Waltraud Meier s’acomiada com a Isolde.

meier-comiatComiat de Waltraud Meier del paper d’Isolde a Munich.

En una de les seues visites a València de la mà de Yaron Traub, amic seu i mestre repetidor a Bayreuyh de Barenboim, algú li va preguntar fins a quan seguiria cantant. Ella ho tenia ben clar, fins que poguera enfrontar-se al paper amb les exigències que té. A diferència de la Callas que, per necessitat de contante va fer un ridícul espantós en el seu darrer recital perquè ja no era no ombra del que va ser, la Meier ha fet el comiat d’un dels seus papers més emblemàtics – Isolda – quan encara estava en plenes facultats. Pel que he llegit va ser pura antologia wagneriana el que va fer a Munich el passat 12 de juliol en el Teatre Nacional de Baviera, coliseu on tantes vegades ha triomfat. Tant de bo isca al mercat aquesta darrera intervenció de qui ha segut no ja la millor Isolde del seu temps, sinó l’encarnació del rol. La Meier ÉS Isolda i, també, Kundry. Puc ser poc objectiu perquè l’adore com a cantant i com a actriu, però no crec que m’enganye massa si afirme rotundament que ja ha passat a la història com una de les millors cantants wagnerianes de tots els temps i la millor, sense dubte, de la segona meitat del XX.

 

Enthusiastic cheers for Waltraud Meier

La primera vegada que la vaig veure va ser en un DVD de Munich, precisament, fent Venus en una producció repel·lent d’un d’aquest estúpid director artístic que tant de mal estan fent a l’òpera. L’acompanyava un Renée Kollo – ja mort – amb una veu desgastada que en poc recordava l’emblemàtic disc en estudi amb Georg Solti. Ell, una Venus-Hilda, va construir una deessa de l’amor amb gran dosi d’erotisme, tant que resultava incomprensible que Tannhäuser volguera anar-se’n. Dirigia l’orquestra muniquesa Zubin Mehta. Alguna cosa passaria ja que la Meier no volia parlar d’aquesta producció quan li preguntaven.

En 1998 va representar en el mateix coliseu un Tristan und Isolde on el millor de tot va ser ella. Dirigia de nou Metha. El director artístic ni l’esmente, un altre estafador que ens presentà un Jon Fredric West com a Tristan afaitant-se la barba en el vaixell i posant un sofà en el jardí-bosc de l’Acte II. Però no vull parlar d’aquesta colla que solament busca l’escàndol; el cas és que la Meier pot amb tot, fins i tots amb aquest paios espantosos. El Liebestod final, encara que no respectuós amb el  llibret, va ser d’aquells que lleven la respiració.

Una altra producció, molt ben considerada per alguns, és la de Müller (1995). Sincerament, em sembla horrorosa. Què hi foten uns tubs de neó rodejant caps i muscles? I les armadures de miniatura en terra? Són antiestètiques i dificulten el moviment escènic. No obstant això, la Meier s’imposa acompanyada per qui fora parella seua durant anys a Bayreuth, Siegfried Jerusalem i no diguem Barenboim, el millor director d’aquest drama viu.

Al Real de Madrid la vaig poder veure en directe fent el seu paper més emblemàtic. El primer acte, fidel a Wagner, va omplir-me els ulls de llàgrimes. Una meravella. Arribí a dir que ja podia morir. Va ser un diumenge de 2008 amb direcció escènica de Lluís Pasqual, Robert Dean Smith com a Tristan – un poc massa líric – i Jesús Lopez-Cobos como director musical. No oblidaré que era diumenge al vespre perquè dilluns de matí havia d’estar jo treballant a 350 Km d’allà. Així que em posí malalt – ja m’enteneu, veritat? – per poder quedar-me eixa nit a Madrid. “Això per les hores de més que faig i no cobre”, vaig pensar. És curiós, han passat més de set anys i en el meu cap és com si fora ahir. Va ser una de les vegades que millor m’ho passí en l’òpera.

