Schopenhauer en català (2): Voluntat i Representació. L’Art.

mito-de-la-cavernaMite de la caverna de Plató. Schopenhauer se’n fa ressò en la seua obra.

Per a Schohenhauer l’art és una de les poques coses positives de la vida perquè ens alleuja del dolor que li és consubstancial. De entre totes les arts, destaca la música ja que ens mostra  la vertadera naturalesa del món – que ell denomina voluntat mentre que les altres arts, especialment les plàstiques, el que fan és representar-la a mode d’intermediaris mentre que la música és l’expressió directa de la voluntat, no la seua representació. 

Arribats a aquest punt, crec convenient explicar aquests termes d’acord amb el pensament de filòsof.

VOLUNTAT: fonament últim de tot el que es mou. Es tracta d’una força cega, inconscient, implacable i inesgotable. La voluntat és còsmica, és a dir, comú a humans, animals, planetes i estrelles.

REPRESENTACIÓ: Quan la voluntat s’encarna en un organisme es produeix la ‘representació‘; en la representació la voluntat es comporta com a objecte per ella mateixa. O dit d’una altra manera: mitjançant la representació, el món pren forma de fenomen i d’especulació més o menys fantàstica (religió, creença, superstició) o de coneixement objectiu (ciència). Però tota representació no pot més, en el fons, de deixar-nos insatisfets.

En les seues paraules: El món és la meua representació, és a dir, que realment no podem saber com és el món realment, objectivament, perquè com a subjectes que som no poden eixir de nosaltres mateixos i la nostra representació serà la nostra percepció, que sempre és subjectiva. Podríem dir que per a nosaltres el món és fet de la matèria dels somnis al qual  no podem arribar més que d’una manera distorsionada com si estiguérem mirant-lo a través d’un vel. Els éssers i objectes solament no tenen existència real fora de la representació.

L’altre aspecte fonamental de la filosofia de Schopenhauer és el que ell dia voluntat. Segons el filòsof: El món com a voluntat. Afirmació o negació de la voluntat de viure en abastir l’auto-coneixement. El que posseeix existència veritable és la cosa en si, que per a ell és la voluntat.  La realitat última de les coses, està representada per un principi metafísic general que governa l’univers, una força omnímoda que anomena voluntat  o voluntat de viure i que no s’ha d’interpretar en el sentit corrent del terme més que metafòricament: la nostra voluntat, desig o pulsió no és més que una projecció insignificant d’aquesta Voluntat amb majúscula, de la qual la representació és mer fenomen o aparença. La voluntat  no es objectiva en els éssers individuals (en conseqüència, aquests individus no tenen existència real com a tals), sinó en la suma dels mateixos: la voluntat integra tota la naturalesa i el univers amb la totalitat d’entitats i éssers que contenen. La voluntat, així, és una força que obra sense motiu, irracionalment; és com el motor cec de la història. Totes les energies de la naturalesa són expressives de la Voluntat, incloent el mateix les forces naturals de tot signe (llum, gravetat, magnetisme), com les motivacions, els instints i tendències, tant animals com humans.

El-mito-de-la-cavernaEl mite de la caverna. El que veuen els esclaus són ombres que donen una imatge deformada de la realitat.

L’Art.

Tot desig naix d’una necessitat, d’una privació, d’un sofriment. Satisfent-ho es calma. Mes per cada desig satisfet, quants sense satisfer! A més, el desig dura llarg temps, les exigències són infinites, el gaudi és curt.

I fins i tot aqueix plaure que per fi s’aconsegueix no és més que aparent, un altre li succeeix, i si el primer és una il·lusió esvaïda, el segon és una il·lusió que encara dura. Res en el món és capaç de aquietar la voluntat ni de fixar-la d’una manera duradora; el més que del destí pot obtenir-se, s’assembla sempre a l’almoina que es llança als peus del captaire, i que si sosté avui la seua vida només és per a perllongar demà el seu turment. Així, mentre que estem sota el domini dels desitjos i sota l’imperi de la voluntat, mentre que ens abandonem a les esperances que ens constrenyen, als temors que ens persegueixen, no hi ha per a nosaltres descans ni gojos duradors. En el fons, el mateix dóna que ens obstinem en alguna persecució o que fugim davant alguna amenaça, que ens agiten l’espera o el temor: les cavil·lacions que ens causen les exigències de la voluntat sota totes les seues formes, no cessen de torbar i turmentar la nostra existència.

