La Guerra Civil: Història i actualitat.

valle-caidosValle de los caídos, la piràmide de Franco.

Ja són poques les persones que patiren el colp d’estat feixista de Franco, la Guerra Civil i la Dictadura nacional-catòlica. Mon pare, de 88 anys, era un xiquet quan començaren aquests fets i els té tan presents com si hagueren ocorregut fa quatre dies. Possiblement la causa siga que les ferides mai i no es tancaren i que mai no vam tindre pau sinó victòria, la del dictador que va morint matant.

L’estat espanyol té un seriós problema. A diferència de països com ara Alemanya o Itàlia, on no ha quedat cap vestigi de Hitler o Mussolini i es delicte la seua apologia, els franquistes, post-franquistes o neofranquistes segueixen existint i són legals determinades associacions i partits que fan apologia del colpisme, la violència feixista, l’odi per motius polítics, etc. L’ultradreta actua de manera impune. Ja són uns quants els judicis on els jutges corresponents no trobem motiu de condemna per a aquests elements que no es conformen amb tenir fotos o llibres sinó fins i tot armes. Jo no ho comprenc… o potser sí i massa.

Miguel Ramón IzquierdoEl darrer alcalde franquista, Miguel Ramón Izquierdo, va ser homenatjat per Rita Barberá.

Solament en la cuitat de València hi ha més de cent elements franquistes als carrers com ara rètols o escuts amb àguila. Zapatero va traure la Llei de la Memòria Històrica, que  penes tingué recorregut per l’oposició del PP i l’extrema dreta. Rita Barberá, alcaldessa durant 24 anys, va oposar-se sistemàticament a la retirada d’aquesta simbologia amb argumentacions peregrines. També va tractar molt malament les restes del republicans que es trobaven en el cementeri general. En canvi, va tenir excel.lents relacions amb el darrer alcalde franquista, Miguel Ramón Izquierdo. I és que el PP representa el franquisme sociològic. La dreta espanyola, a diferència de l’alemanya o italiana que són plenament democràtiques, no és sinó el post-franquisme o el mateix franquisme. Per això, no ha condemnat mai al dictador i s’oposa al fet que els familiars puguen recuperar les deixalles dels seus per enterrar-les amb dignitat. Encara hi ha milers de cadàvers en les vores de les carreteres o al fons de barrancs i precipicis per on els llançaven. Si a l’estat espanyol no hi ha partits d’extrema dreta significatius és perquè aquesta ideologia forma part del PP.

Baltasar_Garzón_-_Visitando_ESMA_-_Argentina_-_1AGO05_-presidenciagovar_recortadaEl jutge Baltasar Garzón tratà de jutjar els crims del franquisme i va ser ell mateix encausat acusat per l’extrema dreta, la dreta, amb la connivència de determinats jutges i magistrats. Tota una vergonya denunciada per les associacions internacionals de drets humans. El que va ser possible a Argentina o Xile va ser impossible a Espanya.

El poder del franquisme encara perdura, com vam veure en els atac a la Llei de la Memòria Històrica de Zapatero o en les denúncies que va rebre el jutge Baltasar Garzón quan va pretendre jutjat els crims del franquisme. La caverna mediàtica, determinats pseudo-historiadors, polítics o gens del carrer són clarament nostàlgics del franquisme encara que es disfressen de neoliberals.

El quid de la qüestió rau, al meu paper, en la tan sobrevalorada Transición, que va imposar-se a la ruptura democràtica que preconitzava l’esquerra real, no la nominal. En lloc de trencar amb el règim anterior i fundar una autèntica democràcia sense feixistes, el que va fer-se va ser complir la voluntat del dictador en acceptar un rei que ens havia imposat i en acceptar la legalitat franquista que encarnava Juan Carlos i les Corts. D’aquesta manera, en un estat nominalment democràtic van seguir els torturadors del règim anteriors, els militars facciosos, la policia de la dictadura, els periodistes pro-colpistes, etc. Tota una vergonya que encara estiga com sempre el megalòman Valle de los Caídos, construït per presos esclaus republicans i farcit dels óssos d’aquells que van lluitar a favor de la democràcia. Repugnant que feixistes espanyols i italians principalment hi acudisquen com si d’un santuari es tractara. Tota una vergonya que els supervivents del franquisme no hagen segut homenatjats com cal. I és que el règim del 78 no és hereu del 31, sinó del 36.

