Schopenhauer
Aquest text forma part de “L’amor, les dones i la mort.” de Schopenhauer. Donat que es tracta d’un llibre breu i que, per tant, no aprofundeix en el temes que abraça, es considerat com a menor dins de l’extensa producció del filòsof. No obstant això, crec que és imprescindible ja que suposa una excel·lent manera d’iniciar-se en la seua obra donat que parla dels temes que formen bona part del corpus dels seus llibres. No recomanaria mai iniciar-se en la filosofia del gran pessimista llegint els extensos volums de la seua obra fonamental: “El món com a voluntat i representació”.
Wagner, seguidor de Schopenhauer a partir de 1854.
Hi ha qui referint-se a Wagner afirma la existència d’una religió wagneriana. Doncs bé, tots els filòsofs a qui el compositor va llegir eren ateus confessos. Tant Feuerbach, com Nietsche o Schopenhauer ho eren. I eren dels primers o primers a reconèixer-ho. Això no significa que abans no hi hagueren pensadors descreguts, sinó que no gosaven confessar-ho per por a perdre el treball en les universitats corresponent. Això és el que li passà a Fitchte, pare del nacionalisme alemany que va ser despatxat de la Universitat de Jena acusat d’ateisme. Schopenhauer heretà una gran fortuna familiar, de manera que no necessitava treballar i tenia llibertat total per escriure el que volia. Em pregunte quants pensadors des de l’època de Sòcrates – un dels pilars fonamental de la filosofia occidental, que va ser condemnat a mort, entre altres coses, per no creure en els deus grecs – s’hauran vist obligats a callar el que realment pensaven sobre el tema religiós. La teocràcia és enemiga de la llibertat de pensament.
La creació d’Adam. Capella Sixtina.
La Religió.
No hi ha dubte; el coneixement de la mort, la consideració del sofriment i de la misèria de la vida, són els que donen l’impuls més fort al pensament filosòfic i a les interpretacions metafísiques del món.
Si la nostra vida no tinguera límits ni dolors, tal vegada a cap home se li haguera ocorregut la idea de preguntar-se per què existeix el món i es troba constituït precisament d’aquesta manera; tot es comprendria per si mateix.
Així s’explica també l’interès que ens inspiren els sistemes filosòfics i els religiosos. Aquest poderós interès es refereix sobretot al dogma d’una durada qualsevol després de la mort. I si les religions semblen preocupar-se davant de totes les coses de l’existència dels seus déus i empren tot el seu zel a defensar-la, en el fons és únicament perquè relacionen aqueixa existència amb el dogma de la immortalitat i el consideren com a inseparable d’ella: només els arriba a l’ànima la immortalitat. Si poguera assegurar-se d’una altra manera la vida eterna a l’home, al punt es refredaria l’ardent zel pels seus déus, i fins i tot cediria el lloc a una indiferència quasi absoluta, quan se li demostrara d’una manera evident la impossibilitat de la vida futura… Per açò els sistemes materialistes o els sistemes escèptics mai no exerciran una influència general o duradora.
********
Temples i esglésies, pagodes i mesquites, testifiquen en tots temps, amb la seua magnificència i la seua grandesa, la necessitat metafísica de l’home, que, fort i indestructible, segueix pas a pas a la necessitat física.
Adoctrinament religiós infantil. Un abús als drets dels xiquets que deixen seqüeles.
Veritat és que si estiguérem d’humor satíric, poguera afegir-se que aqueixa necessitat és modesta, doncs s’acontenta amb poca cosa. Faules burdes, contes insulsos, i sovint no fa falta gens més. Graven-se aviat en l’esperit de l’home, i aqueixes rondalles i llegendes arriben a ser explicacions suficients de la seua existència i puntals de la seua moralitat. Penseu, per exemple, en l’Alcorà. Aqueix llibrot ha bastat per a fundar una religió, que difosa pel món satisfà la necessitat metafísica, de milions d’homes des de fa mil dos-cents anys. Serveix de fonament a la seua moral, els inspira un gran menyspreu de la mort i entusiasme per a guerres sagnants i vastes conquestes. En aqueix llibre trobem la més trista i miserable figura del deisme. Tal vegada haja perdut molt en les traduccions, però no he pogut descobrir-hi ni una sola idea d’algun valor, la qual cosa prova que la capacitat metafísica no va a la par de la necessitat metafísica.