Però quan una circumstància externa a la nostra harmonia interior ens eleva per un moment per sobre del torrent infinit del desig, lliberten al nostre esperit de l’opressió de la voluntat, aparten la nostra atenció de tot el que la sol·licita i se’ns apareixen les coses deslligades de tots els prestigis de l’esperança, de tot interès propi, com a objectes de contemplació desinteressada i no de concupiscència. Llavors és quan aqueix repòs vanament cercat per tots els camins oberts al desig, però que sempre ha fugit de nosaltres, es presenta en certa manera per si mateix i ens dóna la sensació de la pau en tota la seua plenitud. Aquest és l’estat lliure de dolors que celebrava Epicur com el major dels béns tots, com la felicitat dels déus; perquè llavors ens veiem per un instant alliberats de l’aclaparadora opressió de la voluntat, celebrem la festa després dels treballs forçats del voler. Què importa llavors veure la posta del sol des de la balconada d’un palau o a través de les reixes d’una presó?

Acord íntim i predomini del pensament pur sobre el voler: això pot produir-se en tots els llocs. Testimonis, aquests admirables pintors holandesos, que han sabut veure d’una manera tan objectiva objectes tan mínims, i que ens han llegat una prova tan duradora del seu despreniment i de la seua placidesa d’esperit en les escenes d’interior. L’espectador no pot contemplar-les sense commoure, sense representar l’estat d’ànim de l’artista, tranquil, afable, ple de serenitat, tal com necessitava ser per fixar la seua atenció en objectes insignificants, indiferents, i reproduir-los amb tanta sol·licitud. I la impressió és tant més fort, ja que, per un contrast amb nosaltres mateixos, ens xoca l’oposició entre aquestes pintures tan assossegades a els nostres sentiments, sempre tètrics, sempre agitats per inquietuds i desitjos.

****************

Només cal fer des de fora una mirada desinteressada a tot home, a tota escena de la vida, i reproduir-los amb la ploma o el pinzell, perquè al punt apareguen plens d’interès i d’encant, i veritablement dignes d’enveja.

Quan era jo jove, hi va haver un temps en que sense parar m’esforçava a representar-me tots els meus actes com si es tractara d’un altre, probablement per gaudir-ne més. Les coses no tenen atractiu sinó en tant que no ens pertoquen. La vida mai no és bella. Només són bells els quadres de la vida quan els il·lumina i reflecteix el mirall de la poesia, sobretot en la joventut, quan no sabem encara que és viure.

****************

Agafar al vol la inspiració i donar-li cos en els versos: tal és l’obra de la poesia lírica. I sense això, el poeta líric reflecteix a la humanitat sencera en les seues íntimes profunditats, i tots els sentiments que milions de generacions passades, presents o futures han experimentat i experimentaran en les mateixes circumstàncies, que es reproduiran sempre, troben en la poesia la seua viva i fidel expressió.

El poeta és l’home universal. Tot el que ha agitat el cor d’un home, tot el que la naturalesa humana ha pogut experimentar i produir en totes circumstàncies, tot el que habita i fermenta en un ésser mortal, aquest és el seu domini, que s’estén a tota la Natura. Per això el poeta el mateix pot cantar la voluptuositat que el misticisme, ser Àngelus Silesius o Anacreont, escriure tragèdies o comèdies, representar els sentiments nobles o vulgars, segons el seu humor i la seua vocació. Ningú no pot manar al poeta que siga noble, elevat, moral, piadós i cristià, que siga o deixe de ser això o allò altre, perquè és el mirall de la humanitat i li presenta a aquesta la imatge clara i fidel del que sent.

****************

Calder%C3%B3n-de-la-Barca

Calderón de la Barca, admirat per Schopenhauer i Wagner.

 

És un fet nobilíssim i molt digne d’atenció que l’objectiu de tota l’alta poesia siga la representació del costat horrible de la naturalesa humana, el dolor sense nom, els turments dels homes, el triomf de la perversitat, la irònica dominació de l’atzar, la irremeiable caiguda del just i de l’innocent. Açò és un signe notable de la constitució del món i de l’existència. ¿No veiem en la tragèdia als éssers més nobles, després de llargs combats i sofriments, renunciar per sempre als propòsits que perseguien fins llavors amb tanta violència, o apartar-se de tots els gaudis de la vida voluntàriament i amb goig? Així amb el príncep de Calderón; Margarita en Faust; Hamlet, a qui el seu volgut Horaci seguiria amb molt de gust, però que li promet quedar-se i respirar encara algun temps en un món tan rude i ple de dolors, per a narrar la sort de Hamlet i purificar la seua memòria: el mateix que la verge d’Orleans, que la desposada de Messina: tots moren purificats pels sofriments; és a dir, després que ha mort en ells ja la voluntat de viure…

El vertader sentit de la tragèdia és aquesta mira profunda: que les faltes espiades per l’heroi no són les seues faltes, sinó les faltes hereditàries; és a dir, el crim mateix d’existir, …

Doncs el delicte major

de l’home, és haver nascut.