Afortunadament, el PP ha perdut recolzament de manera aclaparadora. Nous partits entren en acció, com ara Compromís. Joan Ribó, alcalde de València per esta coalició d’esquerres i nacionalista ja ha anunciat que llevarà el centenar llarg d’elements franquistes que embruten la ciutat i que Rita es nega a llevar. Encara queda algun col·legi públic que té l’escut feixista de Franco, com per exemple el Teodor Llorente, ubicat per Abastos.

Santander-retira-ultima-estatua-ecuestre-FrancoRetirar les estàtues de Franco va ser un procés problemàtic.

Sembla mentida els anys que han passat des que un alcalde  socialista, Ricard Pérez Casado, va manar llevar l’estàtua eqüestre de Franco de la plaça del País Valencià amb l’oposició de la dreta de sempre. Els cicatrius encara no s’han tancat, ni s’ha fet justícia amb els republicans represaliats, ans al contrari, de la mateixa manera que hi ha historiadors revisionistes que neguen l’Holocaust – i van a presó – ací tenim una repugnat bibliografia revisionista que afirma que la Guerra Civil no començà amb en el 36 amb Mola, Franco, Queipo i els altres, sinó en el 34 amb la Revolució d’Astúries o la proclamació de la República Catalana per Companys. D’aquesta manera justifiquen a Franco i els seus crims.

estatua franco nmnA Melilla va començar la Guerra Civil. Justament en 1975 s’hi va col·locar una estàtua del dictador. Els guàrdies civils es fan impunement en l’actualitat fotos allí sense rebre cap castic malgrat la prohibició que tenen de manifestar-se políticament.


A continuació la història dels fets. La font que he pres és la revista Hª del Siglo XX.

milicianocapa

La revolta militar

El 17 de juliol de 1936, la insurrecció militar es va iniciar a Melilla. Des d’allí es va estendre ràpidament al conjunt del protectorat del Marroc.

El 18 i 19 de juliol, el colp es va estendre a la península i els arxipèlags. Mentre el govern de Casares Quiroga reaccionava amb lentitud davant els esdeveniments.

El colp va triomfar a Galícia, Castella-Lleó, Navarra, amb el general Mola a Pamplona, Andalucia Occidental, amb Queipo de Llano a Sevilla, Balears, excepte Menorca, amb el general Goded que després es va desplaçar a Barcelona per a posar-se al capdavant de la insurrecció, i Canàries, des d’on Franco, després d’assegurar el triomf del colp en l’arxipèlag, es va desplaçar al Marroc el dia 19 per a posar-se al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica. També va triomfar en enclavaments aïllats com Oviedo, amb el general Aranda, Granada, on va tenir lloc assassinat de García Lorca, i Zaragoza amb el general Cabanellas.

El fracàs de la rebel·lió

El colp va fracassar a Astúries, Cantàbria i part del País Basc, on el PNB va col·laborar finalment amb la República, Catalunya, País Valencià, Múrcia, Madrid, Castella-la Manxa,  i la zona oriental d’Andalusia.

Els fracassos més greus van tenir lloc a Madrid, on el nou president Giral va lliurar armes a les milícies obreres, i a Barcelona, on una inusual col·laboració dels obrers de la CNT amb la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt va avortar la insurrecció.

En general, exceptuant a Navarra i Castella-Lleó, la revolta no va tenir amb prou faenes respatler popular i es va basar en les forces militars insurrectes. Factors com els dubtes o la resolució dels revoltats i les autoritats encarregades de reprimir el colp, la capacitat de mobilització obrera i el paper de la Guàrdia Civil van ser claus per a entendre el resultat final del colp en cada zona del país.

La divisió del país en dues zones: l’inici de la guerra civil

mapa1Les dues zones.

