Els recol.lectors de burilles. Germania, anno zero.

colillasMilers de persones arrepleguen burilles per fumar – amb els riscos sanitaris que té – a conseqüència de la crisi, que fa perdre la dignitat a la persona. Hi ha qui menja el fem dels contenidors i qui xupla polles al carrer per 3 €. Vergonyós, però cert. Fins a quan anem a consentir-ho? Els pròxims podem ser qualsevol de nosaltres. Ja n’hi ha prou!

Va passar fa un dies.
El vaig veure al costat del fem arreplegant burilles.
M’amaguí perquè no em veiés.
Ens coneixem, ja ho crec.

Presentació del film.

Em va vindre al cap
una pel·lícula neorealista italiana,
«Germania, anno zero» de Roberto de Rossellini,
una de les més dures que n’he vistes mai.
Encara la tinc al cap després de dècades.
L’escena final és aterridora.
El xiquet, jugant jugant,
no s’ho pensa més d’un segon.
Es tira des de l’edifici en runes.
i mor.

Era Berlín en 1945.
Una família en una casa.
El pare al llit, malalt.
El germà gran, desertor, amagat;
una germana, puta per necessitat,
l’altra germana treballat en el que troba.
I el xiquet, un xiquet ros d’uns 12 anys.
Ha aprés el que ha de fer per aconseguir menjar.
El seu antic mestre, nazi i pedòfil,
el toca d’una manera repugnat
mentre el xic es fa el despistat.
Tot per una moneda que aportar a casa.
Són cinc persones
però solament tenen quatre cartilles de racionament.
El desertor no té documentació.
Té por que l’agarren i l’afusellen.
Tots tenen por, fred i fam.

El xiquet no deixa de ser un xiquet i juga,
sovint a soles, entre les ruïnes d’una ciutat que ja no ho és.
El mestre li va ensenyar que solament els més forts sobreviuen.
Els dèbils han de morir.

Un home millor vestit que la resta
fuma mentre camina pel carrer.
El segueixen sense dissimular
tres o quatre miserables en parracs.
Tira la burilla a terra i uns que algun dia foren homes
es barallen per agafar-la i apurar-la fins el final.

Aquesta escena se’m quedà gravada al cervell.
Quanta misèria! Homes esperant una burilla a terra
perquè tenen necessitat de fumar.
Ara, dècades després ho comprenc tot.
Quan s’està en la misèria és imperiós sobreviure, menjar.
I faràs el que siga necessari, prostituir-te
o deixar-te tocar per un porc nazi i pedòfil
que té contactes i pot donar-te un bombó de quan en quan
o una xocolatina, tot un tresor per a un xiquet de 12 anys.

Puc imaginar el que ha de ser tenir el vici de fumar
i no poder comprar tabac, perquè si tens diners és per a menjar.
Xuplarà la burilla de qui siga, encara que siga la d’un tuberculós.
Que injust! El nazi i els seus contactes tenen de tot:
monedes, tabac, coses per vendre i bombons.
No sé què em fa més fàstic si el nazi pedòfil
o veure com un cadàver vivent fuma el que un altre ha llançat a terra.

El xiquet és xiquet i segueix jugant com si no passara res.
Però sí que passa, tenen fam, fred, por… i han perdut la seua dignitat.
El pare malat en el llit reclama menjar a qui no en té,
la filla que es prostitueix per no res,
el soldat fugitiu que se sent tan covard que no pot eixir al carrer,
la germana «decent» que no troba treball
i té les sabates trencades de tant de caminar
perquè no pot pagar el tramvia.
«Ei, xicona, vine amb mi i et donaré unes monedes».
Ella fa com que no ho sent, afanya el pas i plora.
Pensa que no ha bé negant-se a prostituir-se com la germana.
Amb eixes monedes potser podria comprar medicines per al pare.

Però el xiquet és un xiquet i juga.
Juga a soles com si no passara res.
Puja a un edifici en runes i segueix jugant.
Puja, puja i puja.
Ja no ho tornarà a fer mai més.
S’arrima al buit on abans hi havia una paret.
Mira durant un segon tot un barri desbastat i en ruïnes
amb gents que són espectres.
Potser se’n recordarà de les paraules del mestre:
«Els dèbils han de sucumbir mentre els forts dominen».
Posa la seua mà davant dels ulls
com si fos la bena dels que van a afusellar,
i es deixa caure al buit.
No ho tenia premeditat,
va ser un acte espontani, tan natural
com el de la mort d’una formiga devorada per in insecte gran.
Una xica passava justament per allí,
era la seua germana, no importa quina de les dos,
i quasi cau als seus peus.
Ella l’agafa.
El xiquet és mort.