****************

La tendència i el fi últim de la tragèdia consisteixen a inclinar-nos a la resignació, a la negació de la voluntat de viure, mentre que, per contra, la comèdia ens incita a viure i ens anima.

Veritat és que la comèdia, com tota representació de la vida humana, ens posa inevitablement davant la vista els sofriments i els aspectes repulsius; però només ens els mostra com a mals transitoris que conclouen per un desenllaç feliç, com una mescla de triomfs, victòries i esperances que finalment acabaran triomfant. A més, fa ressaltar el que hi ha constantment alegre i sempre ridícul  en les mil i una contrarietats de la vida, a fi de mantenir-nos de bon humor. Com a últim resultat, afirma, doncs, que la vida presa en conjunt és molt bona, i sobretot, picaresca i molt alegre.

Per descomptat, cal deixar que caiga el teló de seguida del desenllaç feliç, a fi que no vegem el que ve després; mentre que, en general, acaba la tragèdia de tal sort que ja no pot ocórrer més, doncs tots moren.

****************

shakespeare

Shakespeare, també admirat per Schopenhauer i Wagner.

 

El poeta èpic o dramàtic no ha d’ignorar que ell és el destí i que ha de ser despietat com aquest. Al mateix temps és l’espill de la humanitat, i ha de presentar en escena caràcters dolents i a voltes infames, bojos, necis, curts d’esperit; de tant en tant un personatge raonable, o prudent, o bé, o honrat, i molt rares vegades una naturalesa generosa, com per a demostrar que és la més singular de les excepcions.

En tot Homer em sembla que no hi ha un caràcter veritablement generós, encara que hi ha molts bons i honrats. En tot Shakespeare es troben com a màxim un o dos, i àdhuc en la seua noblesa no tenen gens de sobrehumans: són Cordelia i Coriolà. Seria difícil explicar més, mentre que els altres es creuen allí com una munió… En Minna de Barnheim, de Lessing, hi ha excés d’escrúpol i de noble generositat pertot arreu. Amb tots els herois de Goethe combinats i reunits, difícilment es formaria un caràcter d’una generositat tan quimèrica com el marquès de Posa en el Don Carlos de Schiller.

****************

No hi ha home ni acció que no tinga la seua importància. En tots i a través de tot es desembolica més o menys la idea de la humanitat. No hi ha circumstància en la vida humana que siga indigna de reproduir-se per mitjà de la pintura. Per açò és una injustícia envers els admirables pintors de l’escola holandesa limitar-se a elogiar la seua habilitat tècnica. En la resta se’ls mira des de l’altura, amb desdeny, perquè quasi sempre representen fets de la vida comuna, i només es concedeix importància als assumptes històrics o religiosos. Abans de res convindria recordar que l’interès d’un acte no té cap relació amb la seua importància externa, i que a voltes hi ha gran diferència entre les dues coses.

La importància exterior d’un acte es mesura per les seues conseqüències per al món real i en el món real. La seua importància interior està en el profund horitzó que ens obri sobre l’essència mateixa de la humanitat, posant en plena llum certs aspectes d’aquesta naturalesa inadvertits sovint, escollint certes circumstàncies favorables en què s’expressen i desenvolupen les seues particularitats. La importància interna és l’única que val per a l’art, i la importància externa per a la història.

L’una i l’altra són independents en absolut, i el mateix poden trobar-se juntes que separades. Un acte cabdal en la història, considerat en si mateix, pot ser vulgar, insignificant en grau summe, i recíprocament, una escena de la vida diària, una escena domèstica, pot tenir un gran interès ideal si posa en plena i brillant llum éssers humans, actes i desitjos humans fins a en els més ocults replegaments.

****************

La música no expressa mai el fenomen, sinó únicament l’essència íntima, el «en si» de tot fenomen; en una paraula, la voluntat mateixa. Per açò no expressa tal alegria especial o definida, tals o quals tristeses, tal dolor, tal arravatament, tal plaure, tal assossec d’esperit, sinó la mateixa alegria, la tristesa, el dolor, l’espante, els arravataments, el plaer, l’assossec de l’ànima. No expressa més que l’essència abstracta i general, fora de tot motiu i de tota circumstància. I no obstant açò, sabem comprendre-la perfectament en aquesta cinquena essència abstracta.