El fracàs parcial del colp va portar a la divisió del territori en dues zones i a l’inici de la guerra.

La zona nacional comptava amb les reserves de cereal i bestiar de Castella i Galícia i les mines de carbó lleonés i de Riotinto a Huelva. Abans de res, tenia un exèrcit molt més preparat que comptava amb divisions íntegres a Castella, Galícia i Andalusia i, sobretot, amb l’Exèrcit d’Àfrica, la Legió i els Regulars,

En la zona republicana van quedar compreses les regions industrials, i comptava amb el blat a La Manxa i els productes de les hortes valencianes. També va poder disposar de les reserves d’or del Banc d’Espanya. No obstant açò, les unitats de l’exèrcit van quedar pràcticament desarticulades. La major part dels oficials es van revoltar i el propi govern va dissoldre moltes unitats la fidelitat de les quals era dubtosa. L’Armada, sense molts dels seus oficials, i l’Aviació van romandre en mans del govern republicà.

El desenvolupament de la guerra civil

La descomposició política després del colp i la repressió

Primo_de_RiveraJosé Antonio Primo de Rivera, fill del dictador i fundador de La Falange.

El colp i l’esclat de la guerra van provocar la destrucció de les estructures estatals de la II República.

En el bàndol nacional el poder va quedar en mans d’un grup de generals, que, seguint les propostes de Mola, van establir un estat autoritari i militaritzat.

En el bàndol republicà el govern de la República va perdre el control de la situació i el poder real va quedar en mans de comitès obrers organitzats per partits i sindicats que no estaven sotmesos a cap tipus de poder centralitzat.

En els primers moments de la guerra va haver-hi una enorme repressió en tots dos bàndols. Les execucions i els assassinats es van estendre com un malson per tot el país.

La repressió en la zona nacional es va dirigir essencialment contra els militants obrers i camperols, encara que alguns intel·lectuals, com Federico García Lorca, van anar també víctimes de l’horror. La repressió va estar bastant organitzada i controlada per les autoritats militars. Aquest fet no va impedir que pistolers falangistes descontrolats protagonitzaren excessos de tot tipus.

En la zona republicana els grups que van patir la violència van ser essencialment els sacerdots i les classes adinerades. José Antonio Primo de Rivera, presoner a Alacant en esclatar la guerra, va ser jutjat i executat. Després del caos inicial en el qual es van produir greus excessos, el govern va ser controlant a poc a poc la situació i la repressió es va atenuar.

L’avanç feixista durant els primers mesos de la guerra

YAGÜE-CORONEL YAGUE.jpg

Yagüe, el carnisser de Badajoz.

Un element clau per a comprendre la victòria final dels feixistes va ser el “pont aeri” organitzat amb avions alemanys i italians que va permetre el ràpid trasllat de l’Exèrcit d’Àfrica a la península.

Les forces procedents d’Àfrica, legionaris i regulars, professionals que superaven amb facilitat a les desorganitzades i inexpertes  milícies obreres i camperoles, van iniciar un ràpid avanç cap a Madrid. En el camí, el general falangista Yagüe que manava les columnes va decidir desviar-se cap a Badajoz. La ciutat va caure i es va iniciar una brutal repressió que va escandalitzar al món i va produir un gran nombre de víctimes. Yagüe, criminal de guerra no volia deixar possibles enemics en rereguarda, va preferir matar-los a tots.

Les tropes van continuar el seu avanç cap a Madrid i abans d’aconseguir Madrid, Franco va decidir desviar de nou les tropes per a alliberar a la guarnició assetjada en l’Alcázar de Toledo, que va ser un gran triomf propagandístic per a Franco.

Mentre, Mola va prendre Irun i Sant Sebastià aïllant al País Basc de la frontera amb França.

La Batalla de Madrid

El 18 d’octubre de 1936 les forces feixistes dirigides per Varela van arribar als afores de Madrid. Al novembre de 1936 es va iniciar la Batalla de Madrid. El 4 de novembre de 1936 van ocupar Alcorcón, Leganés, Getafe i Cuatro Vientos. La caiguda de la capital en mans de les tropes rebels semblava imminent.

