Schopenhauer, de jove.
Ja hem vist alguns aspectes de la seua filosofia i encara en veurem d’altres. Potser convinga ara per una parada per conèixer un poc la seua biografia, ja que l’obra dels pensadors, intel·lectuals i artistes són inseparables de la seua trajectòria vital. Així, per comprendre la seua misogínia hem de conèixer com va ser la relació que va tenir amb sa mare.
Podríem dir que el filòsof és un pioner en diferents aspectes: escrivia d’una manera clara i fàcil de comprendre – com faria Nietzsche també – allunyada de col·legues com ara Hegel, que solament és comprés per especialistes en filosofia. Ara, l’home comú pot accedir a la filosofia. També va ser un dels primers a manifestar el seu ateisme, potser perquè no depenia de cap institució que poguera despatxar-lo per aquest motiu com van fer amb Fichte. Finalment, una novetat en la filosofia occidental va ser la consideració de filosofies orientals gràcies al fet que els textos asiàtics començaven a ser traduïts a les llengües europees.
El fet d’haver heretat una gran fortuna li donava llibertat absoluta a l’hora d’escriure ja que no vivia de la filosofia, sinó que era una activitat que li omplia sense preocupar-se si venia o no. De fet, de jove va fracassar com a filòsof ja que Hegel era el filòsof per excel·lència, però en la seua maduresa va conèixer el triomf. De sobte, la seua filosofia és admirada per tothom i fins i tot es tornen a publicar obres, como ara la principal, El món com voluntat i representació, que va impactar a molta gent com ara Richard Wagner, en la dècada dels 50.
Diuen que si Wagner va convertir-se a la filosofia de Schopenhauer va ser perquè no entenia la de Hegel. Es conta de manera humorística que el saxó i un amic seu van llegir un paràgraf del filòsof oficial del règim quatre vegades sense comprendre res. Abans de fer-ho per cinquena vegada, tancaren el llibre i es van posar a riure. Adéu a Hegel.
Pensador alemany i un dels millors prosistes en llengua germana. Amb llenguatge clar i senzill va ser penetrant en les bases més profundes de la filosofia occidental. Va elaborar un original sistema que arreplegava el pensament dels clàssics com Plató i del seu antecessor Kant per a portar-los a coincidir sorprenentment amb budisme i hinduisme, tancant així el cercle de la filosofia per a portar-la de nou als seus orígens, a les cultures més antigues de la humanitat. Va ser de fet, el primer intent seriós d’unir les metafísiques occidental i oriental, i encara que açò no fóra intencional, la veritat és que es va anticipar als interessos del segle esdevenidor.
Arthur Schopenhauer
Arthur Schopenhauer va nàixer en la ciutat de Danzig al febrer de 1788 al temps en què Kant publicava la seua Crítica de la raó pura. El seu pare, un pròsper comerciant de caràcter fort, era un republicà liberal que admirava tot l’anglès, una admiració que va procurar transmetre-li-la al seu fill qui va arreplegar bona part d’aquest interès. Obstinat que el seu fill seguira la seua mateixa carrera comercial, acabaria trobant l’oposició d’aquest a qui no feia gràcia seguir els seus passos. No obstant açò, Arthur sempre va portar una bona relació amb ell; estima que apareix en els seus escrits en agrair que la seua independència econòmica heretada del seu progenitor li haguera permès dur a terme la seua vertadera vocació. Amb la seua mare, vint anys més jove que son pare, va haver d’experimentar relacions molt difícils. Era una dona de temperament jovial i alegre, hàbil en el tracte amb els altres i assídua a les reunions socials, va xocar amb el seu fill, de caràcter poc sociable, misantrop i misogin, a qui va arribar a desheretar. Tenia una germana que es deia Adele.
Primeres fàbriques al segle XVIII. Les condicions laborals eren espantoses.
Quan en 1793 els prussians ocupen Danzig, la família es retira a Hamburg, on per la seua nova casa passarien regularment poetes i literats. Aquest ambient va portar a la seua mare a escriure diversos llibres que no van tenir major difusió. Quatre anys després, en 1797, son pare l’envia a França a educar-se en plena efervescència del caos post-revolucionari, poc després, i seguint una itinerant i poliglota educació viatjarà a Londres per a aprendre l’anglès. Ací el rígid caràcter britànic d’aquells dies no era massa del seu grat, encara que aquestes petites decepcions contribuirien a desenvolupar cert negativisme respecte a les suposades virtuts col·lectives com el patriotisme, enfront de les quals sempre es va mostrar escèptic quan no satíric. Tot açò, sumat al fortament impressionat que quedaria pels sofriments de les classes humils que veia en els seus viatges en una època tan convulsionada, li portaria a assumir una especial percepció del món que desenvoluparia àmpliament anys després. Com ell comenta “als disset anys, sense cap formació intel·lectual, em vaig sentir tan impressionat per la misèria de la vida com Buda, quan en la seua joventut va contemplar la malaltia, la vellesa, el dolor i la mort.”
