Francesc Viñas. Heldentenor català universal. Wagner i el català.

1-W9-N11-1904-1 Wagner, Siegfried / Gem.v.Leeke Wagner, Richard Komponist 1813-1883. Werke: Siegfried (1871). - 'Siegfried schmiedet das Schwert Notung'. - Gemaelde von Ferdinand Leeke (1859-1923). E: Wagner, Siegfried / Painting by Leeke Wagner, Richard Composer 1813-1883. Works: Siegfried (1871). - 'Siegfried forges the sword, Notung'.- Painting by Ferdinand Leeke (1859- -1937).

Sóc un wagnerià valencià que s’estima la música del compositor i la seua pròpia llengua. Per a mi és un plaer llegir els subtítols en català mentre sent la música; és més, Wagner és una figura tan assimilada per catalans i valencians que forma part de la nostra història. L’associació wagneriana de més prestigi a l’Estat espanyol és la de Barcelona, ciutat que ha estat considerada wagneriana, la més wagneriana no alemanya. De fet, l’Orquestra del Festspielhaus de Bayreuth solament ha eixit en tres ocasions i dos van ser a la capital comtal. En 1955 i la temporada 2012-13 amb motiu del bicentenari.

montserrat 0Santuari de Montserrat

Entre les primeres traduccions de les obres de Wagner figuren les catalanes, fetes amb molta cura respectant el ritme de la llengua alemanya per poder cantar les obres en català. Francesc Viñas, del que després parlaré, va ser un llegendari heldentenor  de Moià, població catalana que recorda Bayreuth pels noms dels carrers i comerços, inspirats en Wagner. No trobarem res semblant en cap altra població amb l’excepció de la mateixa Bayreuth. Per a mi, Wagner i el català són conceptes que guarden una gran relació. Fins i tot hi ha qui pensa que el Montsalvat wagnerià és la Montserrat catalana. Tant per la localizació – zona pirinenca entre terra de cristians i d’àrabs – com per la fonètica, ben podria ser.

Les meues primeres experiències wagnerianes representades van ser a Catalunya, al Festival del Castell de Peralada i al Liceu, amb sobretítols en català. Vaig esperar amb molta il·lusió el Ring de València de Mehta-La Fura. El director escènic era Carlus Padrissa, de Moià, el poble del genial tenor. Em va deixar bocabadat. Lògicament vaig seguir els subtítols en valencià (català). Quan isqueren el DVDs hi havia subtítols en diversos idiomes però no en el meu. Quina vergonya! Vaig presentar una reclamació que no va aprofitar per a res; així que en lloc de comprar-lo, com era la meua intenció, vaig piratejar-lo.

rheingold_foto_045_c_palau_de_les_6Així com en el Liceu totes les seues produccions porten subtitols diversos, tot incloent el català, els que isqueren del Palau de les Arts no portaven mai subtítols en valencià i, de vegades ni en castellà. Jo vaig maleir als responsables ja que un producte que s’ha fer amb els diners públics ha de incloure almenys les dues llengües oficials per molt que als valencians renegats els importe un rave sempre que hi aparega el castellà.  Fa poc, aprofitant una bona oferta vaig compar els Blu-rays del Ring valencià. Pose els subtítols en anglés per practicar i perquè els donen pel sac.

Però no va acabar ací la cosa. Organitzaren una sèrie de conferències i taules redones, totes en castellà de Cuenca o Extremadura. Recorde que quan feren la presentació del llibret solament va vindre el responsable de la traducció castellana; la valenciana no es mereixia cap explicació malgrat que jo vaig preguntar. Res de res, omplir el car paper couché i ja està. I jo em pregunte: si en la meua terra, amb els meus impostos no tinc dret a la meua llengua, què collons estic fent en un Estat que no em representa? Això a Catalunya no passa. Des d’abans que Rita arribara al poder no s’ha traduït mai un llibret al valencià. La culpa és compartida, governants espanyolistes i un públic majoritàriament meninfot, que passa de la seua llengua.

