“Dormir! Dormir! Somni profund… Mort!” (Kundry, Parsifal)

De l’alegria de viure al desig de la mort.

L’alegria de viure ens la donen les coses més simples,
coses que valen tant que no es poden comprar amb diners.
La mirada d’un nadó que et somriu amb uns ulls grans,
unes carícies de la persona estimada a qui tu vols tant,
sardines amb pa i tomaca, cervesa fresqueta després d’un bany,
la xicona virginal i esvelta que, en topless, t’alegra la mirada,
poder alleujar un amic que et demana ajut,
anar a una mani amb la senyera i cantar «Quatre rius de sang»,
i un altre dia «La Internacional» sota la bandera roja de la igualtat.

No demane molt, encara que és massa per a tant i tants.
Poder menjar sota un sostre que cap banc em furtarà, maleïts!
Agafar un llibre i posar-me a llegir-lo en el sofà,
veure una pel·lícula, sentir un disc.
Saber que no ets sols, que l’importes a algú.
Ajudar els altres per pura humanitat,
acollir en casa a un immigrant considerat il·legal,
donar-li la teua amistat, ensenyar-li la teua llengua,
buscar-li treball en el bar del teu germà.
No hi ha alegria més gran que la que ens dóna haver donat:
quan més en dones, més en rebràs.

 “Dormir! Dormir! Somni profund…  Mort!” (Kundry, Parsifal)

Però no hi ha alegria sense pena
és l’eterna llei dels contraris que s’atrauen.
Vida, mort, joventut, vellesa, plaer, dolor…
Tot el que comença ha d’acabar,
és la inevitable «llei de vida»
– l’advertència d’Erda –
que ha d’arribar i arriba sempre massa aviat,
i és que no te n’adones.
Tenim un cos que consumim vivint, com Siegfried va dir.

L’alegria de viure no és eterna.
De sobte se’n va una persona volguda,
després una altra i una altra.
Sabies que passaria, però ara que ha passat no ho assimiles.
Ni sardines, ni pa amb tomaca,
ni llibres, ni discos, ni pel·lícules,
ni que siga aquella virginal criatura amb els pits al vent.
Res, absolutament res et pot consolar.
Ni menges, ni dorms; ni dorms ni menges,
caus malalt i no t’importa viure o morir.
No saps què fer. No hi ha res que t’interesse.
A poc a poc prepares el teu nínxol mentalment
mentre ni te n’adones que t’has tancat en tu mateix
i que la mar segueix estant allí amb les sardines i la cervesa.

Estàs molt fatigat. Tanques els ulls i dorms.
La xica del topless és Marilyn que et porta pa amb tomaca.
«Vinga, menge, que la cervesa es calfa.»
T’està parlant a tu i sent ganes de viure.
Et despertes disposat a menjar-te tot això.
Era un somni molt agradable, però un somni.
Vas a la farmaciola i et prens massa pastilles per a dormir.
Tant se val. El que vols és dormir, dormir, tal volta somniar.
I et quedes dormit com una soca i sense ganes de despertar.
En el teu cervell sona «Pourquoi me réveiller?» cantat per Pavarotti.
Tu tampoc no vols que et desperten, igual que Werther, el suïcida.

 “Dormir! Dormir! Somni profund…  Mort!” (Kundry, Parsifal)

---