Davant la superioritat militar de les forces nacionals, partits i sindicats obrers van encoratjar la mobilització del poble madrileny per a defensar la seua ciutat. El crit de “No Passaran!” es va fer celebre a tot el món.

La moral de la població madrilenya va augmentar amb l’arribada de reforços exteriors. Les Brigades Internacionals, cos de voluntaris organitzats essencialment pels comunistes; tancs i avions russos, la columna de l’anarquista Durruti … van arribar per a ajudar en la defensa de la capital.

La ciutat va ser sotmesa a bombardejos aeris per avions Junker alemanys i es van produir durs combats en la Casa de Campo, la Ciudad Universitaria i el Puente de los Franceses. Les tropes republicanes van aconseguir resistir i, finalment, Franco va ordenar la fi de l’assalt frontal a la ciutat.

Les Batalles del Jarama i Guadalajara. La presa de Màlaga

Després de fracassar en el seu intent d’atacar frontalment a Madrid, Franco va intentar voltar a la capital. Aquest intent va donar lloc a la batalla del Jarama, una de les més aferrissades de la guerra, i la batalla de Guadalajara, on les tropes italianes enviades per Mussolini van ser derrotades.

Mentre les tropes franquistes prenien Màlaga i de nou es produïa una dura repressió.

El fracàs davant Madrid va fer que Franco optara per una nova estratègia: atacar les zones més febles dels republicans.

La Campanya del Nord

guernicaGuernica després dels bombardejos.

De la primavera a la tardor de 1937, les tropes nacionals van conquistar la zona nord republicana que havia quedat aïllada de la resta del país. Un darrere l’altre, el País Basc, Cantàbria i Astúries van ser caient en mans de Franco.

Durant aquesta campanya va tenir lloc el cèlebre bombardeig de Guernica. La Legión Cóndor, grup aeri alemany enviat per Hitler, va bombardejar una ciutat sense interès militar i la va arrasar. Aquest acte, que després en la segona guerra mundial es va convertir en rutinari, va provocar un escàndol mundial i va inspirar a Pablo Picasso en el seu cèlebre quadre.

Durant la campanya basca, Mola, l’únic general que podia competir amb Franco en el lideratge del bàndol nacional, va morir en accident d’avió.

Tractant de distraure forces feixistes de la campanya del nord, els republicans van organitzar l’ofensiva de Belchite a Aragó. El fracàs va ser total i finalment les tropes franquistes van prendre tot el nord del país.

La conquesta del nord va tenir greus conseqüències per a la República. No solament van perdre les mines de carbó i ferro de la zona, sinó que, d’ara endavant, els franquistes van poder concentrar totes les seues tropes en la zona sud.

De Terol a la batalla de l’Ebre

Al desembre de 1937, va tenir lloc una ofensiva republicana a Terol. Les condicions climàtiques van marcar una ofensiva que finalment va fracassar. Després d’assegurar el domini de Terol, Franco va llançar una atac general a Aragó. L’èxit va ser fulgurant i el 15 d’abril de 1938 les tropes nacionals van arribar a Vinaròs en el Mediterrani. La zona republicana va quedar partida en dues.

L’última gran ofensiva republicana va donar lloc a la Batalla de l’Ebre al juliol de 1938. Amb més de 100.000 morts, aquesta va ser la més cruenta de les batalles de la guerra civil i va esgotar definitivament la moral i les reserves republicanes.

El final de la guerra

L’avantsala de la fi de la guerra va ser l’ofensiva feixista contra Catalunya. Després de prendre Barcelona, les tropes franquistes van arribar a la frontera francesa al febrer de 1939. Abans s’havia produït un enorme i patètic èxode de població. Més de 500.000 persones van fugir a França, on van ser amuntegades en camps de concentració.

Davant la imminent derrota, les divisions internes es van fer encara més profundes en el bàndol republicà. El govern de Negrín, amb el suport dels comunistes i part dels socialistes, proposava la resistència a ultrança. L’objectiu era que el conflicte espanyol quedara integrada en la imminent guerra europea i mundial que tothom veia venir. D’aqueixa manera, la República espanyola trobaria aliats que li permetrien canviar el signe de la guerra.

desfile victoriaDesfile de la victòria.

