Oratoris del nostre temps: Marilyn Monroe (selecció).

marilyn_monroe_sadAdorada en tot el món gràcies a la indústria del cinema que l’obligava a fer de rossa atractiva i fava, MM va ser molt infeliç.

Quan pensem en Vicent Andrés Estellés, pensem en el poeta i tenim raó. Estellés és el millor poeta valencià de d’Ausiàs March, a qui tant estimava. Però el de Burjassot era molt més que això. Va ser un periodista que volia ser home de teatre. Però no va ser possible. Com va dir Guarner, l’escriptor en valència (català) no pot viure del que escriu, ha de fer una altra cosa per guanyar-se el pa. Estellés va treballar a Las Provincias, cosa que li donà una estabilitat econòmica i li permeté escriure versos. Un dia li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A l’endemà el van despatxar sense contemplacions del citat diari de dretes.

Afortunadament, el porta va poder guanyar-se la vida amb els seus versos. Com he dit adés, el que volgué ser el poeta era dramaturg. Alguna cosa va fer en el caps teatral, en concret Oratoris del nostre temps (1978), obra dramàtica on parlava de Marilyn Monroe, Víctor Jara o el pintor Ribera. Fa anys vaig llegir el llibre i em va impressionar. Tant de bo haguera escrit més teatre. També va fer alguna incursió en la prosa, però no ha transcendit.

Marilyn_Monroe_nudaL’actriu no volia ser considerada un tros de carn.

Aquesta entrada va estar dedicada a l’actriu americana Marilyn Monroe. Eros i Thanatos, el sexe i la mort, temes universal en poesia perquè són els dos instints més poderosos que tenim segons Freud.

Estellés és el primer poeta que vaig llegir i un dels que més m’han colpit junt a Vladimir Maiakovski i Charles Bukowski per citar-ne dos d’estrangers.

Parla Estellés.

Aquest oratori, que m’hauria estimat representable, el vaig escriure, en la seua primera versió al meu poble, Burjassot, poc després de la mort de Marilyn Monroe.

INTERVENEN:
L’autor / L’amic anònim / Cor / Cor de dones / El vell amic / L’amic/ Industrials del cine.

marilyn-monroe-deathSuïcidi o assassinat? Mai no ho sabrem. Raons d’Estat…

L’habitació de Marilyn, el llit desordenat, el telèfon penjant, sense que es veja l’actriu difunta. Per tot arreu, projectades sobre diversos llocs de l’escenari, actituds, fragments de les pel·lícules de M.M., oposant, al text, o recolzant-lo, alguns dels seus nus o de les seues fotografies més provocatives; aquesta projecció anirà convulsament barallada amb passatges del seu enterrament, del seu nínxol i darrerament la figura emblemàtica de l’actriu.

L’AUTOR

Ah fills de puta!
Ah fills de la gran puta!
Ah fills de puta!
Nua, sobre el llit, jeia
com l’havíeu volguda.
Nua, ja morta,
com l’havíeu volguda.
Mireu-la encara:
L’anca amable, rodona,
la boca mig oberta.
I més encara:
els seus cabells es vessen
com d’un or íntim,
com una ala benigna,
com una ala ja inútil.
La mà, caiguda,
agafava un telèfon:
intentaria
agafar-se a la vida
-un fil només de vida.

L’AMIC ANÒNIM
Ah criatura!
Has mort nua, volent-te
d’alguna forma
agafar la vida
ah pueril, ah casta!
No et contestaven.
Ningú no fou a casa.
Tu no podies
esperar més: cridant-los,
vares morir de sobte.

L’AUTOR
Ah criatura!
Per ésser-ho més, fores
sola aquell dia
com altres dies, sola
i completament nua.

L’AMIC ANÒNIM
Sols el silenci
us llevarà la cendra,
el merescut dictamen
darrer de fills de puta.

