La vida de Galileu. B. Brecht. Ciència vs Religió.

galileo, La vida de 1971 Alemania.La vida de Galileu. Bertolt Brecht 

La vida de Galileu (Leben des Galilei) és una obra de teatre del dramaturg alemany Bertolt Brecht escrita en 1939. Existeixen versions posteriors com ara l’americana.

Ambientada en 1609, la peça se centra en els últims anys de vida de l’investigador italià. En la seua llar a Florència, que comparteix amb la seua filla Virgínia, té ocasió de transmetre part dels seus coneixements a Andrea, el fill de la seua propietària, la senyora Sarti. Quan Galileu fa públics els seus descobriments sobre el sistema solar rep la condemna de la jerarquia eclesiàstica. Sota pressió de la Inquisició, Galileu es veu obligat a abjurar i a renunciar a propagar les seues tesis per salvar la vida. En el seu aïllament forçat i vigilat, rep la visita d’Andrea, convertit ja en estudiant universitari, al que fa lliurament del seu document del llibre on resumeix els seus descobriments, demanant-li que el difonga més enllà de les fronteres d’Itàlia.

Galileo Galilei (Galileu en català) va ser un físic, matemàtic i filòsof toscà que va tenir un paper important durant la revolució científica. Va millorar el telescopi, i per tant, l’observació astronòmica, i va donar suport a la teoria heliocèntrica de Nicolau Copèrnic en contra del que defensava l’Església que es basava en la Bíblia i la teoria geocèntrica d’Aristòtil. De vegades, se l’anomena el pare de l’astronomia,  el pare de la física i de la ciència modernes.

Galileo.arp.300pixGalileo Galilei

El seu cas és el de l’antinòmia ciència-religió, que són conceptes incompatibles i antagònics. La religió es basa en supersticions i faules suposadament revelades per algun deu que conformen dogmes inamovibles defensats a ultrança i per la força per les inquisicions i autoritats eclesiàstiques. Qüestionar-los suposa càstigs, fins i tot la mort  mort en societats teocràtiques com l’europea en època de Galileu perquè no es pot discutir la paraula de Déu o dels seus presumptes representants en la terra. Es considera blasfèmia o heretgia. El dubte és el motor de la ciència front  la creença religiosa. La tolerància front al fanatisme.

Front a la fe religiosa hi és la raó científica, que intenta explicar la realitat mitjançant l’observació i l’experimentació, que es qüstiona els arguments d’autoritat establerts en el passat, dubtant de tot allò que no estiga demostrat empíricament. Podríem dir que a major ciència menor religió en una lluita contra la superstició i el fanatisme.

Copernicus

Copèrnic

Galileu va demostrar que la teoria heliocèntrica de Copèrnic – considerada herètica – era certa, és a dir, que la terra gira al voltant del sol per dir-ho en poques paraules, en lloc de la postura de l’església que afirmava que la Terra estava immòbil i era el sol el que girava al seu voltant. La postura oficial suposava que si la Terra és el lloc on Déu va crear a l’home, havia d’estar al centre,  ja que l’home és el centre de la creació segons la Bíblia. Es recolzaven en les desfasades opinions d’Aristòtil.

Quan el científic es va veure obligar a desdir-se per salvar la vida davant la Inquisició, diuen que va dir amb veu baixeta: I pur si muove (però es mou).


A continuació, una selecció de l’obra de teatre de B. Brecht:

Galileo_before_the_Holy_OfficeGalileu davant la Inquisició.

“Jo, Galileu Galilei, mestre de matemàtiques i de física a Florència, abjure solemnement el que he ensenyat, que el Sol és el centre del món i està immòbil en el seu lloc, i que la Terra no és centre i no està immòbil. Jo abjure, maleïsc i abomine amb honrat cor i amb fe no fingida tots aqueixos errors i heretgies així com també de tot altre error o opinió que s’oposen a la Santa Església.”

El Totpoderós amb do creador
donar voltes a la terra al sol va ordenar
i un llum gran al seu ventre va penjar
perquè girara com un bon servidor.
Perquè era el seu desig més fervent
que entorn del senyor rodara el servent.
I així van començar els desposseïts després dels poderosos,
els darreres després dels davanters,
així en la terra com en el cel.
I entorn del Papa els cardenals.
I entorn del Cardenal els arquebisbes.
I entorn de l’Arquebisbe els bisbes.
I entorn del Bisbe els tribunals.
I entorn del Tribunal els secretaris.
I entorn del secretari els artesans,
i entorn de l’artesà els servidors.
I entorn del servidor els morts de fam, les gallines, els pobrets i els cans.

