Quan un bloc es diu In fernem Land i en el portal figura el Festspielhaus de Bayreuh, un es pensa que el lloc no sols està dedicat a Wagner – encara que siga en part – sinó que el propietari deu ser wagnerià. Tal és el meu cas. El meu bloc es diu El Cavaller del cigne i en el portal tinc una part de la cara de Wagner de costat. Evidentment, m’agrada Wagner i és una de les temàtiques que aborde. Jo, no sóc creient de res en absolut; de Wagner, tampoc. Escric del compositor el que em sembla, ho considere positiu o negatiu, i he rebut respostes de tot tipus: des d’antiwagnerià a devot seguidor de la religió wagneriana. Tant se me’n fot, sincerament. L’únic que m’emprenya és la mala fe.
Puc enganyar-me en les meues apreciacions, però sempre dic el que pense sense intentar complaure a ningú buscant el meu propi benefici. No tinc necessitat de vendre’m. El que em sembla fora de lloc és que algú es dedique a atacar el compositor o els seus seguidors de manera cruel i constant. Sembla que el propietari del bloc haja de justificar-se per sentir-se atret per la música de Wagner. Ridicul, veritat?
Hi trobarem atacs que mai no apareixeran quan es comente un altre compositor. Mania persecutòria? Necessitat de demostrar que no s’és nazi o similar?
Tots els anys passa el mateix quan ve el Festival i quasi sempre que el post tracta de Wagner. Home, si tant de fàstic et dóna canvia el nom del bloc, la capçalera i mai no parles d’aquest compositor que tantes negativitats té per a tu i no repetesques tant els teus injustificats atacs als que en gaudim sense complexes per més que hi haja gent com tu que semble tenir una espècie de goig en les seues invectives. És com si volgueres dir: m’agrada la música de Wagner però, alerta! que Wagner és el dimoni en persona.
Wagner, l’Esperit del Mal…
Curiosament, solament passa amb Wagner. Qualsevol altre compositor és impol·lut. És curiós… També carrega contra els aficionats wagnerians que no són com a ell li agradarien. Mai he llegit en aquest lloc res en contra contra aficionats a qualsevol altre compositor siguen com siguen. Fa temps vaig participar de manera activa en aquest bloc, fins que em vaig cansar de sentir-me atacat per les meues opinions per la cavalleria tant dins com fora del bloc en forma de certs comentaris expressats per uns aduladors que eren de la colleta del propietari i que no sols s’estenien a altres llocs sinó a compositors pels quals jo manifestava el meu grat. La darrera estocada que vaig rebre va ser a propòsit de Martín i Soler no sé si per ser valencià o per fer-me la punyeta. Punt i final que no pense avorrir al possible lector amb qüestions com ara La Fura, Bieito o les posades en escena en general. Encara que semble mentida, hi ha qui es pren això de manera personal.
Naturalment, mai més no hi ficaré cullera. Com la majoria de la gent, hi entre de figues a peres per descarregar-me música, ja que m’importen un rave els comentaris que els aduladors de torn sempre aplaudiran. Aquesta vegada, hi he entrat per baixar-me el Tristan i m’he trobat amb una perla digna de ser comentada que algú ha corregut a aplaudir. Patètic, em sembla senzillament patètic. Ací el teniu complet. Comentaré el principi que és on es troba el moll de l’assumpte. I ho faig en el meu lloc perquè sóc lliure de fer-ho i perquè vaig jurar-me de no tornar a entrar en un lloc on m’he sentit maltractat per no ser de la colla, avinentesa de la qual em sent molt pagat i això que durant anys he fet propaganda del bloc rebent algun insult per la simple raó d’estar escrit en català. Què hi farem… Així és Espanya.
Comença així:
Wagnerià reptilià ortodox i ultraconservador gaudint del seu ídol, que és condescendent amb qualsevol tipus de pífia si la producció és ultraconservadora.
“Mai he entès el motiu per el qual quan parlem de cant wagnerià l’exigència de molts melòmans es relaxa i esdevé molt més condescendent (1) que quan els cantants maltracten a Mozart, Rossini, Verdi o Puccini, és quelcom que em té amoïnat, perquè el maltracta sempre és maltracta i les conseqüències d’una manca de musicalitat o d’una bona línia de cant com a mínim digna, té efectes letals en partitures magnífiques i mestrívoles que també necessiten legato, estil o afinació, per dir-ne tres a l’atzar, com les que s’exigeixen a tots els altres compositors, mentre que en Wagner (2) i quasi sempre per culpa dels mateixos wagnerians que amb tal de que l’obra del seu ídol (3) sigui interpretada, són capaços d’admetre-ho quasi tot, (4) de fet jo fins i tot he arribat a pensar que aquests ortodoxes del wagnerisme més ranci (5) s’estimen més una producció ultra conservadora (6) que uns cantants com a mínim dignes. (7)“
Demolidor i excessiu. A un se li lleven les ganes de seguir llegint o d’escoltar la música. A Bayreuth, ni borratxo encara que justament allí es on fan les escenografies que més li atrauen a l’autor del text anterior: les trencadores, postmodernes i destrellatades del món sencer. Anem a desmuntar la pila de mentides anteriors:
(1) Segons el perspicaç crític hi ha wagnerians tan estúpids -perdó, condescendents- la exigència dels qual es relaxa quan senten cantar Wagner a l’extrem de consentir mediocritat que mai no consentirien en Mozart, Rossini, Verdi o Puccini. Això és una bajania que fa riure. Sembla un acudit. El wagnerià és també un melòman que sent altres músiques i si és realment exigent és certament en Wagner, ja que és la seua música favorita i se la coneix de memòria. En el meu cas, jo no podria aguantar un tenor fent el rol de Tristan si té una veu -pose’m per cas – de tenor bufo i no fora capaç d’arribar als aguts que el paper exigeix. En canvi, ben poc m’importa què faça o deixe de fer un tenor rossinià, entre altres coses perquè l’italià no m’interessa gens i m’avorreix fins dormir.
