La llengua dels valencians. Manuel Sanchis Guarner. (II)

Sanchis_Guarner-Carnet_Carnet de Sanchis Guarner de l’Institut d’Estudis Catalans.

Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) pot ser considerat, sense lloc a dubte, l’iniciador de la Filologia moderna en les terres valencianes. Orfe des de molt xicotet, va ser criat pel seu oncle, el canonge i erudit José Sanchis Sivera, al costat del que va iniciar la seua estima per la llengua, la història i la cultura dels valencians. Llicenciat en Dret i en Filosofia i lletres, es va formar com a filòleg i historiador en el Centre d’Estudis Històrics de Madrid, on va ser deixeble de Menéndez Pidal, Navarro Tomás i Américo Castro, entre uns altres. Va col·laborar en la ALPI (Atles Lingüístic de la Península Ibèrica) i amb un plantejament historicista va publicar La llengua dels valencians, el 1933, amb la intenció d’aclarir didàcticament als valencians la identitat filològica de la seua llengua. El llibre, que va ser un èxit, encara en els nostres dies contínua reeditant-se. Un any abans, Sanchis Guarner apareixia entre els signants de les Normes de Castelló, com a resultat del seu lideratge estudiantil.

guarner05repúblicaGuarner, oficial de la República, amb un company.

Durant la Guerra de 36-39 es va incorporar a l’exèrcit de la República i va obtenir el grau de capità d’artilleria, per la qual cosa, en finalitzar el conflicte va ser condemnat a dotze anys i un dia de presó, però només va complir quatre, en beneficiar-se d’un indult del govern. Després va residir a Mallorca, entre 1942 i 1959, on va ajudar al gran filòleg mallorquí Francesc de B. Moll, en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear, que havia iniciat mossén Alcocer. En aquells anys també va continuar treballant en la història lingüística i literària valenciana, amb llibres com a Introducció a la història lingüística de València (1949), que va prologar el seu mestre, Menéndez Pidal. Des de 1950 formava part del la Institució Alfons el Magnànim. L’any 1954 va començar la seua integració en la Facultat de Filologia i Lletres de la Universitat de València, i en 1979 va ser nomenat catedràtic de lingüística valenciana.

sanchis guarner k Sanchis+Guarner.gif

De tornada a València, el seu interès va ser centrant-se en l’època Moderna i contemporània de les nostres terres: Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII (1963), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963-1968) o La Renaixença al País Valencià (1968), són les mostres més interessants. L’any 1972 va publicar un altre dels seus grans llibres: La ciutat de València, que ha conegut traduccions a diverses llengües i que encara en els nostres dies continua publicant-se.

Sanchis Guarner va desenvolupar una gran labor dins de la Universitat de València: va crear l’Institut Universitari de Filologia Valenciana (1978) i va ser director de l’Institut de Ciències de l’Educació (1975-81). A més, va ser membre numerari del Institut d’Estudis Catalans (1961) i corresponent de la Real Academia Española (1951), de la Real Academia de la Historia (1968) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1969). El 1974 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres catalanes. D’altra banda la seua figura, durant els anys setanta, va ser destacadíssima en el procés de recuperació de la llengua dels valencians i, per açò, va ser objecte d’atac per part de la dreta valenciana que va arribar a enviar-li un paquet-bomba per assassinar-lo L’any 1981 mor d’un infart deixant el seu grandíssim llegat intel·lectual al seu poble.

peno_conquesta-264x300Penó de la Conquesta.

 

RESUM D’HISTÒRIA DE LA LLENGUA

La Història lingüística de València pot resumir-se en dues paraules: la llengua del valencians és romànica i catalana.

Els dos moments cabdals de la Història del País Valencià són dues invasions, l’arribada de dos pobles conquistadors vigorosos, portadors d’una cultura molt important: la vinguda dels romans amb Scipió l’any 218 a. de J.C., i la de la host de Jaume I en 1238, en la qual preponderaven els catalans. Abans d’organitzar-se en un Regne integrat definitivament dins Europa i la Cristiandat, havia estat sotmesa València als romans, als bizantins, als visigots, als sarraïns. Per això es mantingué a València un sediment ibèric pre-romà, un important adstrat àrab, i un transcendent substrat romànic precatalà.