***************

La invenció de la melodia, el descobriment de tots els més profunds secrets de la voluntat i de la sensibilitat humana, això és obra del geni. L’acció del geni és allà més visible que enqualsevol altra banda, més irreflexiva, més lliure d’intenció conscient: és una veritable inspiració. La idea, és a dir, el coneixement preconcebut de les coses abstractes i positives, és aquí absolutament estèril, com en totes les arts.  El compositor revela l’essència més íntima del món i expressa la saviesa més profunda en una llengua que la seua raó no comprèn, el mateix que una somnàmbula dóna lluminoses respostes sobre coses que no té coneixement cap quan està desperta.

****************

El que hi ha d’íntim i inexpressable en tota música, la qual cosa ens dóna la visió ràpida i passatgera d’un paradís alhora familiar i inaccessible, que comprenem i no obstant açò no podríem explicar, és que presta veu a les profundes i sordes agitacions del nostre ésser, fora de tota realitat, i per tant, sense sofriment.

****************

Així com hi ha en nosaltres dues disposicions essencials del sentiment, l’alegria o ben bé el acontentament, i l’aflicció o almenys la malenconia, així també la música té dues tonalitats generals corresponents, major i menor, el sostingut i el bemoll, i quasi sempre està en la una o en l’altra. Però, en veritat, ¿no és extraordinari que hi haja un signe per a expressar el dolor, sense ser dolorós físicament ni tan sols per convenció, i no obstant açò, tan expressiu que ningú pot equivocar-se, el bemoll? Per açò pot mesurar-se fins a quina profunditat penetra la música en la naturalesa íntima de l’home i de les coses.

En els pobles del Nord, la vida del qual està subjecta a dures condicions, sobretot en els russos, domina el bemoll fins a en la música d’església. L’allegro en bemoll és molt freqüent en la música francesa i molt característic. És com si algú es posara a ballar amb unes sabates que li fan mal.

****************

Les frases curtes i clares de la música de ball; d’aires ràpids, només semblen parlar d’una felicitat vulgar, fàcil d’aconseguir. Per contra, l’allegro maestoso, amb les seues grans frases, les seues amples avingudes, les seues llargs rodejos, expressa un esforç gran i noble cap a una fi llunyana, que es conclou per aconseguir. L’adagi ens parla dels sofriments d’un gran i noble esforç que menysprea tot plaer mesquí. Però el més sorprenent és l’efecte del bemoll i del sostingut. No és sorprenent que el canvi d’un semitò, la introducció d’una tercera menor en lloc d’una tercera major, done de seguida una sensació inevitable de pena i d’inquietud, de la qual ens lliura immediatament el sostingut? L’adagi en bemoll s’eleva fins a l’expressió del més profund dolor, es converteix en una queixa esquinçadora. La música de ball en bemoll expressa l’engany d’una aquesta vulgar que haguera hagut de des d’embolicar-se. Sembla descriure’ns la persecució d’alguna fi inferior, obtingut al cap a través de molts esforços.

****************

Beethoven 9

Beethoven, el compositor que va influir en Wagner com a músic, admirat per Schopenhauer.

 

Una simfonia de Beethoven ens descobreix un ordre meravellós sota un desordre aparent. És com un combat aferrissat, que un instant després es resol en un bell acord. És el rerum concordia discors una imatge fidel i total de l’essència d’aquest món, que roda a través de l’espai sense pressa i sense descans, en un tumult de formes sense nombre que s’esvaeixen sense parar.

Però al mateix temps, a través de la simfonia, parlen totes les passions i totes les emocions humanes, alegria, tristesa, amor, odi, espante, esperança, amb matisos infinits, i no obstant açò, enterament abstractes, sense res que els distingisca uns d’uns altres amb claredat. És una forma sense matèria, com un món d’esperits aeris.

****************

Després d’haver meditat llarg temps a sobre l’essència de la música, us recomane el gaudi d’aquest art com el més exquisit de tots. No hi ha cap que obre més directa i profundament, perquè no hi ha cap altre que revele més directa i profundament la vertadera naturalesa del món. Escoltar grans i belles harmonies és com un bany de l’ànima: purifica de tota taca, de tot el dolent i mesquí, eleva a l’home i li posa d’acord amb els més nobles pensaments que és capaç, i llavors comprèn amb claredat tot el que val, o més aviat, tot el que poguera valdre.

Quan sent música, la meua imaginació juga sovint amb la idea que la vida de tots els homes, i la meua pròpia, no són més que somnis d’un esperit etern, bons o mals somnis; que cada mort és un despertar.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Art, Article, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s