Lolita, llum de la meua vida, foc de les meues entranyes. Vladimir Nabokov i Thomas Mann.

Lolita%2BVladimir%2BNabokov%2BPenguinLolita. Vladimir Nabokov.


Lolita, llum de la meua vida, foc de les meues entranyes. Pecat meu, ànima meua. Lo-li-ta: la punta de la llengua emprèn un viatge de tres passos des de la vora del paladar per a recolzar-se, en el tercer, en la vora de les dents. Lo-li-ta. Era Lo, senzillament. Lo, al matí, un metre quaranta-vuit d’alçada amb peus descalços. Era Lola amb pantalons. Era Dolly en l’escola. Era Dolors quan signava. Però en els meus braços era sempre Lolita.

Va tenir Lolita una precursora? Cert que la va tenir. En veritat, Lolita no va poder existir per a mi si un estiu no haguera estimat a una altra… «En un principat al costat del mar.» Quan? Tants anys abans que nasquera Lolita com tenia jo aqueix estiu. Sempre pot un comptar amb un assassí per a una prosa fantàstica.

Senyores i senyors del jurat, la prova número u és el que van envejar els serafins de Poe, els errats, simples serafins de nobles ales. Mireu aquest embull d’espines.

**************

«Eh, tu, mou el culet», va dir Lo «Lo!», va cridar Haze (mirant-me de gairell i, esperant que jo expulsara la xiqueta descarada). «I condueix amb cura», va dir Lo (no per primera vegada), mentre es tirava arrere, mentre jo em tirava arrere, mentre l’automòbil arrancava.

«És intolerable», va dir Haze [sa mare] «que una xiqueta siga tan maleducada. I tan insistent. Quan ningú la crida. I necessita un bany». Els meus artells fregaven els blue jeans de la xiqueta. Anava descalça; en les ungles dels peus quedaven restes d’esmalt color cirera i hi havia un tros de tela adhesiva sobre el dit gros. Déu, què no hauria donat jo per besar ací i allà aqueixos peus d’ossos fins, dits llargs i agilitat de mico! De sobte la seua mà va lliscar en la meua i sense que nostra acompanyant ho vera vaig estrènyer i sacsejar aqueixa arpa tèbia durant tot el viatge fins a la tenda.

**************

lolita irons

Lolita amb Irons en el paper principal.

Encara seguia a la senyora Haze pel menjador quan, més enllà de la cambra, va haver-hi un esclat de verdor –«la galeria» va entonar la senyora Haze– i llavors sense el menor avís, una onada blava es va unflar sota el meu cor i vaig veure sobre una estora, en un estany de sol, semi-nua, de genolls, al meu amor de la Riviera que es va tornar per a espiar-me sobre les seues ulleres negres.

Era la mateixa xiqueta: els mateixos muscles fràgils i color de mel, la mateixa esquena esvelta, nua, sedosa, el mateix pèl castany. Un mocador a llunes nuat entorn del pit ocultava als meus vells ulls de mico, però no a la mirada del jove record, els sins juvenils.

**************

Acabat l’esmorzar, em vaig reclinar en una cadira baixa, per a tractar de llegir. De sobte, dues hàbils manetes em van cobrir els ulls: s’havia lliscat per darrere, com reiterant, en la seqüència d’un ballet, la meua maniobra matutina. En tractar d’interceptar el sol, els seus dits eren un carmesí lluminós, contenia amb prou faenes el riure i botava a un costat i a l’altre, mentre jo estenia els braços a dreta i esquerra, cap a arrere, encara que sense canviar de posició. La meua mà va córrer sobre les seues àgils cames, el llibre va partir de mi com un trineu.

**************

Al principi em temptava per a després burlar-me, deixant-me amb un dolor sord en les arrels mateixes del meu ser. Jo sabia exactament què havia de fer i com fer-ho sense enterbolir la castedat d’una xiqueta; després de tot, tenia certa experiència en la meua vida de pederosi: havia estimat visualment, en els parcs, nímfules pigoses; havia insinuat el meu pas cautelós i bestial entre la part plena de gom a gom d’un òmnibus replet de col·legiales amb els seus llibres a coll.