Contra aquesta posició, i defensant la negociació de la derrota amb Franco, el coronel Casado va donar un colp contra el govern de Negrín. Malgrat les propostes de negociació de Casado, Franco va exigir la rendició incondicional. El 28 de març, les tropes franquistes van entrar a Madrid i l’1 d’Abril de 1939 acabava la sagnant guerra. Una llarga dictadura va venir a substituir a l’assaig democràtic de la segona república.

La zona republicana

El fracàs del colp militar va desencadenar en la zona republicana una vertadera revolució social.

Els comitès dels partits i sindicats obrers van passar a controlar els elements essencials de l’economia: transports, subministraments militars, centres de producció. Mentre el govern es limitava a ratificar legalment el que els comitès feien de fet.

En el camp, va tenir lloc una ocupació massiva de finques. Les grans propietats i, en algun cas, les mitjanes i xicotetes. En les zones on predominaven els socialistes es va dur a terme la socialització de la terra i la seua producció. En les zones d’hegemonia anarquista va tenir lloc una col·lectivització total de la propietat. En alguns casos, es va arribar fins i tot a abolir els diners.

Largo+CaballeroLargo Caballero, líder socialista.

Al setembre de 1936 es va establir un govern d’unitat, presidit pel socialista Largo Caballero i amb ministres del PSOE, PCE, Esquerra Republicana i grups nacionalistes bascos i catalans. Al novembre es van incorporar quatre dirigents anarquistes, entre ells Federica Montseny, la primera dona ministre a Espanya.

El gran desafiament del nou govern era recuperar el control de la situació i crear una estructura de poder centralitzada que poguera dirigir de forma eficient l’esforç de guerra. La tasca era enorme difícil. El poder estava en mans de milers de comitès obrers i milícies que sovint s’enfrontaven entre si, especialment els anarquistes amb socialistes i comunistes. Els governs autònoms eren un altre factor de disgregació. No sense dubtes, el nacionalisme basc havia optat per recolzar la República i a l’octubre es va aprovar l’Estatut basc. José Antonio Aguirre es va convertir en el primer lehendakari o president del govern autònom.

En la zona republicana es van enfrontar bàsicament dos models. D’una banda, la CNT-FAI i POUM que van emprendre la immediata col·lectivització de terres i fàbriques. El seu lema era “Revolució i guerra al mateix temps”. La seua zona d’hegemonia va ser Catalunya, Aragó i València. D’altra banda, el PSOE i el PCE van intentar restaurar l’ordre i centralitzar la presa de decisions en el govern, respectant la xicoteta i mitja propietat. El seu lema era “Primer la guerra i després la revolució”.

Les disensions internes van ser contínues i van arribar al seu moment clau a Barcelona al maig de 1937. El govern de la Generalitat, seguint instruccions del govern central, va tractar de prendre el control de la Telefònica de Barcelona, en mans d’un comitè de la CNT des de l’inici de la guerra. L’intent va desencadenar una insurrecció i els combats de carrer es van estendre per Barcelona.

La crisi de maig de 1937, va provocar la dimissió del govern de Largo Caballero. El nou govern presidit pel socialista Negrín, tenia una majoria de ministres del PSOE, però s’inclinava cada vegada més cap a les postures defensades pel PCE. L’ajuda soviètica havia fet que els comunistes passaren de ser un grup minoritari a una força molt influent.

Els enfrontaments entre stalinistes i trostkistes es van reproduir en sòl espanyol. El POUM va ser il·legalitzat i el seu dirigent, Andreu Nin, “va desaparèixer” estant en mans d’agents soviètics.

Encara que ja era tard per a canviar el signe de la guerra, a partir d’aqueix moment es va imposar una major centralització en la direcció de l’economia i es va acabar de construir l’Exèrcit Popular, acabant amb la indisciplina de les milícies.