Schopenhauer va ser amic de Goethe, al que va professar una admiració per a tota la vida.
En 1805 mor son pare en un fosc suïcidi, del que moralment culparia sa mare. Quedarà sota la seua tutela. Es traslladen a viure a Weimar. A casa de sa mare veurà obrir un saló literari pel qual passaran artistes molt importants, Goethe entre uns altres. Inicia en aquells dies la seua carrera comercial, però després d’un cert temps i influït per les xarrades que presencia en sa casa, decideix canviar de vocació i ingressa en el Gymnasium de Gotha, on estarà 6 anys, per a després seguir els seus estudis preuniversitaris en Weimar. Poc després ingressa en la universitat, seguint cursos de medicina, ciències naturals i història en Gottinga; per a llavors Schopenhauer parla a més de la seua llengua, l’anglès, l’italià i una mica de francès, a més del grec i el llatí. Sota les recomanacions de Schulze, un deixeble de Kant, se centra en les lectures de Plató i Kant, lectures que comparteix amb una passatgera afició a l’antropologia.
El jove filòsof va conéixer Fichte, però va quedar-ne decebut.
En 1811 es trasllada a la universitat de Berlín, on queda impressionat per Wolf, alhora que decebut per Fichte, el qual gaudia de fama professional. Durant la seua estada a Berlín esclata la guerra d’alliberament contra Napoleó, però Schopenhauer en ser estranger no és cridat a files, i opta per dirigir-se a un petit poble allunyat del conflicte i on redacta la seua primera tesi Sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient en 1813, sobre la qual es germinaria el seu posterior sistema. Aquesta obra la va dedicar a sa mare qui la va rebre amb desdeny. Després d’obtenir el doctorat, va tornar a casa de sa mare en Weimar, on va gaudir de l’amistat de Goethe i al que va professar una admiració per a tota la vida.
En aqueix temps va contactar amb l’orientalista F. Mayer, la qual cosa va suposar un esdeveniment cabdal en la trajectòria del pensament de l’autor. Bramanisme, budisme, taoisme… i un llarg etcètera de les idees mestres d’Orient passaven per les seues mans mentre veia en elles constants afirmacions als plantejaments exposats en la seua tesi. Aquestes traduccions, de discutida exactitud en aquells dies, començaven a entrar a Occident en aqueixa mateixa època i van impactar tan fortament a l’autor, que ja després al llarg de la seua vida la seua atenció en aquests escrits seria permanent. Fins i tot sent tan contrari a tota forma religiosa, es diu que va aconseguir una petita estàtua de bronze d’un Buda que col·locaria en el seu dormitori. Sense coneixements per a sondejar els fonaments pràctics del que aquests llibres exposaven, Schopenhauer s’ha d’acontentar amb trobar consol en l’amable somriure del Buda, enfront de l’absurd de l’existència.
Als pocs anys, i després d’un viatge per Itàlia i d’una incursió en la ciència en Sobre la visió i els colors, lliurà al seu editor El món com a voluntat i representació, que es publica en 1819. La seua obra principal, la seua benvolguda filla no patiria alteració alguna en les seues bases al llarg de tota la seua vida. Però no va tenir èxit aquesta primera edició de la seua obra fonamental. El fracàs editorial va ser enorme; tant com la seua decepció, la qual cosa es justifica per no ser obra per al seu temps, sinó per a temps esdevenidors.
En 1822 torna a Itàlia de la qual torna en 1825 amb intenció de fer classes a Berlín, però les seues classes no s’omplen a diferència de l’en aquells dies popular Hegel. A més, se li nega una càtedra. El fantasma de la persecució a la seua obra comença a apuntar i al poc decideix traslladar-se a Francfort del Main a causa d’un somni premonitori del que deixa constància. En poc temps el còlera faria la seua aparició a Berlín, i el seu rival, Hegel, cauria víctima d’ella.
Schopenhauer va llegir amb assiduïtat a Calderón.