I. El Sediment Ibèric

dama elx

Dama d’Elx.

Els arqueòlegs han trobat vestigis de vida humana dins les terres que ara anomenem valencianes, de fa devers cent mil anys.

Els ibers en sentit estricte en el segle VI a. de J.C. apareixen ocupant l’actual País Valencià, les conques baixa i central de l’Ebre i la regió de Lleida.

Encara que en aquests anys darrers alguns arqueòlegs castellans hagen negat l’existència, abans indiscutida, de l’ètnia i la cultura ibèriques, considerant que els ibers no són res més que un grup de celtes mediterranitzats pel contacte amb els grecs, els cartaginesos i els romans, quasi tots els antropòlegs com els arqueòlegs segueixen admetent la individualitat del poble ibèric.

Els arqueòlegs es sorprenen perquè la cultura ibèrica al País Valencià apareix de sobte, ja plenament formada, sense que es manifesten els precedents que podrien explicar-ne l’origen.

S´han fet progressos en el coneixement de la llengua dels ibers però encara no ha estat desxifrat. Son nombroses les inscripcions ibèriques trobades en terres valencianes.

Com que el basc és una llengua pre-romana de la Península Ibèrica, ja fa segles que diversos historiadors han pretés identificar el basc amb l’ibèric.

Els pobles capsians d’Hispània i del Nord d’Àfrica eren els portadors dels elements lingüistíco-culturals euroafricans.

Un altre problema és concretar fins a quin grau ha actuat aquell substrat mediterrani dins les llengües posteriors: és a dir, quina ha estat la influència del sediment ibèric dins el llatí vulgar que es propagà a les terres valencianes.

II. La Romanització

ejercito-romanoExèrcit romà.

El llatí mai no fou imposat per la força, però diverses raons motivaren la seua difusió: el prestigi de ser llengua dels dominadors, portadors d’una civilització nova, superior a la dels indígenes de l’Occident de l’Imperi; l’establiment a les províncies de colònies agrícoles en les terres donades als veterans llicenciats dels exèrcits romans.

La romanització de les terres valencianes fou primerenca. El llatí vulgar mai no fou uniforme dins de tot l’Imperi Romà. La influència del substrat indígena era major en els països de romanització tardana i poc intensa. L’acció del substrat ibèric en la nostra llengua fou, doncs, poc important i no està encara ben determinada.

El llatí estigué evolucionant constantment durant la dominació romana, perquè encara que la influència literària és conservadora i depuradora, la llengua popular tendeix a la innovació.

No es pot precisar el límit costenc de les províncies romanes Tarraconense i Cartaginense que seccionaren l´actual Regne de València.

En afeblir-se durant el Baix Imperi els lligams entre Roma i les regions apartades, començaren a guanyar terreny les innovacions produïdes en el llatí provincial de les fronteres. En aquest moment s’acaba el llatí vulgar i comencen les llengües romàniques.

Les relacions de la Gàl·lia meridional amb Catalunya foren especialment intenses i potser fou llavors quan alguns dels trets que diferencien el català de les altres llengües hispàniques van atènyer Barcelona venint del Nord.

arabes luchandoLa invasió àrab.

II. Àrabs i Mossàrabs

Un altre dels moments cabdals de la Història de València fou el de l´arribada dels àrabs.

En el segle VII nasqué a Aràbia una nova concepció político-religiosa, l´Islam, que es difongué vertiginosament fins a l’Índia i fins l’atlàntic, propagant- hi l’àrab com a llengua sagrada i de cultura.

La integració d’un país dins el món musulmà, no implicava la desaparició de la seua cultura autòctona, almenys inicialment.

Mossàrabs eren anomenats els indígenes que continuaren fidels al Cristianisme sota la dominació musulmana, i de la mateixa manera que abans els hispans enfront els gots, mantingueren aqueixos mossàrabs enfront dels sarraïns, el llegat cultural de Roma.