ring22Els llibrets wagnerians els he traduït i adaptat a xiquets en català-valencià, castellà i anglés. Recorde un web wagneriana que he d’oblidar on em van insultar alguns elements indesitjables per penjar les meues adaptacions valencianes. Curiosament, en anglés ningú no va queixar-se. Finalment, en certa ocasió vaig dir que el català podria figurar entre les llengües wagnerianes – ja que des de sempre hem disposat de molt de Wagner en català- això a profità perquè un renegat d’Alacant que es dedicava a traduir a l’anglés m’espetara açò: “La única lengua wagneriana es el alemán y PUNTO.”, que va escriure en majúscula. Tot això ha aprofitat perquè la meua espanyolitat estiga sota mínims i cada vegada més desitge la independència del meu país, que no és Espanya, com em fan saber cada dia. I és que fan fàstic. Quan es va parlar de Viñas, un tio de Madrid tragué a relluir a l’aragonés liceista Fleta com si volguera comparar als dos tenors quant a wagnerians. Com que el paio era del PP igual ho feia perquè mentre Viñas va ser català, l’aragonés era feixista i va deixar enregistrada  una versió del Cara al Sol que no m’interessa gens.

Racconto de Lohengrin en italià com era usual en l’època.

Doncs bé, Francesc Viñas va ser molt admirat al Liceu de Barcelona i al Teatre Principal de València i recordat pels seus visos en català del racconto de Lohengrin. A continuació, podem veure la lletra en dues versions de Pena i una de Teodor Llorente basada en Pena. Llorente era considerat el patriarca de les lletres valencianes de la Renaixença. Durant aquest període i més tard, Wagner va ser tot un referent per a escriptors, poetes i novel·listes com ara V. Blasco Ibáñez, que podria ser comparat amb T. Mann per la influència de Wagner en la seua obra.  Anem al racconto. Es tracta de català pre-normatiu.

Traducció de Xavier Viura i Joaquim Pena de 1906 en les transcripcions per a piano i cant de Teodor Uhling editada per Breitkopf i Associació Wagneriana de Barcelona:

Al lluny del lluny, ont mai anar podrieu,
hi ha un gran castell i és Montsalvat son nom;
espendid temple en son bell mitg veurieu,
com mai altre semblant vegé cap hom.
Un sacre calzer que la gracia omplena
com sèns igual reliquia es guardat,
el qual un jorn als homes purs de mena
pel bell estol dels angels fou baixat.
Cada any del cel devalla una coloma
per fer la seva gracia més potent:
tal es el Gral; de pura fe ab l’aroma
l’esperit cobreix del cavaller servent.
A aquell qui’l Gral destina per servir-lo,
armat se sent ab un poder sobrehumà;
jamai les arts del mal podran ferir-lo,
car sols ab l’esguart donar la mort podrà.
Qui pel Sant Gral es dut a llunya empresa
per batre-s com campió de la virtut,
no perdrà aquesta sacra fortalesa,
mentres no siga’l seu poder sabut.
Tan Alta gracia deu el Gral donar-li,
que mai pot descubrir-la esguart profà:
no deu ningú cap dubte demostrar-li,
si algú’l coneix cal que s’entorni ja.
Oïu al qu’ara aqui resposta un dóna:
del Gral ja l’enviat coneix tothom;
nom pare Parcival duu sa corona,
servent jo’n sóc y es Lohengrin mon nom.

Tradució de Joaquim Pena editada per l’Associació Wagneriana en 1926

En un lluny país, que us fóra inaccessible
troba’s un burg i és Montsalvat son nom;
llumínic temple és al bell mig visible,
com res de tal riquesa no hi ha al món.
Lla dins un claze de mirable gràcia
és com sublim relíquia custodiat,
que un jorn, per dar-lo als homs més purs en guarda,
per un seguici d’àngels fou baixat.
Cada any del cel davalla una coloma
per enfortir el seu poder excels:
se’n diu el Gral, i pura fe gloriosa
atorga a tots sos cavallers fidels.
Aquell que’l Grial pel seu servici tria,
armat és d’ell amb un poder sobrehumà;
no hi pot cap malvestat ni cap falsia:
qui’l Grial haurà vist, podrà la mort domtâ.
Àdhuc si mai vers llunya terra’l mena,
a batre’s per els furs de la virtut,
no li és tan sagrada força presa
mentre’l campió roman inconegut!
Tan alta essència té del Grial la gràcia,
que fuig a tot abast d’esguard profà;
del cavaller dubtâ a ningú no plàcia;
si us diu qui és, s’en deu anar lluny ja.
Doncs bé, ara resposta clara us dona
del Grial el cavallé enviat a vós:
mon pare Parcival duu sa corona;
confrare seu, és Lohengrin mon nom.