********
No content amb les cures, afliccions i dificultats que li imposa el món real, l’esperit humà crea per a sí un altre món imaginari sota la forma de mil supersticions diverses. Aquestes li preocupen de tota manera; els consagra el millor del seu temps i de les seues forces, quan el món real li permet un assossec que no és capaç d’assaborir. Pot comprovar-se aquest fet, en l’origen, en els pobles que, situats sota un cel suau i sobre un sol clement, han tingut una existència fàcil, com els indostànics; després els grecs i els romans, més tard els italians, els espanyols, etcètera. L’home es forja a la seua imatge dimonis, déus i sants, que exigeixen a cada moment sacrificis, resos, ornaments, vots, peregrinacions, quadres, adorns, etc. Ficció i realitat es barregen en el seu servei, i la ficció enfosquix a la realitat. Tot succés de la vida s’accepta com una manifestació del seu poder.
Les converses místiques amb aqueixes divinitats ocupen la meitat dels dies i sostenen l’esperança sense parar. L’encanteri de la il·lusió les fa sovint més interessants que el tracte amb éssers reals. Quina expressió i quin símptoma de la ingènita misèria de l’home, de la urgent necessitat que té d’auxili i assistència, d’ocupació i passatemps! Tot i que perda forces útils i instants preciosos en vanes pregàries i en sacrificis vans, en comptes d’ajudar-se a si mateix, si sorgeixen de sobte riscos imprevists, no cessa, no obstant açò, d’ocupar-se i distraure’s en aqueixa conversa fantàstica amb un món d’esperits somiats. Aquest és l’avantatge de les supersticions, avantatge que cal no menysprear.
********
Per a dominar les ànimes bàrbares i apartar-les de la injustícia i de la crueltat, no és útil la veritat, perquè no poden concebre-la. El que és útil és l’error, un conte, una paràbola. D’ací procedeix la necessitat d’ensenyar una fe positiva.
********
Quan es comparen les pràctiques dels fidels amb l’excel·lent moral que predica la religió cristiana, i més o menys tota religió, i ens imaginem que valdria aquesta moral si el braç secular no impedira els crims, i el que hauríem de témer si només per un dia se suprimiren totes les lleis, no pot menys de confessar-se que l’acció de totes les religions sobre la moralitat és realment molt feble. De segur que la falta rau en com de fluixa es la fe. En teoria, i mentre que s’aferra a les meditacions piadoses, cadascú es creu ferm en la seua fe. Però els fets són la dura pedra de toc de totes les nostres conviccions. Quan s’arriba als fets i cal donar prova de la seua fe amb gran abnegació i durs sacrificis, llavors és quan es veu aparèixer tota la seua feblesa.
********
Quan un home medita seriosament un delicte, obri ja una bretxa en la moralitat pura. La primera consideració que després li deté és la de la justícia i la policia. Si passa avant, esperant sostraure’ns, el segon obstacle que es presenta llavors és la qüestió d’honor. Si es franqueja, pot apostar-se quasi sobre segur que, després d’haver triomfat d’aquestes dues poderoses resistències, un dogma religiós qualsevol no tindrà força suficient per a impedir-li obrar. Perquè si un perill pròxim i segur no l’espanta, com es deixaria refrenar per un risc remot i que només es funda en la fe?
********
El que havia de moral en la religió dels grecs es reduïa a ben poca cosa, limitant-se si fa no fa tot açò al respecte del jurament. No hi havia allí ni moral ni dogma oficials. No obstant açò, no veiem que la generalitat dels grecs haja sigut moralment inferior als homes dels segles cristians. La moral del cristianisme és infinitament superior a la de totes les altres religions que abans aparegueren a Europa. Però qui podria creure que la moralitat dels europeus haja millorat en la mateixa proporció, ni tan sols que siga actualment superior a la dels altres països? Açò seria un gran error.
Cavallers creuats disposats a assassinar en nom del seu déu.