A partir de març de 1938, moment en el qual les tropes de Franco van arribar al Mediterrani i van dividir en dos la zona republicana, van sorgir de nou dues postures enfrontades. Mentre la postura oficial, representada per Negrín i recolzada pel PCE i part del PSOE, seguia defensant la “resistència a ultrança”, alguns dirigents, anarquistes i socialistes, comencen a parlar de la necessitat de negociar davant la perspectiva de la segura derrota.

Els esdeveniments internacionals: el Pacte de Munich al setembre de 1938, la retirada de les Brigades Internacionals, la disminució de l’ajuda soviètica; i els interns: la caiguda de Catalunya, van reforçar la idea que la guerra estava perduda. Així, al març de 1939 el colp del coronel Casado va desallotjar del poder a Negrín. L’esperança de negociar amb Franco es va dissipar immediatament, quan el dictador va exigir la rendició incondicional.

La zona nacional

La mort del general Sanjurjo, el 20 de juliol de 1936 quan volava des de Portugal cap a Espanya, va deixar a la insurrecció sense un líder clar.

El 24 juliol va tenir lloc una reunió dels generals insurrectes a Burgos. Allí es va acordar crear la Junta de Defensa Nacional, que es va configurar com a òrgan provisional de govern de la zona nacional.

Les mesures que va adoptar van ser dràstiques: es va establir l’estat de guerra en tot el territori, es van suprimir totes les llibertats i es van dissoldre tots els partits polítics, excepte la Falange i els Requetés carlistes.

En aqueixos moments la propaganda feixista acaba de configurar la justificació del colp militar contra un govern democràticament triat. La insurrecció militar havia sigut en realitat un Alçament Nacional contra una República “marxista” i “antiespañola”. L’Església Catòlica, durament perseguida en la zona republicana, acaba de configurar la teoria que justifica la matança que està assolant el país: la guerra és una Croada per a alliberar a Espanya de l’ateisme.

Les mesures que es van prendre en el terreny econòmic van ser encaminades en una doble adreça: cancel·lació de totes les reformes republicanes, el millor exemple és la devolució als seus propietaris de les terres repartides en la reforma agrària, i intervenció de l’Estat en l’economia seguint els principis de la ideologia feixista. Així, en 1937, es va crear el Servei Nacional del Blat que va passar a controlar el proveïment de pa de la població.

franco-1936Franco es fa amb el poder, 1936.

La necessitat de comptar amb una direcció única era evident per a uns militars educats en la disciplina i la jerarquia. Així l’1 d’octubre 1936 Franco va ser designat Cap del Govern de l’Estat espanyol. Els seus èxits militars, l’estar al capdavant del poderós Exercite d’Àfrica i el suport d’Alemanya amb la qual mantenia contactes directes expliquen l’ascens al poder de Franco. D’ara endavant, el Caudillo, com li comença a denominar la maquinària propagandística del bàndol nacional, estableix una dictadura personal basada en un règim militar. Una Junta Tècnica de l’Estat, formada per militars, es conforma com a òrgan consultiu del dictador.

A l’abril de 1937, es va aprovar el Decret d’Unificació. Falangistes i carlistes van quedar unificats en la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, coneguda com el Movimiento Nacional. El model de partit únic del feixisme italià i del nacional-socialisme alemany s’imposava en l’Espanya franquista.

La Llei de l’Administració Central de l’Estat va concentrar en la figura de Franco els poders executiu, legislatiu i judicial. La Llei de Premsa va establir la censura en tot tipus de publicacions i el Fur del Treball va posar fi a la llibertat sindical i va establir el control de l’estat nacional sobre les organitzacions patronals i obreres.

franco bajo palioFranco sota pali.

El nou règim va establir un estat confessional. Va tornar la subvenció estatal de l’Església, es va abolir el divorci i el matrimoni civil, gran part de l’educació va tornar a les mans del clergat. S’establia així el que es va venir a denominar el Nacional-catolicisme.

Finalment, es va crear una legislació que va institucionalitzar la repressió contra els vençuts. Al febrer de 1939 es va aprovar la Llei de Responsabilitats Polítiques, per la qual es designava “rebels” a tots els que s’hagueren enfrontat al Moviment Nacional.