Traducció al valencià de Teodor Llorente,  segons apareix  en Las Provincias de 25 d’octubre de 1905, que cantà Francesc Viñas a València el dia anterior.

Allá molt llunt, en ignorada serra,
alsa el bell cap lo Montsalvat gloriós;
hiá en son cimal un temple, y en la terra
no?s veu ningú més gran y més hermós.

Una copa hiá en ell, de virtut rara,
guardada com tesor el més preuat,
tesor que un jorn als hómens, purs encara,
pe?ls ángels del Senyor fon abaixat.

Cada any, del Cel devalla una Coloma
per renovar sa gracia y esplendor.
¡Es lo Sant Graal! Y son potent aroma
dona á sos caballers sagrat ardor.

Aquell que té la gloria de servirlo
gotja un poder extrany y sobrehumá.
May les arts del Infern podrán ferirlo;
sa mirada, no més, el mal desfá.

En sa gloriosa y benhaurada empresa
defensant la virtud, l?honor y el dret,
no perdrá sa invencible forlalesa
mentres sabut no siga son secret.

Tots, al lluytar en eixa noble guerra,
lo misteri paurós debem guardar;
qui una paraula d’ell diu á la terra,
al punt mateix la deu abandonar.

Ya sabeu tots la desijada historia.
La lley, en mí, cumplida té que ser.
Mon pare Persifal reina en sa gloria;
soch Lohengrin, son fill y caballer.


Francesc Viñas i Dordal (Moià, Bages, 1863 – Barcelona, 14 de juliol de 1933) fou un tenor català. El tenor català wagnerià per excel·lència, va esdevenir una de les figures operístiques catalanes més internacionals gràcies a les seues interpretacions de les òperes de Wagner, un repertori especialment difícil que va arribar a cantar en els millors teatres d’arreu del món. Tot i així el seu repertori engloba gran varietat d’estils i estètiques musicals. Durant la seua carrera interpretà trenta-set òperes molt diverses, fet pel qual es considera un tenor versàtil des del punt de vista vocal i també com a actor.

Va destacar especialment en Lohengrin , Tannhäuser, Tristan i Parsifal en altres papers wagnerians i no wagnerians.


Moià homenatja el llegat artístic i cívic del tenor Francesc Viñas

L’exposició inclou peces dels personatges de Wagner i documents sobre la defensa de l’arbre fruiter

Font: Ara.cat, Moià Actualitzada el 16/08/2013 12:49

Josep Obiols: la vocació pública d’un artista prolífic i polifacètic.

ViñasFrancesc Viñas

Francesc Viñas feia de pastor en una masia als afores de Moià, cal Xei, quan era un vailet. El camí era llarg i per dissipar les pors quan era de nit, es posava a cantar. Aquell noi d’origen humil, i que no oblidaria mai la seva vila natal, va acabar actuant als principals teatres del món com un dels tenors més brillants de l’època i una referència cabdal per a les generacions posteriors. Amb motiu del 150è aniversari del seu naixement, Moià demostra una vegada més que tampoc s’ha oblidat del tenor i ha organitzat una exposició dividida en dues parts: una, al museu, glossa la figura musical de Viñas; l’altra, al casal, se centra en l’herència cívica que va deixar a Moià, amb la Festa de l’Arbre com a paradigma.

“Segurament els boscos frondosos del Moianès van ser l’escenari natural, i el primer, de Francesc Viñas, que hi va trobar la sensibilitat per interpretar els personatges wagnerians, com Parsifal”, diu Nona Arola, secretària de l’entitat Joventuts Musicals de Moià, que ha organitzat l’exposició ‘Francesc Viñas (1863-1933), el tenor moianès universal’, juntament amb l’Associació Cultural Modilianum i el Museu de Moià. Al cap dels anys, Francesc Viñas va embadalir el públic de la Metropolitan Opera de Nova York, del Covent Garden de Londres i de la Scala de Milà, entre altres teatres. Arola assegura que “ningú en aquella època es va identificar tant com Viñas amb els personatges wagnerians”. Lohengrin, Tristany i Parsifal van ser els més emblemàtics.