COR
Ah fills de puta!
Tempteu, amb muda llengua,
sabor del propi
llavi que us sap a cendra.
Haureu de callar sempre.

COR DE DONES
Ah criatura!
Morta et veia més viva,
oh destinada
a alguna mort molt teua
que tenaç et creixia.

COR GENERAL
Vénen i tenen
sentiments solidaris,
també de culpa.
O ni tan sols venien.
Però et sabien morta.

L’AUTOR
Mireu-la: encara
surt d’aquell piscina,
uns fotogrames,
un darrer moment únic,
amb la pell amarada.

L’AMIC
Sempre va riure;
sempre es va riure, indòcil,
conscient pense,
d’aquesta estupidesa
que anhelant la seguia.

L’AUTOR
Ara t’evoque. Puges,
noció de la vida,
amargs graons de fusta.
En va intentàvem
retenir-te en alguna
fotografia.
Ara t’evoque. Fores,
no canviant, sí plena
noció de la vida.
Mai no ho sabérem;
i sols ens aturàvem
mirant-te indignes.
Un calendari,
un full d’un calendari,
després el buscaríem
per descobrir-hi
secrets d’un foc que puja
i és una rosa:
seria un destí ràpid,
ah criatura!
Ens és més fàcil
resseguir en uns textos
arnats enigmes
que no en un calendari
veure créixer la vida.

COR GENERAL
Vinguen i miren
el cos perfecte,
com una rosa encara
rica d’una aigua secreta.
Vinguen i miren
els pits, les anques,
l’entrecuix que estimaven,
les llargues cuixes,
la llum d’uns llavis.
Vinguen i miren
abans que arriben
mans ràpides i expertes
i l’encabesquen
i se l’enduguen.
Vinguen i miren,
com a la fira,
per darrera vegada,
no un cos: aquella
secreta flama.
Vinguen i miren!

INDUSTRIALS DEL CINE
Se li albirava
un breu destí. Hi ha coses
que determinen
esgarrifances mudes.
O en som culpables,
i ara ens cobrim amb teles
que no ens pertanyen
per por d’una nuesa.

L’AUTOR
Hollywood, calla.
Ja tens un altre mite;
aquest, per sempre,
et serà retret, Hollywood,
ah clans dels poderosos.

COR
Ah clans dels poderosos!
Cremeu l’agenda;
hi ha noms que comprometen
persones dignes,
persones respectables.
Cremeu papers, telèfons.

L’AUTOR
Tot és inútil.
La mort més sola
puja com un crepuscle,
bandera arnada
invencible per sempre.
Ah Marilyn, ah Marilyn!
Permet que deixe
aquests mots aspres
damunt la pedra.
No unes pastilles,
un verm encara incògnit,
o un amor a la vida,
fou qui et va vèncer.

COR GENERAL
Marilyn torna,
camina entre les putes
movent les anques;
amb exagerats llavis
creua les avingudes.
Marilyn torna,
tornarà cada dia
que ho necessite
una persona trista,
sobre un llit, desvalguda,
Marilyn torna.

Final

Direu de mi: retòric, propens a la mollesa, atent a les efusions eròtiques, parlareu de mi menyspreant el meu brillant llatí. Direu: no ha aportat res, com no siguen certes amenitats del catre.

Però jo us assegure, solemnes fills de mala mare, que deixaré un senyal molt amarg i perdurable en la nostra literatura: aquell  que clama contra l’excés del poder i deixa
inerme la criatura, sota els turments de l’exili.

Aneu a mamar tots!

marilyn-monroe-pb03Ningú no va ser capaç de sentir él seu crit desesperat d’auxili. Va morir sola i nua, completament sola i completament nua. Els fotògrafs feren fotos del  cadàver. No semblava ella. Va patir cosa de no dir. Fa molt que és un mite. Algú va dir que els mites s’acompanyen de la tragèdia. Ella no va ser-se l’excepció.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Fotografia, Història, Poema, Teatre, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s