Però durant quasi tres setmanes, les meues patètiques maquinacions s’havien vist interrompudes. El causant de tals interrupcions era, comunament, la senyora Haze (el temor principal de la qual, com haurà observat el lector, no era tant que jo gaudira amb Lo sinó que Lo gaudira amb mi). La passió que sentia jo per aqueixa nímfula –la primera nímfula en la meua vida que per fi estava a l’abast de les meues arpes angoixades, dolents i tímides– m’hauria portat sens dubte, de retorn al sanatori, de no haver comprès el Diable que havia de proporcionar-me cert alleujament si volia jugar amb mi durant més temps.

**************

He deixat la porta oberta durant diversos dies, mentre escrivia en la meua cambra, però només avui ha caigut en el parany. Entre anades i vingudes, puntades de peu i bromes addicionals (que ocultaven la seua torbació en visitar-me sense haver sigut cridada), Lo va entrar i després de voleiar al meu voltant es va interessar pels laberints de malson que la meua ploma traçava sobre una fulla de paper.

Ah, no: no eren els resultats de l’inspirat descans d’un cal·lígraf, entre dos paràgrafs; eren els horribles jeroglífics (que ella no podia desxifrar) del meu fatal desig. Quan Lo va inclinar els seus rínxols castanys sobre l’escriptori davant el qual estava assegut, Humbert  la va envoltar amb el seu braç, en una miserable imitació de fraternitat; i mentre examinava, amb certa miopia, el paper que sostenia, el meu innocent visitant va anar asseient-se lentament sobre el meu genoll. El seu perfil adorable, els seus llavis entreoberts, el seu pèl suau estava a pocs centímetres del meu ullal descobert, i sentia la tebiesa de les seues cames a través de la rudesa de les seues robes quotidianes. De sobte, vaig saber que podia besar-la. Vaig saber que em deixaria fer-ho, i fins que tancaria els ulls, com a ensenya Hollywood.

**************

La xiqueta no sabia res. No li havia fet res. I gens m’impedia repetir una maniobra que l’havia afectat tan poc, com si haguera sigut ella una imatge fotogràfica titil·lant sobre una pantalla, i jo un humil encorbat que es turmentava a si mateix en la foscor. La vesprada va seguir fluint, en madur silenci, i els alts arbres plens de saba semblaven saber-ho tot; el desig, encara més intens que abans, va començar a doldre-me de nou. Que torne prompte, vaig pregar, dirigint-me a un Déu prestat. Que mentre mamà estiga en la cuina, puguem representar novament l’escena de l’escriptori. Per favor, l’adore tan horriblement…

No. «Horriblement» no és el terme exacte. El goig amb que m’omplia la visió de nous delits no era horrible, sinó patètic. Patètic, perquè malgrat el foc insaciable del meu apetit veneri, em proposava amb la força i resolució més fervents protegir la puresa d’aqueixa xiqueta de dotze anys.

 **************

lolita_kubrick

La Lolita de Kubrick és fruit de la censura ja que segons la novel·la té 12 anys i van obligar que l’actriu fora major.

Sabia que m’havia enamorat de Lolita per sempre; però també sabia que ella no seria sempre Lolita. L’un de gener tindria tretze anys. Dos anys més, i hauria deixat de ser una nímfula per a convertir-se en una «joveneta» i després en una «xicona», aqueix súmmum d’horrors. El terme «per sempre» només s’aplicava a la meua passió, a la Lolita eterna reflectida en la meua sang. L’altra Lolita les crestes ilíaques de la qual encara no flamejaven, la Lolita que ara jo podia tocar i olorar i sentir i veure, la Lolita de la veu estrident i l’abundant pèl castany –manyocs i remolins als costats, rínxols darrere–, la Lolita de clatell tibant i càlid i vocabulari vulgar, aqueixa Lolita, la meua Lolita  es perdria per a sempre.

 **************

Desitge que aquesta memòria es publique quan Lolita [Més gran i embarassada] ja no visca. Cap dels dos viurà, doncs, quan el lector òbriga aquest llibre. Però mentre palpite la sang en la meua mà que escriu, tu i jo serem part de la beneïda matèria i encara podré parlar-te des d’ací cap a Alaska. Sigues fidel al teu Dick. [El seu home]

No deixes que altres tipus et toquen. No parles amb estranys. Espere que vulgues al teu fill. Espere que siga home. Que el teu marit, així ho espere, et tracte sempre bé, perquè en cas contrari el meu espectre anirà cap a ell, com a negre fum, com un gegant dement, i li arrancarà nervi després de nervi. I no tingues llàstima de C. Q. [L’adult que va pervertir-la i que ell mata]

Calia triar entre ell i H. H.  [El protagonista] i calia que H. H. visquera ben bé un parell de mesos més, perquè tu visqueres després en la ment de generacions esdevenidores. Pense en búfals i àngels, en el secret dels pigments perdurables, en els sonets profètics, en el refugi de l’art. I aquesta és l’única immortalitat que tu i jo podem compartir, Lolita.