Una altra ocasió memorable va ser en el Liceu (2009) en una Walküre en versió concert molt ben cuidada teatralment. Ella era Sieglinde; Plácido Domingo feia de Siegmund. Quina parella de Welsung! Vaig sentir un plaer inefable. Excel·lents els dos des de tots els punts de vista. Algun lloro repetidor de la crítica va posar injustament a parir a qui va triomfar a Bayreuth en aquest rol, un dels millors que he conegut. La raó és ben senzilla. Un senyor de prestigi wagnerià escrigué: “Nuevo desembarco comercial de Plácido” i les cacatues a repetir. A mi sempre m’ha agradat molt Plácido en Wagner i en altres repertoris, però la crítica és com la judicatura: injusta. Alguna cosa passaria a Madrid perquè la cantant va dir que mai no hi tornaria, i ho va complir.

Seguisc amb Plácido. En una conversa que vaig tenir amb la Meier li vaig fer algunes preguntes en angles que repetisc:

1- Equip favorit: Plácido, Barenboim, Chéreau. Ho va dir ella. Plácido per sobre de la resta.

2-Escenografies tipus Konzept. En principi es feu la remolona perquè la majoria dels directors artístic són d’aquesta corda entre marxista i rosa, ridícula i extravagant. Finalment va dir que estava en contra de la “tirania dels directors artístics” i que avui en dia es promava la part visualo sobre la sonora, cosa que li semblava rebutjable.

3-Wagner com a poeta. “Molt millor dels que alguns pensen”.

Com he citat abans, Chéreau és el seu director artístic favorit. A mi m’agrada com a director d’actors – com sabem és (era) director de cinema – però no tant les escenografies. Ara bé, la Meier és tan gran que pot amb tot i no pare de repetir. El DVD de Milan (2007)  Ian Storey i Barenboim dirigint el drama wagnerià on millor es troba. Aquest DVD em transporta a un altre món. La parella està tan ben compenetrada, la música és tan bella que ni et fixes en alguna favada del director escènic.

Moltes més coses podria dir de Waltraud Meier. Una vegada li vaig dir: “Waltraud, you are the best Wagnerian singer in the world. I love Wagner. I love you.” Ella m’oferí la mà i jo li la besí.

En versió concert he tingut la sort de gaudir d’ella en diverses ocasiona sempre amb Yaron Traub i l’Orquestra de València. Recorde especialment l’Acte II de Tristan i Parsifal, aixó com Das Lied von der Erde i lieder orquestrals de Mahler, una meravella. Mai oblidaré com va dir les darreres paraules de la peça. El públic va romandre durant uns minuts callat: Ewig… ewig… (Eternament… eternament…

La relació de la mezzo amb València comencà en 1990 amb el Requiem de Verdi. Junt a figures de la categoria de Mstislav Rostropovich, Daniel Barenboim, Teresa Berganza, Alfredo Kraus, Zubin Mehta o Rafael Frühbeck de Burgos va ser premiada amb la Medalla del Palau de la música de València.

En el malhaurat Palau de les Arts l’hem vista actuar menys. Participà en el Fidelio de Beethoven inaugural fent el rol titular amb  Seiffert i Mehta dirigint la que foras millor orquestra lírica d’Espanya i que el PP ha desbaratat amb la seua partidista i pèssima gestió. Zubin Mehta va dirigir l’Orquestra de la Comunitat Valenciana.

Com deia abans, el passat 12 de juliol va acomiadar-se d’un dels seus rols emblemàtic junt a Kundry, Isolde. Diuen que va ser genial i que quan va cantar el darrers Libestod va produir-se una sensació molt especial entre la cantant – que no vol fer de diva – i el públic.

Ací tenim el seu darrer Liebestod de la seua carrera. Emocionant:

Richard Wagner – Liebestod (Tristan & Isolde) by Waltraud Meier July 12, 2015

Més informació:

Beckmesser. Homenaje en la despedida de Meier com0o Isolde.

New York Times. After Her Last Isolde, Waltraud Meier Looks Back.


A banda del repertori wagnerià – que ella ama profundament –  ha cantat obres de Mahler i BergWozzeck , molt jove amb Barenboim. En francés destacaria Samson et Dalila amb Plácido Domingo, d’una gran bellesa, destacant l’ària Mon coeur s’ouvre à ta voix , i en Verdi en llengua gala ha fet una  princesse d’Éboli en Don Carlos que és un plaer per a l’oïda i la vista pels seus generosos escots en DVD. En un altre moment ja abordaré el repertori no wagnerià de la Meier.

Genial en Bayreuth (1999) amb el seu inoblidable Liebestod que no es cansa un d’escoltar:

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Bayreuth, cantants, Uncategorized, Vivències, Wagner i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s