La Gran Depressió i l’art. “La vaig matar per fer-li un favor.”

danzad tir

—Per què l’has matada? —va preguntar el policia que estava assegut al meu costat.
—Ella m’ho va demanar.
—Ho has sentit, Ben?
—És un xic molt servicial —va dir Ben per damunt de la seua esquena.
—Aqueix és l’únic motiu que tenies? —va preguntar el policia.
— Que no maten els cavalls? —vaig respondre.

danzad 9

(Saben que el concurs és una mentida, que no cobraran res encara que el guanyen. Ixen del local i s’asseuen de cara a la mar. Completament abatuts, es posen a conversar.)

El xic: M’encantava mirar el mar, passejar-me a  prop , asseure’m i escoltar-ho. Ja no m’importa tornar a veure-lo. Ni açò ni gens. Què vas a fer? Tornar a provar sort en el cinema?

La xica: No. Mai no ho aconseguiria. I potser tindria igual si me’n sortira..

El xic: Què vas a fer?

La xica: Baixar-me d’aquest carrusel (1). Estic tan farta d’aquesta cosa tan fastigosa!

El xic: De quina cosa?

La xica: De la vida. I no em dónes sermons primaverals.

El xic: No anava a fer-ho.

La xica: Llavors per què em miraves així?

El xic: No era per açò. Només intentava veure’t la cara.

La xica: Doncs segueix mirant. No et perdes el final. (Trau una pistola i s’apunta a la cara, però li falta valor per a disparar). Ajuda’m! Per favor! Per favor! (Li dóna l’arma i ell l’agafa.)

El xic: (Amb la pistola en la mà) Dis-me quan.

La xica: Estic preparada.

El xic: (Posa la pistola sobre un dels temples de la xica.) Ara?

La xica: Ara.

(El xic gira el cap i tanca els ulls per no veure-la i dispara. Mentre cau morta s’imagina estar en un camp idíl·lic encara que cau en un carrer brut. Se sent la música del concurs de ball, que no es deté malgrat la tragèdia. Una ambulància se’n du el cadàver de la xica i una parella de policies deté el xic i se l’en du.)

Policia 1: Anem.

Policia 1: Per què ho vas fer, xicot?

El xic: Ella m’ho va demanar.

Policia 1: (Rient)  Quin cabró més atent!

Policia 2: Aquesta és l’única raó que tens?

El xic: (Innocent i convençut del que diu) Als cavalls els maten, no?

Mestre de cerimònies: Aquests meravellosos joves segueixen lluitant i esperant mentre el rellotge de la sort segueix la seua marxa, la dansa del destí continua… La marató segueix, segueix i segueix…

Imatges reals durant els 30-40 als EEUU.

(1) Atracció de fira que consisteix en una plataforma giratòria sobre la qual hi ha animals i vehicles de joguina per a muntar i girar en ells.

(Elaborat a partir dels subtítols corresponents a la darrera part de la pel·lícula.)

uvas+de+la+ira

Com tots els dies ens diuen per la televisió, estem en crisi i aquesta se la compara am la dels anys 39, la Gran Depressió que va patir EEUU en primer lloc a conseqüència del crack del 29 de la Bossa de New York. Va ser una època de gran misèria, de fam, de desesperació, de revoltes populars aixafades per la policia o l’exèrcit i va ser mundial; global, en diríem ara. Aquesta temàtica, millor dit, les seues conseqüències, va ser arreplegades en novel·les i pel·lícules. N’esmentaré dues on, curiosament, els protagonistes són els Fonda, pare i filla. En ambdues, aixi mateix, Califòrnia és la terra promesa on creuen els desesperats que trobaran treball i una vida millor.

El raïm de la ira (títol original en anglés The Grapes of Wrath)  és una novel·la de John Steinbeck publicada l’any 1939 que li va suposar el Premi Pulitzer. Narra la història d’uns temporers d’Oklahoma durant la Gran depressió i de com s’enfronten a les dures condicions econòmiques que els obliguen a immigrar a Califòrnia. Exploradors i explotats, bancs voraços, agressions, sindicats, crims i deshumanització.

“Com es pot espantar a un home que no solament carrega amb el fam del seu ventre sinó també amb el dels seus pobres fills? No se li pot atemorir perquè aquest home ha conegut una por superior a qualsevol altra.”