La dimensió internacional del conflicte

La guerra civil espanyola va ser un dels conflictes del segle XX que més repercussió internacional va provocar. En el conflicte espanyol es van entrecreuar alhora els interessos estratègics de les potències i el compromís ideològic dels grans corrents polítics del moment.

Les potències feixistes van decidir des d’un primer moment oferir una ajuda important als rebels dirigits per Franco. Mussolini i Hitler no solament podia aconseguir beneficis estratègics, Itàlia continuava la seua política d’expansió mediterrània i Alemanya podia obtenir un aliat que amenaçara la rereguarda francesa, sinó que ajudaven a un aliat ideològic en la seua lluita contra els sistemes democràtics i les ideologies obreres. Portugal es va unir des d’un principi a aquesta ajuda a Franco.

La URSS, d’altra banda, va tenir molt clar des d’un principi el seu compromís d’ajuda a la República. No solament s’enfrontava a l’expansió del feixisme, sinó que allunyava el centre del conflicte entre les potències a l’altre confín d’Europa, allunyant l’interès d’Hitler de les seues fronteres.

Les grans democràcies van tenir una actitud que podem catalogar com un dels grans enganys diplomàtics del segle. Gran Bretanya estava decidida des d’un principi a mantenir-se neutral. El govern conservador britànic veia amb aprensió l’extensió de la influència germano-italiana a la península i la conseqüent posada en perill de la seua base de Gibraltar i la seua ruta imperial a l’Índia; no obstant açò, l’orientació revolucionària que prompte van prendre els esdeveniments en la zona republicana va allunyar definitivament del cap del govern conservador la possibilitat d’una ajuda a la República. El govern francés, malgrat estar conformat per l’esquerrà Front Popular, va seguir el marcat des de Londres.

L’actitud de les democràcies davant la guerra espanyola s’emmarca en la seua il·lusòria cerca d’una política de conciliació amb Hitler. El Regne Unit, i amb ell França, havien optat feia temps per tractar d’evitar qualsevol enfrontament que poguera portar a una guerra general.

El major exemple d’aquesta actitud va ser la política de apaivagament davant les potències feixistes, que va aconseguir el seu cim amb la signatura del Pacte de Munich al setembre de 1938. Es pot afirmar que des d’aqueix moment, les esperances de la República van desaparèixer.

Un altre bon exemple d’aquesta actitud va ser la política del govern nord-americà. Mentre el Congrés d’Estats Units aprovava la denominada Llei de Neutralitat, el govern de Roosevelt mirava per a un altre costat quan les companyies petrolíferes nord-americanes venien combustible a Franco.

El govern francés de Léon Blum, amb el suport britànic, va oferir a les altres potències un pacte de no intervenció en el conflicte espanyol: es tractava de no facilitar ni homes ni material de guerra a cap dels bàndols en conflicte. Va nàixer així el denominat Comitè de No Intervenció al qual es van adherir totes les potències. El Comitè va ser una farsa, mentre França i Gran Bretanya s’abstenien d’ajudar al règim democràtic a Espanya, Hitler i Mussolini van recolzar de forma massiva i decisiva la causa de Franco. L’única potència a la qual va poder tornar els seus ulls el govern de Madrid va ser la URSS, alguna cosa que, indefectiblement, va repercutir en l’evolució interna dels esdeveniments en la zona republicana.

L’ajuda estrangera

La desigual ajuda exterior rebuda per tots dos bàndols va ser un dels factors que expliquen la victòria dels nacionals.

El bàndol nacional va rebre des d’un primer moment una decidida ajuda d’Hitler i Mussolini. Després de rebre suport aeri per a passar l’Exèrcit d’Àfrica a la península, Mussolini va enviar setanta mil soldats italians, munició i material de guerra; i Hitler va manar la Legión Cóndor que va incrementar de manera decisiva la superioritat aèria de Franco. La col·laboració de Portugal, encara que no va ser decisiva en el terreny militar, va permetre el lliure pas d’armes per a l’exèrcit de Franco per territori lusità. Finalment, cal assenyalar les tropes marroquines integrades en l’Exèrcit franquista i que sovint van ser utilitzades com a forces de xoc.

