Enric Valor (3). I queixalets també! / El dimoni fumador.

Enric-Valor-somriu-divertit-recordant-La-rabosa-i-el-corb-1024x685Enric Valor contant rondalles.

Ací tenim dues rondalles d’Enric Valor plenes de riquesa lèxica, com de costum. Jo les recomanaria a partir de l’ESO perquè són un tant dificultoses. Per a xiquets més menuts disposem d’adaptacions infantils que tenen un vocabulari més habitual i, per tant, més fàcil d’entendre. La primera narració, I queixalets també!, és una contarella de por que ens adverteix que si no obeïm els pares ens poden passar coses esgarrifoses com a Toneta, la fadrina protagonista. La segona història, El dimoni fumador,  també és de por i ens avisa de què pot passar-nos per culpa del vicis. Ambdues tenen en comú la presencia de sers diabòlics.

Podem fer-nos una idea de com captivaria els oients quan en èpoques pretèrites sense llum elèctrica es contaren a la vora del foc rondalles com aquestes. La ràdio i la televisió acabaren amb aquesta literatura oral tan antiga. El més paregut que tenim són els contes per a dormir que molts pares encara conten als seus fills esperem que en valencià.

Abans de deixar-vos amb les rondalles, m’agradaria recordar amb vosaltres un fet que la meua dona i el meu cunyat no oblidaran mai. En l’època del trenet, un senyor gran però autosuficient, baixava en l’estació de Meliana. Portava una gavardina i un barret molt elegant i usava ulleres. S’acostava al quiosc i demanava sempre en valencià caramels de menta, els seus favorits. Vivia a València, però anava al poble per a veure la seua filla. Era Enric Valor, que un bon dia deixà de comprar caramels perquè va dir adéu al seus, a la seua terra i al món.

I QUEIXALETS TAMBÉ!

i queixaletsAixò va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó del món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.

— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.

Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.

Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.

—Això és un xiquet que plora per ací! —va dir-se tota estranyada.

—Eeeeeh, Eeeeeh! —s’oïa en la fosca.

Sí que plorava un criançó, i ben prop.

Davall a pleret entre els oms. Se’l va sentir a la vora.

—Eeeeh, eeeeh!

A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.

— Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!

Ella es compadia de tot cor de l’infant , i ja pensava d’endur-se’l a sa casa. En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitja costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.

— Oh, si te dentetes! —exclama admirada la fadrina.

— I queixalets també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs i grandots, mig corcats, corbats com els de un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.

— Aiii!

La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i es sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.

Però Toneta era coratjosa —i desobedient també!—. Ressonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però ca!…

Això que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criançó, va seguir la costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.

I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca, que es va posar a plorar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.

I queixalets també – Versificació i cant de Quim Sanç.

A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota. Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera.

—Escolte, bona dona— digué Toneta sense poder estar-se’n.

La vellarda no va respondre, com si no l’hages oïda.

—Quin fred que fa aquesta nit!— que va prosseguir Toneta.

Res, la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.

—Escolte, escolte, bona dona! Sap que m’ha passat venint?

La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els seus peus, damunt la neu, se li gelaven, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos.

—Escolte, escolte— cridava ja anguniosa —He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava… i m’ha mostrat uns queixalots!…

La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:

—Són com aquestos?— preguntà.

I es quedà mirant-la amb la boca esbarrellada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!

Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una tela negra ho va tapar tot.

Quan retornà, era a casa seua gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Unes dones matineres l’havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora dels safareig de la font.

catacrac catacric
conte contat
conte finit


El dimoni fumador pels alumnes de 5è B del CEIP Botànic Calduch de Vila-real


EL DIMONI FUMADOR.

Àudio per Vicent Camps.

La travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll. Orientat a tramuntana, és aquell un pintoresc indret, però resulta més aviat trist i solitari. Per aquell camí de ferradura és per on pujava una vesprada de tardor, en aquell temps, un home de Penàguila a qui deien l’oncle Porra.

Era ell un homeneu animós, trempat, així com d’una quarantena d’anys, que devia el seu malnom al nas prominent que tenia i que li donava molta personalitat. Bon home també ho era de veritat; però tenia molt arrelats dos vicis; el primer, una desgavellada passió per la cacera; l’altre, que bevia vi immoderadament, sobretot els dissabtes. Açò darrer, probablement va ser la causa del disgust que va tenir aquella vesprada en l’antic camí, allà amunt vora la crestallera del Castell.

Justament el diumenge abans, havia estat advertit per rector de poblet, el vell mossèn Galiana, que va amenaçar-lo de negar-li la absolució quan anàs a complir en la parròquia, si aleshores no s’havia ja corregit d’aquella desficaciada i perillosa immoderació.