En Francfot viu en companyia del seu gos, animal aquest que al costat de la resta, tracta amb total devoció i dels quals diu que la seua companyia no té comparació a la de les persones. Ací viurà retirat fins a la seua mort en 1860 gaudint d’una còmoda renda que li permetrà una producció literària no gaire nombrosa però si molt cuidada i de gran valor. Aprèn també l’espanyol i tradueix el complex Oracle de Baltasar Gracián, i llig amb assiduïtat a Calderón. La seua admiració per l’hispà el porta fins i tot a un excel·lent domini del refranyer, el qual usa molt freqüentment. També llig a Ramon Llull, que el cita en alguna de les seues obres.
Durant la seua vida en Francfort, va publicant diverses obres. Sobre la Voluntat en la naturalesa publicada en 1836, intentava conciliar el seu sistema amb els últims assoliments de la ciència però no va tenir major ressonància. En 1838 mor sa mare. El filòsof no tenia bona relació amb ella, entre altres coses, perquè la culpava del suïcidi de son pare. Molt probablement, la seua misogínia provinga de l’antipatia que sentia per ella. La mútua convivència arribà a fer-se impossible i visqueren separats i sense comunicar-se ni per carta. El caràcter extravertit i jovial de Johanna contrastava amb la brusquetat i misantropia del seu fill. Per aquest motiu la relació entre tots dos era bastant conflictiva. El va desheretar. Ella es queixava dels disgustos que li donava com podem llegir en aquesta carta:
Carta a Arthur Schopenhauer de la seua mare Johanna:
Weimar, 17 de maig de 1814
La porta que amb tant estrèpit vas tancar ahir després de comportar-te tan indignament amb ta mare s’ha segellat per sempre entre tu i jo. Estic cansada de suportar les teues males maneres, em vaig al camp i no tornaré fins a saber que t’has marxat; li ho dec a la meua salut, doncs una segona escena com la d’ahir podria provocar-me un atac d’apoplexia que potser resultaria mortal. Tu no saps gens del cor d’una mare: com més va estimar, més dolorosament sent cada colp que li infereix la mà abans estimada. No és Müller, açò t’ho jure davant Déu en qui crec, qui et separa de mi, sinó tu mateix, la teua desconfiança, la censura que exerceixes sobre la meua vida i sobre l’elecció dels meus amics, el teu desdenyós comportament amb mi, el menyspreu que mostres cap al meu sexe, la teua negativa manifesta a contribuir a la meua felicitat, la teua cobdícia, el teu mal humor al que dónes lliure curs en la meua presència sense la menor consideració cap a mi (…)
I açò és el que ens separa, si bé no per sempre, sí fins que retornes a mi en calma i bona disposició. En aqueix cas estaria disposada a acollir-te amb benevolència. Què diria ton pare si visquera, ell que poques hores abans de morir et va encomanar que m’honrares i que no em donares mai disgustos? Si jo haguera mort i hagueres de veure-te-les amb el teu pare, t’atreviries a sermonejar-lo? Tractaries de determinar la seua vida i les seues amistats? Per ventura sóc jo menys que ell? (…)
Deixa ací la teua adreça però no m’escrigues, a partir d’ara ni llegiré ni contestaré a cap de les teues cartes; arribats a aquest punt se separen els nostres camins, escric açò amb profund dolor però no queda un altre remei si és que vull viure i protegir la meua salut.
Poc després va a concurs convocat per la Real Acadèmia Noruega de les Ciències que premia el seu assaig Entorn de la llibertat humana, però en un altre convocat per l’acadèmia danesa no va obtenir guardó malgrat ser l’únic presentat per irespectuositat amb els filòsofs consagrats. La resta de les seues obres patirien semblant destinació.
Wagner va ser un entusiasta seguidor de Schopenhauer.
En 1844 pública la segona edició de El món com a Voluntat i representació, augmentat amb un segon volum de Complements. Aquesta ignorància sobre la seua obra s’aguantaria fins que en 1851 apareixerien els Parerga i Paralipòmena (Coses accessòries i omeses), i la seua fama es va disparar. Els artistes intentaven retratar-lo, la joventut el seguia en aquesta visió no optimista del món després d’haver experimentat la desil·lusió d’una altra revolució més, la del 1848-49, i personatges com Wagner quedaven impressionats. Aquest últim, va llegir El món com a voluntat i representació, i va quedar meravellat. Fins i tot li va arribar a manar un exemplar dedicat de L’anell dels Nibelungs, la seua màxima obra. Com a conseqüència d’aquest reconeixement final, El món com a voluntat i representació aconsegueix la seua tercera edició, i a l’any de la seua mort, 1860, es publica la segona edició de Els dos problemes fonamentals de l’ètica.
Tot aquest gir radical en l’acceptació de la seua obra era vist amb gran satisfacció per Schopenhauer, i no deixava d’aprofitar l’ocasió per a fer un repàs mordaç de tots aquells que l’havien injuriat. Al final de la seua vida, li va ser oferit ser membre d’honor de la Real Acadèmia Danesa, que ell rebutja.
