Schopenhauer en català (5): La moral. L’egoisme.

schopen joveSchopenhauer

Anem a estudiar el concepte de moral en Schopenhauer segons va escriure en el seu llibre El amor, las mujeres y la muerte que estic traduint al català-valencià. Hi considera tres aspectes: l’egoisme, la perversitat i la commiseració. L’egoisme personal no coneix límits morals. Ho volem tot sense reparar en el altres. Som com llops despietats. L’estat és el boç que ens controla. Sense ell, cap dogma religiós o moral podria evitar la nostra perversitat ja que realment la consciència es basa en la por i no en la commiseració. L’home és un llop per a l’home i l’estat el morrió que manté la pau. Explica el filòsof:

LA MORAL

La virtut no s’ensenya, com tampoc el geni. La idea que es té de la virtut és estèril, i no pot servir més que d’instrument, com les coses tècniques en matèria d’art. Esperar que els nostres sistemes de moral i les nostres ètiques puguen formar persones virtuoses, nobles i santes, és tan insensat com imaginar que els nostres tractats d’estètica puguen produir poetes, escultors, pintors i músics.

****************

No hi ha més que tres ressorts fonamentals de les accions humanes, i tots els motius possibles només es relacionen amb aquests tres ressorts. En primer terme, l’egoisme, que vol el seu propi bé i no té límits; després la perversitat, que vol el mal aliè i arriba fins a la summa crueltat, i últimament la commiseració, que vol el bé del proïsme i arriba fins a la generositat, la grandesa de l’ànima. Tota acció humana ha de referir-se a un d’aquests tres mòbils, o àdhuc a dos alhora.

I

L’EGOISME

Inspira tal horror l’egoisme, que hem inventat la urbanitat per a ocultar-ho com una part vergonyosa. Però sobreïx a través de tots els vels i es denuncia en tota trobada, on instintivament ens esforcem per utilitzar cada nou coneixement per a servir-nos en un dels
nostres innombrables projectes

Sempre és la nostra primera idea saber si tal home pot ser-nos útil per a alguna cosa. Si no ens pot servir, ja no té cap valor. I tant sospitem aqueix mateix sentiment en els altres, que si ens esdevé demanar un consell o un informe, perdem tota la confiança en el que se’ns diu, per poc que suposem que hi ha en açò algun interès. Al punt pensem que el nostre conseller vol valer-se de nosaltres com a instrument seu, i atribuïm el seu semblar, més que a la prudència de la seua raó, a les seues intencions secretes, per gran que siga la primera, per febles i llunyanes que anaren les segones.

****************

rato-foto

L’egoisme no té límits, ni ètica ni moral. L’ex-ministre Rato imputat per nombrosos delectes de corrupció.

Per naturalesa, l’egoisme manca de límits. L’home no té més que un desig absolut: conservar la seua existència, lliurar-se de tot dolor i fins a de tota privació. El que vol és la major suma possible de benestar, la possessió de tots els gaudis que és capaç d’imaginar, els quals s’enginya per variar i desenvolupar incessantment.

Tot obstacle que s’alça entre el seu egoisme i les seues concupiscències excita el seu mal humor, la seua còlera, el seu odi; és un enemic a qui cal aixafar. Volguera en la mesura que siga possible gaudir de tot, posseir-ho tot, i quan no, voldria almenys dominar-ho tot. «Tot para mi, gens per als altres» és la seua divisa.

L’egoisme és colossal, no cap en l’univers. Si es donara a triar a cadascun entre la destrucció de l’univers i la seua pròpia perdició, no necessite dir quina seria la resposta.

Cadascú es fa el centre del món, tot ho refereix  a si. Fins els més grans trastorns dels imperis es consideren abans de res des del punt de vista del propi interès, per ínfim i remot que puga ser. Hi ha contrast més extraordinari? D’una part aqueix interès superior i exclusiu que cadascú es pren per si mateix, i de l’altra aqueixa mirada indiferent que llança a tots. Fins i tot és una cosa còmica aqueix convenciment de tantes persones que obren com si foren les úniques que tenen una existència real i com si els seus semblants només foren vanes ombres, purs fantasmes.

Per a pintar l’enormitat de l’egoisme amb una hipèrbole cridanera, m’he fixat en aquesta: «Moltes gents serien capaces de matar a un home per a agafar el greix del mort i untar-se amb ella les botes». Només m’assalta un escrúpol: serà açò una hipèrbole?

****************

acropolisL’estat el el morrió del llop que és l’home per al seus congèneres.

L’Estat, aqueixa obra mestra de l’egoisme intel·ligent i raonat, aqueix total de tots els egoismes individuals, ha dipositat els drets de cadascun en mans d’un poder infinitament superior al poder de l’individu i que li obliga a respectar els drets dels altres. Així queden en les tenebres el desmesurat egoisme de quasi tots, la perversitat de molts, la ferocitat d’alguns. La força els té encadenats, i d’açò resulta una aparença enganyosa. Però que es trobe, com algunes vegades ocorre, eludit o paralitzat el poder protector de l’Estat, i es veuran esclatar a plena llum els apetits insaciables, la sòrdida avarícia, la falsedat secreta, la perversitat, la perfídia dels homes. Llavors retrocedim i donem grans crits, com si topàrem amb un monstre encara desconegut. No obstant açò, sense la pressió de les lleis, sense la necessitat que es té d’honor i consideració, totes aqueixes passions triomfarien diàriament. Cal llegir les causes cèlebres, la història dels temps regirats, per a saber el que hi ha en el fons de l’home, la qual cosa val la seua moralitat!

