Shopenhauer en català (3): L’home, la societat i la política.

schopenhauer_hd.original

Schopenhauer és el filòsof del pessimisme. Afirma que aquest món és el pitjor dels possibles, que és preferible  no haver nascut i, que el millor és morir quant abans millor. No obstant això, rebutja el suïcidi. És misantrop (preferix els animals a les persones) i misogin (té un mal concepte de les dones). Políticament és un reaccionari. Viu de les rendes familiars i tem que una revolució el deixe sense diners. Defensa el despotisme i rebutja l’anarquia.

El seu model utòpic – en les seues paraules – és una república a l’estil de la de Plató, és a dir, sense democràcia i dominada per una aristocràcia de filòsofs. En el model grec, hi hauria tres estrats ben separats. Una majoria de productors en la part inferior, controlada pels guardians a les ordres dels dèspotes. Recorda el model feudal amb tres estaments també en forma de piràmide: l’aristocràcia i el clero en les capes superiors i els camperols i artesans en la inferiors. No obstant això, no es tracta d’una aristocràcia sanguínia sinó de mèrits . Els aristòcrates han de ser savis, justos, intel·ligents, generosos… D’ací que siga utòpica la seua idea.

PlatonEl model ideal de societat per a Schopenhauer es bas en La República de Plató.

La política.

L’Estat no és més que el boç que té per objecte tornar inofensiu a aqueix animal carnisser, l’home, i fer  que tinga l’aspecte d’un herbívor.

****************

L’home és en el fons un animal salvatge, una fera. No el coneixem sinó domat, engabiat en aqueix estat que es diu civilització. Per açò retrocedim amb terror davant les explosions accidentals de la seua naturalesa. Que caiguen, no importa com, els forrellats i les cadenes de l’ordre legal, que esclate l’anarquia, i llavors es veurà el que és l’home.

****************

L’organització de la societat humana oscil·la com un pèndol entre dos extrems, dos pols, dos mals oposats: el despotisme i l’anarquia. Com més s’allunya de l’un, més s’aproxima a l’altre.

Llavors se us ocorre que el just mitjà seria el punt convenient. Quin error! Aquests dos mals no són igualment dolents i perillosos. El primer és infinitament menys de témer. En primer terme, els colps del despotisme no existeixen sinó en estat de possibilitat, i quan es manifesten amb fets, no aconsegueixen més que a un home entre milions d’homes. Quant a l’anarquia, són inseparables la possibilitat i la realitat: els seus colps aconsegueixen a cada ciutadà i tots els dies.

L’espècie humana està per sempre, i per naturalesa, condemnada al sofriment i a la ruïna. Tot i que amb ajuda de l’Estat i de la història es pogueren remeiar la injustícia i la misèria, fins al punt que la terra es convertira en una espècie de Xauxa, els homes arribarien a barallar-se per avorriment, a precipitar-se uns contra uns altres, o bé l’excés de població portaria amb si el fam, i aquesta els destruiria.

****************

És rar que un home reconega, tota la seua espantosa malícia en l’espill dels seus actes. Penseu de debò que Robespierre, o Bonaparte, o l’emperador del Marroc, o els assassins que pugen al patíbul, són els únics dolents entre tots els homes? No veieu que molts farien un altre tant si pogueren?

****************

Pròpiament parlant, Bonaparte no és més malvat que molts, per no dir que la majoria dels homes. No té més que l’egoisme tan comú, que consisteix a cercar el seu bé a costa dels altres. L’única cosa que el distingeix és una força més gran per a satisfer aqueixa voluntat, una intel·ligència major, una raó més gran, un valor més gran. A més, l’atzar li donava un camp favorable. Gràcies a totes aqueixes condicions reunides, va fer en pro del seu egoisme el que altres mil apetirien, però no poden fer. Tot brètol que amb la seua malícia es proporciona el més ínfim avantatge amb detriment dels seus camarades, per mínim que siga el dany que cause, és tan dolent com Bonaparte

****************

Si agradeu de plans utòpics, us diré que l’única solució del problema polític i social seria el
despotisme dels savis i dels justs, d’una aristocràcia pura i vertadera, obtinguda mitjançant la generació per la unió dels homes de sentiments més generosos amb les dones més intel·ligents i agudes. Aquesta proposició és la meua utopia i la meua república de Plató.

****************

Comedie_italienne_avec_Scaramouche Comèdia a l’estil de Gozzi.

L’home i la societat.

Les coses passen en el món com en les comèdies de Gozzi, on les mateixes persones apareixen sempre amb les mateixes intencions i la mateixa sort. Els motius i els successos difereixen, sens dubte, en cada argument, però l’esperit dels successos roman sent el mateix.

Els personatges d’una peça tampoc saben gens del que va passar en una altra on també eren actors. Així, després de tota l’experiència de les comèdies precedents, Pantalone no s’ha tornat més destre ni més generós, ni Tartaglia més honrat, ni Brighella més valent, ni Colombina més virtuosa.