Tom Joad (Henry Fonda) torna a la seua llar després de complir condemna a la presó, però la il·lusió de tornar a veure als seus es transforma en frustració en veure com els bancs expulsen de les seues terres. Per a escapar al fam i a la pobresa, la família no té més remei que emprendre un llarguíssim viatge ple de penalitats amb l’esperança de trobar una oportunitat a Califòrnia, la terra promesa.

“La fam en un estómac, multiplicada per un milió; la fam d’una sola ànima, fam de felicitat i una mica de seguretat, multiplicada per un milió; músculs i ment pugnant per créixer, treballar, crear, multiplicat per un milió”

La pel·lícula (1940) va ser realitzada per John Ford, en una època, els anys 40, en la qual el cinema nord-americà tendia a evitar les pel·lícules de realisme social. El Comité de la Cambra d’Activitats Anti-americanes ja estava en funcionament. La pel·lícula és més optimista que l’obra literària en la qual es basa per obligació de la censura. En la novel.la assistim a un final dhttps://www.youtube.com/watch?v=chafT4WSv9Qemolidor i decebedor, a la constatació que el American Dream no és més que un malson on els poderosos fan el que volen dels que estan desesperats. La censura, com deia, obliga a que tot acabe en un happy end. Sí, efectivament han patit molt tantíssimes persones, però finalment el sistema funciona i tornen a somriure els que abans ploraven. L’establiment té dues maneres de dominar a la població: enganyant-la (religió, política, mass media) o mitjançant la força bruta de l’Estat: policia, exèrcit, paramilitars.

Escena del desnonament. El capitalisme financer ens oculta la cara de qui ens explota. Realment no existeix. És una societat anònima que pertany a un banc. “A qui he de matar?”. No hi ha resposta. La relació és tan freda i inhumana que no hi ha cares. No obstant, el responsable és el sistema capitalista. Eixa és la cara que hem de colpejar.

La primera part de la pel·lícula segueix bastant de prop el llibre. No obstant això, la segona meitat i el final, en particular, són significativament diferents del llibre. Mentre que el llibre acaba amb la caiguda i desintegració de la família Joad, en la pel·lícula la família acaba en un “bon” camp proporcionat pel govern. New Deal?

UVAS-IRAEl final original de la novel·la va ser considerar massa controvertit per ser inclòs en la pel·lícula. En la novel·la, la jove embarassada dóna a llum a un nadó mort. Més tard ella ofereix els seus pits plens de llet a un home mort de fam i acaba morint en un graner. Aquestes escenes no es van incloure en la pel·lícula. A més, els productors van decidir baixar el to de referències polítiques de Steinbeck.

El raïm de la ira és la crònica d’una família depauperada en el seu viatge cap a una terra de promissió, cercant treball i millors condicions de vida. John Steinbeck sap transcendir el purament propagandístic o  moralitzador – ja que vol anar més lluny –  creant uns personatges de ficció plens de profunditat i humanitat, autèntics lluitadors que no dubten a denunciar els abusos del poder i la despietada crueltat i desemparament que pateixen els més febles. John Steinbeck (1902-1968) guardonat en 1962 amb el premi Nobel de Literatura. Publicada en 1939, narra una història centrada en la dècada dels anys 30, en la crisi econòmica que van patir els Estats Units després del famós crack del 29. Va ser molt polèmica en el moment de la seua publicació, però en el fons molt bé acolliment, doncs des de la seua primera edició en 1939 no han faltat exemplars en les llibreries. Un any després de la seua publicació, va rebre el Premi Pulitzer i va ser adaptada al cinema pel director John Ford, una extraordinària producció protagonitzada per Henry Fonda.

Danzad,+danzad,+malditos1 cartel

Danseu, danseu, maleïts. (They Shoot Horses, Don’t They?), és una pel·lícula nord-americana de 1969 dirigida per Sydney Pollack protagonitzada per Jane Fonda i basada en la novel·la Que no maten els cavalls, veritat? de Horace McCoy (1935) escrita en plena Depressió. La novel.la no va tenir massa èxit; sí, en canvi, la pel·lícula, d’ambient claustrofòbica, que transcorre quasi tota en un saló de ball.L’argument és brutal. Parelles competint a canvi de poder menjar i dormit sota un sostre per un premi que es una estafa. Sembla una metàfora del sistema capitalista o de la mateixa condició humana.


