar. Vaig demanar igualar-nos als catalans; mira per on, vaig fer anticatalanisme. Damunt, per a Abril era un valencià renegat.

-Un polític que va arribar a diputat i, amb el fracàs del PNPV, va acabar arruïnat. No sembla molt normal.

-No deu haver-hi molts casos. Algú em va dir de broma que el meu error va ser no continuar, perquè m’hauria recuperat. Després d’aqueix fracàs, vaig deixar la política en 1982 i em vaig anar a Madrid perquè em vaig quedar sense un duro i tenia pis allí. Vaig ser de corresponsal de Noticias al Dia i col·laborava amb l’Avui. Després CiU em va oferir la direcció de premsa del Senat i, anys més tard, vaig portar també la del Congrés.

-L’antic PSPV, el PNPV i UPV no van aconseguir bons resultats. Serà que el País Valencià no existeix?

-El problema és que no hi ha consciència nacional en el poble valencià, que va perdre tres trens històrics: en la Renaixença, en la II República i en la Transició.

-El nou Estatut seria per a vostè la cinquena Almansa?

-Va haver-hi un moment en què s’havia d’haver pactat la rebaixa del 5% i el PP no estava per la labor. Ha passat com en el 82. L’esquerra va anar cedint i va perdre totes les seues qüestions. Després de tants anys i veient com són aquests, no pots caure de nou en el parany. L’objectiu de Camps era ser el primer, per a ser exemple. I arriba Andalusia i mira quina exemple pren.

-Sempre quedarà «Comunitat».

-Com la comunitat de veïns, de propietaris, de dones separades… Som l’únic territori d’Espanya sense nom propi.

-La coalició EU-Bloc és recomanable, necessària o simplement imprescindible per a evitar el bipartidisme i la victòria del PP?

-És molt necessària, quasi imprescindible. Sense l’agrupament de l’esquerra i el nacionalisme serà difícil traure al PP de la Generalitat, que açò sí que és imprescindible. Veig bona voluntat per a la unió d’esquerra i nacionalisme.

-Al final dóna la raó a Fuster: «El País serà d’esquerres o no serà».

-Seguisc pensant que el país el faran els mestres o no serà. La clau està a transformar el nacionalisme espanyol en valencià i açò comença per l’escola. Cal recordar que el país va estar 13 anys governat per l’esquerra però va fer poca pedagogia de país. El PSPV es passava el dia mirant acomplexat a Las Provincias.

-L’error del nacionalisme no serà que havia d’haver parlat menys de llengua comuna i més d’interessos comuns de la butxaca?

-Doncs sí; el gran pecat ha sigut no adonar-se que en comptes de parlar tant de llengua i cultura i, des de l’altre costat, d’anticatalanisme caldria haver anat de cara als catalans a solucionar problemes econòmics compartits. Ara García Antón se’n va a parlar amb Nadal de l’AVE i defensa la unió d’empresaris valencians i catalans en la reivindicació d’infraestructures perquè hi ha interessos comuns. Quin descobriment.

-Per a un país és pitjor un mal govern o que no hi haja oposició?

-Les dues coses. El país està en suspensió de pagaments, la Generalitat no té un duro, i la veritat és que el PSPV no ha fet una oposició a l’altura de les circumstàncies.

-Veu a Joan Ignasi Pla president?

-L’aprecie molt, tenim bona amistat. Però, al meu entendre, li falta arpa, embranzida.

-Es considera més valencià que espanyol o només valencià?

-Sóc un xiquet de Sueca, naturalment sóc valencià, que li va donar per escriure i ficar-se en política i ha arribat viu als 77 anys. I bastant sa. Bé, una mica sord.

-Per al que cal sentir a voltes…

-Doncs sí, açò que guanye.

-Si avui visquera el seu paisà i amic Joan Fuster, a qui votaria?

-Segurament diria amb el seu habitual sorna: Mireu xiquets, ja s’ho fareu.

Francesc de Paula Burguera.

Amb dolor, Burguera constatà que el nacionalisme dominant al País Valencià era l’espanyol.

En 1991 va escriure un llibre amb un títol ben significatiu, És més senzill, encara: digueu-li Espanya, molt pessimista que sembla una replica al de Guia, encara que Burguera va negar-ho. Acaba així:

‘Som un poble que, segons les darreres enquestes -la del CIS, per exemple, feta al gener de 1980- solament compta amb un 2% de ciutadans que es consideren solament valencians i un 12% més valencians que espanyols. La resta, el 83% -tret d’un 3% que no sap o no contesta- es considera i se sent, solament espanyol, en un 19%, més espanyol que valencià en un 12% i tan espanyol com valencià en un 52%. ¿Pot pensar algú, seriosament, que una societat amb aquestes característiques acceptarà un model nacional valencià i s’hi adscriurà afectivament, siga aquest model fusterià o no fusterià, catalanista o no catalanista?… La pregunta sempre ha de ser la mateixa: ¿senten cap necessitat de canviar nacionalment els nostres conciutadans? Jo els mire, els observe, els escolte i he de contestar que no. En absolut. Els trobe molt tous, ben cofois i satisfets i molt a gust. Pense que és més senzill, encara: digueu-li Espanya. ¡Què hi farem!’.

Més informació a La Veu del PV.

Levante: “Passió pel País.”

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Biografia, Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Adéu a Francesc de Paula Burguera.

  1. feseto ha dit:

    Jo em vaig apuntar al PNPV per ell. Va ser el millor polític valèncià de la seua generació.

  2. rexval ha dit:

    Ja ho crec. Jo sempre els he votat, PNPV, UPV. BLOC, Compromís a soles o en coalició amb EUPV sempre desitjant que passaren el 5 % i es quedaven en el 4’50 ó més. El que cal ara és que la pujada que han tingut no siga solament el “fenomen Mònica Oltra” sinó que els valencians volen un partit valencianista com passa amb catalans, bascos i gallecs.

    Una abraçada

    PD. No milite en partits però sí en el STEPV- IV, que ve a ser com el sindicat de Compromís.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s