—Porra— li havia dit, —no sé què haig de fer de tu. Que te’n passasses de la ratlla en el teu sant o en la festa major del poble, i açò sense voler i solament per commemorar i alegrar la diada, podria passar als ulls de Déu, que tal vegada per això va manar a Noé allò que tots sabem que li va manar. Perquè una festa grossa de la cristiandat, sense que els cristians puguen sentir-ne fortament l’alegria… Jo també me’n faig càrrec. Però això que tu fas els cinquanta-dos dissabtes de l’any, això és vici i res més que vici, castigar el teu cos, donar escàndol i cometre pecat mortal.

Pujava, com diem, pel camí l’animós oncle Porra, i anava encara remugant la filípica de mossèn. Al muscle, duia l’escopeta pistonera; al coll, una bufanda, perquè feia fred, i la muntera estacada fins les orelles. La pistonera és una arma semblant als trabucs, que es carreguen per la boca. Ell la duia carregada i anava a veure si podia soltar un parell de trets a les perdius dalt en el Pla del Cirer.

Eren les tres de la vesprada, i ell havia passat ja la negrosa ermita que hi ha a mitjan costera. Passà més amunt, sota un ixent de les penyes del castell, on hi ha unes coves de roca grogosa a la dreta del camí, i, de reüll, no sé quina cosa va veure bellugar dins una de les coves. Instintivament, tirà mà de l’escopeta, com fan tots els caçadors, però s’adonà que el qui eixia d’allí i li barrava el pas plantant-se en mig de la romana senda, no era un cerval, ni un llop, ni un rabosot, ni res que ell pogués caçar: era un home, un home estrany, prim i llarg, de gran nas aguilenc i ulls esqueixats i plens de rellampecs. Duia una muntera, talment com feien els d’aquelles comarques; però a la primera ullada, Porra va trobar que no el coneixia de res.

I arribà a l’home estrany, que el saludà molt afectuós:

—Hola, oncle Porra!

—Hola germà!— respongué el caçador, a la usança del país.

—Què, de feina?— preguntà el foraster.

—Sí… Però escolte— puntualitzà Porra parant-se-li al davant, —vostè no és de Penàguila, veritat?

L’home estrany rigué:

—Igual que si ho fos. No em coneixes? Jo estic ací destinat.

Es torbà un poc el caçador, i li va mirar la cara. Deu de cel! Dels ulls d’aquell home eixia llum, llum de veres, que li donava, a Porra, com una calentor! I davall la muntera mal estacada al cap, li va descobrir les puntetes de dues banyes.

“És un dimoni”, es digué Porra tremolant. Però encara que ràpidament ho relacionà amb el pecat dels dissabtes i amb el bonegó de mossèn Galiana, s’asserenà. Perquè Porra era molt astut, com a bon caçador de muntanya. Ah! Veurem si encara no li gastava ell una de bona!…

—Assentem-nos i fumarem, que ara et reconec— li digué tot pegant-li una amical esplanissada en el muscle.

—No em tens por?

—Per què te n’haig de tenir?

—Així m’agrada, Porra —s’alegrà el dimoni—. Tots em fugen, i quasi sempre m’haig de quedar xarrant sense que ningú m’escolte.

Es van asseure, cadascun en una cantera de les que rutlen fins a la vora del camí. El dimoni preguntà la garjol de Porra:

—Què és això que portes?

el dimoniEl dimoni fumador i l’oncle Porra.

Es referia a l’escopeta.

—No ho saps?

—No —confessà el dimoni—. Fa molts anys que no havia vingut pel món. Me’n va passar una!… L’altra volta que estava ací se’m va perdre l’ànima d’un renegat que duia cap a l’infern. I l’Amo, és clar, em va tancar en una cel·la de castic i allí m’han tingut a pa i aigua una pila d’anys. M’han soltat fa quatre o cinc dies amb l’encàrrec de no tornar a badar.

Porra va escoltar impassible l’explicació. De manera que aquell dimoniet del dimoni no havia estat en el món des d’avanç d’inventar-se l’escopeta!

—Açò que porte —informà llavors amb serietat l’oncle— és una pipa.

—Una pipa?

El dimoni badava i feia cara de soca.

—Oi! Tampoc no saps què és una pipa? I fuma?

—Pipa, fumar…

—Fumar és beure fum. Tu no n’has begut mai?

— És clar que n’he begut —féu el dimoni—.Allà avall on nosaltres vivim, no hi ha res més que foc i fum. Però el fum se’t fica en els ulls i en la gola, i no dóna mai gens de gust, gens!

—Ací és una altra cosa —continuà Porra—: ací cremem les fulles d’una planta plena d’oloretes i n’engolim el fum, i se te’n puja al cap i te’l omple de meravelles; et trobes en el Paradís Terrenal.

l en sentir allò del Paradís, al dimoni li va caure la muntera i féu una rialla d’excitació.

—Vegem, vegem! —digué pressós.

Porra li allargà l’escopeta sense soltar-la de la culata.

—Fica’t el canó dins la boca. Ací baix l’he carregada d’aqueixa herba. Tu, xucla-li fort.

Aquell babau de l’infern es va posar a xuclar per la punta del canó.