Però més enllà de Wagner, que el va catapultar a la fama, el tenor moianès va brodar un “ampli repertori i va interpretar òperes d’altres compositors, com ‘Aïda’, de Verdi”, reivindica Arola. “Podria ser comparable a Plácido Domingo, Josep Carreras o Montserrat Caballé i, en aquella època, per a una persona que havia nascut en un lloc humil i quan els viatges eren tan llargs i complicats, arribar al Metropolitan de Nova York tenia un mèrit extraordinari”, afirma Arola, una de les persones que durant el darrer any ha recopilat i seleccionat els materials i documents de la mostra, la majoria dels quals són de la família de Viñas i del Museu de Moià. L’exposició, que s’ha inaugurat aquesta setmana, es pot visitar de forma gratuïta fins a l’11 de setembre, la part del casal, i fins al 19 d’octubre, la del museu. Després viatjarà a Sitges, localitat que també va rebre la influència del tenor a través de la Festa de l’Arbre Fruiter.

Acompanyats per la música d’algunes de les interpretacions de Francesc Viñas, els visitants troben al Museu de Moià la part de l’exposició dedicada a la faceta artística del tenor. Destaquen atributs emblemàtics dels personatges wagnerians, com el casc i el corn de Lohengrin, així com un quadre majestuós del tenor vestit per a l’òpera ‘Aïda’. També documents amb valuosos i interessants apunts de Viñas, com els remeis per al mal de gola o altres problemes que podien assaltar un cantant.

moiàMoià, el poble de Viñas.

Un cant a la natura, cada agost

Francesc Viñas també va excel·lir en la part cívica en relació amb Moià. Aquest llegat és el que recull l’altra part de l’exposició, al Casal de Moià. “Aquesta faceta també és molt important”, destaca l’historiador Jaume Clarà, membre de l’Associació Cultural Modilianum i autor de ‘L’obra cívica del tenor Francesc Viñas: cent anys de la Festa de l’Arbre Fruiter (1904-2003)’. “Viñas va voler transmetre uns valors de civisme inspirats en el noucentisme de l’època, com per exemple el respecte al bé comú”, explica Clarà. D’aquí neix la Festa de l’Arbre Fruiter, instaurada per la Lliga de Defensa de l’Arbre Fruiter i que se celebra el 17 d’agost des de principis del segle passat, amb l’única excepció dels tres anys de la Guerra Civil. “Que una festa pervisqui tants anys, amb tots els canvis d’ajuntaments, s’explica per la forta personalitat de Viñas”, apunta Clarà. La celebració, que es va fundar com una plantada col·lectiva d’arbres, volia ser un homenatge a la natura i també a la gent gran.

El tenor també va contribuir a crear el Sindicat Agrícola i la Caixa Rural d’Estalvis, que van dinamitzar la pagesia i la població de Moià, i va finançar les obres de l’aigua corrent a la vila. Aquestes activitats i inquietuds del cantant queden plasmades en els documents que s’exposen al casal, on també es projecten diverses filmacions, com el programa ‘El meu avi’, de Televisió de Catalunya, sobre Viñas. El conjunt de l’exposició de Moià exhibeix la personalitat polifacètica, carismàtica i sensible del tenor.

Viñas va viure molts anys a Roma i a Barcelona, però sempre va mantenir un vincle especial amb la seva població natal. La casa on vivia es troba al carrer que ara porta per nom Richard Wagner i en què diverses plaques mostren els noms dels personatges de Wagner que el van projectar a la primera línia de l’òpera mundial. Viñas, però, també va tenir alguns detractors a Moià. “Hi havia els ‘pro Viñas’ i els ‘anti-Viñas’. Alguns el veien com un nou ric que venia al poble, comprava cases i donava feina a la gent. Probablement, els cacics el van percebre com una competència”, analitza Clarà. El cantant també va promoure que s’alcés l’estàtua de Rafael Casanova, el fill més il·lustre de Moià. “Aquesta proposta va ser molt contestada per alguns i Viñas es va endur un gran disgust. No se’l pot qualificar com un personatge catalanista, però pensava que seria un monument a favor del poble”, assenyala l’historiador.