 **************

(Fragments de Lolita, de  Vladimir Nabokov que he traduït al català. Es tracta del començament i del final de l’obra més alguns paràgrafs de la primera part del llibre on hi ha una cert erotisme latent.)

vladimir-nabokov Vladimir Nabokov, l’autor de la novel·la.

Amb aquesta al·lusió a l’art i la immortalitat acaba la novel·la de  Vladimir Nabokov, Lolita. Si un adjectiu la defineix és patètic, que apareix en boca del protagonista i narrador de la història, Humbert Humbert, a mode de declaració davant el jurat que el jutja.

Trobe que Muerte en Venècia, de Thomas Mann presenta bastants similitud amb l’obra de què estem parlant. En primer lloc la pederàstia platònica o física – que no deixa de ser platònica -, homosexual o heterosexual. Aquest fet no va ser ben acceptat pels benpensants i moralitzadors de l’època. També tenen en comú un cert to de tragicomèdia, ja que en els dos casos ens troben amb element tràgic com còmics.

Els protagonistes són artistes de mitjana edat que estan passant per una crisi de creació i personal. En els dos casos troben encarnat el seu ideal de bellesa i /o eròtic. Els dos se senten patètics. Són massa vells per al seu gust. En la joventut troben l’ideal. Veuen la vellesa amb espant. En el cas de Mann és el protagonista qui no accepta el pas del temps en sí mateix. En el de Nabokov, l’horroritzat escriptor no pot suportar la idea que la seua Lolita deixarà de ser una adolescent i creixerà fins fer-se una dona.

També és de destacar la rica prosa dels dos textos. Novelles curtes però denses i autèntiques obres mestres que han arribat al cinema sota la direcció de directors de la vàlua de Kubrick (Lolita) y Visconti (Mort a Venècia). En una versió cinematogràfica més moderna de Lolita Jeremy Irons broda el paper protagonista, per damunt de James Mason  amb Kubrick. De totes maneres, val la pena veure les dues versions i llegir les novel·les, clar.

Segona versió de Lolita amb Jeremy Irons.

Nímfules: Neologisme de Nabokov en Lolita.

“Entre els límits dels nou i els catorze anys, sorgeixen donzelles que revelen a certs viatgers embruixats, dos o més vegades majors que elles, la seua vertadera naturalesa, no humana, sinó nímfica; propose anomenar “Nímfules” a aqueixes criatures escollides”.

Nymphs_and_Satyr,_by_William-Adolphe_Bouguereau

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema, Literatura, Novel.la, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Lolita, llum de la meua vida, foc de les meues entranyes. Vladimir Nabokov i Thomas Mann.

  1. feseto ha dit:

    Les Lolites tenen molt de perill…

  2. rexval ha dit:

    Ja ho crec. Una volta vaig fer-me passar per una en un fòrum dedicat a Wagner. Jo era “Elsa Amorosa” i tenia 16 anys. No veges la de bavosos que em van eixir. Vaig descollonar-me a lo bèstia. Fins i tot m’isqué una envejosa madureta que la mamprengué amb mi: “Señorita, un poco más de decoro…”. Per a pixar-se.

    La qüestió ja la va estudiar Schopenhauer, el filòsof. L’home madur se sent atret per les joves senzillament perquè el seu ADN fructifique. És una qüestió purament animal encara que no se n’adonem. Wagner, per exemple, podria ser pare de la seua dona Cosima. Al vellet de Bruckner solament li agradaven les jovenetes, peròn no tingué sort. Fins i tot Don Giovanni, que mai rebutjava una dona, tenia una “passió dominant” que era la “jove principiant”. Això diu Leporello en la seua famosa aria de l’acte primer:

    Sua passion predominante
    È la giovin principiante.

    Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s