Schopenhauer té també el seu costat negatiu, doncs cal comentar que va ser posseïdor d’una explícita misogínia, de la qual al final de la seua vida es va penedir en bona part “No he dit l’última paraula sobre les dones, crec que quan una dona aconsegueix sostraure’s a la massa, és a dir, sobreeixir-se per sobre d’ella, és capaç d’engrandir-se il·limitadament i més que els propis homes.” Aquesta misogínia sol ser explicada per diversos autors a causa de la tempestuosa relació que va mantenir amb sa mare.
Una idea de la seua personalitat ens la ofereix F.de Careil:
“Habitualment reservat i d’un natural tímid fins a la desconfiança, no es lliurava més que als íntims o als visitants que passaven per Francfort. Els seus moviments eren vius i aconseguien una energia extraordinària en la conversa; fugia de les discussions i de les controvèrsies verbals inútils, però era per a millor gaudir de l’encant d’una conversa plaent. Coneixia i parlava amb igual perfecció quatre idiomes: el francès, l’alemany, l’anglès, i l’italià i, passablement, l’espanyol. (…) Era una seducció, una profusió d’agudeses, una riquesa de cites, una exactitud de detalls que feia oblidar-se de les hores, i a voltes el petit cercle dels seus íntims l’escoltava fins a la mitjanit sense que en cap moment apareguera la fatiga pintada en el seu rostre o s’esmorteïra el foc de la seua mirada. La seua paraula clara i accentuada captivava a l’auditori: ordenava i analitzava tot en conjunt; una sensibilitat delicada augmentava la calor; era exacte i precís en tota classe de temes. Un alemany que havia viatjat molt per Abissínia, es va quedar sorprès un dia en sentir-li donar detalls tan precisos sobre les diferents espècies de cocodrils i dels seus costums; es va imaginar tenir davant si a un antic company de viatges.”
Un any després de la data d’aquest relat, en 1860, mor Schopenhauer. La seua assistenta va acudir com cada matí a la seua habitació. Estava reclinat en la seua butaca amb un lleu somriure.
Al final de la seua vida va tenir l’èxit que li va faltar durant tota la vida.
Cronològica
1788 – Naix Arthur Schopenhauer en Dantzig.
1803 – Realitza un viatge per diversos països d’Europa.
1805 – A Hamburg, comença la seua preparació per a dedicar-se al comerç. Son pare apareixeria mort amb forts indicis de suïcidi.
1806 – Es trasllada amb sa mare a Gotha i freqüenta amistats com ara Goethe.
1810 – Comença filosofia i els estudis de Kant i Plató.
1813 – Tesi doctoral: “Sobre el quàdruple principi de raó suficient”
1819 – Publica la primera edició de “El món com a voluntat i representació”
1820 – Entra com a professor a Berlín. Els seus alumnes freqüenten les classes del seu odiat i en aquells dies popular Hegel. Després abandonaria la docència vivint d’una còmoda renda que li assegura tant la independència intel·lectual com a econòmica.
1831 – Abandona Berlín gràcies a un somni premonitori del que deixa constància escrita. Poc després, la còlera acabaria amb Hegel.
1832 – Tradueix el “Oracle manual” de Baltasar de Gracián.
1836 – Ja a Frankfurt, publica “Sobre la voluntat en la naturalesa”.
1839 – La Real Acadèmia Noruega de les Ciències premia el seu assaig “Entorn de la llibertat de la voluntat humana”.
1840 – El seu escrit “Sobre el fonament de la moral” no resulta premiat per l’Acadèmia Danesa de Ciències a pesar que era l’únic presentat, a causa de la seua irrespetuosidad cap als filòsofs consagrats.
1841 – Edita aquests assajos sota el nom “Els dos problemes fonamentals de l’ètica”
1844 – Segona edició del “El món com a voluntat i representació”, a la qual afig un segon volum de “Complements”.
1851 – Publica “Parerga i Paralipòmena”, complement de la seua obra principal que el catapulten a la fama entre el gran públic.
1859 – “El món com a voluntat i representació” arriba a la seua tercera edició després dels seus passats difícils començaments. L’Acadèmia Danesa de ciències li ofereix per fi un lloc com a membre d’honor, que Schopenhauer rebutja.
1860 – El 21 de setembre Schopenhauer apareix reclinat en el sofà amb un somriure afable. Ha despertat del breu somni de la vida.
Fonts: Arthur Schopenhauer Web, Internet i elaboració pròpia.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 