El món segueix igual.
Un senyor ben vestit fuma un havà.
Darrere uns espectres desesperats resen per ser els afortunats.

El suïcidi del xiquet.

Va passar fa un dies.
El vaig veure al costat del fem arreplegant burilles.
M’amaguí perquè no em veiés.
Ens coneixem, ja ho crec.

La porta de darrere de l’hospital
dóna a uns bancs on la gent s’hi senta a fumar.
A l’alçada del fem, dues persones esperen
esperen que se’n vagen els fumadors
per agafar les burilles no se sap si d’un sa o d’un malat.
Tornen a l’hospital.
Dos espectres amb una bossa de plàstic
s’afanyen a arreplegar les burilles.

M’amaguí perquè no em veiés.
Ens coneixem, ja ho crec.
Ens coneixem, ens coneixem, ens coneixem
però jo ben poc podia fer.

Nota: En el poema he relacionat lliurement la pel·lícula amb fets reals de manera que les al·lusions cinematogràfiques no responen necessàriament al film, que és el que he fet en la ressenya que ve a continuació.


Germania, anno zero

Alemania_a_o_cero-936873691-largeAlemanya, any zero és una pel·lícula neorealista de Roberto Rossellini rodada a Berlín i estrenada en 1948. L’obra completa la trilogia del director sobre la postguerra, a la qual pertanyen també Roma, ciutat oberta i Camarada, encara que aquests van ser rodats a Itàlia. La pel·lícula explora la ferida deixada pel nazisme, que va afectar de forma terrible i profunda a una generació simbolitzada pel protagonista.

Argument

L’acció transcorre a Berlín, ciutat devastada pels bombardejos i ocupada per tropes aliades. Edmund, un xic de 12 anys, intenta ajudar a la seua família i ix a la recerca de diners pel carrer venent objectes de valor. El seu pare està molt malalt i necessita repòs constant. Sa germana cuida de la casa de dia i alterna amb els soldats ocupants a les nits a canvi de favors. Edmund acaba unint-se a un grup de joves delinqüents i a una jove òrfena sexualment precoç.

Passejant pels carrers, Edmund es retroba amb un antic professor, el Sr. Enning, clarament retratat per Rossellini com un home pedòfil a causa de la forma exagerada amb la mostra interès i acaricia al jove. El professor li demana que venga un disc amb un discuros d’Hitler en el mercat negre i, com recompensa, li dóna un objecte del mateix valor.

El xiquet demana ajut per a son pare al mestre, que li diu: “Els forts eliminen els febles”

En veure com la salut del pare es deteriora, decideix demanar ajuda a Enning. Aquest, no obstant açò, li respon dient que en temps de tanta dificultat ha d’imperar la llei del més fort i que millor seria que morira. El discurs, de tints nazis, del professor juntament amb les queixes del pare que se sent una molèstia per a tots  porta a Edmund a pensar que el seu deure és matar-lo i, per això, enverina el seu menjar. Edmund li conta al professor el que va fer i aquest rep la notícia amb horror i el tira de la seua casa negant qualsevol responsabilitat en l’ocorregut.

Edmund vaga pels carrers sense rumb. No aconsegueix jugar amb els altres xiquets que el rebutgen. Veu una església i abaixa el cap amb gran pesar. Finalment arriba al seu carrer, amb edificis en enderrocs i puja a l’alt d’un edifici en ruïnes enfront de sa casa, on es posa a jugar amb una pedra com si fora una pistola, disparant-se a si mateix en el front i després imitant els trets de la guerra. Des de l’alt veu com arriba a sa casa un camió a arreplegar el cadàver de son pare. Els seus germans, que ignoren on està, el criden en el carrer perquè vaja a l’enterrament. Edmund no respon i es retira de la finestra sense que l’hagen vist. Els seus germans i veïns es van. Finalment, Edmund trau el cap i mira una última vegada la seua casa, i se suïcida tirant-se des de l’alt de l’edifici.


Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Directors, Pel.lícula, Poema, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s