– Desgraciada és la terra que no té herois!
– No. Desgraciada és la terra que necessita herois.

La Lluna és una terra i no té llum pròpia, i tampoc Venus té llum prò­pia i és com la Terra i gira al voltant del Sol! I quatre satèl·lits giren entorn de Júpiter que es troba a l’altura dels estels fixos i no està units a cap anells! El Sol és el centre de l’univers i està immòbil en el seu lloc, i la Terra no és centre ni és immòbil! I ell és qui ens ha demostrat tot açò!

Hem de  fundar la societat humana en el dubte i ja no en la fe?

Des de fa tres lustres Alemanya és una carnisseria. La gent s’apunyala amb cites de la Bíblia en els llavis.

Què passaria si tots aqueixos febles inclinats a qualsevol excés cregueren només en la pròpia raó que aqueix boig defineix com l’única instància?

Ja no necessiten més a Déu.

Però aqueixos planisferis es basen en els seus opinio­ns herètiques!

Galileu, el triturador de la Bíblia!

Qui si no desitja saber les causes de totes les coses? Els que només veuen el pa sobre la taula, aqueixos no volen saber com va ser pastat. La xusma agraeix abans a Déu que al forner. Però els que fan el pa comprendran que gens es mou sense alguna causa que origine aqueix moviment.  El Sol no és un escut daurat de la noblesa sinó una palanca: la Terra es mou perquè el Sol la mou

Les Escriptures refereixen que no es mou
i els doctors demostren que  està quieta,
la cua del món agafar el Papa deu,
però igual es mou el nostre immòbil planeta.

Bertolt-Brecht 9

Bertolt Brecht

Se’ls ha assegurat que l’ull de la divinitat està posat en ells, escrutador i fins i tot angoixat, que tot el teatre humà està construït entorn d’ells, perquè ells, els actors, puguen provar la seua eficàcia en els xicotets i grans papers de la vida. Què dirien si saberen per mi que estan vivint en una petita massa de pedra que gira sense parar en un espai buit al voltant d’un altre astre? Una entre moltes, quasi in­significant. Per a què llavors seria ja necessària i bona aqueixa paciència, aqueixa conformitat amb la seua misèria? Per a què servirien ja les Sagrades Escriptures, que tot ho expliquen i tot ho declaren com a necessari: la suor, la paciència, la fam, la resignació, si ara es trobaren plenes d’errors? No, veig les seues mirades omplir-se d’espant, veig com deixen caure les seues culleres en la llosa de la llar, i veig com se senten traïts i defraudats. Llavors no ens mira ningú?, es pregunten. Hem de vetlar ara per nosaltres mateixos, ignorants, vells i gastats com som? Ningú ha pensat un altre paper per a nosaltres fora d’aquesta terrena i llastimosa vida! Paper que representem en un minúscul astre, que depèn totalment d’uns altres i al voltant dels quals gira. En la nostra misèria no hi ha, doncs, cap sentit. Fam significa només no haver menjat i no és una prova al fet que ens sotmet el Senyor; la fatiga sig­nifica només acatxar-se i portar càrregues, però amb ella no es guanyen mèrits. Comprèn vostè que jo veja en el decret de la Sagrada Congregació una pietat maternal i noble, una profunda bondat espiritual?

Vosté vol degradar la terra, a pesar que visca sobre ella i que d’ella tot ho rep. Vostè embruta el seu propi niu! Ah, però no ho consentiré! (Deixa a un costat al monjo i comença a passejar-se amb orgull.) Jo no sóc un ser qualsevol que habita un astre qualsevol que dóna voltes per algun temps. Jo camine sobre la terra ferma, amb passos segurs. Ella està immòbil, és el centre del Tot i jo estic en el seu centre i l’ull del Creador reposa en mi, sola­ment en mi, giren, subjectes en vuit esferes de cristall, els estels fixos i el poderós Sol que ha sigut creat per a il·luminar al meu al voltant. I també a mi, perquè Déu em veja. Així ve a parar tot sobre mi, visible i irrefutable, sobre l’home, l’esforç diví, la criatura en el mitjà, la viva imatge de Déu, imperible i… (Es desploma.)

