The Death of the Father. (La mort del pare.) Charles Bukowski. Traduït per Regí. (II) Càlides natges. Culs calents.

Ataud

My mother had died a year earlier. A week after my father’s death I stood in his house alone. It was in Arcadia, and the nearest I had come to the house in some time was passing by on the freeway on my way to Santa Anita.

I was unknown to the neighbors. The funeral was over, and I walked to the sink, poured a glass of water, drank it, then went outside. Not knowing what else to do, I picked up the hose, turned on the water and began watering the shrubbery. Curtains drew back as I stood on the front lawn. Then they began coming out of their houses. A woman
walked over from across the street.

“Are you Henry?” she asked me.

I told her that I was Henry.

“We knew your father for years.”

Ma mare havia mort l’any anterior. Una setmana després de la mort de mon pare, estava jo en sa casa a soles. Era a Arcàdia, i feia molt de temps que el més a prop que havia arribat a estar del lloc, era quan  passava per l’autopista camí de Santa Anita.

Els veïns no em coneixien. El funeral havia acabat i em vaig acostar a la pica, em vaig posar un got d’aigua, me’l vaig beure i després vaig eixir fora. Com no se m’ocorria una altra cosa millor  a fer, vaig agafar la mànega, vaig obrir l’aigua i vaig començar a regar les plantes. Mentre estava en el jardí, van començar a córrer-se cortines. Després van començar a eixir de les cases. Una dona va creuar el carrer i se’m va acostar.

—Eres Henry? —em va preguntar.

Li vaig dir que era Henry.

—Coneixíem el teu pare des de feia anys.

charles-bukowski-smokingCharles Bukowski smoking, as usual.

Després va venir el seu marit.

—Vam conèixer també ta mare —va dir.

Em vaig inclinar i vaig tancar la mànega.

—Volen passar? —vaig preguntar.

Es van presentar com Tom i Nellie Miller. Entràrem en la casa.

—Eres igual que ton pare.

—Sí, açò diuen.

Ens van seure, ens miràrem.

—Oh —va dir la dona—, ell tenia tants quadres. Li devien agradar molt.

—Sí, li agradaven, veritat?

—M’encanta aqueix del molí de vent al capvespre.

—Pot quedar-se’l..

—De veres?

Va sonar el timbre. Eren els Gibson. Els Gibson em van dir que també ells havien sigut veïns del meu pare molts anys.

—Eres igual que ton pare —va dir la senyora Gibson.

—Henry ens ha regalat el quadre del molí de vent.

—Que amable! A mi m’encanta el del cavall blau.

—Pot vostè emportar-se’l, senyora Gibson.

—Oh! Ho dius de debò?

—Sí, no es preocupe.

Va sonar una altra vegada el timbre i va entrar una altra parella. Vaig deixar la porta entreoberta. Prompte va apuntar el cap d’un home.

—Sóc Doug Hudson. La meua dona està en la perruqueria.

—Passe, senyor Hudson.

Van arribar uns altres, parelles sobretot. Van començar a recórrer la casa.

—Vas a vendre-la?

—Crec que sí.

—És un barri estupend.

—Ja ho veig.

—Ai, aquest marc m’encanta, però el quadre no m’agrada!

—Emporte’s el marc.

—Però què vaig a fer amb el quadre?

—Tire-ho al fem.

—Vaig mirar al meu al voltant—. Si algú veu un quadre que li agrade, que se l’emporte, no hi ha problema.

Ho van fer. Prompte van quedar buides les parets.

—Necessites aquestes cadires?

—No, per res.

Passersby were coming in from the street, and not even bothering to introduce themselves.

“How about the sofa?” someone asked in a very loud voice. “Do you want it?”

“I don’t want the sofa,” I said.

They took the sofa, then the breakfast nook table and chairs.

“You have a toaster here somewhere, don’t you, Henry?”

They took the toaster.

“You don’t need these dishes, do you?”

“No.”

“And the silverware?”

“No.”

Entraven transeünts del carrer que ni tan sols es molestaven a presentar-se.

—I el sofà? —va preguntar algú en veu molt alta—. El vols?

—No vull el sofà —vaig dir.

Es van emportar el sofà, després la taula de la cuina i les cadires.

—Tens per ací una torradora, veritat, Henry?

Van endur-se la torradora.

—No necessites aquests plats, veritat?

