Per què em diuen Regí.

SPAIN. Barcelona. August-September 1936. The boy is wearing a cap belonging to a member of the Steel Battalions, of the "Union de Hermans Proletarios" (Union of Proletarian Brothers), an anarchist militia. Contact email: New York : photography@magnumphotos.com Paris : magnum@magnumphotos.fr London : magnum@magnumphotos.co.uk Tokyo : tokyo@magnumphotos.co.jp Contact phones: New York : +1 212 929 6000 Paris: + 33 1 53 42 50 00 London: + 44 20 7490 1771 Tokyo: + 81 3 3219 0771 Image URL: http://www.magnumphotos.com/Archive/C.aspx?VP=Mod_ViewBoxInsertion.ViewBoxInsertion_VPage&R=2S5RYD17S4ZX&RP=Mod_ViewBox.ViewBoxZoom_VPage&CT=Image&SP=Image&IT=ImageZoom01&DTTM=Image&SAKL=TAquest xiquet milicià anarquista (foto de Capa de 1936) ben podria haver estat mon pare. Tenia 9 anys quan va esclatar la guerra i 12 quan acabà.


Mon pare té 88 anys. Passà el franquisme complet. Està cec, no s’hi veu, tan sols distingix unes taques de llum. Tampoc està molt bé de l’oïda. No pot sentir per telèfon però sí si li parles a l’oït. Últimament he posat en el bloc una foto on ix un capellà, un guàrdia civil i alguns feixistes acompanyant el ministre de l’interior.

Per a mon pare, sacerdot igual a feixista. Jo li dic que no, que hi ha de tot, però no em creu. I té els seus motius. Un capellà va denunciar a son germà gran per “rojo” en la primera postguerra. Fill de puta. Una nit, sense avisar es presentà la guàrdia civil per detenir-lo. Tiraren la porta avall, colpejaren al meu avi i li preguntaren on l’havia amagat. “Está muerto” els digué. “Venga, papeles”. “No nos dieron”. “Rojo de mierda te vamos a seguir, como nos hayas mentido te llevamos al paredón.” I se n’anaren.

guardia_civilLa temuda Guàrdia Civil.

Ahir m’ho tornà a contar mon pare, que viu més en el passat que en el present. I plorà. Quan va passar el fet mon pare era un xiquet de pantaló curt. Mon tio Regí, que d’ací ve el meu nom, va ser un heroi de guerra. Era de la CNT-FAI i un segon pare per al meu. Dotze xiquets va tenir sa mare. La meitat moriren. Coses de l’època.

milicianos-anarquistasMilicians anarquistes de la CNT-FAI.

Mon tio estava a Cartagena, en artilleria de costa. Els feixistes italians enviaven bombarders i caces des de les Balears. Disparaven no sols contra objectius militars, sinó que metrallaven els civils que circulaven per la carretera de la costa que ara és tan turística.

En una ocasió l’atac va ser més important de l’habitual. Ordenaren retirada. Mon tio i els seus companys anarquistes no feren cas. Van tirar avall dos avions i la resta va retirar-se pensant que hi havia més artillers. Volgueren condecorar a mon tio, però ell – contrari als exèrcits, a les armes i al poder – s’hi va negar. Va dir- i mon pare ho ha repetit tota sa vida “Jo no lluite per xapes, lluite per ideals, per la revolució”.

Mon tio era pacifista, vegetarià i naturista, però quan Franco donà el colp d’Estat va anar a pit descobert a les casernes amb milers de persones desarmades per evitar el triomf  feixista a València. I ho aconseguiren. La tropa se’ls sumà. Començà la Revolució. Socialitzacions, col·lectivitzacions, etc.

Quan acabà la guerra creuà els Pirineus. Hi va estar uns mesos, els suficients per enrolar-se en la Resistència francesa i ser detingut i torturat per la Gestapo. Li’l donaren a la Guàrdia Civil junt a altres compatriotes. Un supervivent els ho contà a mos iaios. Va ser afusellat i el seu cadàver encara està per trobar. Alguna fossa comuna, la vora d’algun camí… mai no ho sabrem. No li deixaren escriure una carta de comiat com feien en altres casos. El supervivent era un cuiner de Gandia – potser per això no el van matar- . Anys després anà a casa de mos iaios. Mon pare ja tenia núvia. Li va dir unes paraules de mon tio: “Sigues bo i estudia molt”. Poc pogué estudiar. Tres cursos de primària i a treballar. Es va prometre posar el nom de mon tio al seu fill major. Per això, a mi em diuen Regí.

El més curiós del cas és que mon pare se’n recorda de tot això com si haguera passat ahir, però és incapaç de recordar de nit que ha dinat eixe mateix dia. I encara plora pel seu germà favorit quan m’ensenya fotos que ja no veu però que reconeix no sé com o em conta la història que us acabe de contar.

No fa molt un del PP va dir rient en el puto Congrés que els de la Memòria Històrica “Lo único que quieren es cobrar”. Fill de puta. Maleït siga. Li desitge el pitjor del món a ell i a tota la seua família.

Regí

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Història, Política, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Per què em diuen Regí.

  1. Manel Artero ha dit:

    Reblogged this on El Día a Diario and commented:
    La Historia que pretenden que se olvide.
    Està en valencià (català occidental), pero imagino que los traductores funcionarán bien.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s