La pàtria del gènere humà convertida en un estel errant! A l’home, animal, planta i tota l’altra naturalesa els fiquen en un carro i al carro li fan donar voltes en un cel buit. Per a ells ja no hi ha ni cel ni terra. La Terra no existeix perquè només és un astre del cel i tampoc el cel perquè està format per moltes terres. No hi ha més diferència entre a dalt i a baix entre l’etern i el perible. Que nosaltres ens extin­gim ja ho sabem, que també el cel s’extingeix ens ho diuen ara aquests! Sol, lluna, estels i nosaltres vivim sobre la terra. Així es va dir sempre i així estava es­crit. Però ara la terra és també un estel, segons aquest. Només hi ha estels! Arribarà el dia en què aquests diran: tampoc hi ha homes ni animals, l’home mateix és un animal, només hi ha animals.

Un Monjo molt prim (s’avança amb una Bíblia ober­ta en la mà i assenyala fanàticament un fragment amb el dit). — Què és el que diuen les Sagrades Escriptures? “Sol, no et mogues de damunt de Gabaó ni tu, Lluna, de sobre de la vall de Ayalón.” Com pot detenir-se el Sol si no es mou en absolut, com sostenen aqueixos heretges? Menteixen tal volta les Sagrades Escriptures?

Copèrnic és un heretge.

Galilei (quasi servil). — Senyors meus, la fe en la autoritat d’Aristòtil és una cosa; fets que es toquen amb la mà, en són una altra. Vostès sostenen que, segons Aristòtil, existeixen a dalt esferes de cristall, de manera que determinats moviments no podrien ocórrer perquè si no els astres foradarien les esferes. Però si vostès poden constatar aqueixa classe de moviments tal vegada llavors arriben a la conclusió que tals esferes no existeixen. Senyors meus, els pregue amb tota humilitat, confien en els seus ulls.

Galileo_Galilei_and_Doge_of_VeniceGalileu amb el Dogo de Venència.

Com podrien deixar lliure els poderosos a algú que posseeix la veritat? Encara que aqueixa veritat siga dita sobre els més llunyans estels? O creus tu per ventura que el Papa sent la teua veritat quan tu dius que ell està errat, i no sent al mateix temps que efectiva­ment està errat? Crees per ventura que sense més ni més escriurà en el seu diari: 10 de gener de 1610, avui ha sigut abolit el cel? Com pots partir de la República amb la veritat en la butxaca per a caure en les urpes de prínceps i mon­jos amb el teu telescopi en la mà? No crees en Aristòtil però sí en el Gran Duc de Florència. Quan fa uns moments et veia mirar pel telescopi aqueixos nous planetes, va ser per a mi com si et vera enmig de les flamarades de la foguera, i quan vas dir que creies en les proves em va semblar fer olor carn cremada. Tinc una gran estima per la ciència, però més per tu, el meu benvolgut amic. No vages a Florència, Galilei!

Només pot repetir-se el que Aristòtil escriu.

Galilei. — A Giordano Bruno el van lliurar vostès a Roma perquè divulgara les teories de Copèrnic.

Inquisició.

Maledicció de l’Església.

El Secretari. — Açò és injust! Injust! De què li serviria a vostè disposar de molt temps per a la inves­tigación si cada monjo ignorant de la Inquisició podria, sense més ni més, prohibir els seus pensaments?

No es creme vostè ara amb el cremat, està ben que disposem de llibertat completa, però no hi ha roses sense espines ni prínceps sense monjos, senyor Galilei.

Fins  a Holanda se sap que Venècia és la República on la Inquisició no diu aquesta boca és meua. Tot açò té molt valor per a vostè que és astrònom, és a dir, una ciència en la qual des de fa poc temps no es respecten amb la deguda consideració els ensenyaments de l’Església.

Andrea espera al costat d’un cotxer l’examen dels seus papers pels guàrdies. Està assegut sobre un petit calaix i llig el manuscrit de Galilei.

El Guàrdia fronterer. — Per què abandona vostè Itàlia?

Andrea. — Sóc científic.

El Guàrdia fronterer (al l’escrivent). — Anota a baix: “Raó de l’eixida”: científic.

Giuseppe, encara no respost la teua pregunta. No es pot volar muntat en un pal, almenys hauria de tenir una màquina. Però encara no existeix una maquina així. Tal vegada mai la hi haurà perquè l’home és molt pesat. Però és clar, no ho podem saber. Nosaltres no sabem prou, Giuseppe. Estem realment en el començament.

inquisidoresEls inquisidors eren uns eclesiàstics que manaven torturar les seues víctimes i les  condemnaven a morir en la foguera, forca o destral. Una vergonya per als cristians, especialment els catòlics.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Teatre, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La vida de Galileu. B. Brecht. Ciència vs Religió.

  1. Retroenllaç: General, l’home té un defecte: pot pensar. B. Brecht en català. | EL CAVALLER DEL CIGNE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s