Entre els mahometans, els indostànics i els budistes es troben almenys tanta honradesa, fidelitat, tolerància, dolçor, beneficència, generositat i abnegació com entre els pobles cristians. A més, seria llarga la llista de les crueltats bàrbares que han acompanyat al cristianisme. Croades injustificables, extermini de gran part dels primitius habitants d’Amèrica i colonització d’aquesta part del món amb esclaus negres, arrancats sense dret ni ombra de dret del seu sòl natal, i condemnats tota la seua vida a un treball de galiots; persecució infatigable dels heretges; tribunals d’Inquisició que clamen venjança al cel; nit de Sant Bartolomé; execució de deu i vuit mil holandesos pel duc d’Alba, etc., etc., fets poc favorables, que deixen en la incertesa sobre la superioritat del cristianisme.
********
La religió catòlica és una instrucció per a mendicar el cel, que seria massa incòmode merèixer. Els clergues són els intermediaris d’aquesta mendicitat.
********
La confessió va ser una feliç idea; perquè, en veritat, cadascun de nosaltres és un jutge moral perfecte i competent, que coneix amb exactitud el bé i el real. Açò és cert de cadascun de nosaltres, amb tal que la informació veure’s sobre les accions alienes i no sobre les pròpies, i amb tal que només es tracte d’aprovar i desaprovar, mentre que els altres s’encarreguen de l’execució. Per açò el primer que arriba pot prendre en absolut, com a confessor, el lloc de Déu.
********
Les religions són necessàries al poble, i fins a resulten per a ell un benefici. Però quan pretenen oposar-se als progressos humans en el coneixement de la veritat, cal tirar-les a un costat amb tots els miraments possibles. Però demanar que un gran geni, un Goethe, un Shakespeare, accepte per convenciment els dogmes d’una religió qualsevol, és demanar que un gegant calce les sabates d’un nan.
********
En realitat, tota religió positiva és la usurpadora del tron que pertany a la filosofia. Per açò els filòsofs sempre seran hostils a la religió, tot i que hagueren de considerar-la com un mal necessari, unes crosses per a la feblesa morbosa de l’esperit de la major part dels homes.
********
En la nova filosofia, Déu representa el paper dels últims reis francs sota els majordoms de palau. No és més que un nom que es conserva per a major profit i comoditat, a fi d’introduir-se amb més facilitat en el món.
********
Feuerbach, fundador de l’ateisme modern.
Com podem veure, Schohenhauer comparteix amb Feuerbach – el fundador de l’ateisme modern – la idea que no és Déu qui va crear a l’home a la seua semblança, ans al contrari, són els homes els que han creat els déus a partir de la seua fantasia. La religió no existiria si no existira la mort o el dolor i fórem capaços d’acceptar que no hi res res després de la mort.
Realment, tenim una necessitat metafísica – pròpia de la filosofia – que la religió s’ha apropiat. En lloc d’enfrontar-nos al problemes reals perdem el temps en els que són fruit de la nostra invenció. La religió s’adquirix en la infantesa quan fem creure com a certes als xiquets contes, faules i llegendes sense fonament. No obstant això, Schopenhauer creu que és positiu per al poble ja que transmeten certes ensenyances morals i ens aprofiten de crosses on recolzar-nos. El límit és que s’oposen al progrés humà. Ara bé, és absurd pretendre que els genis de la humanitat siguen religiosos.
Síria: xiquet cristià segrestat per l’Estat Islàmic. S’estan perpetrant atrocitats en nom de déu que clamen al cel. ASSASSINS! FANÀTICS! MALEÏTS SIGUEU!
En nom de la religió s’han comés crims horribles, com en el cas del cristianisme i de l’islam. No obstant això, en totes les religions trobarem persones bones i virtuoses, de manera que no podem dir que cap d’elles siga superior moralment a les altres; encara que el filòsof afirma que el cristianisme supera en aspectes positius a totes les religions anteriors encara que també explica que els antic grecs no eren pitjors que els cristians.
Resulta evident l’ateisme del filòsof així com el fet de caure en contradiccions en aquest tema. Potser no tinguera una idea tancada i perfectament elaborada. En textos posteriors seguirà tractant el tema afirmant que el cristianisme i el budisme són les religions que prefereix encara que no les professe. La compassió serà la clau de la qüestió. És curiós que es definira com a ateu religiós.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 