(2) Ara resulta que hi ha wagnerians que exigeixen a les interpretacions dels altres compositors el que en el cas de Wagner passen per alt. Potser aquest senyor pense que són estúpids, perquè el que diu solament ho faria un babau.
Fanàtic wagnerià sota la influència del seu ídol sagrat.
(3) Marca de la casa. Wagner és ídol d’una colla de fanàtics. A sant de què? Molta gent admira i considera en gran estima – ídols? – a Bach, Mozart o Beethoven, com jo mateix, sense que això siga excusa per a mofa o escarni. Això té una explicació psicològica. Aquest senyor necessita distanciar-se dels seguidors de Wagner o de Wagner mateix per ridículs motius que no vaig a comentar. Que no és el teu ídol com li passa a tota eixa caterva de wagnerians rancis… doncs dubte que siga d’interés per a ningú. Tranquil que no et van a confondre amb Hitler, parauleta que t’ha faltat.
(4) Ara bé un camp semàntic tan repetitiu com convencional i fals, a banda de difamatori i insultant. Perles sobre certs wagnerians: capaços d’admetre-ho quasi tot… aquests ortodoxes del wagnerisme més ranci… s’estimen més una producció ultra conservadora que uns cantants com a mínim dignes. Ridícula i convencional tirallonga d’un senyor que se la vol donar de modern. Mira que dir que hi ha wagnerians que són capaços d’empassar-se quasi tot? No ho farien ni per saber morir amb cap altre compositor, però aquests són tan fanàtics que ho admeten quasi tot. Home, la veritat és que és tot just al contrari. Jo admet en qualsevol repertori coses no no permetria en el wagnerià, entrre altyres coses perquè és el que més m’agrada i conec. Si alguna soprano fica la pota com a Isolde, no em passa desapercebut i em desagrada; però si la mateixa errada la fa en Cosí fan tutte, ni me n’adone, tant se me’n fot perquè és una comèdia que no desperta massa el meu interés.
(5) Naturalment, els culpables no són tots els wagnerians – que ofendria a algun lector de la seua colla i ell mateix és wagnerià segons diu -, els roïns de la pel·lícula són els ortodoxos del wagnerisme més ranci. Sempre aquests paios: ortodoxos i rancis. No és gens original. Aquestes paraules les podem trobar en Wieland Wagner i en Ángel Mayo. Jo sé què és la cansalada rància però no tinc molt clar què és el wagnerisme ranci. Existeix per ventura el verdisme ortodox i ranci o el rossinisme ortodox i ranci? Clar que no. És una estupidesa monstruosa. Si m’agrada Furwängler en Tristan und Isolde sóc un wagnerià ortodox i ranci? Algun idiota dirà que sí, però anirà errat senzillament perquè Furtwängler tenia un estil directorial propi i irrepetible con Knappertsbusch. Cap dels dos era ortodox o ranci; de fet, de la llista llarga de Parsifals del bàvar no hi ha dues interpretacions iguals.
(6) A la càrrega. Más madera. Ara va de bo: producció ultra conservadora. No, no, amb conservadora no hi ha pro, ha ser ultra conservadora. Aquest tema ja fa pudor. Aquest senyor demana bajanades en lloc de produccions: conills tirant merda i sang, rates radioactives, xiquets amb espases de fusta i pallassades per l’estil. Així es pensa que és molt modern. Va errat el cavaller. On més pallassades d’aquestes en fan és a Bayteuth. Precisament, molta gent ja no hi va perquè n’estan farts. Per això, sobren entrades. No és sols qüestió de veus, que també. L’orquestra i el cor són insuperables i directors com ara Thielemann són de primera fila, possiblement el millor de l’actualitat.
Produccions ultramodernes per a babaus curts de gambals que es creuen intel·lectuals progres.
La gent està farta de les posades ridícules, però aquest senyor no es dóna per al·ludit perquè vol anar de modern. Amb tota seguretat puc afirmar que hi ha gent que aquestes barrabassades no els agraden però fingissen no es creguen que són carques o curts de gambals. És ridícul, com molts directors, musics i cantant han dit, però estem encara en l’època de la tirania dels directors d’escena que fan coses espantoses encara que els xiulen, millor dir, perquè els xiulen. És de manicomi.
(7) De nou la mania persecutòria. Aquesta raça estúpida de wagnerians són tan imbecils que si els fan una posada ultra conservadora ja estan contents encara que els cantant no valguen ni per agranar la brossa. Tu fes-me una posada carca que passe jo d’uns cantants com a mínim dignes. Per no parar de riure. Digues, on dimonis fan posades ultra conservadores? En el MET? Ja m’agradaria poder anar a mi allí… I mira que dir que hi ha wagnerians que prefereixen una cabana de Hunding importada de la selva germànica abans que uns cantants dignes… Fes-t’ho mirar, tio. No comments.
Acabe. Mireu si no serà per descollonar-se que l’escrit que he comentat va ser redactat a propòsit de Festspielhaus de Bayreuth on ni per casualitat fan una posada digerible. Tot són ratolins, petroli, conills podrits, caps gegants de Wagner, una Klingsor marieta, nazis amb metralladores etc. I aquest senyor tan sabut va i parla de produccions ultraconservadores. Sense dubte la calor li ha fet una mala passada. En lloc d’estar en 2015 amb les besnetíssimes es creu que estem en els anys 30-40 del segle passat amb Winifred i Hitler… Em descollone… Perdó però he d’anar al servei…
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 