—No.

—I la coberteria de plata?

—No.

—I la cafetera i la batedora?

—Emporte-se-les.

Una senyora va obrir l’armari del porxo posterior.

—I totes aquestes fruites en conserva? No te les podràs menjar totes.

—Està bé, emporten-se-les, que cadascun agafe alguna cosa. Però procuren dividir-ho equitativament.

—Oh, jo vull les maduixes!

—Jo vull les figues!

—I jo la melmelada!

La gent seguia anant i venint, portant cares noves.

—Vaja, hi ha una botella de whisky en l’armari! Beus, Henry?

—El whisky no el toca ningú!

La casa estava omplint-se de gent. Va sonar la cisterna del vàter. A algú se li va caure un got de la pica i es va trencar.

—Serà millor que et quedes amb l’aspiradora, Henry, et servirà per al teu apartament.

—Està bé, me la quedaré.

—Ell tenia ferramentes de jardineria en el garatge. Què em dius, d’elles?

—Me les quedaré.

—Et done per elles quinze dòlars.

—D’acord.

Em va donar quinze dòlars i li vaig donar la clau del garatge. Prompte va començar a sentir-se rodar la segadora pel carrer, camí de sa casa.

—No hauries d’haver-li donat tot açò per quinze dòlars, Henry. Valia moltíssim més.

No vaig contestar.

—I el cotxe? Té quatre anys.

—Me’l quedaré.

—Et done cinquanta dòlars per ell.

—Me’l quedaré.

Somebody rolled up the rug in the front room. After that people began to lose interest. Soon there were only three or four left, then they were all gone. They left me the garden hose, the bed, the refrigerator and stove, and a roll of toilet paper.

I walked outside and locked the garage door. Two small boys came by on roller skates. They stopped as I was locking the garage doors.

“See that man?”
“Yes.”
“His father died.”
They skated on. I picked up the hose, turned the faucet on and began
to water the roses.

Nirvana

Algú enrotllava la catifa del rebedor. Després d’açò, la gent va començar a perdre interès. Prompte van quedar només tres o quatre persones. Després se’n van anar tots. Em van deixar la mànega del jardí, el llit, la nevera, la cuina i un rotllo de paper higiènic.

Vaig eixir i vaig tancar la porta del garatge. Passaven dos xiquets amb monopatins. Van parar mentre jo tancava les portes del garatge.

—Veus aquell home?

—Sí.

—Son pare ha mort.

Van seguir patinant. Vaig agafar la mànega, vaig girar la clau en i vaig començar
a regar les roses.

rosa naked woman 9 rosas

“CÀLIDES NATGES” de Charles Bukowski

Aquest divendres a la nit
les xiques mexicanes en el carnestoltes catòlic
semblen molt bones
els seus marits estan en els bars
i les xiques mexicanes llueixen joves
nas aguilenc amb tremends ullasos,
càlides natges en atapeïts vaquers
han sigut agarrades d’alguna manera,
els seus marits estan cansats d’aqueixos culs calents
i les xiques mexicanes van amb els seus fills,
existeix una tristesa real en les seus ullasos
com si recordaren nits quan els seus ben plantats homes
els van dir tantes coses belles
coses belles que elles mai no escoltaran de nou,
i sota la lluna i en el llampec dels
llums del carnestoltes
ho veig tot i em pare silenciós i ho lamente per elles.
elles em veuen observant
el vell boc ens està mirant
està mirant els nostres ulls;
elles somriuen una a una altra, parlen, ixen juntes,
riuen, em miren per damunt dels seus muscles.
camí cap a una caseta
pose una moneda de deu en el número onze i guanye un pastís
de xocolata amb 13 acolorides colombines en el cim
suficient a més per a un ex-catòlic
i un admirador dels calents,  joves i afligits culs de les mexicanes
que ja no seran usats mai més.


Big-Ass

Càlides natges. Culs calents.

Els seus marits estan cansats d’aqueixos culs calents.

Existeix una tristesa real en les seus ullasos
com si recordaren nits quan els seus ben plantats homes
els van dir tantes coses belles
coses belles que elles mai no escoltaran de nou.

                             Un admirador dels calents,  joves i afligits culs de les mexicanes             que ja no seran usats mai més, que ja no seran usats mai més.

← previous page

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Novel.la, Poema, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s