L’arabització d’Al-Andalus, fou obra principalment d’Abd-ar-Rahman III, el primer califa de Còrdova, que amb una política de justícia i respecte sabé atraure’s les minories de mossàrabs i de jueus, i de crear una amalgama nacional basada damunt l´ordre i la transigència.

Llavors els mossàrabs accentuen la seua islamització, tant en la cultura i l’idioma com en els costums, i perderen el seu caràcter de minoria ètnica quan el cabdill al-Mansur els integrà, sense discriminació, en aquell exèrcit nacional hispano-musulmà amb què obtingué tan famoses victòries, entre elles el saqueig de Barcelona (985).

Còrdova, la més gran ciutat d’Europa en el segle X després de la llunyana Constantinoble, havia d’enlluernar els pobres pobladors dels contraforts pirinencs, que aviat es convertiren en intermediaris que introduïen les novetats artístiques i científiques andaluses en l’Europa cristiana.

A la caiguda del Califat, augmentà encara la intensitat dels lligams entre els estats cristians i musulmans, quan en multiplicar-se aquests, la seua superfície i potència eren menys desproporcionades.

El signe de convivència hispànica musulmano-cristiana presidia la política dels regnes de taifa, en l’exterior aliats dels cristians, les forces dels quals feien intervenir en les seues guerres intestines, i en l’interior respectuosos amb el mossàrabs.

El Cid, el valent i astut heroi castellà, abandonà al rei moro de Saragossa al servei del qual es trobava, i es cobrí de glòria conquistant València. El guerrers castellà va morir prompte i els seus se n’anaren de València pocs anys després duent-se els mossàrabs de la zona.

Mostres del dialecte mossàrab llevantí són les cinc cançons eròtiques populars que figuren a l’estrofa final d’un tipus cançó estròfica erudita les altres estrofes de la qual són de llengua àrab o hebrea.

El món cavalleresc trobà d’antuvi el seu to expressiu en l’individualisme líric dels trobadors provençals, compositors cortesans, erudits, afectats i brillants.

Els desemparats mossàrabs demanaren al rei d’Aragó que els alliberà, prometent-li insurreccionar-se. Alfons el Bataller atacà infructuosament València i Dénia. Després de quinze mesos de córrer la regió oriental d’Al-Andalus, retornà Alfons I a Aragó, acompanyat de 10.000 famílies mossàrabs, part important de les quals eren valencianes. Hi hagué més sortides de mossàrabs cap el nord. Després de les dues emigracions col·lectives, la del 1102 i la del 1126, la quantitat de cristians de la València musulmana hauria de ser per força molt reduïda.

Quan feia ja temps que floria una literatura catalana en prosa, els poetes lírics catalans escrivien conscientment no en la seua llengua pròpia sinó en provençal, en l’artificiosa llengua dels trobadors, la gramàtica de la qual, les Razos de trobar , havia estat composta precisament per un català, Ramon Vidal de Besalú.

Contra els almoràvits decaiguts s’insurreccionaren els hispano-àrabs, havent-hi una segona època de regnes de taifa.

En una època de divorci entre cristians i musulmans tan acusat, havia de ser forçosament precària la supervivència dels mossàrabs.

La conquesta de Jaume I s’havia presentat, doncs, diplomàticament, com una partició en una guerra civil dels sarraïns.

Els mossàrabs valencians conservarien el seu esllanguit parlar romànic, en major o menor grau, fins la seua integració en els estats de Jaume I.

VI. El substrat Mossaràbic

Les fonts escrites on troben mossarabismes valencians són poques i d’aprofitament difícil. També s’ha fet esment dels textos, amb lectura encara provincial, de les khardjat o cançonetes mossàrabs que figuren en cinc poemes de tipus muwaxxah originals d’autors de la zona oriental d’Al-Andalus: els valencians Ibn Labbun de Morvedre i Ibn Labbana de Dénia, del segle XI, i el valencià Ibn de Bocairent i el lleidatà Ibn Harun al-Asbahí, del segle XII.