****************

El nostre món civilitzat no és més que una gran mascarada. Es troben allí cavallers, frares, soldats, doctors, advocats, sacerdots, filòsofs i no sé que més encara. Però no són el que representen; són simples màscares, sota les disfresses del qual s’oculten la majoria de les vegades. Aquest es posa la careta de la justícia i del dret, amb ajuda d’un advocat, per a ofendre millor al seu semblant; l’altre, amb la mateixa fi, ha triat l’antifaç del ben públic i del patriotisme; el de més enllà, el de la religió, de la fe immaculada. Per a tota classe de finalitats secretes més d’un s’ha ocultat sota la disfressa de la filosofia, com també de la filantropia, etc. Les dones tenen menys on escollir. La majoria de les vegades es posen la careta de la virtut, del pudor, de la innocència, de la modèstia.

Hi ha també disfresses generals, com els dominós en els balls de màscares. Aquestes disfresses ens representen l’honradesa a carta total, la finor de modals, la simpatia sincera i l’amistat aparatosa. La major part del temps, com he dit, no hi ha més que purs industrials, comerciants, especuladors, sota tots aqueixos antifaços.

Des d’aquest punt de vista, l’única classe honrada és la dels comerciants, únics que es presenten com són i caminen a la vista de tots. Per açò els han posat en el més baix de l’escala.

****************

Medico-enfermo-Goya

Metge amb malalt.

El metge veu a l’home en tota la seua feblesa; el jurisconsult, en tota la seua perversitat; el teòleg, en tota la seua neciesa.

****************

El mateix que li basta una fulla a un botànic per a reconèixer tota la planta, el mateix que un sol os bastava a Cuvier per a reconstruir tot l’animal, així una sola acció característica per part d’un home pot permetre arribar al coneixement exacte del seu caràcter, i per tant, reconstituir-ho en certa mesura, tot i que es tracta d’una cosa insignificant. Com més fútil siga la cosa, millor, perquè en els assumptes importants els homes estan en guàrdia, mentre que, per contra, en les coses xicotetes segueixen el seu natural instint, sense pensar molt en açò.

Si algú, a propòsit d’una nimietat, manifesta per la seua conducta absolutament egoista i desconsiderada envers un altre que el sentiment de la justícia és estrany al seu cor, guarde’s de confiar-li un cèntim sense prendre les precaucions suficients.

cesar asesinatoAssassinat a traïció de Cèsar.

Segons el mateix principi, cal trencar immediatament amb aqueixes persones que es diuen
bons amics, quan fins a en les menors coses revelen un caràcter dolent, fals o vulgar, amb la finalitat de prendre precaucions d’aqueixa manera de les males partides que podrien jugar-vos en assumptes greus. El mateix dic dels criats del servei domèstic. Primer viure a soles que enmig de traïdors.

****************

Deixar aparèixer la ira o l’odi en les paraules o en el rostre és inútil, perillós, imprudent, ridícul, ordinari. No s’ha de manifestar la còlera o l’odi més que pels actes. Els animals de sang freda són els únics que tenen verí.

****************

La urbanitat és prudència, la descortesia és una estupidesa. Crear-se enemics tan inútilment i amb tanta lleugeresa és un deliri, com calar foc a la seua pròpia casa. La cortesia és, com les fitxes de joc, una moneda notòriament falsa. Ser econòmic d’aquesta moneda, és mancar de talent; per contra, prodigar-la és donar prova de sentit comú.

****************

La nostra confiança amb els homes no té moltíssimes vegades més causes que la mandra, l’egoisme i la vanitat. La mandra, quan el fastig de reflexionar, de vigilar, d’obrar, ens indueix a confiar-nos a algú. L’egoisme, quan la necessitat de parlar dels nostres assumptes ens incita a fer confidències. La vanitat, quan tenim alguna cosa avantatjosa que dir referent a nosaltres mateixos. No per açò exigim menys que se’ns agraïsca la nostra confiança.

****************

És prudent deixar sentir de tant en tant a les persones, homes i dones, que podem passar-nos molt sense elles. Això enfortir l’amistat, i fins amb la majoria de la gent no és dolent de tant en tant  ser desdenyós amb elles, i així fan més cas de la nostra amistat. «Qui no estima, arriba a ser estimat», diu un proverbi italià. Si algú molt valor real als nostres ulls, cal amagar-ho com si fos un crim. Això no és molt grat, però és així.

****************

rico o pobre

Pobre amb el seu gos.

El gos, l’únic amic de l’home, té un privilegi sobre tots els altres animals, un tret que el caracteritza, i és aqueix moviment de cua tan benèvol, tan expressiu, tan profundament honrat. Quin contrast en favor d’aquesta manera de saludar que li ha donat la Naturalesa, si es compara amb les reverències i horribles carantoines que canvien els homes en senyal de cortesia! Aquesta seguretat de tendra amistat i devoció per art del gos, és mil vegades més segura.

****************

El que em fa tan grata la societat del meu gos, és la transparència del seu ser. El meu gos és transparent com el cristall.