Una persona perseverant

“Tenia un do natural per cantar, però jo en destaco la perseverança i capacitat de sacrifici”, diu Clarà. Va fer de sagal, escolà i teixidor; va treballar en una cereria a Barcelona i quan portava els ciris al Liceu, va descobrir la seva vocació. “Amb molt d’esforç i sacrifici, va estudiar música i alguns professors li van dir que ho deixés, que no servia. I ell no es va rendir fins que no va demostrar que havia nascut per ser tenor”, relata.

També hi ha altres anècdotes que il·lustren la personalitat carismàtica del cantant, com la de ‘Parsifal’ i Bayreuth. Wagner va deixar escrit que durant 50 anys ‘Parsifal’ només es podria representar al teatre que va fer construir en aquesta ciutat alemanya. “El primer lloc on es va representar fora de Bayreuth va ser el Liceu de Barcelona la nit del 31 de desembre del 1913 a l’1 de gener del 1914, jugant amb la diferència horària entre països. Aquest fet històric, gràcies a la personalitat del tenor, va donar molt protagonisme a Barcelona”, destaca Nona Arola.

Un poble “fidel” al tenor

“Moià no ha deixat mai de retre homenatge a Viñas i la seva figura ha estat molt present al poble al llarg dels anys”, valora Jaume Clarà. A més de la Festa de l’Arbre Fruiter, també se celebra a la vila bagenca el Festival Internacional de Música Francesc Viñas, que actualment organitza l’entitat Joventuts Musicals de Moià i que ha estat l’escenari de cantants tan reconeguts com Victòria dels Àngels.

Miquel Lerín, besnét del tenor, va expressar en la inauguració de l’exposició que era una recopilació “magnífica”. “La relació entre el tenor i el ciutadà està molt ben explicada”, va destacar el besnét, il·lusionat. Lerín va assegurar que se sentia “molt orgullós, perquè el poble li ha estat fidel”. A més de l’extraordinària figura musical que era, Francesc Viñas també va deixar com a llegat “els ideals cívics i, per això, va ser el fundador de la Lliga de la Defensa de l’Arbre Fruiter”.

El llegat de Viñas, però, va encara més enllà de Moià. El tenor també va escriure un tractat de cant, que seria un “llibre de capçalera per a molts intèrprets, com Victòria dels Àngels, que el citava sempre”, destaca Arola. També ha estat una “influència per a les noves generacions”, i el gran exemple és el Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, que celebra les proves eliminatòries en alguns dels teatres d’òpera més prestigiosos del món i la final, al Liceu de Barcelona.


Gaudeix de nou d’uns dels articles més llegits de Sebastià Carratalà, publicat el passat 06/12/2014 en La Veu.

Font: La Veu del PV.

En juliol de 1882, alguns membres de la delegació catalana del Patronat del Festival de Bayreuth, creat per Richard Wagner amb la finalitat de sufragar Parsifal, encapçalats per Joaquim Marsillach, i entre els quals trobem el seu pare, el metge Joan Marsillach, el compositor Anselm Barba i el seu deixeble Climent Baixas, assisteixen a l’estrena d’aquesta òpera, dirigida per Hermann Levi, a la ciutat bàvara. Des que en 1862, s’havia escoltat per primera vegada la Marxa del Tannhäuser  a Barcelona, gràcies a Josep Anselm Clavé, i, en 1873, s’havia constituït la Societat Wagner, entre d’altres pel músic i crític tortosí Felip Pedrell (1845-1922) -qui posteriorment recordava “que si bé no va donar grans proves de vitalitat, es va posar en relació epistolar amb Wagner, a qui se li va oferir la presidència honorària, que va acceptar molt afalagat”-, creixia tant el nombre d’afeccionats a l’obra de l’alemany com de detractors.

Així, el 5 d’abril de 1873, en la crítica d’un concert celebrat a l’Ateneu apareguda en el setmanari barceloní La España Musical, podem llegir en referència als antiwagnerians: «a esos seres habríamos querido ver en aquellos conciertos, para que enmudecieran ante la elocuencia del éxito obtenido por las piezas de Lohengrin y Tannhäuser; de esas, según ellos, atrevidas composiciones de Wagner, a quien han considerado el desideratum de los autores libres. Habríamos querido verles allí para que se hubiese infiltrado en su corazón aquella melodía armónica en la que no creen, por saber desterrar de su mente la rutina que embota su comprensión musical, haciendo que sólo alcance a lo común y a lo vulgar. El ejemplo del éxito de las obras de Wagner ejecutadas en los conciertos del Ateneo Barcelonés, debería trascender a nuestros teatros”.