La font principal però, per a l’estudi del mossàrab valencià és el Llibre del Repartiment del Regne de València, escrit en llatí arran de la Conquista, i conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona, el qual conté una immensa quantitat de noms de llocs i de persones àrabs i mossàrabs.

Té importància així mateix, la toponímia, especialment la menor, la qual sempre ha estat menys alterada per la llengua dels dominadors.

El parlar mossàrab valencià era molt diferent de la llengua valenciana actual amb la qual té un parentiu poc íntim.

Una de les característiques del lèxic valencià és la seua abundància d’arabismes, principalment, però no exclusiva, en el vocabulari agrícola. És evident que els transmissors dels arabismes foren moltes vegades els mossàrabs.

V. La repoblació cristiana després de la reconquista

jaume-i-juansamuhomecJaume I.

Els valencians hem venerat sempre la memòria de Jaume I. Gràcies al Conquistador som cristians i occidentals i no musulmans i orientals.

El període en què s’afermen les directrius orgàniques de la societat, la política i la religió del món medieval europeu, havia durat de final del segle X a principi del segle XIII; quan València, doncs, deixa de ser sarraïna, aquella etapa constituent d’Europa ja està consumada.

La campanya de Jaume I s’inicià amb la conquista de Borriana, on el rei establí en miler de cristians principalment tortosins. La repoblació d’aquest sector septentrional del Regne fou, doncs, d’igual tipus que la castellana d’Extremadura i Andalusia, a base de cessions d’immersos territoris a les ordes militars i a poderosos aristòcrates, i de donacions generals d’una localitat al conjunt dels seus nous pobladors.

Més activa i tensa fou la colonització de la Plana. El nucli cristià de Borriana estigué tot  en condicions de col·laborar activament a la tasca de colonització. En el 1274 fou fundada Vila-reial i algunes viles traslladaren el seu emplaçament des d’un tossal al pla, com en el 1251 Castelló de Borriana, i Nules des de la Vilavella. Els moros desallotjats de les terres que havien conreat a la Plana, es concentraren a la serra d’Espadà, a les ribes altes del Millars i a la Vall d’Uixó.

Molt més intensa i primerenca fou la repoblació cristiana de la zona central del Regne, amb la capital i la faixa litoral entre el Palància i el Xúquer, terres més riques i cobejades, d’on els moros foren eliminats aviat i quasi completament. Així a València ciutat, on  foren expulsats quasi íntegrament.

A l´any 1248 els musulmans es sublevaren comandats per al-Azraq, i la seua derrota produí un èxode considerable dels moros valencians.

La repoblació de Múrcia, regne de la Corona de Castella, presenta quasi anàlogues etapes a la de la contigua zona alacantina. Un primer període de dominació castellana en què es mantingué quasi íntegra la població musulmana, amb febles contingents de castellans per tal com aquests se sentien més atrets per les campanyes contra Jaén i Sevilla. Una segona etapa repobladora menada per Jaume I vingut a sufocar la rebel·lió dels moros murcians.

L´any 1296, a conseqüència de la guerra amb Castella, el nostre Jaume II el Just ocupà tota aquesta zona alacantina, la qual per la sentència de Torrella fou integrada en el Regne de València, produint-s´hi llavors una tercera etapa repobladora amb valencians de més al nord. També aleshores Aiora incorporada al Regne de València.

La majoria dels immigrants eren catalans, que seguien el corrent migratori de nord a sud característic de tota la Baixa Edat Mitjana Hispànica.

La llengua àrab, si bé electrodialitzada i barbaritzada, mantenia plena vitalitat entre els moros valencians, alguns dels quals no en parlaven cap altra.

trovadores%5B1%5DTrobadors provençals, segles XII-XIII.

VI. El llast provençal en la poesia.

En la host conqueridora de Jaume I hi havia gents de procedència molt vària, però la llengua que hi senyorejava era la catalana.

