Enric Valor (1). Biografia. Les velletes de la Penya Roja.

enric valorEnric Valor i Vives,  narrador i gramàtic valencià

Enric Valor i Vives va nàixer a Castalla l’any 1911 i va morir a València el dia 13 de gener de l’any 2000. Fou un narrador i gramàtic valencià. Va fer un dels més importants treballs de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou un dels principals promotors de l’estandardització i normativització del valencià.En el moment de ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant, Enric Valor i Vives, als seus 88 anys, podia ser considerat el patriarca viu de la filologia catalana al País Valencià.

El seu nom va lligat, inevitablement, al de tres intel·lectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Però si cadascun d’aquests era el millor exponent en un camp, això és, en la lingüística Sanchis Guarner, en l’assaig i la crítica literària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el conreu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la. I en tots tres va excel·lir.

Podríem comparar-lo als famosos germans Grimm. Un es dedicava als contes, faules i llegendes alemanyes i l’altre a la Gramàtica i la Filologia. Valor va fer una cosa semblant a soles, i la seua obra té un nivell de qualitat que res té a envejar a la dels germans. L’única diferència és la llengua i el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Aquesta és la raó que no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Literatura.

Si Carles Salvador fou el precursor de la difusió del fabrisme gramatical al País Valencià, aquest s’hi consolida amb l’obra d’Enric Valor. Així, Valor es va imposar com a deure l’àrida i no sempre agraïda tasca de resoldre els problemes, grans i petits, que es plantegen a diari els valencianoparlants preocupats per la qualitat de la llengua. En les seus obres Millorem el llenguatge (1971, 1979) i Temes de correcció lingüística (1983, 1989) explica de manera clara i entenedora tot allò que cal fer per evitar les incorreccions lingüístiques que no sempre expliquen les gramàtiques. No obstant això i conscient de la necessitat d’oferir uns manuals utilíssims als valencians, Enric Valor va ser autor del Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973 i, en versió catalana, 1977, 1979 i revisada el 1984) i La flexió verbal (1983, 1984, 1985 i dues edicions, 1986), dos punts de referència encara obligats en l’estudi i l’aprenentatge del valencià. Desplegada en la línia del policentrisme convergent, amb què Sanchis Guarner solia batejar la doctrina normativitzadora de Fabra, l’obra gramatical de Valor, pel seu volum i la seua solvència, ha de ser considerada altament meritòria, sobretot si tenim em compte la seua formació autodidacta.

rondalles tapaLa vocació literària d’Enric Valor es materialitzà en la literaturització de les rondalles valencianes. En efecte, Valor transcendeix la mera funció compiladora i crea un món literari fascinant amb el triple objectiu de dotar les rondalles de contingut valencià, posar en joc un llenguatge altament expressiu i convertir-les en vertaderes peces literàries.

El Valor novel·lista de L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), La idea de l’emigrant (1982), Temps de batuda (1982) i Enllà de l’horitzó (1991), suggereix moltes similituds amb la narrativa de Llorenç Villalonga i de Mercè Rodoreda. Tots tres participen d’una sensibilitat exquisida en l’art de la descripció, des de mons no gaire allunyats. En l’univers valorià subjau específicament la convicció krausista de la humanització de l’home a través de la cultura, però la influència de Zola hi és determinant. Valor hi aboca les seues vivències jovenívoles sobre el capteniment i la destrucció d’una classe social, la dels terratinents rurals del Migjorn valencià, dins la més estricta fidelitat al realisme narratiu i amb una actitud de nostàlgia per la pèrdua d’un món i d’un paisatge incontaminats, indestriablement units al monolingüisme català.