Aqueixos milers d’éssers que estan a la nostra vista, obligant-se mútuament a respectar la pau, en el fons són d’altres tigres i llops, a els qui només impedeix mossegar un fort morrió.

Imagineu suprimida la força pública, o siga llevat el morrió. Retrocediríeu amb espant davant l’espectacle que s’oferiria als vostres ulls, espectacle que cadascú es figura fàcilment. ¿No basta amb açò per a confessar com de poc arrelament tenen la religió, la consciència, la moral natural, qualsevol que siga el seu fonament? No obstant açò, en presència dels sentiments egoistes antimorals, lliurats a sí mateixos, es veuria llavors revelar-se també en l’home el vertader instint moral, desplegar el seu poder i manifestar el que pot fer. I es veuria que hi ha tanta varietat en els caràcters morals com a varietats hi ha d’intel·ligència, i no és poc dir.

****************

moises_10m1

Sovint les regles són arbitràries i ridícules: «No encendreu cap foc el dia del dissabte en les vostres cases» (Moisés).

Té el seu origen la consciència en la naturalesa? Pot dubtar-se d’açò. Ben bé, hi ha també una consciència bastarda, conscientia spuria, que sovint es confon amb la vertadera. L’angoixa i el penediment causats pels nostres actes, no són sovint més que el temor a les conseqüències. La violació de certes regles exteriors, arbitràries i fins a ridícules, desperta escrúpols enterament anàlegs als remordiments de consciència. Així, certs jueus estarien aclaparats davant la idea d’haver fumat una pipa en el seu propi domicili en dissabte contravenint al precepte de Moisés, que diu. «No encendreu cap foc el dia del dissabte en les vostres cases».

Tal gentilhome o oficial no es consola d’haver faltat en alguna ocasió a les regles d’aqueix codi dels bojos que es diu codi de l’honor, fins a l’extrem que més d’un, que no va poder complir la seua paraula o satisfer les exigències de les lleis de l’honor, s’ha alçat la tapa del cervell.

Conec exemples d’açò. I no obstant açò, el mateix home violarà sense escrúpol tots els dies la seua paraula, amb la condició que no hagués afegit aqueixes paraules fatídiques, aqueix jurament: «pel meu honor».

En general, tota inconseqüència, tota imprevisió, tot acte contrari als nostres projectes, als nostres principis, als nostres convencionalismes de qualsevol espècie, i fins i tot  tota indiscreció, tota estupidesa, deixen després de sí un cuc que ens rosega en silenci, una espina clavada en el cor.

Moltes gents se sorprendrien si veren de quins elements es compon aquesta consciència de la qual es formen una idea tan grandiosa. Un cinquè de temor als homes, un cinquè de temors religiosos, un cinquè de preocupacions, un cinquè de vanitat i un cinquè de costum: açò és tot.

Tant valdria dir com aquell anglès: «No sóc bastant ric per a comprar-me una consciència».

****************

Tot i que els principis i la raó abstracta no són en manera alguna la font primitiva o el primer fonament de la moralitat, no obstant açò, són indispensables per a la vida moral. Són com un dipòsit alimentat per la font de tota moralitat, però que no corre de continu, sinó que es conserva, i en el moment útil pot difondre’s allí on faça falta. Sense principis ferms, una vegada posats en moviment els instints immorals per les impressions externes, ens dominarien. Sostenir-se ferm en els principis, seguir-los a despit dels oposats motius que ens sol·liciten, és el que es diu posseir-se a si mateix.

****************

Burka_1428680c

La imposició del burka a causa de dogmes religiosos o hàbits socials és un acte de perversitat en contra de la dona inacceptable. Aquesta vestimenta no implica moralitat sinó submissió.

Els actes i la conducta d’un individu i d’un poble poden modificar-se moltíssim pels dogmes, l’exemple i l’hàbit. Però els actes presos en si mateixos no són més que vanes imatges; només els dóna importància moral la disposició d’ànim que impel·leix a executar els actes. Aquesta pot ser absolutament la mateixa, fins i tot amb manifestacions exteriors en un tot diferents. Amb igual grau de perversitat, pot un morir en el patíbul i un altre extingir-se el més afablement del món enmig dels seus.

Es manifesta el mateix grau de perversitat en un poble per actes grollers, homicidi, canibalisme, i en un altre, per contra, suaument i en miniatura, per intrigues de tall, opressions i subtils astúcies de totes classes, però el fons de les coses és el mateix sempre.

Poguera imaginar-se un Estat perfecte, o tal vegada fins a un dogma que inspirara una fe absoluta en premis i càstigs després de la mort, que aconseguira impedir tot delicte: políticament, açò seria molt, però moralment no es guanyaria gens, ja que només quedarien encadenats els actes i no la voluntat. Podrien ser correctes les accions: la voluntat continuaria sent perversa.

pàgina següent →

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Filologia, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Schopenhauer en català (5): La moral. L’egoisme.

  1. Retroenllaç: Schopenhauer en català (6): La moral. La commiseració. | EL CAVALLER DEL CIGNE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s