Els primers i preciosos monuments en llengua catalana foren obres en prosa, i fins dos segles més tard no es produiran obres poètiques en català. Això és conseqüència del prestigi que va tenir la poesia provençal entre els nostres poetes. De fet, gran poetes occitans eren realment catalans. És un procés que té lloc a altres territoris, com ara Castella i el gust per la podia en galaico-portugués.

El primer poeta va ser Pere el Gran, fill del Conquistador. Aviat la llengua poètica dels catalans anirà evolucionant, essent primer un provençal farcit de catalanismes i després un català esguitat de provençalismes, com en el cas de Jaume March i Pere March, oncle i pare catalans del nostre Ausiàs March que ja té una poesia valenciana (catalana) que fuig dels provençalismes: “Deixant a part l’estil dels trobadors…”.

ramon_llull-1 Ramon Llull fou el creador de la llengua literària catalana.

VII. Desenrotllament de la prosa literària

La lírica en provençal dels trobadors i dels poetes catalans que els seguiren, era, però, una poesia erudita que no transcendia de la cort i de la superestructura social.

El mallorquí Ramon Llull fou el creador de la llengua literària catalana.

Els valencians començaren a escriure prosa en la seua llengua, que anomenaven normalment valenciana sense que això suposara cap intent de secessionisme lingüístic, ja que molts eren familiars de catalans de Catalunya. L’endemà de la Conquista ja apareixen escriptors valencians.  La literatura medieval fou sempre molt abundant. La primera versió de la Bíblia en llengua romànica que fou impresa, va ser la de Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent, traduïda “de llengua llatina en la nostra valenciana” i estampada a València l’any 1478. Malaventuradament la Inquisició la va cremar i solament s’han conservat les dues pàgines finals. Durant el segle XV Barcelona cedeix la seua supremacia a València, on va tindre lloc principalment el Segle d’Or de la nostra literatura.

VIII. La Cancelleria Reial, factor de coherència idiomàtica

El nostre rei fundador, Jaume I, disposà en el 1264 que la documentació judicial del Regne de València fos redactada en romanç i no en llatí.

La Cancelleria Reial era l’organisme administratiu dels reis de la Corona d’Aragó, fou creada al segle XIII. La societat de l’època va prendre els seus documents com a models de normalització lingüística de la llengua catalana. És comparable la seua tasca a nivell lingüístic a les Acadèmies posteriors. En la pràctica va cohesionar la llengua en tota la corona ja que era el model de llengua escrita a seguir per catalans, valencians i mallorquins.

L’actual llegua autòctona de Mallorca i de València no deriva del llatí vulgar que es parlà en aquests països, sinó que és una llengua que s’hi va propagar durant la Reconquista damunt terres arabitzades lingüísticament i cultural.

Papa-Calixt-al-III-leaPapa Calixt III Borja.

VIII. L’expansió medieval de la llengua

A mitjan segle XII havia quedat ja acabada la Reconquista del sector hispànic oriental que els tractats havien atribuït als reis d’Aragó. El domini fou político-militar, cultural i lingüístic va recaure en els catalans.

Segons es sabut, la ciutat de l’Alguer al nord-oest de Sardenya, repoblada íntegrament amb catalans el 1354, conserva amb orgull la nostra llengua i la cultiva literàriament.

Les predicacions de Sant Vicent Ferrer, l’apòstol moralitzador del món baix-medieval, contribuïren a reforçar el prestigi europeu de la llengua del nostre país. Segons diuen, predicava sempre en valencià per tota Europa i era comprés per tothom.

Els dos papes de la família valenciana Borja, Calixte III i Alexandre VI, parlaven normalment la llengua del seu país d’origen amb els seus familiars i els seus nombrosos clients valencians que llavors pul·lulaven per Roma. Una bona part de la documentació vaticana està redactada en la nostra llengua.

Alfonso-V-el-MagnanimoAlfons el Magnànim.

X. Un Renaixement frustrat

La crisi de la Baixa Edat Mitjana, a la recerca d’horitzons nous, trencà l’equilibri majestuós del segle XIII, la síntesi de la Summa tomista. Llavors germina l’Humanisme amb el Renaixement. L’Humanisme no és res més que una etapa preparatòria del Renaixement.