****************

Si no hi haguera gossos, no voldria viure.

****************

Res no revela millor la ignorància del món com al·legar com prova dels mèrits i valia d’un home que té molts amics. Com si els homes atorgaren la seua amistat conformement a la vàlua i al mèrit! Com si, per contra, no foren semblants als gossos, que estimen a qui els acaricia o solament els tira ossos que rosegar, sense més afalac! Qui millor sap acariciar als
homes (tot i que siguen fastigoses alimanyes), aquest té molts amics.

****************

«Ni estimar ni odiar», és la meitat de la prudència humana. «No dir res ni creure res», és l’altra meitat. Però amb quin plaure es torna l’esquena a un món que exigeix semblant seny!

****************

Els amics es diuen sincers; els enemics si que ho són! Per açò haguera de prendre’s la crítica d’aquests com una medicina amarga, i aprendre per ells a conèixer-se un millor.

****************

Pot ocórrer que sentim la mort dels nostres enemics i adversaris -àdhuc després de gran nombre d’anys- quasi tants com la dels nostres amics. És quan els trobem a faltar per a ser
testimonis dels nostres brillants triomfs.

****************

vanidad

Vanitat

La diferència entre la vanitat i l’orgull està que l’orgull és un convenciment absolut de la nostra superioritat en totes les coses. Per contra, la vanitat és el desig de despertar en els altres aqueixa persuasió, amb una secreta esperança de deixar-se a la llarga convèncer a si mateix. L’orgull té, doncs, origen en un convenciment interior i directe que es té de la seua pròpia vàlua. Per contra, la vanitat cerca recolzament en l’opinió aliena per a arribar a la pròpia estimació. La vanitat fa xerraire; l’orgull fa silenciós.

Moltes gents malparlen i critiquen l’orgull; sens dubte no tenen en si res que puga enorgullir-los.

****************

La Naturalesa és la cosa més aristocràtica del món. Totes les diferències que s’estableixen entre els homes, la nissaga i la riquesa a Europa o les castes en l’Índia, són una nimietat en comparació a la distància que la Naturalesa ha fixat irrevocablement des del punt de vista moral i intel·lectual.

En l’aristocràcia de la naturalesa, com en les altres aristocràcies, hi ha deu mil plebeus per un noble, i milions per un príncep. La gran multitud és el munt, el populatxo. Per açò, dit siga de pas, els patricis i els nobles de la Naturalesa hagueren de barrejar-se tan poc amb el populatxo com els de els Estats, i viure tant més separats i inabordables com més alts.

****************

La tolerància que s’adverteix i elogia sovint en els grans homes, no és sempre més que el resultat del més profund menyspreu per la resta dels humans. Quan un gran enginy està enterament penetrat d’aquest menyspreu, cessa de considerar als homes com a semblants seus i d’exigir-los el que s’exigeix dels seus iguals. És tan tolerant llavors amb ells com amb tots els altres animals, als quals no tenim per què acusar-los de la seua falta de raó i de la seua bestialitat.

****************

David_Teniers_d._J._007 las tentac de san ant

Les temptacions de Sant Antoni, de David Teniers, el Jove.

Tot el que no tinga alguna idea de la bellesa física o intel·lectual, no experimenta el cent per un de les vegades una altra impressió, en veure o conèixer de nou a aqueix ésser que es diu home, que la d’un exemplar enterament nou, veritablement original i que mai haguera endevinat, d’un ser compost de lletjor, trivialitat, vulgaritat, perversitat, neciesa, malignitat. Quan em trobe enmig de cares noves, em recorda açò Les temptacions de Sant Antoni, de Teniers i altres quadres anàlegs, on a cada nova deformitat monstruosa que veig, admire la novetat de les combinacions imaginades pel pintor.

****************

La maledicció de l’home de geni és que, en la mateixa mesura en què ell sembla gran i admirable als altres, aquests li semblen a ell al seu torn xicotets i llastimosos. Durant tota la seua vida ha de reprimir aquesta opinió, com ells reprimeixen la seua. No obstant açò, està condemnat a viure en una illa deserta, on no troba a ningú semblant a ell, i que no té més habitants que micos i lloros. I sempre és víctima d’aquesta il·lusió, que li fa prendre des de lluny un mico per un home.

He de confessar-ho sincerament. La vista de qualsevol animal em conforta al punt i m’eixampla el cor, sobretot la dels gossos, i després la de tots els animals en llibertat, aus, insectes, etc.

Per contra, la vista dels homes excita quasi sempre en mi una aversió molt assenyalada, perquè, amb curtes excepcions, m’ofereixen l’espectacle de les deformitats més horroroses i variades: lletjor física, expressió moral de baixes passions i d’ambició menyspreable, símptomes de bogeria i perversitats de totes classes i grandàries; en fi, una corrupció sòrdida, fruit i resultat d’hàbits degradants. Per açò m’aparte d’ells i fuig a refugiar-me en la naturalesa, feliç en trobar allí els bruts.

naturaleza

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Filosofia, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s