Capvespre_dels_Déus,_Acte._Pròleg_(1901)_Wagner,_RichardOleguer Junyent, “Capvespre dels Déus: Bosc feréstec dalt de la roca de les valquíries”, de R. Wagner, 1901, fusta i paper, Gran Teatre del Liceu, Col·lecció MAE


Joan  Marsillach, un dels grans impulsors de Wagner a Catalunya –assenyala el musicòleg Francesc Cortés- aprofundeix en l’obra de Wagner quan, en 1877, el Diario de Vic li demana un article sobre Rigoletto i compara Verdi i Wagner, dins de la polèmica existent entre italianistes i wagnerians, i, tot seguit, el Diario de Barcelona li proposa de reproduir-lo, motiu que l’autor aprofita per entrar-hi més a fons tot defensant la importància de la melodia, la tècnica de cant i  l’idealisme de la música wagneriana.

L’any anterior, el seu fill, havia assistit al primer festival de Bayreuth, i en gener de 1878, coneix personalment el compositor i publica Ricardo Wagner. Ensayo biográfico-crítico (Marsillach, fill), amb un pròleg del seu mestre, el cèlebre metge i compositor Josep de Letamendi, amic personal de Wagner, a qui li va agradar tant que el va difondre en la seua revista Bayreuther Blätter pocs mesos després. En 1882, amb  Lohengrin, al Teatre Principal i, l’any següent, al Gran Teatre del Liceu, s’iniciaven les representacions a la capital catalana. Una òpera en què va debutar en 1888 el gran tenor Francesc Viñas i amb la qual també va obtenir un gran èxit al Teatre Principal de València el mateix any. D’aquest fet en va deixar constància Teodor Llorente en el poema A Francesc Vinyas, després de cantar l’òpera “Lohengrin aparegut en Las Provincias el 27 de gener de 1889, tal com indica Rafael Roca en un article sobre la relació entre ambdues personalitats.

El tenor Francesc Viñas en el rol de Tristany, ca 1908


En aquest ambient, la influència de l’obra i les teories del germànic creixia i arrelava no sols en el camp musical, sinó en la resta d’àmbits artístics, especialment en el moviment simbolista i la temptativa de fusió de les arts que pretenia. Com afirmava en La poesia i la música en el drama del futur (1849), només l’art estava dotat, per damunt de religions senils i governs incapaços, per conduir la humanitat al seu objectiu més elevat: la llibertat; i només l’obra d’art total, una mescla de música, teatre, dansa i poesia, a la qual aspirava tenia capacitat per assolir-lo:

“Les arts plàstiques només poden presentar-nos allò acabat, és a dir, allò immòbil, i mai no poden convertir el contemplador en testimoni convençut del desenvolupament d’un fenomen. El músic, en la seua màxima confusió, va cometre l’error d’imitar en aquest sentit les arts plàstiques i d’oferir allò acabat en comptes d’allò que es desenvolupa. Sols el drama és l’obra d’art que en l’espai i el temps es comunica amb la nostra vista i la nostra oïda en una forma tal que en participem activament en el naixement i, per tant, captem allò nascut amb el nostre sentiment com a cosa necessària i clarament comprensible”.


Rogelio de Egusquiza,”Tristany i Isolda (la mort)”, 1910, oli sobre llenç

Foren molts els artistes d’arreu d’Europa que, imbuïts per les seues idees i la seua immensa producció, van intentar copsar-ne l’esperit, bé a través de la plasmació de motius extrets del seu món, bé a través de la seua estètica. És el cas de Rogelio de Egusquiza (1845-1915), un pintor càntabre instal·lat a París a qui el viatge que en 1879 realitza a Bayreuth li canvia la vida d’una “manera radical”. A partir de llavors, visita Wagner a Venècia en 1880, a Berlin en 1881, i també assisteix a l’estrena de Parsifal com a membre del Patronat del Festival, un dels 1.368 mecenes que van pagar les seues quotes a fi que poguera veure la llum aquesta òpera.

wagner6-23-10

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Bayreuth, Biografia, cantants, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s