L’Humanisme ompli un segle llarg de la nostra literatura, destacant-hi Joan Roís de Corella i Antoni Canals, nat a València, com a introductors d’aquest moviment, però sense assolir la maturitat del Renaixement.

De vell antuvi, la capitalitat de la Corona durant l’època de política i relacions ultrapirinenques, l’havia exercida Barcelona, però després, en el segle XV, amb el desplaçament italià de l’expansió, fou la ciutat de València el veritable centre econòmic i intel·lectual de la comunitat, com he vist adés. Alfons el Magnànim, rei de Nàpols va establir la seua cort a la ciutat de València en un moment de gran esplendor.

Era tan cega l’admiració pel llatí, que la llatinització de la llengua literària nostrada fou exagerada excessivament.

XI. Fracàs de les temptatives humanistes de purisme lingüístic

El diccionari més antic d’una llengua romànica és el Liber Elegantiarum del notari o escrivent valencià Joan Esteve. L’obra és anterior a la dels lexicògrafs castellans Fernández Palencia i Nebrija. La missió d’aquest llibre era l’ensenyament del llatí, i és un repertori alfabètic de mots i frases valencianes amb la seus traducció llatina; posseïx un gran valor filològic i històric. Va ser  publicat a Venècia l’any 1489. Es tracta d’una obra destinada a l’ensenyament del llatí en la que, partint de frases escrites en valencià, s’ofereix la frase llatina equivalent.

.

Se’l considera el primer diccionari de la llengua valenciana i de la llengua catalana en general, ja que les obres lexicogràfiques anteriors són col·leccions de glosses o postil·les marginals de paraules difícils de determinades obres (explicacions de “vocables escurs“), o rimaris (diccionaris per a fer rimes).

Basant-se en la data de la seua dedicatòria (1472), se’l considera el primer diccionari d’una llengua romànica. Però la seua finalitat no era el purisme lingüístic del valencià sinó l’aprenentatge del llatí.

XII. Decadència política i idiomàtica

La societat valenciana patí una greu crisi d’estructura al començament de l’Edat Moderna. Els estrats inferiors i mitjans de la societat, en decaure els gremis, perderen el sentiment de seguretat. La noblesa es tornà cortesana però augmentava els seus privilegis materials.

Les noves tendències intel·lectuals i morals trobaven especial ressò entre els cristians nous, conversos del judaisme.

El cesarisme renaixentista era monolític i contradeia el pluralisme polític i lingüístic ben viu encara en tems del Reis Catòlics.

L’autor més popular d’aquest segle fou a València el dominicà Francesc Mulet, que escrigué un Tractat del pet i altres bajanades semblants.

XIII. Una Renaixença felibre

Tomàs Villarroya publicà a València la primera poesia culta en llengua autòctona.

La llengua literària restaurada, el “llemosí” com els plaïa anomenar-la, era arcaïtzant i anquilosada; no havia sabut alliberar-se dels castellanismes, però s’havia divorciat molt de la llengua col·loquial. El monarquic conservador Teodor Llorente, patriarca de les lletres valencianes, va destacar en aquest sector. Malauradament limitava el valencià a la poesia i pensava que el castellà era més adient per a la prosa, de manera que la Renaixença valenciana – a diferència de la catalana – va tenir poques expectatives d’avançar cap a la modernitat i la normalització lingüística.

Constantí Llombart

Constantí Llombart

La reacció dignificadora dins el sector popular i lliberal, l’encarnà Constantí Llombart, humil autodidacta però amb les idees prou clares. Fou un dels escriptors més representatius en llengua catalana del segle XIX al País Valencià i impulsor de la Renaixença valenciana. Va destacar per la seua activitat política republicana, pel seu valencianisme i per la varietat dels seus escrits, de caràcter filològic,  un assaig nou d’ortografia, un compendi biobibliogràfic d’autors valencians: Los fills de la morta viva; textos de caràcter polític, traduccions al castellà de Jacint Verdaguer, epigrames i publicacions periòdiques com Lo Rat Penat, que destaquen per l’humorisme i la sàtira, a més d’obres de creació com poesia o teatre.