El que importa és el negoci, l’espectacle, ballar fins morir per divertir a qui pot pagar l’entrada i veure un espectacle que és tota una premonitori dels reality show actuals, deshumanitzats i al servei del negoci, que és el que importa. La vida humana sols interessa en la mida que és un abjecte espectacle. D’ací les contínues humiliacions a què són sotmesos els concursants per part d’especuladors sense principis, que se serveixen d’ells com a reclam publicitari enfront d’un públic tan desenganyat i perdut com els propis participants.

Com hem llegit en el diàleg inicial, la vida pot ser un carrusel que dóna voltes i voltes sense parar. El grau de deshumanització és tal que la protagonista – Glòria – vol suïcidar-se però li falta valor. Ser la seua parella qui li lleve la vida per fer-li un favor com quan es mata un cavall que està sofrint sense possible curació. Es planteja el tema del suïcidi assistit. Encara que el xic – Robert – acabarà condemnat a mort, moralment no és culpable. Si la va matar és perquè ella li ho va demanar quasi suplicant. No la mate perquè la odie, sinó perquè la vol, perquè és amic seu, l’únic amic que té. Com si no hagués passat res, el carrusel, el concurs de ball segueix, segueix i seguix…

Durant l’època de la Gran Depressió, en els EUA, es muntaven espectacles que consistien a fer ballar a parelles de forma continuada, dia i nit, amb pauses mínimes. Guanyava la parella que resistia ballant més temps, rebent un premi en metàl·lic. Gloria (Jane Fonda) i Robert (Michael Sarrazin) es coneixen en un d’aqueixos concursos, i ràpidament decideixen formar parella doncs estan desesperats al no tenir recursos si més no per a menjar. Mentre ballen almenys reben menjar i, si guanyen, podran sobreviure amb els diners del premi. L’acció té lloc a Califòrnia que, com el el cas anterior, és terra de promissió o millor dit, això és el que pensen el milers de persones que hi acudeixen. Glòria aspira a ser actriu de Hollywood, i Robert, director de cinema. Ambdós fracassaran perquè el American Dream no existeix per als perdedors, i tots dos estan condemnats per un sistema inhumà que destrueix la humanitat de la persona. L’única solució és la mort.

Estats Units, en plena època de la Gran Depressió. Enmig d’un ambient de terrible misèria, gents desesperades, de tota edat i condició, s’apunten a una marató de ball amb l’esperança de guanyar el premi final de 1500 dòlars de plata i trobar, almenys, un lloc on dormir i menjar. Mentre els concursants forcen els límits de la seua resistència física i psíquica, una multitud morbosa es diverteix contemplant el seu sofriment durant dies.

En aquesta ocasió no hi ha censura. Tant en el llibre com en la pel·lícula estan situats en la Gran Depressió dels anys 30 i es respira el pessimisme i la frustració del moment. Se centra durant una marató de ball en la qual una de les concursants, Gloria, farta de la seua vida i de cercar treball sense èxit, li demana a un altre concursant, Robert, que l’assassine per a alliberar-la del seu sofriment. Així Robert es veurà immers en un judici per assassinat del que segurament eixirà una condemna a mort..

Robert, el protagonista, mata a Gloria, la seua companya de ball, d’un tir en el cap, simplement perquè ella li’l demana. Des de la sala d’un tribunal, ens narra els fets en primera persona, en retrospectiva, alternant el seu relat amb els pensaments que està tenint en el moment present, en el qual el jutge li llig la seua sentència.