10_enric_valor_huguetPer aquests motius, Enric Valor comptà amb una sèrie de reconeixements institucionals i acadèmics. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de València (1993), les Illes Balears (1998), la Universitat Jaume I de Castelló (1999), la d’Alacant (1999) i la Politècnica de València (1999). La Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi (1993). Prèviament, havia obtingut el Premi Sanchis Guarner (1983) de la Diputació de València i el Premi de les Lletres Valencianes (1985) de la Generalitat Valenciana. Entre altres homenatges a la figura del doctorand, destaquem la institucionalització del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant a la millor novel·la en valencià i la publicació del monogràfic Enric Valor, 86 anys, exemplar número 37/38 de la revista Canelobre de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant. Aquest exemplar compta amb unes quaranta col·laboracions d’intel·lectuals i artistes valencians. Enric Valor fou proposat per diverses institucions per al Premi Nobel de Literatura.

És a Alacant on Enric Valor comença la seua tasca com periodista i escriptor. L’any 1930, als dinou anys, entra en la redacció d'”El Tio Cuc”, un periòdic satíric d’ideologia republicana en valencià. A més va participar en política dins del nacionalisme en la República i va treballar per l’Estatut del País Valencià. També col·laborà en premsa nacionalista a València: “La República de les Lletres”, “El Camí”, “El País Valencià”. Durant el franquisme va anar a presó pel seu compromís amb el valencià.

A nivell escolar i educatiu destaquen les seues rondalles i manuals com ara La flexió Verbal i la seua Gramàtica. La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d’estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970). Aquestes obres es continuen llegint i dramatitzant en les escoles.

Les velletes de la Penya Roja (començament).

velletes pppp“Hi havia una volta una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara, tal caseta encara es veu com un puntet blanquinós damunt la colossal muntanya; però està derrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta.

La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d’aigua des del Mediterrani.

Tanmateix, malgrat ser tan esquerp i feréstec el cim, fa molts segles vivien en la caseta, bastida en un punt que planejava, dues velletes, germanes, que no tenien més béns que aquell mal recés, unes cabres blanques, un boc de llargues barbes i unes pomeres que creixien pels voltants. Bona part de l’any, feien formatge amb la llet de les cabres i venien els cabrits que criaven, per la tardor i l’hivern, arreplegaven les pomes i les guardaven en cistelles, entre palla, per vendre-les als senyors i vilatans de Tibi, un poblet tranquil i clar que hi ha en les arrels de la serra, de la banda de ponent. Els estius els passaven prou bé en aquelles altures; però els hiverns, amb la terra coberta sovint de neu o matacabres, i les primaveres, amb les seues tempestes i llamps, les tenien, ara que s’havien fet velles, una mica acovardides.

Aquestes dues velletes, altre temps joves –és clar–, tenien noms de flor: a l’una li deien Margarida; a l’altra, Rosella.

Margarida sempre havia estat bastant lletja; en canvi, Rosella, de jove, havia tingut una careta tan bonica com la d’una princesa de rondalla, els seus cabells havien estat negríssims, les seues galtes vermelles i la seua boqueta havia lluït unes dentetes com la mateixa neu i un somrís tan enciser com un raig de sol.”

Dramatització escolar.

Resum:

Hi havia una vegada unes velletes que vivien en una muntanya anomenada Penya Roja. Un dia van rebre la notícia de que el príncep aniria per la muntanya a caçar i Rosella i Margarida, que eren les velletres es volien casar amb ell. Margarida li va dir a Rosella que es ficara el dit a la boca tota la nit, i a l’altre dia quan es va traure el dit de la boca i el tenia com el d’una xiqueta de 15 anys.

Quan va arribar el príncep Margarida li va dir que tenia una néta que tenia 15 anys però sols li podia veure el dit. El príncep va voler casar-se i la nit de boda la va veure i la va tirar per la finestra, i uns xiquets la van convertir en jove. Quan la va veure el príncep es van enamorar i van tindre un fill. Margarida es va voler unflar per fer-se també jove i va explotar.

Font: Universitat d’Alacant, Internet i elaboració pròpia.

pàgina següent →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Biografia, Conte, Educacó, Grimm, Literatura, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Enric Valor (1). Biografia. Les velletes de la Penya Roja.

  1. Retroenllaç: Enric Valor (2). Les Normes de Castelló de 1932. | EL CAVALLER DEL CIGNE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s