Llombart va ser un personatge molt actiu en la València de finals de segle XIX, amb una dimensió social que cap altre escriptor va poder assolir. Políticament, fou republicà i amic personal de Vicent Blasco Ibáñez, a qui va convèncer perquè escrivís en català les primeres novel·les. Se li deu la creació de l’associació Lo Rat Penat, el primer intent d’aplegar valencianistes de totes les classes interessats per la cultura valenciana, amb un cert deix reivindicatiu.

El gran desenrotllament que atenyé en aquella segona meitat del segle XIX, el conreu de la taronja al País Valencià, producte destinat a l’exportació.

XIV. La problemàtica de la llengua en el segle XX

El desastre colonial havia produït la reacció criticista i regeneracional del intel·lectuals castellans de la “generació del 98” mentre a Catalunya tot un poble cridava la seua protesta i ensems la seua fe esperançada.

Amb una aparença de formalitat democràtica, Lo Rat Penat convocà els escriptors valencians a una discussió pública de les regles d’ortografia, on les conclusions s’adoptaven per majoria de vots dels assistents.

La vitalitat de la nostra cultura es veu avui amenaçada per les noves formes de projecció cultural sobre el públic a les quals a penes no té accés.

EPÍLEG

El bon patriotisme és un sentiment dolorós perquè implica sempre una insatisfacció.

Una llengua pot morir per una altra, si la manca l’entranyable adhesió de la societat que la parla. Però mentre la societat vol conservar la seua llengua, la vitalitat d’aquesta és perdurable.

Les idees adquireixen corporeïtat en l’esperit a través dels materials que el llenguatge els subministra.

La llengua valenciana és, doncs, la totalitat de l’esperit i l’activitat dels valencians vistos a la llum del llenguatge humà total.

Hem d’estimar la llengua pròpia no amb orgull sinó amb un amor filial i generós.

Si els valencians abandonàssem la nostra llengua individualitzadora, seria perquè abans hauríem renunciat a la nostra condició de poble individualitzat.

Gravíssimes són les dificultats que ha de véncer l’escriptor valencià. Està condemnat a l’autodidactisme, i en un país on les biblioteques públiques són molt escasses, no acostumen preocupar-se de la Literatura universal contemporània, i solen desentendre’s quasi per complet de la Literatura catalana.

Els nostres escriptors han de sacrificar-se i ser aficionats només, poden publicar poc perquè els cal guanyar-se el pa amb altres feines. El futur, amb un sentit materialista de la vida, no té cap sentit.

Replegueu, joves valencians, el legat cultural dels nostres avantpassats, manteniu-vos fidels a la llengua autòctona, herència rica de glòria pretèrita i de possibilitats.

.Senyera_valenciana_preautonòmica.svg 2

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La llengua dels valencians. Manuel Sanchis Guarner. (II)

  1. rasegu@ono.com ha dit:

    La fotografia del catedràtic i degà En Manuel Sanchis Guarner, la va fer Rafel Sena al seu estudi.

    • rexval ha dit:

      Bo és saber-ho. Per a mi, Guarner, és un dels primers mestres. “La llengua dels valencians” és un dels llibres que més m’ha fet gaudir. M’indigní quan li van posar la bomba i la policia (governava UCD) no va fer res com en els casos de Fuster.

      Era un conferenciant molt bo. Mai no oblidaré quan va parlar de la Guerra de Successió en la Universitat de la Nau. Hi van aparéixer uns feixistes però no va passar res. El públic els plantà cara i se n’anaren.

      Impagable la seua contribució des de l’exili a Mallorca en el Diccionari Català-Valencià-Balear que conserva a casa com un tresor.

      Casualment vaig conéixer el seu secretari, que treballava de mestre en la mateixa escola que jo i a una alumna seua de Francés.

      Tot un “homenot” valencià.

      Gràcies per participar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s