—No trac fum! —va dir a l’acte.

—Xucla, xucla! —seguia rient-se-li Porra. I mentrestant amartellava l’arma.

El dimoni es tragué el canó de la boca una vegada més i preguntà:

—És cert que veuré el Paradís?

—Xucla i calla. Paradís i estreles i de tot veuràs! Ja me’n tornaràs la resposta!… I prepara’t, que et done foc!

El dimoni tornà a xuclar. Tot rient, tot rient, Porra estirà la clau i va soltar el tir, i es sentí un tro fortíssim, descompassat, com si haguessen esclatat cent barrils se pólvora de moros i cristians. I l’aire encalmat de la vesprada, s’omplí d’un fum acre, tremolà la terra i caigueren pel costat de l’esglaiat caçador trenta o quaranta canteres i pedrots que de poc l’esclafen; després van retronar amb estrèpit els ecos nombrosos de les muntanyes, i, a la fi, quan es va acabar el rebombori i es dissipà a poc a poc el fum que mig l’ofegava, l’oncle Porra, que seguia assegut en el cantal i amb la pistonera descarregada i fumosa entre les mans, A mirà al seu voltant i comprovà que estava sol. I al dimoni?… Què li havia passat?

—Dec haver-li fet saltar la testerola —es digué Porra, ja asserenat i considerant el cas.

Es va alçar i seguí cap amunt, convençut que havia proporcionat un gran benefici a la vila de Penàguila. Un no-res: matar-li el dimoni de tanda! Però quan ja havia fet mig quart de camí i era al capdamunt del coll, és a dir, en un punt molt agrest i solitari, va veure que al seu davant una munió de gralles, garses i esparvers, que xisclaven i grallaven horriblement tot pegant voltes en confusió enmig del cel i davallant i muntant com a quan a terra hi ha alguna rabosa o algun buf.

Allò s’esdevenia en un punt on, vora el fons del canalís, no lluny del camí de ferradura, hi ha una llavadora de penya que forma com el sostre d’una cova allargassada arran de terra, i que avui encara els veïns de Penàguila li diuen la Cova del Dimoni, prop dels tossals de Codina.

Carregà de bell nou l’escopeta, i, amb els cabells un poc eriçonats, es va acostar a l’indret damunt el qual revolava amb gran desori l’ocellada de rapinya, i, al girar un revolt del camí, va veure, dalt les penyes de la cova, el seu dimoni… sense cap o ballant, vinga de ballar, tot fent estranyes contorsions o horrorosos bots. De dins el cos, li eixia una esgarrifosa rialla i paraules soltes sobre el vi del dissabte i la falta d’absolució.

Esborronat i com boig, tirà l’oncle Porra l’escopeta en un costat i emprengué la fugida camí avall, cap el poble, i això a bots més descompassats encara que els que pegava el dimoni, que li venia darrere sense cap i rient-se-li amb una rialla espantosa. La veu li eixia del ventre, a aquell ser monstruós, i Porra sentia que cridava:

—Oncle Porraaa! Oncle Porraaaaaaa! No cal que fuges de mi!

L’oncle Porra, seguia corrent costera avall; es tapava les orelles, però el sentia igual. Els ocells de rapinya revolantigaven per damunt i no paraven d’escandalitzar.

—No te’n vages, oncle Porra seguia cridant el dimoni—. Jo no necessite el cap per a viure, i tu tampoc necessites l’absolució per a anar a l’infern.

Quan arribà a l’ermita que hi ha a mitjan camí —l’ermiteta de Sants—, s’agenollà l’oncle Porra i ve fer la senyal de la creu. Esquinçà llavors l’aire un altre paorós esclafit, i després tot quedà en un descansat silenci. Les gralles, els espavers, i les garses van callar i s’amagaren en els cingles solitaris.

L’oncle Porra, llavors, s’alçà i es girà; escorcollà amb l’esguard per tots els penyals; però ja no va veure ni sentir més el descabotat dimoni.

Arribà, però, tremolant a sa casa del poble. Estava tot suat. Es va gitar en el llit, i cridaren mossèn Galiana, el qual el confessà i li va donar l’absolució, després de fer-li prometre que no s’emborratxaria mai més, “ara que ja havia vist el dimoni prop”, com s’ha quedat de refrany en la comarca.

Però Porra no es va morir de l’esglai. Què anava a morir-se! Es posà bo, i ben bo; i és cert que complí la promesa de no beure, i es féu molt vellet, i quan lliurà l’ànima a Déu, ho va fer allà als vuitanta-tants en pau i amistat amb el Senyor.

catacrac catacric
conte contat
conte finit

← pàgina anterior

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Conte, Educacó, Literatura, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Enric Valor (3). I queixalets també! / El dimoni fumador.

  1. Retroenllaç: Enric Valor (2). Les Normes de Castelló de 1932. | EL CAVALLER DEL CIGNE

  2. yaiza ha dit:

    m’agrada moltissim

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s