Si el bo de Robert representa l’entusiasme, el vigor de la persona jove que conserva la il·lusió, que gaudeix de coses senzilles com contemplar l’oceà, asseure’s en un parc o sentir el sol sobre el seu cos, que pensa que la seua oportunitat finalment arribarà i que, com ell mateix diu, fins a conèixer a la seua parella de ball “mai no havia pensat en el fracàs”, Gloria és la seua antítesi. Cínica, descreguda, apàtica, sense il·lusions, motivacions ni interessos, expressa contínuament el seu odi i la seua repulsa per tot i per tots. Sembra zitzània entre altres parelles, actua de forma deshonesta a esquena de Robert, provoca enfrontaments… No és que manque d’autoestima, sinó que es menysprea i avorreix a si mateixa. Li obsessiona la mort, parlant-ne de forma compulsa i morbosa. Però ni tan sols la considera un alliberament, un posar fi a una vida en la qual és desgraciada. D’una manera nihilista quasi interpreta la mort com alguna cosa lògica que, ja que ha d’ocórrer de tota manera, el millor és que ho faça com més prompte millor.

“Van començar el concurs de resistència de ball cent quaranta-quatre parelles, però seixanta-quatre van abandonar ja durant la primera setmana. El reglament exigia ballar una hora i cinquanta minuts sense interrupció seguida d’un descans de deu minuts, i durant aquell interval es podia fins i tot dormir. Però aquells deu minuts havien de servir també per a afaitar-se, dutxar-se, guarir-se els peus, o realitzar qualsevol altra necessitat.”

Gloria representa a la societat americana, a aqueixa Gran Depressió que condueix a la perdició a les persones i els roba els seus somnis i el seu futur, com passarà amb  Robert, condemnant-lo a mort per provocar-li ella  un sentiment noble: la pietat. Doncs para Robert, el matar a Claudia és un acte de clemència, com l’és matar a un cavall que s’ha trencat una pota. El bo i un tant ingenu Rober morirà víctima del sentiment de pietat que li fa sentir la la xica, a qui no sembla importar-li què serà del Xic. Ella vol morir egoistament però desesperada sense tenir en compte res més, com ara la mort de Robert, a qui ella condemna a morir per haver-li demanat que li llevara la vida.


Cal destacar també l’enorme simbolisme de la marató de ball com a metàfora d’una societat que no pot detenir-se malgrat els seus molts defectes. Hi ha assassinats, però cal seguir movent-se. Passe el que passe,  les parelles han de seguir ballant. L’organització fa paranys i el reglament és cada vegada més injust, però sempre cal seguir cap a avant, sempre en moviment, en una voràgine sense fi i finalment sense sentit, quan els ballarins han perdut la noció de si mateixos i creuen portar en aquell recinte tota la vida.

“Em vaig posar en peus. Per un instant vaig veure novament a Glòria asseguda en aquell banc del moll. El projectil li havia penetrat d’una banda del cap; ni tan sols rajava sang de la ferida. L’esclat de la pistola il·luminava encara el seu rostre…El fiscal es va equivocar quan va dir al jurat que havia mort patint, desvalguda, sense amics, sola salve per la companyia del seu brutal assassí…Estava molt equivocat. No va patir. Estava completament relaxada i tranquil·la i somreia. Era la primera vegada que la veia somriure. Com podia dir doncs el fiscal que va patir? I no és veritat que mancara d’amics. Jo era el seu millor amic. Era el seu únic amic.”

Respecte a l’assassinat, -si és que, segons descobrim finalment, pot dir-se així-, és la conseqüència última en què desemboca el pessimisme latent en tota l’obra. I succeeix per mediació d’un dels personatges principals, Glòria, parella de ball de Robert, qui malgrat la seua il·lusió inicial per participar en el ball, a mesura que passen els dies sent que augmenten la seua frustració i la seua desesperança davant el futur, fins al punt de desitjar ser eliminada per a així “poder acabar amb tot”. Encara que Robert no comparteix el seu pessimisme, l’entendrà molt bé, sense necessitat de més explicacions, quan ella li demana que ho faça…

“Què podia jo dir?… Tots els assistents sabien que jo l’havia matada; l’única persona que hauria pogut ajudar-me també estava morta. Per tant, allí estava jo dempeus, mirant al jutge i negant amb el cap. No tenia gens que al·legar.

—Demane clemència al tribunal —va dir Epstein, l’advocat que van designar per a defensar-me.

—Què deien? —va inquirir el jutge.

—La seua Senyoria —va dir Epstein—, demanem clemència al tribunal. Aquest jove admet haver matat a la xica, però únicament per a fer-li un favor. El jutge va colpejar la taula amb el martell, mirant-me fixament.”

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema, Literatura, Novel.la, Pel.lícula, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s