L’única ajuda que va rebre el bàndol republicà de les democràcies va ser les escasses armes enviades des de França en els primers moments del conflicte. L’ajuda francesa va quedar immediatament tallada després de la signatura del Pacte de No Intervenció.

L’ajuda soviètica va començar a arribar a temps per a ajudar en la defensa de Madrid. No obstant açò, encara que va ser important va ser més dispersa i de menor qualitat que la que va rebre Franco.

Comiat de les Brigades Internacionals.

Les Brigades Internacionals van estar constituïdes per grups de voluntaris, no tots comunistes però reclutats per la Internacional Comunista en molts països del món. Van ser uns quaranta mil i van tenir un paper important en la defensa de Madrid i en les batalles del Jarama i Teruel.

Les pressions del Comitè de No Intervenció i el desinterès de Stalin, que pensava ja a cercar algun tipus d’acord amb Hitler, van fer que Negrín acceptara la seua eixida d’Espanya a finalitats de 1938. De nou, el Comitè de No Intervenció va fracassar en el seu intent que les tropes italianes que recolzaven a Franco abandonaren Espanya.

Les conseqüències de la guerra civil

Conseqüències demogràfiques

S’han donat xifres molt dispars en quantificar les pèrdues demogràfiques que va causar el conflicte: els morts en el front i per la repressió en la guerra i en les postguerra, la fam, les epidèmies; la reducció de la natalitat consegüent…

Els càlculs més acceptats estimen en cinc-cents mil morts, el cost demogràfic de la guerra i la postguerra. A açò caldria afegir la xifra de no nascuts i la pèrdua de població jove.

Un altre element clau de les conseqüències demogràfiques va ser l’exili republicà. Ja durant el conflicte, els “xiquets de la guerra” van ser evacuats a països estrangers, però el gran èxode va tenir lloc al gener i febrer de 1939, conseqüència de la conquesta de Catalunya.

En conjunt, es calcula que va haver-hi uns quatre-cents cinquanta mil exiliats. Encara que alguns van anar retornant durant la dictadura, molts no van tornar a Espanya o van esperar a la mort del dictador en 1975. Aquest exili va suposar una important pèrdua demogràfica per al país: una població jove i activa, que incloïa a gran part dels sectors més preparats del país: les elits científiques, literàries i artístiques de l’Edat de Plata.

Conseqüències econòmiques

La guerra va ser una vertadera catàstrofe econòmica. Una dada revela la seua magnitud: la renda nacional i per càpita no recuperarà el nivell de 1936 fins a la dècada de 1950.

Aquests van ser els principals elements d’aqueixa catàstrofe econòmica:

Destrucció del teixit industrial del país, la qual cosa va portar a la volta en els anys quaranta a una economia bàsicament agrària.

Destrucció d’habitatges, es calculen en unes dues-centes cinquanta mil, comunicacions, infraestructures…

Augment del deute extern i pèrdua de les reserves d’or del Banc d’Espanya, usades pel govern de la República per a pagar l’ajuda soviètica.

Conseqüències socials

El resultat de la guerra va portar amb si la recuperació de l’hegemonia econòmica i social per part de l’oligarquia terratinent, industrial i financera. Paral·lelament, es va donar la pèrdua de tots els drets adquirits pels treballadors.

Conseqüències morals

La guerra va suposar una vertadera fractura moral del país. Diverses generacions marcades pel sofriment de la guerra i la repressió de la llarga postguerra.

El règim de Franco mai va cercar la reconciliació dels espanyols i sempre va recordar i va celebrar el seu origen bèl·lic. Les ferides de la guerra civil van perdurar durant decennis i la persecució i repressió dels vençuts per una tret clau del franquisme.

Fraga Iribarne, fundador de AP, luego PP, va ser ministre de l’Interior i d’Informació de Franco. És responsable de la mort de persones que lluitaven per la democràcia i padre de la Constitución. Quin sarcasme…

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Història, Política, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s